El pas a pas del Temps

dimecres, 21 de juliol de 2010 | Comentaris

Fàtima !!! Fàtima !!!! On ets filla? La veu d’en Mushaf sona preocupada. Ja fa dues setmanes que els seus quatre fills grans són a Bene, amb en Abu Saïd ibn al-Hussain per lluitar contra en Matruh, la petita de casa és tot el que té per aferrar-se a la memòria de la seva dona Míriam, morta a la llarga travessa que els va portar de les ombrívoles Terres de l’Atlas fins a aquesta nova terra.

Sóc aquí pare, a dalt de l’oliver!! La Fàtima està enamorada de la gran olivera que hi ha a prop de la cabana on viuen. Aliena a tots els moviments dels adults gaudeix del temps que és amb el seu pare treballant al camp.

El seu pare li ha explicat que aquestes oliveres tenen més de 500 anys, bé, almenys les més grans, una vintena. El seu preferit però és el que té el forat al tronc, per a ella és com una abraçada de la seva mare, sempre que pot es posa ben a dintre, galta contra pell rugosa, i tanca els ulls. Li costa recordar la cara de la seva mare, però allí, al caliu del gran arbre sent la seva calidesa.

Pare, torna’m a explicar qui va plantar aquest oliver!!

La cara d’en Mushaf s’ha relaxat i només li queda un gran somriure i uns ulls brillants.

Vine cap aquí... Que no et canses mai de sentir-la? Aviam.

Ja fa més de 500 anys, potser 700 i tot, quan Al.là encara no ens havia regalat aquest paradís i els avis dels teus avis vivien al desert, vivia aquí una família bondadosa. El cap de la família havia tornat a Tortosa i portava uns plançons d’oliver que havia comprat al port. Hi havia pau i bon enteniment entre els habitants d’aquí i els nouvinguts. El comerç era bo i l’oli d’aquestes terres, com el boix, era tan valorat que es portava fins ben lluny. Van plantar-los tots i van jeure a dormir. El petit de la casa, devia tenir la teva edat, aquella nit es va llevar sense saber ben be per què. La lluna ja havia sortit per darrera de la gran espina que tenim al davant. Al poblat, a dalt del turó, tot era silenci. Va anar caminant fins a un dels plançons, aquest que tant t’estimes, i es va quedar adormit. Quan el van trobar l’endemà ell encara dormia amb una mà agafada al petit tronc. Al sentir la ma de la seva mare que l’acaronava es va llevar i li va dir que havia tingut un somni ben estrany. Havia sentit una veu que el cridava i s’havia acostat a l’oliver, aquest li va començar a parlar del que havia estat i del que estaria. Li havia parlat dels temps que vindrien. Li va dir com de tots els arbres plantats aquell dia, anirien marxant tots, tots menys ell . Li va parlar de com els hòmens anirien venint de diferents terres i anirien canviant aquesta terra. Li va dir que ell però restaria per sempre si aconseguia fer un pacte amb algú net d’esperit. Ell seria el guardià d’aquestes muntanyes i els seus habitants durant milers d’anys mentre algun nen, sense odi al cor, el vingués a abraçar les nits de lluna plena. El nen va dir que ho faria i que també ho farien els seus fills i els fills dels seus fills. Els pares li van dir que els pactes, fins els que es fan en somnis, s’han de complir i així el nen va complir la seva promesa i va passar la història al caliu del foc d’una generació darrere una altra. Des de llavors, d’una manera o altra, visqui qui visqui aquí, renova el pacte amb el gran pare dels olivers i els seus germans. Cada cop n’hi ha menys de tan vells però ell restarà aquí mentre algú el vingui a abraçar.

Pare? Tornaran els meus germans?

Saps què? Crec que si ets tu qui li ho demana - va fer mirant els nusos forts que els envoltaven- ens els tornarà sans i estalvis amb l’ajuda d’Al.là.

La Fàtima es va abraçar tot el fort que va poder i li ho va demanar amb totes les seves forces. El seu pare torna a fer marges tot pensant en el futur i mirant cap a Bene, per darrere de Wurtah veu el fum de les fogueres.

-Tot anirà bé -es diu per a ell-, tenim al Perot.

Gràcies a Salvador Carbó per la fabulosa guia d’Horta de Sant Joan.

Perdoneu per les llicències .

Jesús Carbó