APÒCRIF
Benaurats els qui es perdonen i obliden.
Benaurats els qui no esperen justícies - ni poètiques- dels atzars.
Benaurats els qui defugen sentències planes cercant matisos.
Benaurats els qui amb displicent elegància deixen passar
tots els trens de mercaderies.
Benaurats els qui han copsat la humilitat lluminosa
de saber-se un fràgil signe d’aigua.
Benaurats els qui detecten les costures premeditades
en les veritats i els costums.
Benaurats els qui troben una nova adherència cada dia
a la pell de la curiositat.
Benaurats el qui encara es desconcerten
davant l’eterna brutalitat dels mesquins.
Benaurats els qui renten les nafres
en la terrissa freda de Voltaire
i en l’aigua d’herbes de Simone Weil sense ennuegar-se.
Benaurats els qui copsen una llima esmolada en uns versos
per erosionar els barrots artificials.
Benaurats els qui lliguen curt l’hedonisme de masses
i els suborns del paradís.
Benaurats els qui esperen carícies sense codis ni càlculs d’acer.
Benaurats els qui veuen més enllà de la tibada mil·lenària
de defensar a qualsevol preu la tribu immediata.
Benaurades les motllures d’escuma
que em saluden les ganes d’escriure salms esquerdats
i partitures per a quan la veu ja no puga defensar-se.
Josep Igual


