7.Trobades al Matarranya
dimecres, 10 de juny de 2009 | Comentaris
“DE GENT QUE ANOMENEN CLASSES SUBALTERNES” Tomàs Camacho Molina: relat sel.leccionat per la publicació dins de la 4ª TROBADA D'AUTORS EBRENCS AL MATARRANYA
Quan vaig estar de mestre als Reguers hi havia un projecte: fer un llibre sobre els Reguers. No va ser fàcil recopilar algunes dades, no abundaven el que estem acostumats a considerar personatges per personalitats, jo preferixo el terme persones, perquè crec que personatge, aplicat fora de l’ambient teatral, té unes connotacions clarament negatives. I si no quan diuen: “És tot un personatge”, no es referixen a que es tracta d’una persona una mica estrambòtica, estrafolària? Bé, les nostres pesquisses (les vam fer Adrián Grau i jo, això sí, ajudats per moltes persones) ens van portar a Pedro Cugat Royo, més conegut com a Peret de Màquina, a Manuel Franch Sabaté i a Josep Benaiges Cortiella. Acotarem l’escena: Peret de Máquina naix el 1871 i va morir el 1955. Per tant, viu a cavall (o més probablement a peu) entre dos segles. No cal ser un expert en història per a comprendre que va viure moltes bastonades, massa bastonades. El cas és que era un home de grans iniciatives, autodidacta i experimentador. Avui en diríem emprenedor, però em sembla que no va traure grans beneficis dels seus projectes i experiments. Va viure aquell gran moment d’optimisme que va ser l’albor del segle XX. Els que hem viscut el traspàs del segle XX al XXI ja sabem, per experiència pròpia, que el món davant del canvi de segle s’omple de pessimistes, que creuen que l’apocalipsi està a prop, i optimistes, que pensen que es descobrirà el remei per a totes les malalties, que la felicitat serà completa, que Catalunya aconseguirà la independència, que el Barça farà un triplet i, per sort, encerten la seua predicció. Us recordeu del famós efecte dos mil? Vam tindre l’oportunitat de viure dos canvis de mil•leni. Pot haver felicitat més completa? Però... al que anàvem... a Peret (no confondre amb el del ruquet) el malnom li venia de la seua afició per inventar màquines. Un d’estos invents va ser una màquina per a plegar olives, però no li va sortir bé. Les investigacions les portava amb molt de secret, potser per este motiu no hem tingut accés als papers o pergamins on dissenyava els seus enginys. Qui sap què passa darrere de la porta d’un taller o laboratori? Sabem, per declaracions fidedignes, que va confegir un calendari perpetu en fusta d’olivera, ningú sap si se’l van cruspir els corcons o va fer cap a la llar de foc (calia escalfar un temps –el de postguerra– tan gèlid que semblava la bestreta de l’era glacial). Tot i això vam poder veure dos documents interessants, dos temptatives de calendari perpetu. Una va ser realitzada a la presó de Cuéllar (Segòvia), on va fer cap com a víctima de la repressió franquista. Era un enciclopedista, la seua enciclopèdia de referència –ho sabem pels seus escrits– va ser la de Félix Martí Alpera (1875-1946), personalitat que té carrer a Barcelona i Cartagena, importantíssim en la renovació pedagògica del país, depurat pel franquisme, amb més de 140 obres publicades. Una simple cerca per Internet us pot donar una idea de la magnitud d’esta persona. Als papers de Peret també trobem especulacions matemàtiques sobre volums de diferents cossos i sobre els càlculs a realitzar per saber la quantitat de macadam de la base d’una carretera. Peret de Màquina va ser una espècie de mestre que va educar més d’una generació de reguerencs. Era liberal, molt aficionat a la ràdio. Escoltava Ràdio Nacional, i als anys cinquanta, de nit, i suposem que d’amagat, escoltava la Ràdio Pirenaica. M’informo que esta emissora estava vinculada al PCE i que la seua primera transmissió es va fer des de Moscú, el 22 de juliol de 1941 i la seua darrera producció, va ser des de Madrid, el 14 de juliol de 1977. Peret, també llegia La Vanguardia. Com tots els convilatans el veien tan pluralment informat li preguntaven: “I qui, de tots, diu la veritat? A la qual cosa ell responia amb contundència: “La notícia has de fer-te-la tu!”. Sàvies paraules d’esta persona singular. Hi ha persones que no siguen singulars? Era republicà, però en l’ambient repressiu i tens del franquisme es guardava ben bé de difondre el seu pensament polític. Adrián Grau, tenia en aquella època deu anys, ens ha retratat una persona atraient i estrafolària que devia constituir un entreteniment en l’ambient rural dels Reguers del seu temps. Una persona semblant al que podia ser Batiste d’Ascata, a Alcanar, que es presentava com a expert en sexologia, republicà declarat i pertinaç, i que era la romiguera més perillosa que et podies trobar pel carrer, molt amable amb els xiquets, criador de bèsties de ploma en un pati entre el Rocall i la Bassa, i... ho saben molt pocs: autor del poema visual “Els catalans també tenim ous” dirigit contra Cañete, els seus i el PHN. Passem del mestre Peret al poeta Manuel Franch Sabaté, poeta construït sota l’influx de la nova pedagogia, amb una llengua castellana amb interferències del català i trets del castellà d’Amèrica, ja que va fer cap als Reguers des de Xile, tot i que pervenia dels Reguers. L’escassa formació acadèmica era superada per la voluntat i el sentiment. Notem en els seus poemes un substrat de jota tortosina i també ritmes de milonga i tango. No és bonica i rica la diversitat? El seu sentimentalisme era exagerat, la passió amorosa el va portar al suïcidi. No és potser un gran poeta, però sí un cronista de la seua tragèdia i un cantant exaltat dels Reguers, poble al qual, sense dubte, va estimar en un moment en què les ideologies estaven en expansió i en lluita, una demostració que, si l’escriuen, fins i tot les classes subalternes poden tindre també la seua història. Podeu llegir algun dels seus poemes al llibre que Adrián Grau i jo vam escriure sobre els Reguers. També allà trobareu una anècdota de la immediata postguerra, de Joan Benaiges Cortiella, una altra persona que, tot i que de classe subalterna, va tindre una preocupació pel coneixement, per la cultura, per la societat, per la política, que va escriure tot el que va poder i més, que sabia fer gaiatos i recordar, que es va esforçar per escriure els seus records, per recuperar històries que van haver de ser amagades en el silenci de la llarga nit. Tomas Camacho
Articles relacionats
