7.Trobades al Matarranya
diumenge, 7 de juny de 2009 | Comentaris
El trabuc de Panxampla de Cinta Arasa: relat sel.leccionat per la publicació dins de la 4ª TROBADA D'AUTORS EBRENCS AL MATARRANYA
A Joan Arasa.
Poble de Jesús, anys trenta. Mossèn Antoni passa per davant del Sant Crist que hi ha a la porta de la rectoria i se senya sentint els xiquets que l’esperen fent batibull al carrer. Els veu suats, bruts de jugar als camps, i s’encomana a Déu perquè li doni forces i pugui fer-los aprendre alguna cosa durant la sessió de catequesi que els ha de donar al llarg de les properes dues hores. Els ha promès una visita al museu de Tortosa. Els explicarà la història del Cristianisme a la ciutat. Cal que els jóvens coneguen les bones tradicions de la terra.
La presència de Mossèn Antoni fa callar de cop les criatures. Sense que cap paraula sigue necessària, es posen en fila i el saluden. Mossèn Antoni encara ha pogut veure com, mentre obria la porta de la rectoria, uns quants descamisats es posaven bé la roba i dos que duien les espardenyes penjades del coll amb els cordons, es calçaven.
Enfilen cap a Tortosa per un camí vorejat de mandariners florits mentre van repassant en veu alta la lliçó de la setmana passada: l’anunciació a la Mare de Déu. Mossèn Antoni veu de reüll que alguns xiquets, amb els dits i els braços estirats, fan veure que s’apunten i es disparen. Sent clarament, a més, com Joan i Lluc, en lloc de recitar el discurs de l’arcàngel Gabriel, no sé què xiuxiuegen del trabuc d’un bandoler i que segur, segur que el voran. Mossèn Antoni, però, no té ganes d’esgargamellar-se, se sent cansat i els deixa fer.
En arribar al museu els xiquets comencen a empentar-se. S’assenyalen amb el dit i es tapen la boca amb les mans intentant dissimular el riure. Joan, al final, gosa parlar en veu alta.
- Mossèn, mon iaio m’ha dit que aquí se guarda el trabuc de Panxampla, i natros lo voldríem vore.
Mossèn Antoni escridassa el noi: al museu hi han anat a vore els textos relacionats amb la tradició cristiana de Tortosa. De trabucs de bandolers, ell no en vol saber res i bé faria son iaio si no li expliqués aquelles històries, per l’amor de Déu.
I havent dit això, amb les galtes encara roges com una tomata –pensa Joan, capcot- comença a explicar-los que, després de segles de persecució, el Cristianisme es va poder convertir en la religió oficial de tot l'Imperi romà. Els apòstols, però, ja havien viatjat arreu del món molt abans, per fer-hi sentir la paraula de Déu.
Els xiquets de seguida deixen d'escoltar-lo. Joan mira per la finestra i veu un trosset de cel i s’imagina les muntanyes, que no estan gaire lluny. Sap que Panxampla hi va viure amagat. Son iaio li ha explicat que Panxampla era un mosso d'Alfara de Carles que va caure en desgràcia per voler salvar un amic. Aquell amic, una nit de gresca que anava begut havia matat un home. Com era casat i tenia fills, Panxampla, solter i fort, va autoinculpar-se per protegir-lo. Valent, se'n va anar a les muntanyes dels voltants del poble, fugint de la Guàrdia Civil.
Joan ha tingut una decepció per no poder veure el trabuc de Panxampla però en realitat, no el necessita veure perquè ho sap tot, del bandoler. Son iaio li n'ha explicat la història, a les nits, vora el foc. Li ha contat que, fins i tot, una nit gelada de desembre, els va acudir a la casa que tenien més amunt d'Els Reguers i els va demanar una mica de pa. El iaio de Joan era menut però el recorda perfectament. Barba i cabells negres, i la pell fosca dels que viuen a la intempèrie. Només duia una manta, un punyal i el trabuc penjat a l'esquena. El iaio de Joan sempre ha dit que era tan alt com ell, aquell trabuc.
Mentre menjava, es veu que els va explicar que ja feia dos anys que fugia de la Guàrdia Civil i que no podia tornar a casa. Els va jurar que sempre demanava menjar a les persones de bona voluntat que el volien ajudar i només havia robat una gallina un dia que no havia pogut trobar res per menjar. Això sí, es veu que va afegir, vagant per les muntanyes hai vist que hi ha moltes injustícies i hai intentat ajudar els necessitats. Un dia vaig vore un amo apallissant una xiqueta que treballava a les seues terres. La sang me va pujar al cap. Me li vaig abraonar per l'esquena i, amb lo meu punyal, li vaig tallar el coll allà mateix.
Ja havien començat a degustar els pastissets de les postres quan tots van sentir crits de la Guàrdia Civil i trets molt prop de la casa. Algun veí havia vist Panxampla i havia alertat els guàrdies. Tots van pensar que Panxampla no tenia escapatòria i el iaio de Joan va patir pel bandoler. Tot i això, sense que ningú no sabés com, Panxampla va sortir de la casa i quan la guàrdia civil hi va entrar no en va trobar ni rastre, del fugitiu.
Al cap d'uns moments, però, tres trets de trabuc, la manera que el bandoler tenia de donar les gràcies als qui l'ajudaven, van despertar el veïnat. El iaio de Joan va sortir fora però només va sentir olor de pólvora. De lluny, això sí, encara va veure un núvol de fum que semblava que volgués arribar a tocar les estrelles.
Mai no van tornar a veure Panxampla i anys més tard van sentir que se n'havia pogut anar a França. Només la traïció d'un malànima va fer que la Guàrdia Civil el capturés. El van afusellar a Tarragona, lluny de les seues muntanyes. A Joan, com sempre que pensa en la fi del bandoler, se li escapa una llàgrima. De seguida, però, s'anima quan la visita al museu s'acaba i surten al carrer. Mira les muntanyes blaves dels Ports i, fins i tot, li sembla sentir una mica d'olor de pólvora.
Cinta Arasa
