Dies d'anhels es presente demà divendres 22 de gener, a les 20.30 de la tarda, a la seu d'ERC de Móra la nova (Ribera d'Ebre)

El proper divendres 22 de gener, a les 20.30 de la tarda, tindrà lloc la presentació de la novel·la Dies d'anhels a la seu d'ERC de Móra la nova (Ribera d'Ebre), la qual anirà a càrrec de l'escriptor local, Miquel Esteve. És el segon cop que tindré la possibilitat de presentar un llibre als Masos, el nom popular de la més nova de les Móra de la Ribera d'Ebre, ja que l'any passat vam presentar-hi la biografia dedicada al poeta Roc Llop i Convalia, que vaig escriure conjuntament amb Josep M. Sàez, regidor de cultura de Miravet.
Dies d'anhels és una novel·la que vaig escriure a quatre mans amb l'amic i escriptor ampostí, Rafel Duran. Ja he escrit diversos apunts sobre la novel·la, així com he anat penjant ací en aquest diari personal on line les diverses cròniques que s'hi han escrit. Crec que ha tingut una rebuda més que acceptable per part del públic i també entre els diversos escriptors que acostumen a escriure crítiques amables a l'obra dels autors comarcals. És la meua quarta novel·la, ja que va estar precedida per Tomàs Serra (2001), Vora l'Iber (2002) i Expedient 3295 (2003).
Miquel Esteve és un dels millors novel·listes ebrencs, que ha aconseguit dos premis importants de narrativa amb les seues dos novel·les publicades fins al moment.
El següent és un paràgraf de Dies d'anhels, en el qual intentem descriure la por que va passar la família del protagonista durant una de les tradicionals riuades de l'Ebre, sempre en un any que porta el segell del 7:
Tothom preguntava, tothom volia tenir notícies fresques, i aquestes eren alarmants. Ningú no va poder tancar l’ull en tota la nit. L’aspecte tant de la ciutat com dels camps va canviar radicalment. La riuada anava de debò. Varen passar homes amb fanalets encesos. Va sentir-se un gran repic de portes. Continuaren els crits d’auxili, el  toc de cornetes i xiulets, el soroll de campanes i, fins i tot, trets d’escopeta; tot i que, per damunt de tot, s’escoltava la remor espantosa del riu. El nivell de l’aigua va muntar fins a arribar a una alçada de quasi dos metres. El mas va quedar aïllat, i nosaltres amb ell. La sensació de  temor d’aquell moment em fa encara tremolar. El pare, previsor com era, ens havia fet portar el dia abans, a mi i a les meues germanes menudes, la Cinta i la Teresa, tots els animals al pis de dalt, així com la nostra roba, els matalassos i el menjar necessari per a unes quantes jornades. Per òbvies qüestions d’espai, el pobre cavall el vàrem haver de deixar a l’escala. Allí l’aigua li va anar cobrint tot el cos fins a arribar-li quasi a l’alçada del cap. El pare li anava parlant sovint per intentar donar-li tranquil·litat, la qual cosa no era gens senzilla precisament, però ell estava molt d’en Fidel (aquest era el seu nom), i havia d’aconseguir fer-li entendre que no l’havíem abandonat i que era un més de nosaltres. Li donava el menjar personalment amb un cabàs, tot i que gairebé no podia ingerir res de la temor que tenia. Llavors li acaronava el cap i li pronunciava amb suavitat a l’orella la consigna màgica:
- Apa, valent!