EN RECORD DE SERGIO BESER, per Josep Igual

EN RECORD DE SERGIO BESER

Estava escoltant el “Cántico espiritual”, de Sant Joan de la Creu, musicat tan delicada i magistralment per Amancio Prada, quan la telefonada d’un amic morellà m’ha portat la trista notícia: el professor, l’amic Sergio Beser, ens ha deixat. Precisament, he recordat una sobretaula de fa uns anys, en terres dels cimals morellans, quan el mestre, el professor que professava, l’amic, es cantava, a ritme de bolero, tot imitant la veu flautada d’Antonio Machín, els versos del místic.

         Sí, la música ha portat aquell primer retall de memòria, quan encara no havíem començat a pair la pèssima notícia. Un retall molt significatiu, ben pensat, perquè ens dóna una mica la idea de com Sergio emplenava de literatura la vida, i la vida de literatura ( com a gran savi que era, sabia que, en puritat, són indestriables). Sergio Beser era un gentleman d’una calidesa humana acollidora, i d’una formidable alçària intel·lectual. A tocant seu aprenies sempre, amb amenitat i fondària.

         En el borboll de records, tocats per l’aguda malenconia de la primera hora de la seua absència, apareixen altres excursions compartides pels Ports i pel Matarranya, conversant animadament, evocant els rastres de tants literats i historiadors significatius que havien transitat aquelles ben estimades terres.

         Pròxim, i sempre generós i accessible, el professor i estudiós de la literatura anava deixant-nos impagables lliçons erudites, i amb el seu saber ser i saber estar ens feia assaborir la seua temperatura ètica d’home sempre compromès amb les llibertats.

         El mestre Beser exercia d’ambaixador per lliure de la seua Morella allà on fos, amb la seua habitual elegància i ciència; i, a més, sempre que podia organitzava encontres i activitats a la seua vila encastellada.

        Els seus amics novel·listes Manuel Vázquez Montalban i Javier Cercas, l’han immortalitzat en sengles novel·les. Molts altres li hem dedicat articles, retrats i notes de dietari al mestratge del professor i gran comentarista dels nostres clàssics ( obra seua, per exemple, fou un dle primers grans estudis, profund i afinat, per encapçalar la primera gran reunió d’obres de Sebastià Juan Arbó, als anys seixanta del segle passat).

         En aquesta tarda assolellada de gener ens ha amarat de cap a peus la tristor d’haver perdut un referent vital i intel·lectual com pocs n’hi ha. Les seues lliçons i el seu record humanista ens acompanyaran sempre.

         Com sol passar en aquests casos, ens ha quedat una llarga conversa per compartir amb ell. Havia de donar-se aquest passat estiu, però al final no va poder ser.

         Me l’estimava molt, i crec que ell m’apreciava també molt, i sempre m’animava en el camí d’aquests oficis nostres. El trobarem a faltar. 

        Josep Igual

                                                               22 de gener de 2010