Els crisantems de Rafa Haro per Albert Guiu!
1. Autors Ebrencs divendres, 25 de març de 2011 | Comentaris
Tweet
Els crisantems, Rafa Haro, editorial Meteora. Premi de Poesia Joan Perucho Vila d'Ascó 2010.
Quan un filòsof esdevé líric, quan un bon pensador esdevé bon poeta, ens trobem que poden florir crisantems plens de ressonàncies diverses, com aquests que serveixen com a títol al poemari de Rafa Haro.
Un poemari de mirada enèrgica i poètica davant tot plegat en general, i de la mort en particular, reflexions guarnides de poesia sobre la multiplicitat de vols que emprèn la mort arreu del pensar, sentir i ser humà, la idea de la mort aletejant sobre la nostra vida, la constant idea de la mort, negada com a existent mentre vivim perquè simplement no hi és, tot i les pors que desperta, i reflexionada com a indígena del pensament del ser humà des del propi pensament del poeta.
La idea de la mort fa escriure a Rafa Haro sobre la vida, tot descrivint presències de la pàl.lida dama, sobre tot allò que transcorre mentre vivim, mentre som, sobre el fugaç dia a dia que és una vida biològica, en comparança amb allò que esdevé simplement res o eternitat invisible.
Pensem la mort en tot i en qualsevol circumstància, perquè no està en cap present ni en cap futur, més aviat està al llindar subtil que trenca allò que uneix al que pensa, d'allò que pensa, morint deixem de pensar, de sentir vida i també morint deixem de morir.
La mort quan és aliena a un mateix, sigui en la manifestació que sigui, és una metàfora de la gran mort, tot i que, aquestes morts no pròpies es poden palpar amb els sentits, el que no es pot fer, fins que algú torni d'ella i demostri amb les seves experiències el contrari amb la gran mort, gran en tant que pertany a un mateix, per exemple, la mort d'un amor viscut o d'una persona estimada o d'una rosa molt vermella i molt bella, es sent al cor i produeix dolor i llàgrimes i desesper, la pròpia mort, no, en principi no, el poeta sagaç habitant de la metafísica, no tanca els interrogants que són intancables, allò que no es pot respondre, no es respon, però continua oferint informació sobre què representa la mort en el mapa sensitiu seu propi i de la resta dels homes i dones.
Tot és cíclic i el pla sembla perfecte, vivim sabent que caminem un camí marcat, que va fins on va, potser fins als crisantems que depositem a les tombes dels nostres sers estimats, a les tombes que al caminar pel cementiri percebem com nostres, perquè algú així ho ha disposat, perquè sabem que som pols i cendra i indígenes de la pàtria dels xiprers abans de ser-ho de qualsevol altre lloc, viure és caminar breu jornada, va deixar escrit Quevedo, i aquesta idea barroca de la fugacitat de tot, de la presència de la mort arreu, s'olora mentre es gaudeix dels poemes del poeta ampostí.
Rafa Haro ha copsat amb poemes, un món que depén d'un altre món, la vida de la mort, la mort de la vida, l'individu dels altres, els altres de l'individu, la mirada del paisatge, el paisatge de la mirada... aquestes reciprocitats fan un tot que subratlla que la mort és arreu i que per això amb la intel·ligència sensitiva com a guia, hem de valorar més la vida i tot allò huma o no humà que viu amb nosaltres o al nostre voltant, el poeta queda clar que ho valora i per això hi ha certa sentor a pessimisme en alguns trams del poemari, pessimisme vitalista tot sigui dit de passada, perquè els poemes són inquiets, intel.ligents i molt vius però aixo cavil.len amb tanta claredat i encert sobre la profunda i fosca mort.
El poeta fa un exercici singular i captivador sobre la circumstància fugaç de la vida humana i la circumstància plena de matisos a cavil.lar de la mort o de les morts, entenem que per a morir i ha d'haver vida, i vida molta vida, és el que tenen aquests magnífics crisantems del poeta ebrenc que amb cura de filòsof ha fotografiat el ser humà en el seu transcorre per aquesta vall on tot sembla perfectament disposat per algun jugador de daus superior, per a que celebrem obrir els ulls, i els obrim amb saviesa perquè arribarà l'hora de tancar-los, per a que altres mirades s'obrin al joc de viure i morir.
Hem de sentir els paisatges propis com a vida, l'Ebre creua de tant en tant pels ulls del lector per a que en tinguem consciència, així com els records, les situacions diverses que vivim i les persones que estimem o estimàrem, tot ens condueix en una via cíclica per l'etern anar del riu a la mar, per l'etern anar de la vida a la mort.
Com a tast aquests magnífics versos de Rafa Haro:
"Tot avança en giravolts/ fecundant i extingint/ fets eternament incomprensibles.
Intentarem tenir-ho tot/ en un pesat intent/ de cloure el puny/ amb grans de sorra/ que creiem/ són la felicitat mateixa.
No ens replicarà la mort/ de cap de les maneres./Li vam posar nom/ a un fet que no és./ Existir no podria la mort,/ ni en el món de Carroll.
