EN LLENÇAPEUS, per la Mª teresa Sanz

Li venia de naixement . Quan caminava ho feia com si a cada passa xutes una pilota. A l’escola li van treure un malnom. Llençapeus.

 - No els facis cas - l’ aconsellava el pare.

-  Es riuen de mi.

- Els hi plantes cara.

- La mamà no vol que em baralli.

Els pares eren la cara i la creu de la moneda. Ella religiosa convençuda, ell anticlerical respectuós .  Mentre la muller desgranava el rosari, asseguda a la confortable butaca del saló, ell  assistia a les tertúlies del  Casino .

L’Arcadi s’anava fent gran. Acomplexat per el seu defecte a  penes sortia de casa.

 - Si almenys vingués al Casino!- murmurava el pare sortint al carrer.

...........................................................

El pare va morir primer i  quan va faltar la mare a desgrat de Remei la minyona, va desterrar a les golfes totes les imatges que emplenaven la casa. N’estava ressentit. De que havien servit tants  rosaris?

 Es sentia sol. I si anés al Casino? Allà es toparia amb els antics condeixebles. Tenia d’afrontar-ho. Revestint-se de valor hi va anar. El van rebre amb els braços oberts.  Els cambrers el tractaren amb deferència. Començava a deixar de ser en Llençapeus per convertir-se en el senyor  Arcadi.

Una d’aquelles tardes de setembre, la conversa  amb els amics s’havia allargat

mes que de costum.  Al sortir  del Casino un vent gelat el  va sorprendre. Es pujà el coll de la americana i apressà el pas. A mig camí comença a ploure.  No duia paraigua.

Va arribar a casa xop de cap a peus i tremolant de fred. El que en un principi semblava un senzill refredat va esdevenir una pulmonia.

 Van ser dies d’angoixa i nits de vetlla. Tement el pitjor, Remei  la minyona va prometre que si es guaria portaria hàbit durant un any.

...................................................................

 Havien passat dos mesos i l’Arcadi ja convalescent assegut a la butaca orellera del saló  passava la tarda mirant per el finestral que donava al jardí. Com de costum la  Remei va aparèixer amb la safata del berenar- De que va vestida?-  li va preguntar al veure-la.

- Es l’hàbit d’El Sagrat Cor de Jesús.

- I perquè s’el ha posat?

- Quan vostè estava tan greu vaig prometre que si es salvava el portaria durant un any.

Mentre deixava la safata damunt de la taula l’Arcadi se la va mirar. Ja no era la Remei d’abans, la noia que arribada del poble s’havia dedicat amb cos i anima a servir als seus senyors. Mai li havia parat atenció. Era la minyona i  tenia la obligació de servir-los - Per això cobra - deia el papà.

Ara, vestida amb l’hàbit negre, la veia menuda i encorbada caminant feixugament.

 Estaria cansada per  les nits que l’havia vetllat ? Era la seva feina.

S’aixecà de la butaca i es va asseure a taula on l’esperava la tassa de xocolata i el

plat de melindros. Lentament va desplegar el tovalló. Estava acostumat a que el servissin i que estiguessin pendents d’ell. La mamà sempre pregant perquè millores el seu caminar. La Remei portant-lo a l’escola. Anant-lo a buscar a la sortida. Recollint les joguines que ell deixava escampades a la sala d’estar- Per això cobra- deia el papà.

I com que cobrava, ara tenia la obligació de llevar-se de bon matí i encendre la llar de foc perquè ell, convalescent, trobes la casa calenta i a la nit posar-li l’ampolla d’aigua calenta a dins del llit perquè no tingues fred als peus.

En acabar de berenar, es va asseure novament a la butaca. Damunt de la taula havia quedat la tassa buida, les engrunes i el tovalló arrugat. La Remei ja ho

recolliria.

............................................................

l’Estiu va ser molt calorós, la Remei  vestida amb l’hàbit de manega llarga botonat fins al coll, a la cuina s’ofegava. Com que al  senyoret li agradava menjar be,  elaborava plats que requerien passar-se hores davant dels fogons. Havia perdut la gana. Pàl·lida i ullerosa complia amb el que ella considerava la seva obligació.

En arribar octubre es va poder treure l’hàbit,  l’Arcadi en veure-la amb la roba de sempre li va preguntar- Vol dir que no li va gran?- Es que m’he aprimat una mica.

El dia de Tots Sants, cosa inusual, va nevar. Seguint la costum la Remei va anar a la pastisseria a comprar panellets . -On va amb aquest temps?- va preguntar-li el pastisser- Es que al senyoret li agrada seguir la tradició.

- Perquè no s’ha posat l’abric?-

- Es que el tinc a la tintoreria.

Quan va ser fora, la pastissera va dir al seu marit- No entenc a la Remei, s’ha passat

l’estiu vestida d’hivern i ara al hivern va vestida d’estiu.

-Es que portava hàbit- Va dir la dependenta-  Ho tenia de fer durant un any.

- I no podia fer mig i mig?

- Ves a saber!.- va manifestar el pastisser.

