Avellaners

7.Trobades al Matarranya dissabte, 10 de juliol de 2010 | Comentaris

Avellaners: Jesús Mª Tibau: relat per la Trobada d'Autors Ebrencs al Matarranya 1 d'agost 2010

Avellaners

—Que aneu bé aquí darrere?

—Sí, mare.

No és estrany que, després de tants quilòmetres, al sis-cents li costi pujar als Pics d’Europa i el motor es queixi sorollosament. Sembla que els arbres del bosc vulguin menjar-se la carretera, i formen un túnel fantàstic que desperta la imaginació de l’Enric. Son germà gran, l’Albert, amb orgull i aquella satisfacció que dóna poder transmetre els nostres coneixements, li explica que els Picos de Europa són la muntanya més alta de la Cordillera Cantábrica (ho estudiaven tot en castellà, llavors), molt més que el Montsant, i que a prop d’allí es va iniciar la Reconquista. L’Enric, un bon estudiant de Primero de EGB, no ho sabia tot això, i en condicions normals valoraria els coneixements de son germà, si no fos pel mal de panxa i les ganes de vomitar que li sacsegen l’estómac.

S’aturen en un revolt per refer-se una mica i fer alguna de les necessitats bàsiques de qualsevol organisme viu.

—Us heu fixat en aquest arbre? És un avellaner. N’havíeu vist mai cap de tan gran? Hi hauria feina a plegar avellanes aquí, eh?

En un primer moment no se’l creuen a son pare; aquest arbre no s’assembla gens als avellaners que coneixen, ni aquest bosc ombrívol té res a veure amb el seu tros on, quan fa sol, les pedres cremen. Però quan s’atansen i veuen les fulles i els carrassos d’avellanes que pengen, encara verds, es queden parats. Aquesta visió els recorda la crua realitat amb què s’hauran d’enfrontar quan tornin a casa: s’atansa el setembre, temps de plegar avellanes i tornar a l’escola. No els atrau aquest panorama, arrossegar-se per sota els avellaners, plegant una a una les avellanes, fent-se malbé les puntes dels dits amb les pedres, tot i les didales que els fa sa mare amb guants vells de rentar els plats. El seu tros penja en ple coster, de cara a Siurana, i més d’un algun cop costa aguantar-hi l’equilibri. Per a ells té pocs al·licients aquesta perspectiva, llevat del bon gust que té esmorzar al tros, les figues i avellanes que de tant en tant mengen i els centimets que els donen per cada cabàs ple que aboquen al sac. Això provoca certa rivalitat i competència quan es presenta un avellaner ben assolat. La pedra pissarra ofereix una altra distracció: amb la punta d’una altra pedra s’hi pot escriure.

Son pare toca el capó del cotxe i veu que ja està fred. Amb un gest del braç els fa pujar i continuen amunt. D’aquell viatge, l’Enric en recorda la promesa de trobar-se a dalt amb uns llacs preciosos, i la decepció de no veure-hi res de res, tret d’una boira humida que ho impregnava tot d’on sorgien, com fantasmes, unes vaques enormes que impressionen a un xiquet de set anys. Molts anys després hi tornà amb la seva dona, però aquest cop, la visió de la boira i el so de les esquelles era desitjat, com el bitllet que compres per tornar a casa.

De baixada s’aturen al santuari de Covadonga i, com que s’han portat bé, els compren un gelat i un clauer de record.

Jesús M. Tibau