El "Maletes perdudes" del Jordi Puntí pel Manel Subirats al seu blog: "D'ESCRIURE

MALETES PERDUDES - JORDI PUNTÍ


 

Maletes perdudes. Jordi Puntí.


He de reconèixer que sempre em fa mandra llegir llibres premiats, és com si em fessin un regal però prèviament me'l desemboliquessin per ensenyar-me què hi ha a dins. En el cas de “Maletes perdudes” encara me'n feia més, no tan sols pel rotund èxit assolit en breus setmanes de mercadejar pels quioscs i llibreries -en bona part mercè a la important campanya de màrqueting que ha acompanyat el bateig d'aquest títol i d'aquest autor en el món editorial- sinó, sobretot, perquè ha guanyat el Premi Llibreter, i per molt que algun mitjà de comunicació s'ha omplert la boca amb paraules com ara “les recomanacions d’alguns llibreters van ser decisives per engegar el boca-orella entre els lectors que ha portat a l’èxit de Maletes perdudes: Els llibreters són els primers lectors, i la seva complicitat és essencial perquè l’autor pugui arribar a més gent”, en realitat tots sabem que aquest premi, atorgat i concedit per determinades editorials amb la finalitat d'auto-premiar els propis autors, està tan amanyat com ho està la majoria de premis al nostre país. No, el comentari no és meu -tot i que me'l faig propi- sinó d'un dels més importants llibreters d'aquest país davant la “obligatorietat” de contestar el qüestionari que aquestes editorials envien als “seus” llibreters quan -una altra vegada en boca d'aquest mateix llibreter- “tots sabem perfectament què volen que contestem i quin llibre faran que surti premiat”.
Llegia abans d'ahir la veu clara i entenedora de l'Olga Xirinacs al seu blog (http://olgaxirinacs.blogspot.com): “Una persona dedica la seva vida a crear un producte que no té la mínima demanda al mercat i, encara pitjor, que la majoria de la gent rebutja. En termes econòmics diríem que és una empresa ruïnosa .../...A aquesta mateixa conclusió va arribar el poeta Jaume Rius després de tristíssimes experiències literàries: ni es venien les seves obres ni mereixia mitja línia encara que fos en algun gratuït. De manera que va decidir viure sota terra, en un dels nombrosos soterranis de la ciutat antiga. Allà no li calia veure els aparadors de les llibreries orfes dels seus títols, ni donar explicacions als amics.../...Els escriptors tenim el trist destí d’acabar com l’amic Jaume Rius. I no us penseu que és ell sol, qui viu als soterranis”.
Els llibres que no es venen es converteixen en pasta de paper. Siguin literatura o siguin un pamflet. Però els que es venen no, encara que no tinguin la qualitat que pot tenir una altra obra. Jo em pregunto, des de fa temps, quins dels nostres llibres actuals perviuran. Brecht deia “els que lluiten tota la vida són els imprescindibles”. No deixa de sorprendre'm, emperò, que, com a lectors, siguem tan poc adults com per no reconèixer què ens agrada i què no, què volem guardar i què no, què té valor i què és ferralla.

I ara anant cap a les “Maletes perdudes”... he de reconèixer que és una bona obra, que en Puntí molt probablement ha trobat la seva veritable dedicació. Té els ingredients necessaris per convertir-se en un “referent modern” o, com diuen en certs mitjans de comunicació, en un “llibre europeu" -m'indigna la poca autoestima que sovint mostrem davant els altres pobles i llengües i, sobretot, quan ens emmirallem a Europa... que potser hem de fer les coses “a la europea...?”, que no seria més positiu fer-ho a la nostra manera i mostrant la nostra singularitat?

Bé, sigui com sigui –i tornant a l'afer que perdo un i altre cop... aquest de les “maletes”-, conté certs ingredients que la fan perfectament miscible en les aigües dels “savoir faire” literari actual... un món sense fronteres i on la família és tan dispersa com aliena, un afany de crònica social, però que tan sols passa de puntetes sobre aquests assumptes, sense enfonsar gaire el peu, no fos cas... i, sobretot, una narració gairebé cinematogràfica, amb el·lipsis endavant i endarrere que, com diu a la contraportada del llibre, la fan “divertida, optimista i plena d'aventures”.
Bé, personalment no son comentaris que, com a autor, m'agradaria que fessin de la meva novel·la. Voldria dir que probablement han obviat el més important. No crec, tampoc, que en Puntí pensés en aquests termes mentre escrivia.
Per a mi, hi ha altres aspectes d'aquesta novel·la que val més la pena esmentar. Per exemple “la immobilitat del passat”, un concepte que s'arrossega al llarg de totes les pàgines fins crear una atmosfera incerta i asfixiant. "El passat té un problema, cristòfols: és intocable”. És com la immobilitat del destí o el fat que tots quatre germans protagonistes es diguin igual. D'alguna manera, Puntí busca una aproximació a la situació des de quatre vessants iguals però diferents, busca mostrar la poliedria dels personatges (quatre i un), el joc dels miralls, la multiplicació ad eternum d'un sol personatge (com es mostra a la portada amb la repetició de les quatre fotografies de carnet), una ficció escrita a quatre mans... i la mostra d'aquest intent d'introspecció i de multiplicitat la trobem en les nombroses frases -gairebé sentències- que inciten a la reflexió. Aquest mateix joc de la “multiplicació” sembla apoderar-se per moments de la ploma de l'autor, quan es recrea en històries paral·leles com carrers sense sortida que no condueixen enlloc, que semblen posades allà tan sols per omplir pàgines, i que res aporten al desenvolupament de la història. Una història, per cert, que per moments sembla aturar-se, mancada d'impuls lector, fet que crea un cert desesper. Es fa estranya una lectura on sovintegen els daltabaixos narratius, els canvis de marxa sobtats, com si determinades llacunes narratives necessitessin una resolució o com si l'autor no volgués deixar de tocar certs aspectes paral·lels tot i sortint-se'n del mainstream. Penso que pot arribar a esgotar la paciència lectora. S'ha dit, d'aquesta novel·la, que simultanieja tècniques narratives tan diverses perquè busca trencar amb la novel·la catalana de les darreres dècades i dur-la cap a altres indrets... bé, personalment no em sembla que elpatchwork sigui una tècnica nova, ni que calgui trencar l'estil de la novel·la catalana, primer de tot perquè dubto que existeix tal cosa, i segon perquè des dels dies d'en Manelic i de l'Auca del Senyor Esteve s'ha recorregut un ampli camí i amb passes ben fermes.