BERNAT per Neus Pallarès: relat sel.leccionat per la 4ª TROBADA D'AUTORS EBRENCS AL MATARRANYA
Noves generacions, la joventut, han vingut a prendre-li el relleu, a fer tot el que ell féu antany, més encara. Menystenint els riscs, forts, vitals, noves metes, nous cims per assolir. Mai no és prou, sempre enfronten un repte diferent i més gran. L’únic premi, vèncer el cansament, el desànim, superar el darrer obstacle i sentir al damunt ja tan sols l’espai infinit. Atmosfera diàfana, el blau del cel, pau, silenci. La immensitat. En Bernat ho sap, ho coneix, ho ha viscut ell també. També ell es va sentir un dia senyor del món. I avui somriu tot esguardant aquests joves en les il•lusions dels quals reconeix, ja llunyà, un eco de les seves. A molts els ha tractat des de la infantesa, fou ell qui va guiar els seus inicis a la muntanya, a l’escalada. Junts revisen el material, pitons, mosquetons, cordes, calçat... el calçat és important. Motxilles i sacs, tendes, petits fogons, res del necessari ha de ser oblidat, res de superflu inclòs. Un bon equip és essencial, bo en materials i en homes, en recursos humans. En Bernat recorda, recorda. La seva joventut i entusiasme, l’escassetat de mitjans en la dura postguerra. Cordes de cànem, espardenyes d’espart, el tren de bon matí, la ciutat encara adormida, els companys, la muntanya, el repte d’obrir una nova via. Parets, desnivells, xemeneies. Gel, neu, roca. Companyonia per damunt de tot i davant de qualsevol eventualitat, la cordada, Prudència, seny. “Si jo perillo tu perilles també, depenem l’un de l’altre. Si faig el cim tu arribes amb mi”. Amistats que ho serien ja per a sempre. Hores de joia i plenitud, hores de tristesa. El record d’algun company perdut al camí. Tot un món, el seu. Un món que avui ha volgut retre-li homenatge reconeixent en ell al mestre. Aquells als quals inicià, als que transmeté el seu amor a la muntanya, venen a trobar-lo. Ells i els seus fills. El merescut homenatge després de molts anys, cents d’excursionistes i escaladors reunits, congregats al poble on ara viu, itineraris fixats per ell, vies obertes amb sa voluntat i esforç. La joventut, l’ímpetu, el bullici, envairan per uns pocs dies els carrers del llogarret. El seu poble... Ho és realment? En qualsevol cas, així és com el sent en Bernat, seu, molt seu. Aquí ha escollit retirar-se, passar els darrers anys. Ací, prop de l’imposant massís rocallós. Potser degut a això li dolen les paraules escoltades de temps en temps d’alguns dels vilatans: “Vosaltres, els forasters...” Paraules cada cop més rares, certament, però que desvetllen amb claredat el que senten els que mai arribaran a considerar-lo un més entre ells. Foraster. En Bernat no va néixer en aquest lloc, nasqué en una gran urbs, Barcelona. Entre les imatges de la seva infantesa la guerra civil, la fam, la por, la mancança del més imprescindible. Adolescència i joventut viscudes en una ciutat que no acabava de recuperar-se, grisa, fosca, empobrida. Ben aviat el xicot s’iniciaria en el món laboral, tots els ajuts eren necessaris a casa, el pare havia mort. Per sort el Collserola era a tocar. No, no pas el parc d’atraccions, sense cap interès per a ell, sinó la muntanya amb els seus caminois, les seves deus d’aigua fresca, les seves masies i ermites. Uns encontorns que li transmetien pau, serenor. El noi esperava amb ànsia els diumenges i dies festius. Res de cinema, ball o futbol, com molts companys, ell sentia molt fondo el crit de la natura. El Collserola i més tard el Montseny; Montserrat, autèntica escola d’escaladors. Algun dels monjos comptava ara entre els seus amics. Els Pirineus, els Alps finalment, el Montblanc, a l’Àfrica l’Atlas i el Hoggar. I un dia el somni semblà fer-se realitat, creuaria l’Atlàntic, seria cap d’una expedició, un grup de joves forts i animosos. Els cims dels Andes els esperaven. -Cal que algú en tingui cura, algú amb experiència que sàpiga