Cicles

dilluns, 20 de octubre de 2008 | Comentaris
Tweet

Cicles La primavera és l’inici De tot el curs de la vida. Són moments de sacrifici I el primer tret de sortida. Els brots són tendres i fràgils, I el cos té l’ànima blanca. Llums multicolors que, dúctils, Cauran de dalt d’una branca. No hi ha núvols ni tempesta Que ho faran tot impossible. Només hi ha ganes de gresca I una gran força per viure. Nits de foc i lluna plena, D’aroma de pi i roure. No recordes la darrera Data que a l’estiu va ploure. El sol, com tu, és al zenit. El terra, ardent batega Cadent de pols i decrèpit Com el jonc que el vent doblega. Just al mig de la balança L’estiu reposa els seus braços. Amb ell el cos no descansa, Sempre amb la por dels fracassos. La tardor ja és mirar enrera I fer balanç d’una vida. És conservar el que ens queda Tapant qualsevol ferida. Ara tot és seré i lànguid Amb postes de sol eternes Que anuncien l’ocàs més plàcid. Que t’inflen amb seny les venes. Cauen les fulles dels arbres… Quelcom dintre teu s’asseca. Has de donar pas als altres Que vénen corrents i amb pressa. Quan el fred et cali els ossos I el braser ja no t’escalfi, No facis de tu mil trossos Que l’hivern farà el que calgui. Ànima i vida glaçades Sota el mantell de puresa De la neu, i unes petjades Fins arribar a la vellesa. I quan per culpa del fred Hagis perdut la drecera, En un altre i nou indret Florirà la primavera. Fred mundà Gel violaci que sotmets el silenci al més letal de tots els verins, on l'ostracisme ancià i altruista féu sorgir la bruma incessable que amaga revoltes de portes endins. L'ullal negre del llop amaga la freda foscor de la venjança gravada al dors del teu anell. No busquis oceans de terra on el glaç limita amb el cel anònim. No esperis vespres vermellosos entre canelobres del fracàs... No intentis fugir de la carnassa ara que el diable et convida al fred habitacle d'un desguàs. La galerna farà vogar a celobert tota la fòbia que etèria vas adquirir en dies d'oblidada misèria per tú. Entretant, música sacra, tapona el sentit i et cura ferides bastides d'espant, omplint d'anhel febril l'inabastable odi que rega aquest camp herm que és la teva ambigüa existència. Exhumat i despullat davant l'oracle, goles famolenques, inexorables, vindran per jeure als teus peus orfes de tota pietat, mal asèptic que extirparà la perversa herència.