7.Trobades al Matarranya
dimecres, 17 de juny de 2009 | Comentaris
ABD-AL-AZIA per Jesús Mª Tibau: relat sel.leccionat per la publicació dins de la 4ª TROBADA D'AUTORS EBRENCS AL MATARRANYA
La boira d'aquest matí, aliant-se amb les forces cristianes, s'abraça als cingles de Siurana, embolcant-t’ho tot, mentre el silenci que abans hi regnava mor agonitzant sota els crits dels guerrers: sabedors de la victòria els uns i de la traïció els altres. Després de la caiguda de Tortosa i Lleida, tothom sabia que només era qüestió de temps; però, ara que ha arribat el moment, sembla que els segles hagin passat massa de pressa i que tot el pes de la història caigui sobre les seves espatlles, cansades d’un llarg setge.
De lluny, una silueta es dibuixa en forma de genet i cavall, i llur moviment esfereeix la boira, sotmetent-la a la seva reialesa. En atansar-se, es descobreix la blancor de la muntura i la bellesa de l'amazona, que al seu pas s'obre camí entre les desorientades tropes sarraïnes. Un soldat musulmà treu valor de la impotència que li resta i se li atansa amb llàgrimes als ulls:
-Majestat, els cristians ens estan rodejant! Apareixen per tot arreu a centenars i res no poden contra ells els nostres cansats braços. Que Al.là maleeixi el traïdor !
Però els seus ulls no mostren cap rastre de desesperació ni de fúria, com si la boira li hagués gelat la mirada. Quasi sense moure's, agafa fort les brides i dirigeix el cavall al punt més alt del seu moribund regne. Des d'allí pot entreveure el Montsant, alçant-se sobri entre un llac de núvols i, més enllà del seu rocallós rostre, recorda la nena que podia plorar als genolls de son pare quan tenia por.
- Per què plores així, Abd-al-Azia?
- La Moraima diu que si no sóc una bona nena els cristians se m'emportaran, i em tancaran en un quarto fosc, brut i fred, i em...
- No ploris, filleta, que no permetre tal cosa, reineta. Sempre vetllaré per tu, i quan un dia jo hi falti, els cingles seran els teus amics, i els núvols besaran el teu rostre.
Però ja se sent aprop l'alè d’espases cristianes, i la boira se n'anirà aviat, obrint pas al sol que il•luminarà un món nou i al riu que corre estrany a tot el que l’envolta, enmig dels cingles. Després de llençar l’espasa al terra, dóna un cop al cavall que, encegat pels núvols que l'abracen, avança i renilla inútilment en el buit.
* * *
La temporada de la taronja és a punt d’acabar i les flors que donaran pas a una nova collita inunden l’aire amb el seu aroma. No puc deixar de passejar per Tortosa sense que la seva olor em recordi constantment el nostre poble, on ara també es deu gaudir d’aquesta festa dels sentits. Llàstima que aquest perfum m’anunciï que hauré de buscar una altra feina, però no pateixis, mare, ja em sortirà alguna cosa. Enyoro algunes petites coses de la meva vida diària al Marroc, especialment a l’hora de menjar els meus plats preferits que tan bé em saps preparar, però, a poc a poc, em vaig trobant més a gust. La majoria de la gent és amable amb nosaltres, encara que sempre hi hagi excepcions, i lentament ens anem acostumant els uns als altres. He fet uns quants amics i ens hem instal•lat en una petita casa a la part vella de la ciutat. No té moltes comoditats, però no ens falta res d’imprescindible. Des d’una finestra quasi es pot tocar el castell de la Suda on, qui sap si fa molts anys, un avantpassat nostre hi devia fer guàrdia alguna nit, mirant com una lluna minvant s’amagava rera les muntanyes dels Ports. Totes les nits em ve a la memòria la cara del pobre Yusuf. Tenia tantes ganes de trobar un món nou, que amb les seves esperances em va convèncer de venir fins aquí. Però tota la seva vida futura va ofegar-se inútilment quan intentava passar l’estret. No podré oblidar el cos estès sobre una platja ingrata, que no l’esperava amb braços oberts com als seus somnis.
Precisament d’això et volia parlar, de somnis. Recordes quan era petit? Molts cops em despertava excitat després d’un somni que se’m repetia una i altra vegada. Em trobava en un lloc elevat, rodejat d’una estranya boira que m’acaronava dolçament quan, de sobte, els peus perdien contacte amb el terra i començava a caure sense caure, a planejar sobre les pedres vermelles d’un cingle, sobre un paisatge que, tot i desconeixe’l, em semblava proper. Feia molt de temps que no reocrdava aquest somni, fins fa dues setmanes. De casualitat, va caure a les meves mans un llibre vell de fotografies sobre les comarques tarragonines. Quan vaig passar una pàgina, va aparèixer, com vinguda d’un altre món, la imatge d’un petit poble anomenat Siurana. El cor em bategava amb força i necessitava respirar més de pressa. No havia vist mai aquella foto, ni havia sentit parlar mai d’aquest poble; però, no sé ben bé com, sabia que alguna cosa el lligava amb els meus vells somnis.
Vaig preguntar a tothom si en sabia alguna cosa, però curiosament, tot i estar relativament a prop de Tortosa, poca gent el coneixia. Vaig esbrinar que va ser l’últim poble de Catalunya que els cristians van reconquerir als musulmans cap allà al seu segle XII, i vaig decidir que havia d’anar-hi, amb una urgència que em venia del fons dels anys.
El poble cavalca sobre un llit de pedra, en un racó elevat del Priorat, de camins tortuosos i pobles petits i vells, esbargits entre turons de pedra pissarra on, amb tossuderia, la seva gent hi ha plantat avellaners i vinya. Res no em semblava desconegut ni estrany en aquell paisatge. Cada detall del relleu em mirava com a un amic i la vista que des d’allí es contempla m’entendria fins fer-me plorar. Caminava vora els seus penya-segats amb un vertigen que m’era familiar i, malgrat el vent que llavors feia, un estrany instint m’incitava a mirar cap a baix, on uns escaladors desafiaven les altures arrapats a la pedra com l’heura.
No sé quan vaig perdre el control, ni com els peus perderen el tacte de la roca. Sols recordo la sensació de cavalcar en el buit i el no-so del trot d’un cavall, allunyant de mi l’amazona. Ella, alliberada, s’acomiadava amb un somriure, i els seus ulls s’anaren fent petits en la distància, fins perdre’s rera un núvol per sempre.
Jesús Mª Tibau