imposar la seva autoritat i ser alhora llur company, aquests bordegassos si els deixem fer el que vulguin són capaços de qualsevol bogeria, ja saps què es sent i què es vol als seus anys. Res d’imprudències. Hem decidit que tu prenguis la direcció del grup, ets el seu mestre i el seu amic, allò que tu decideixis és el que es farà en tot moment. Ningú millor per conduir-los. El seu mestre. Aquesta era doncs la realitat. Els anys havien passat. Rabent, un sospir. Enrera quedava la joventut, les paraules de l’amic li ho recordaven. A casa l’esperaven una esposa i un fill, fruit d’un matrimoni tardívol, en certs aspectes la seva vida semblava començar encara, es sentia encara jove. Però no, no era així i ho sabia. Ara, enmig del silenci andí, serien uns altres els que fessin el cim. Ell seria el guia, el conseller. Sí, els anys havien passat. I aquella nit la Mercè es preocupà, en Bernat semblava no escoltar-la, no adonar-se ni tan sols de la seva presència. El seguí a la terrassa, el seu marit contemplava abstret la fosca, els estels. -M’han ofert acompanyar un grup a Sudamèrica, als Andes. En Josep, l’Artur, el Lluís i d’altres, ja els coneixes. Pel que sembla a tots ells els il•lusiona competir amb els còndors. I algú n’ha de tenir cura. La Mercè comprèn. Sempre va comprendre. Coneix el seu marit, sap que en aquests moments el domina l’entusiasme, però també el desencís. No hi ha lluita, la decisió es presa, però serà molt dur romandre al campament mentre altres formen la cordada d’atac. Tot ho donaria per ser part d’aquesta cordada, per ser ell qui fes el cim. -Hi aniràs? -I tant com sí. -Ho has de fer, aquests nois et necessiten. No la sorprèn, sap que per al seu marit la muntanya ho és tot, des que el coneix sempre ha estat així. Catorze anys de matrimoni, però abans havien compartir ja en moltes ocasions llargues caminades i travesses, els refugis, el foc del campament. Dos bons camarades, dos més entre molts. Bernat, el cap de colla, el líder. La Mercè es va prometre que un dia seria el seu espòs, però ell, contràriament a tants d’altres, no semblava tenir pressa, no volia lligar-se a res ni a ningú. Cançons, riallades, els comentaris de la jornada, sopars improvisats, il•luminats per la resplendor de la foguera, aquest era el seu univers. -Dones? Ja tindré temps. He vist molts escaladors plegant veles després del casament. Allò que hagi d’arribar arribarà, abans vull fer unes quantes agulles. La Mercè esperava, esperava. I un dia la sortida fou a la seva terra, al seu poble, i va poder mostrar-li, orgullosa, la bellesa de les seves muntanyes, una orografia abrupta, vells camins ramaders, masos i paridores mig enderrocats, densos pinars i fagedes, rius i cascades, una contrada amarada de llegendes. Una meravella, uns paisatges que en Bernat descobria, un món que li mostrava la seva companya. Perquè ara comprenia que la Mercè era l’única dona possible, que la necessitava. Varen casar-se poc després, a l’església del poble, un poble que aquell dia rebé una nova alenada de vida amb la presència de nombrosos escaladors, els seus amics. La Mercè i en Bernat, tot un esdeveniment que els ecos d’aquelles solituds semblaven també celebrar, de roca en roca voleiaven cançons i desigs de felicitat. Mercè i Bernat. La vella casa que ja fou dels pares, dels avis, cobraria nova vida, la parella la visitaria sovint, la faria altre cop habitable després de romandre buida molts anys, la vida bategaria de nou entre aquells murs. La Mercè era feliç veient el seu marit entusiasmat amb el poble i la gent, amb l’entorn. Allí bastirien la seva llar, la vertadera, allí hi creixerien els fills, forts, sans, lliures, uns fills als quals sabrien transmetre el seu profund amor a la natura. En Bernat mai no agrairia prou a l’esposa la seva comprensió, la muntanya era sa vida i ella ho sabia, devia continuar escalant, als cims era feliç, era ell mateix. Cap queixa de la seva