Albert Guiu.
Quan un filòsof esdevé líric, quan un bon pensador esdevé bon poeta, ens trobem que poden florir crisantems plens de ressonàncies diverses, com aquests que serveixen com a títol al poemari de Rafa Haro.
Un poemari de mirada enèrgica i poètica davant tot plegat en general, i de la mort en particular, reflexions guarnides de poesia sobre la multiplicitat de vols que emprèn la mort arreu del pensar, sentir i ser humà, la idea de la mort aletejant sobre la nostra vida, la constant idea de la mort, negada com a existent mentre vivim perquè simplement no hi és, tot i les pors que desperta, i reflexionada com a indígena del pensament del ser humà des del propi pensament del poeta.
La idea de la mort fa escriure a Rafa Haro sobre la vida, tot descrivint presències de la pàl.lida dama, sobre tot allò que transcorre mentre vivim, mentre som, sobre el fugaç dia a dia que és una vida biològica, en comparança amb allò que esdevé simplement res o eternitat invisible.
Pensem la mort en tot i en qualsevol circumstància, perquè no està en cap present ni en cap futur, més aviat està al llindar subtil que trenca allò que uneix al que pensa, d'allò que pensa, morint deixem de pensar, de sentir vida i també morint deixem de morir.
La mort quan és aliena a un mateix, sigui en la manifestació que sigui, és una metàfora de la gran mort, tot i que, aquestes morts no pròpies es poden palpar amb els sentits, el que no es pot fer, fins que algú torni d'ella i demostri amb les seves experiències el contrari amb la gran mort, gran en tant que pertany a un mateix, per exemple, la mort d'un amor viscut o d'una persona estimada o d'una rosa molt vermella i molt bella, es sent al cor i produeix dolor i llàgrimes i desesper, la pròpia mort, no, en principi no, el poeta sagaç habitant de la metafísica, no tanca els interrogants que són intancables, allò que no es pot respondre, no es respon, però continua oferint informació sobre què representa la mort en el mapa sensitiu seu propi i de la resta dels homes i dones.
Tot és cíclic i el pla sembla perfecte, vivim sabent que caminem un camí marcat, que va fins on va, potser fins als crisantems que depositem a les tombes dels nostres sers estimats, a les tombes que al caminar pel cementiri percebem com nostres, perquè algú així ho ha disposat, perquè sabem que som pols i cendra i indígenes de la pàtria dels xiprers abans de ser-ho de qualsevol altre lloc, viure és caminar breu jornada, va deixar escrit Quevedo, i aquesta idea barroca de la fugacitat de tot, de la presència de la mort arreu, s'olora mentre es gaudeix dels poemes del poeta ampostí.
Rafa Haro ha copsat amb poemes, un món que depén d'un altre món, la vida de la mort, la mort de la vida, l'individu dels altres, els altres de l'individu, la mirada del paisatge, el paisatge de la mirada... aquestes reciprocitats fan un tot que subratlla que la mort és arreu i que per això amb la intel·ligència sensitiva com a guia, hem de valorar més la vida i tot allò huma o no humà que viu amb nosaltres o al nostre voltant, el poeta queda clar que ho valora i per això hi ha certa sentor a pessimisme en alguns trams del poemari, pessimisme vitalista tot sigui dit de passada, perquè els poemes són inquiets, intel.ligents i molt vius però aixo cavil.len amb tanta claredat i encert sobre la profunda i fosca mort.
El poeta fa un exercici singular i captivador sobre la circumstància fugaç de la vida humana i la circumstància plena de matisos a cavil.lar de la mort o de les morts, entenem que per a morir i ha d'haver vida, i vida molta vida, és el que tenen aquests magnífics crisantems del poeta ebrenc que amb cura de filòsof ha fotografiat el ser humà en el seu transcorre per aquesta vall on tot sembla perfectament disposat per algun jugador de daus superior, per a que celebrem obrir els ulls, i els obrim amb saviesa perquè arribarà l'hora de tancar-los, per a que altres mirades s'obrin al joc de viure i morir.
Hem de sentir els paisatges propis com a vida, l'Ebre creua de tant en tant pels ulls del lector per a que en tinguem consciència, així com els records, les situacions diverses que vivim i les persones que estimem o estimàrem, tot ens condueix en una via cíclica per l'etern anar del riu a la mar, per l'etern anar de la vida a la mort.
Com a tast aquests magnífics versos de Rafa Haro:
"Tot avança en giravolts/ fecundant i extingint/ fets eternament incomprensibles.
Intentarem tenir-ho tot/ en un pesat intent/ de cloure el puny/ amb grans de sorra/ que creiem/ són la felicitat mateixa.
No ens replicarà la mort/ de cap de les maneres./Li vam posar nom/ a un fet que no és./ Existir no podria la mort,/ ni en el món de Carroll.
Albert Guiu.
Qui som
Si quieres visitar la sección en castellano, haz clic sobre el siguiente enlace para acceder al Matarraña literario:
