CARBONELL GRAN RESERVA, per Josep Igual





Normal 0 21 false false false MicrosoftInternetExplorer4

CARBONELL GRAN RESERVA

 

Josep Igual

 

 

        Mentre l’enfilàvem amb l’amic Tomàs Camacho cap al reclam de l’Antena del Coneixement de la URV a Cambrils, provava de fer memòria quan havia estat la darrera vegada que havia escoltat en directe el joglar aragonès Joaquín Carbonell.

         Sense poder precisar l’any –1981 o potser el 1982- recordava un seu concert a la plaça de bous de Vinaròs, a tocant de La Bullonera. Les ganes de retrobar-lo en viu per tant eren grans.

         Sabíem de la represa de l’activitat cantautora de Carbonell als anys noranta, i havíem llegit els seus paper periodístics, que ben sovint semblen un conte fantàstic i divertidíssim, com en aquell on ens explicava com en Bob Dylan va aparèixer una tarda al seu domicili saragossà.

         També, gràcies a l’amic Octavi Serret i el seu –aquest- nutritiu bloc, en teníem notícia dels llibres i les seues noves cançons.

         En l’acte de presentació de la nova i engrescadora programació de l’Antena del Coneixement (amarada de l’ànima del seu motor, en Ramón García Mateos), Joaquín Carbonell ens regalà un recital de petit format (veu, guitarra i harmòniques), nítid i càlid, on el vam trobar en plena forma, i amb una maduresa comunicativa que subjugà el centenar d’esperits que ens vam congregar a la seua missa heterodoxa.

         Especialment brillant va estar el segment central del recital, que dedicà a les seues adaptacions del mestre Brassens (guardà “El gorila” per tancar el recital amb la participació voluntariosa i engrescada del públic).

         Carbonell va repassar diverses etapes de la seua producció d’escriptor de cançons, amb peces que tan poden beure de l’arrel popular, com acollir-se amb solvència als cronicots urbans dels vells bluesmen, amb les líriques queixes agredolces dels abandons sentimentals o les melangies per causa dels malentesos humans, tot amb la versatilitat matisada de la seua veu i el dibuix melòdic d’una harmònica vagament dylaniana.

         Vam assistir a un broll sostingut d’autenticitat, acidesa irònica, lúcides fuetades sarcàstiques, textos de fondària i qualitat poètica, i, ja s’ha dit, les ben trobades i girades adaptacions de Brassens.

         Abans del recital vam poder parlar amb ell. Sense conèixer-nos, parlàvem fluidament el mateix llenguatge (potser perquè fem activitats tan bessones?), i vam invocar alguns amics i coneguts comuns –Labordeta, Octavi Serret- per aplanar una mica més la ja de per se senzilla comunicació.

         Amb el cedè del concert dels tres cantautors aragonesos del 2006 a la butxaca i il·luminats per les ràfegues d’autenticitat sense els trucs ni els maquillatges enfarfegants que tan sovint ens trobem sobre els escenaris, vam desfer contents la cinta grisa de la carretera nocturna fins arribar al nostre Montsià. Una nit gran reserva amb una veu que ja ha assolit el difícil estadi d’esdevenir clàssica, sense deixar d’atendre les urgències quotidianes de les derives de les nostres societats.

         Que aquestes propostes tinguen tan poc espai en els altaveus de la banalitat de masses és un símptoma innegable dels temps preocupants de pensament líquid, post-literaris, post-humanistes que ens acullen asprament. Deixem-ho anar, que ploraríem...




Articles relacionats


comentaris

No hi ha cap comentari a aquest article

comenta
El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validació.