El rossinyol i el pi:





 El rossinyol i el pi: Albert Guiu: relat per la Trobada d'autors al Matarranya 1 d'agost 2010
 
Mirava com arribava el dia al port fosc de la nit, altra volta, viatge repetit des de temps immemorials, ho mirava i ho cavil·lava, aquella metamorfosi de clarors en foscors la sorprenia encara, és el que té la natura es deia, que sorprén tot i la repetició dels seus canvis.
Li agradava caminar pels afores del poble, somiquejar a ulls oberts amb tot allò que li oferia l'espai visible i l'invisible, escoltar les veus dels ocells i els silencis dels arbres, de les cançons dels ocells en feia esoterismes propis, dels silencis dels arbres en feia mitologies pròpies, amb el seu ocell preferit, el rossinyol , i amb el seu arbre preferit, un pi que li servia d'ombra els dies de calor, va endegar una tarda d'agost, una història d'ocells i arbres, on va fer cap, escoltant l'au des d'un poema de Keats i escoltant l'arbre des dels silencis d'una tarda  de canícula estiuenca.

Hi havia una vegada un ocell immortal que tenia l'origen de la bellesa en el seu cant, niuava entre els brancatges d'un pi guarnit de verd que tenia el do de la sensibilitat, l'altra amiga d'aquell triumvirat era una noia a qui agradava molt rimar els seus somnis amb la fantasia, i ho feia amb la recerca de tot allò que anés més enllà de qualsevol definició de la rutina, s'escapava sempre que podia als dominis de l'arbre, amb una llibreta i un bolígraf negre, i es posava a escriure versos sota la simfonia de l'ocell i la protecció del que ella considerava el seu arbre. Escoltar el rossinyol era una delícia, senzillament la transportava molt lluny de la vida que tenia, l'institut, els problemes típics d'una noia de setze anys, tot quedava eclipsat per les notes que provenien de l'ocell del pi, del rossinyol portador de sons meravellosos, de la primigènia petjada de les belleses acústiques, quan l'escoltava, la noia volava sobre les aigües argentades d'un riu que creuava el poble, sota les catifes de cotó que ennuvolaven el cel on apuntava el pi, on apuntaven els seus desigs romàntics de fugir de tot allò palpable, d'arribar cavalcant sobre els sons del rossinyol a paratges sols possibles de concebre recolzada en la protecció sàvia del pi, emparada en la màgia acústica del rossinyol, imaginant molt més enllà de la imaginació humana, escoltant els idiomes de l'au i l'arbre.
El pi des de la seva quietud se la mirava amb estima aquella jove somiadora, que tenia l'imperi allí on res era sorollós i vanitós, on no hi havia cap falsedat, i somreia mirant com la noia escrivia i escrivia, mots que l'arbre es delia per escoltar, perquè no els llegirà en veu alta, es deia, m'encantaria escoltar que surt del cor jove de la meva amiga, tant com m'agrada escoltar la cançó del rossinyol que habita entre les meves rames.
El rossinyol per la seva banda, també es mirava la noia, i pensava que era molt plaent la seva presència gairebé diària en aquells paratges on la banda sonora eren els cants que emetia amb innat art, amb talent infinit per bellesa i per temps, no endebades ell sabia, que la noia havia llegit el poema de Keats, i qui escoltava un rossinyol després d'haver assaborit el poema del líric anglés, podia elucubrar sense massa marge d'error l'origen de la bellesa acústica.
El que no sabien l'arbre i l'ocell, el pi i el rossinyol, és que la noia coneixia els delers dels seus companys de quadre per conèixer els mots que emplenaven de llum, com una lluna plena la nit, la llibreta on la noia immortalitzava els seus calfreds de joventut recolzada per aquell lloc on respirava un pi, aletejava un rossinyol i somiava el seu cor jove.
Un dia qualsevol que no es va distinguir en res de qualsevol altre dia la noia es va enamorar, i durant unes setmanes de festeig va deixar de visitar els paratges on acostumava a anar per escriure les belles sensacions que té un cor quan és jove, enèrgic, sensible i bo. Fins que un dia va proposar la seva parella d'anar a visitar el seu indret preferit, el noi tan o més enamorat encara que ella, no va dubtar en acompnayar-la agafats de la mà van caminar per la riba d'un riu matisat d'un gris molt viu, enlluernat per fiblades de sol, ella li explicava que al lloc que anaven havia sigut feliç en solitud, tant com ho era amb ell en companyia, ell va sentir-se gelos de les paraules de la noia, uns gelos tendres i comprensibles. Ella parlava del pi i el rossinyol amb una passió desmesurada, per tractar-se d'un ocell i un arbre, però no eren sols dos sers naturals i mortals, eren també dos sers mitològics i immortals, però això era difícil, per no dir impossible de comprendre per algú aliè a les tardes i vespres que la noia havia compartit amb l'infinit de missatges profunds i savis que provenien del silenci del pi, l'infinit d'imatges i sensacions plaents, profundes i belles que provenien del rossinyol.
Ja arribem, li va dir la noia, mentre ell mirava fixament el pi, és allí, és aquell i assenyalava el sòlid tronc i el fullatge generós, a poc a poc, s'hi van apropar, quan eren a tocar, una esgarrifança va envair de pànic els ulls de la noia, als peus del pi, jeia sense alè el petit rossinyol, la noia es va soltar de la seva parella i amb les mans va agafar curosament el cadàver de l'ocell, es mirava l'animal alat i pensava en les moltes meravelles que l'hi havia dut aquell petit cos fred que inert rebia les humides llàgrimes de la jove.
La noia entre singlots, va percebre també la tristor del pi i aleshores va traure d'una bossa blanca amb franges vermelles, la llibreta dels seus escrits, es va asseure a l'ombra del pi, amb el rossinyol sense vida a tocar de la seva mà dreta, i amb la parella corpresa de veure emocionada la persona que li agradava, va llegir en veu alta....

