El garrofer del Corral de les cabres, Memòries d’un garrofer

7.Trobades al Matarranya dissabte, 31 de juliol de 2010 | Comentaris

Pilar Garriga: Relat per la Trobada d'autors Ebrencs al Matarranya 1 d'agost 2010

El garrofer del Corral de les cabres

Memòries d’un garrofer

La meva vida és molt llarga.

Vaig sorgir d’un granet d’una garrofa d’una cagarada de mula que, amb la pluja i el fem va germinar i es va clavar dins de la terra fins aconseguir que l’arrel formés un arbret de fulles lluentes i verdes, que feia goig de veure.

Per sort meva, el meu hàbitat era al peu d’un marge envoltat d’una abundant i espessa vegetació d’herbes de tota mena.

Jo anava creixent i enfortint la meva soca dins de la maranya d’herbotes, de manera que fins als dos anys vaig passar desapercebut per a tothom.

Un mal dia, pasturant per allí una parella de cabres van devorar les meves fulles tendres i fresques, deixant només les branques despullades del tot.

Vaig sentir la fredor més trista de la meva vida, però no podia renunciar a continuar lluitant i, gràcies a la meva soca soterrada que m’empenyia, vaig tornar a engalanar amb més energia que abans, els meus nus ramatges amb un bé de Déu de fulles.

Vaig créixer més de pressa degut a l’esporgada de les cabres i amb poc més de tres anys, ja era un arbre de dimensions acceptables. Per primera vegada vaig poder veure la meva flor i sentir-ne el perfum, a últims de juliol, en tota la seva esplendor.

A finals d’agost, les garrofes en la seva plenitud, anaven madurant escalonadament. Les primeres garrofes sortien d’un color verd i anaven canviant de color paulatinament fins a convertir-se en una llarga i lluenta beina, formant penjolls bonics de veure.

Un matí, una somera que un pagès tenia fermada a una soca, va sentir l’olor del meu fruit i es va deslligar de l’arbre. S’apropà a mi i, allargant el coll tant com va poder, va anar menjant-se una a una totes les garrofes que tenia a l’abast. Va respectar les fulles, però tot i així vaig sentir una altra vegada la nuesa, ja que les poques garrofes que havien quedat, un cop madures, van caure per elles soles.

Aquella somera em visitava cada vegada amb més freqüència perquè, amb les meves branques espesses, feia una agradable ombra en plena canícula.

Aquell pagès va prendre per costum lligar la somera a la meva soca hores i hores, a l’ombra. Jo li ho agraïa, perquè, a més de companyia, abonava la terra on jo tenia clavades les meves arrels, alimentant-me i enfortint-me fins arribar a ser un arbre de dimensions singulars.

El meu fruit cada any que passava era més abundós. Les llargues beines, d’un color clar i aixocolatat, eren llaminadures per a la majoria dels animalons que tenien el seu hàbitat per les rodalies.

Veia amb goig com em visitaven tota classe d’animalets, buscant entre el fullam les meves preuades garrofes, que jo deixava caure de mica en mica perquè tots en poguessin gaudir.

Qui més en menjava era, sens dubte, la somera.

La rabosa, encara que carnívora, quan no tenia res més per ficar al ventrell, i això li passava molt sovint, buscava sota meu les garrofes i calmava així la gana fins que podia atrapar algun conill o alguna perdiu.

Jo em sentia feliç de la meva planta. Creixia i creixia, enlairant-me cap al cel, orgullós. Tal vegada potser em vaig sentir massa presumptuós i la mare natura em va donar una lliçó d’humilitat.

Aquell febrer va ser un dels hiverns més crus de la meva llarga vida. Va fer un fred que fins i tot les oliveres mil.lenàries van quedar molt tocades.

Jo no podia ser una excepció, i vaig sentir a la meva pell aquells graus de fred que em deixaren esmorteït, mentre veia com les meves fulles brillants anaven caient i deixaven les meves branques nues i seques.

No vaig morir del tot, però per tornar a ser aquell altiu garrofer havien de passar, almenys, tres o quatre anys.

Ara ja no hi feien cap tots aquells amics. Passaven de llarg ignorant-me. Res no podia oferir-los. Ni tan sols aquella ombra benigna de l’estiu ni l’aixopluc en dies de tempesta.

Tot jo era una mòmia, ni una sola fulla verda en tot el cos.

El meu amo, en veure’m tan atrotinat, va agafar un xerrac i, després de l’esporgada, sols va deixar la meva soca. De lluny semblava un ésser fantasmagòric.

L’únic ésser que encara em feia companyia era aquella somera que, ben lligada , es passava hores i hores al meu costat, menjant-se la fresca canyota que, amb les seves arrels soterrades, em furtava l’aliment.

Sentia que les meves arrels eren vives i que tenien una fortalesa inaudita. En arribar el bon temps vaig veure amb tota l’alegria que, d’allò que semblava mort, en sortien uns brots daurats que creixien ràpidament, i que es tornava a formar una altra vegada un arbre bonic de veure.

Aquella lliçó de la mare natura va ser molt constructiva i, passats aquells anys de tristor, vaig tornar a ser gairebé com abans.

Ara, després de tos aquells anys, torno a ser visitat per les raboses, els conills, les rates, els talps… que busquen sota les meves branques les garrofetes.

Aquest estiu és especial! Tinc un nou amic! La somera ve acompanyada per un pollinet juganer que no para de fer voltes a la meva soca i que segur formarà part de la meva colla d’amics per molts anys.

(Adaptació del conte “El garrofer” de Josep Garriga)

Pilar Garriga