 Comença esternudant, com havia fet l’Arcadi un any abans i al igual que ell va contraure una pulmonia. No es volia ficar al llit. -Qui tindrà cura del senyoret?- Va dir al metge -Vostè segur que no- respongué el facultatiu.

 La visitava cada dia, al tercer l’Arcadi va preguntar- Demà  podrà llevar-se?

- Que diu ara!

-Tan mal.lament està?

- Tant i mes, una pulmonia ja de per si es dolenta però ella no te defenses, es que no menjava?

  No va saber que contestar, la Remei sempre havia menjat a la cuina.

Va ser necessari buscar una substituta. La nova minyona no sabia cuinar, ni planxar camises  i quan anava al mercat gastava el doble que la Remei. La casa estava bruta i desendreçada. A l’Arcadi se li havien acabat els menjars exquisits i les tasses de xocolata. Acostumat a la silenciosa rutina en que la Remei sempre havia portat la casa, el posava nerviós aquella dona que anava amunt i avall sense fer res de profit.

 -Es podrà llevar aviat?- insistia al metge que la visitava a diari..

 - No corri, de moment donem gràcies a Deu de que estigui fora de perill.

En sentir-ho es posava de malhumor, ell que estava acostumat a  canviar-se cada dia, ara tenia de fer-ho dos vegades a la setmana. La roba bruta s’amuntegava al safareig. L’aigüera sempre estava plena de plats bruts i per damunt dels fogons, plens de deixalles, corrien les panaroles.

Enmig d’aquest desori l’Arcadi va prendre una decisió. Si la Remei es posava bona  per Setmana Santa aniria a la processó vestit de penitent.

................................................................

La primavera ha omplert de color els camps. A l’església parroquial enllesteixen els passos que desfilaran per Setmana Santa.

  L’Arcadi està neguitós, espera que la Remei completament restablerta vagui a “seguir monuments” com ha fet  cada any abans de que surti la processó que  començarà a les cinc de la tarda i farà el recorregut de sempre. Primer la Parròquia, després els Escolapis, seguit de les Monges i finalment les “Hermanitas”. A les set anirà al carrer de l’Església, el mes ample del poble i allà, damunt de la voravia esperarà d’empeus que passi la processó.

Ell ho sap i espera- Vostè es queda a casa senyoret?- li pregunta la dona al marxar.

- No se el que faré. No es preocupi per el sopar, ho faré al Casino. S’en pot anar a dormir.

En quedar sol entra a la cambra i treu el paquet que ha tingut dos dies amagat dins del armari. Es vesteix sense presses, s’assegura que la cucurulla quedi fixada al

cap, no fos cas que un imprevist li deixes el rostre al descobert. Vol passar completament inadvertit. Ningú te de saber el que va prometre.

Ha valgut la pena, tot torna a estar com abans, les camises ben planxades, la  casa endreçada, la xocolata amb melindros...

Surt al carrer i es barreja amb altres penitents que es dirigeixen a la Parròquia des d’on sortirà la processó. Son les sis i mitja. Tothom està nerviós. –Els mal-armats al davant- crida un dels organitzadors. –A banda i banda dels misteris, els penitents!

Es col.loca a la fila, sobresurt dels demés.- Els mes alts al darrera i deixeu espai entre vosaltres!

S’obren les portes i la processó surt de l’església.  La banda interpreta una música trista. Lentament van desfilant per els carrers. Un silenci respectuós envolta a la gent que dempeus a la voravia espera veurels passar

Entre ells es troba la Remei. L’emoció l’embarga, recorda quan enmig de la febre demanava a Deu que la guarís de la pulmonia per poder llevar-se i tenir cura del senyoret Arcadi. A cada una de les esglésies que ha anat  ha estat una estona agenollada donant gràcies.

Acabaven de passar els mal-armats, els misteris  avançaven lentament escortats per els penitents, una cucurulla en sobresurt - ¿qui pot ser?- es pregunta.

El penitent camina com si a cada passa xutes una pilota.

Son les deu de la nit, la processó s’ha acabat , la gent abandona el seu lloc, els figurants tornen a casa,  els penitents caminen silenciosos per conservar  el seu anonimat. L’Arcadi no te pressa, vol estar segur que quan arribi a casa la Remei ja estarà dormint. Posa la clau al pany i entra sense fer soroll. Es treu el capirot. De sobte s’encenen els llums de la sala d’estar i apareix la Remei. que se li acosta i agafant-li les mans les hi besa en senyal d’agraïment. Un doll de llàgrimes brota dels seus ulls, mentre diu amb veu ofegada per l’emoció- Senyoret, com em deu estimar que hagi fet aquest sacrifici!

- Per favor Remei!, et mereixes això i molt mes, solament et demano  que no ho comentis amb ningú, aquestes coses millor silenciades

- Vostè sempre tan modest.- respon la dona.

Després de sopar es fica al llit satisfet, la Remei li esta agraïda i li serà mes fidel que mai. Cremarà la túnica i el capirot. Ningú te de saber el que ha fet.

El que no es pot imaginar, es que al dia següent tot el Poble comentarà que en Llençapeus ha anat a la processó vestit de penitent.

..........................................................................

Mª Teresa Sanz

.

Articles relacionats