 

Poema del Pi i el Rossinyol

 

L'amistat és un arbre que sap escoltar,

la bellesa és un ocell que guareix cantant.

 

El pi té mots que no tenen els llibres

i versos que no tenen els millors poemes,

el rossinyol té notes que no tenen els pianos

i profunditats màgiques que no tenen els mars.

 

 Estimo la captivadora calidesa verda,

 estimo la suggerent melodia primigènia,

dins el verd canta la veu de les veus,

i sempre a l'ombra del pi, escolto i gaudeixo,

de la natura amiga, de la simfonia amiga,

de la natura bella, de la simfonia bella.

 

A voltes escric contes, a voltes versos,

però sempre són llegendes de les rels

del pi que em parla educat i elegant,

o bé misteris ornats de perfums esotèrics

del rossinyol que un poeta va immortalitzar.

 

Quan somriu l'arbre, quan somriu l'au,

somric també i escric i escric,

pres per la sensació plaent i confortable

de saber-me abraçada per l'amic arbre,

de saber-me cantada per l'amic rossinyol.

 

Mentre enterràvem el rossinyol als peus del pi, als peus d'on havia viscut, vam escoltar que cantava des de la frondositat del pi, un altre rossinyol, aleshores em van venir al cap les paraules de Keats i vaig sospirar, la música del rossinyol era eterna, em va semblar que una rama de l'arbre m'acaronava els cabells vaig tornar a sospirar l'amistat és eterna, el meu nóvio em va besar càlidament i vaig pensar, l'amor és etern.

Amistat, bellesa i amor, vaig cridar, mentre un arbre, un rossinyol i un noi benplantat, em fitaven i somreien, perquè m'havien fet amb la seva natura i el seu tarannà tal i com era, somiadora, amant de la natura, de l'art i de l'amor.

Encara avui, amb el pi arrencat, acompanyada per un nét que és una gota d'aigua d'aquell company que em va ajudar a enterrar el rossinyol, i els cabells platejats, busco la cançó del rossinyol i a l'ombra d'un pi que suposo afillat del que em va acompanyar en el trajecte de la joventut, escolto el rossinyol de Keats, l'etern, que canta des del cor del meu pi, que sempre hi és, tot i no ser-hi, perquè encara queda set d'amistat als meus batecs, set de bellesa a la meva sensibilitat, set de paraules en aquesta tronada llibreta que cada dia, obro per a que nedin els meus dits empesos per la meva ment i remats pel meu cor, vers l'indret fantàstic on canta un rossinyol, on ombreja i escolta un pi amic, on somia una jove.

 

Albert Guiu.

  


Articles relacionats


comentaris

No hi ha cap comentari a aquest article

comenta
El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validació.