banda, sempre callà la seva preocupació i ansietat en iniciar ell alguna perillosa singladura, sempre l’acompanyà als campaments d’estiu, quan es feia càrrec d’un grup d’adolescents que amb ell descobrien la natura. Sabia que el temps, inexorable, li retornaria l’home, no volia que, un cop arribat aquest moment, hi hagués entre tots dos una muralla de reserves o retrets amargs. En Bernat era lliure, lliure de continuar la seva vida, lliure de convertir el fill en un muntanyenc tan expert com ell mateix. -El Jaume no va tenir la mateixa sort, Mercè, la seva dona no sap comprende’l. Poc després de casar-se li demanà que deixés l’escalada, pràcticament li va exigir. Esports? l’Alícia li parlà del tenis, de la natació... aquesta xicota és au de corral, el pobre Jaume viu amb ella com engabiat. No, no va tenir tanta sort, no va trobar una segona Mercè, una dona com tu. Sí, en Jaume ara enyora la muntanya, ell ho sap prou bé. És el seu fill, el coneix, el xicot s’alleuja amb ell quan el visiten al poble. Visites espaiades, a l’Alícia no li agrada l’ambient rural,és una dona urbana, se sent feliç a Barcelona. -Ella sí, però no pas ell. Concerts, exposicions, conferències... universitària, molt culta, tot això està molt bé, però el noi es neguiteja. Botigues de roba, clubs i restaurants selectes... no és el que li varem ensenyar Mercè, no és el seu món. El seu món és el meu, el nostre, el camp, la muntanya, l’aire lliure. Potser algun dia l’Alícia s’adoni de que s’ha equivocat, potser, no ho sé, però llavors ell haurà perdut els seus millors anys. De vegades penso que vol apartar-lo de nosaltres, no ho creus tu també? La Mercè; sap que pot parlar-li, sap que ella el comprèn. La sent al seu costat, el cap recolzat a la seva espatlla, les mans de tots dos enllaçades. “No et preocupis pel nostre fill, és un home com cal, amb els teus mateixos somnis i sentiments. Res no l’apartarà d’allò que estima, aquesta és també la seva terra i aquesta la seva casa. I tu el seu pare. L’Alícia és molt jove encara, reflexionarà, en pots estar ben cert. A la seva manera estima en Jaume, això és el que importa, i estimant-lo voldrà també que sigui feliç. El matrimoni serà un èxit, ja ho veuràs”. -Si t’hagués conegut... No, l’Alícia no va arribar a conèixer-la, la Mercè va morir fa anys, quan el fill començava a deixar enrera l’adolescència. Una malaltia despietada l’arrabassà en pocs mesos. Però en Bernat no l’oblida, la sent al seu costat, sempre. Lluny queden les escalades, les grans travesses. Ara recorre incansable la comarca amb el seu cotxe, li agrada parlar amb la gent dels pobles, especialment els més grans, homes i dones de la seva edat, aprofundir en llur memòria i experiència. S’ha proposat escriure, preservar per al futur no tan sols les pròpies vivències, sinó el record d’un món que desapareix, llegendes, velles històries, tradicions i records centren ara el seu interès. -T’hagués agradat Mercè, haguessis sabut compartir també això. Com t’hagués agradat assistir a l’homenatge que em reten. Pràcticament han vingut tots, tots aquells nois que ens acompanyaren als campaments d’estiu. Tu deies que amb mi no sols aprenien a enfrontar la muntanya, sinó la vida. Alguns continuen escalant. Esportistes d’elit, encara que sortosament la fama d’un muntanyenc mai no serà la mateixa d’un futbolista, així poden preservar la seva intimitat i equilibri. Altres s’han fet sedentaris, avui són homes de negocis, metges, arquitectes... Casats i pares de família, fins i tot crec que n’hi ha algun que ja és avi. Tots són ací, assistiran al meu homenatge. Em fa il•lusió... tanmateix... per a què vull homenatges si ja no els puc compartir amb tu, per a què? L’esperen, i avui serà amb ells. Tan sols uns moments però, així que pugui s’excusarà i, com fa sovint, prendrà el camí que porta al petit cementiri. A les mans, un ramet de flors silvestres. Les que ella estimava. Neus Pallarès
