ALUET






ALUET: relat sel.leccionat per la publicació dins de la 3ª TROBADA D'AUTORS EBRENCS AL MATARRANYA Ignasi revès ALUET
    El noi fa caparrades al sofà. L'etapa del Tour és plana, llarga, i el noi sap que no val la pena parar-hi atenció fins que quedin cinc quilòmetres per arribar a la meta, que és quan el gran grup atrapa sempre els escapats. La calor, en aquell pis de Jesús, és embafadora.
De res serveix que tingui, durant les hores de sol, les persianes tirades avall. Les parets no poden barrar el pas a la xafogor de les vores de l'Ebre. I el ventilador, que té a dos pams de la cara, només pot fer ballar les gotes de suor que el pigallen. Arribada a l'esprint i torna a guanyar el velocista italià, que ja acumula tres victòries en la present edició i vuit al llarg de la seva trajectòria professional. El noi encén un cigarret i pensa que ha de fer quelcom per escapar d'aquella caldor. Mira pel finestral i veu les antenes de Caro. No, avui no toca pujar allà dalt. Per molt que s'hi estigui deu graus més fresc que a Jesús, i que s'hi pugui admirar un dels quadres naturals més complets i rics de les Terres de l'Ebre, no té ganes d'emborratxar-se de corbes, de clots i de bonys. Avui no li abelleix veure arbres torts del vent ni cabres grimpadores. Decideix tirar cap a mar. En deu minuts ja és al volant del seu cotxe. El termòmetre marca trenta-nou. Travessa un paisatge calitjós, difuminat per la calor. Deixa enrere Quatre Camins, Vinallop, la Carrova que li fa l'ullet, Amposta. Arriba a la Ràpita i entra al Delta. El termòmetre baixa dos graus. Tres. El verd dels arrossars domina les dues bandes de la carretera. Passa pel costat de Poble Nou, aquell poble blanc que tant li recorda Gimenells. Deixa a l'esquerra la llacuna de la Tancada. Arriba a destinació. Estén la tovallola, es treu la samarretota de propaganda, les xancletes i se'n va a tastar l'aigua. Déu n'hi do, quina calentor. Clar, dos pams d'aigua les primeres vint-i-cinc o trenta passes i allò sembla un tupí a punt d'arrencar el bull. Pensa que aquella platja serà ideal per portar-hi la canalla. Quan en tingui. Avança i l'aigua, per fi, ja li arriba més amunt dels genolls. Fins i tot diria que és una mica més fresca. Desenganxa els peus del terra compacte i tira els braços endavant. Primer fa la granota, després la papallona, i quan està cansat, el mort. Uf, ha valgut la pena arribar fins aquí. Necessitava desconnectar. El sol desfet li fa pessigolles a les parpelles. La brisa li asseca el melic. Els dits de peus i mans marquen la línia de flotació del cos. Quan està prou estovat, se'n torna cap a la sorra. Qui pogués estar tot el dia en remull sense haver de patir efectes secundaris, exclama sense paraules. S'asseu a la tovallola, genolls amb colzes, i deixa que la mirada cavalqui pel llom de les manses ones que vénen a jeure a la platja. Gira el cap a la dreta i només veu els pals d'electricitat del Trabucador. El gira a l'esquerra i allà, a cent metres, contempla un aparcament improvisat de bicicletes i dues dotzenes d'adolescents esverats. Mira a dalt i descobreix quatre núvols esfilagarsats sobre un fons blau pàl•lid. Es gira enrera i ressegueix els borrosos perfils de la Serra del Montsià i els Ports. S'estira. A veure si d'una punyetera vegada es torna moreno. Fart n'està de dir-los, a la Delegació, que com a mínim dos cops per setmana va a la platja. I farts n'estan ells d'enfotre-se'n, perquè constaten que quan hi arriba ja són dos quarts de set ben bons. Aquesta cara de lluç bullit no et marxarà si quan arribes tu lo sol s'avia, xiqüelo, li diuen la Xantal i la Maria José. Fa una bona dormideta. Bicicletes i pilots han desaparegut. Se'n va al cotxe a buscar el llibre que té a mig llegir. Considera que l'Aluet és dels millors llocs que s'han inventat perquè hom pugui gaudir plenament del plaer de la lectura. Només sent la dolça remor de les ones. Llaura les planes del llibre fins que s'atura en un tros fèrtil: M'agradaria llevar-me/ i que al meu pas/ els semàfors enverdissin/ Voldria començar matí/ i que al meu pas/ el sol em desitgés bon dia/ Acceptaria iniciar jornada/ i que al meu pas/ els núvols em somriguessin/ Malauradament em desperto/ i al meu pas/ veig com cadascú segueix el seu camí. El noi mastega els versos de la poetessa de la Fatarella una vegada i una altra. Li agrada repetir de plat quan l'ocasió s'ho val. Ell també voldria aixecar-se de bon de matí i no portar els ulls pixats, ni haver de carregar amb aquella boira plana fins al tercer cafè del matí. El noi tanca el llibre. La temperatura és ideal. El sol ja ha fotut el camp i l'airet que ve de mar és acollidor, suau. Es queda una estona més fins que surt la lluna. Les escates argentades de la mar avancen a mesura que la lluna puja. Decididament, pensa, qui vulgui desconnectar només ha de venir aquí, a l'Aluet. S'aixeca. Se'n va al cotxe. Obre el maleter i hi llença la tovallola. S'asseu i col•loca el tabac i el mòbil al costat del canvi de marxes. Engega. Posa marxa enrere. Les rodes de davant no poden, i es claven a la sorra. Malament. Accelera fort i de les rodes brollen cap enrera generosos dolls de terra. Merda. Baixa del cotxe i veu que la meitat del morro està sota el nivell de la platja. Agafa el mòbil i truca al seu amic Pepe, el rapitenc. - Pepe? Sóc lo noi. - Què passa, maldito? - Res, que sóc a l'A... El mòbil es queda sense bateria. I el noi no pot tornar-lo a engegar. Es posa els punys a la cintura, afona la testa, sospira i pensa que ara sí, ara sí que està desconnectat. Ignasi Revès
Articles relacionats


comentaris

No hi ha cap comentari a aquest article

comenta
El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validació.