Tots els arbres són lloables: viuen, creixen, no escriuen llibres, no planten arbres, tenen molts fills però els avien de pressa i no parlen. N’hi ha amb nom propi: lo Parot, lo Pi Gros, lo Faig Pare…, i molts, gairebé tots, anònims. Hi ha també arbres poètics, adho arbres poema; en tenim un exemple en el llibre Arbres de Josep Carner (ed. Selecta, Barcelona 1954). Allí els arbres són garrofers trencats i ametllers de Sàrria, cocoters de Macuto, xicrandes fullades, cantates dels sabins seculars, bedolls de biaix, companyia i esperança, nit i pregària. Allí, els arbres miren al mar, hi són al mig d’un prat, al fons de l’hort o al cap de l’era; alguns, empolsats i lleugers prenen forma de dansa, d’altres, d’urbana flora, baladres que esclaten rosats, endiumenjats en l’hora crua de la tarda o palmeres daurades que polsen les cordes de
Andreu Subirats