CONVERSA D’ASCENSOR





Avui només tinc paraules per a un hivern que encara no ha començat. Per a l’estranyesa d’un octubre en què no acaba d’irrompre el fred. L’armari reclama una renovació, la roba d’estiu que ja tenim avorrida. Els abrics s’amunteguen pacients a l’espera d’un sòlid vent gelat. Només tinc paraules per a uns núvols baixos que, en superposar-se, m’ofereixen l’espectacle de cels simultanis, d’un sol civilitzat que m’empeny a seure tranquil·lament en una terrassa, com si algú m’esperés, i l’espera formés part d’alguna estranya alegria. Paraules per no parlar de res, o per trasplantar-me un cor diferent, que no bategue amb el ritme d’ahir, que ho faça d’una manera esporàdica, intervinguda, amb precisió de cirurgià. La meua veu s’entrebanca, també m’ho noto, brusca com una porta giratòria d’un hotel massa antic, i es converteix en una rèmora capaç d’imantar les rotacions dels astres. Et bastarà sentir un contacte per fer un diagnòstic correcte. Tocar l’aigua com es toca un cos i així cicatritzar les ferides d’una hemorràgia vital. Per a una previsible conversa d’ascensor avui només tinc unes poques paraules. Un part meteorològic injectat de tebior, inclement i rutinari. JOAN-ELIES ADELL


Articles relacionats


comentaris

No hi ha cap comentari a aquest article

comenta
El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validació.