ERA EL PRIMER COP






Dissabte, 20 d’abril. Era el dia més especial per a tot adolescent, el seu divuitè aniversari. Com era molt popular a l’institut, l’estrella del futbol amb la seva colla d’amics, i a més tenia molt bona planta, de bon matí ja havia rebut molts missatges de felicitació al mòbil, la majoria dels quals portaven el segell femení. S’havia llevat quan ja feia uns quants minuts que havien tocat les dotze, i no va haver de sentir ni un sol retret. Coses del dia. La seva mare li havia cuinat el seu plat preferit: canelons de tonyina molt carregats amb beixamel, i li havia donat una quantitat considerable d’euros que van endolcir veritablement les postres i el posterior cafè. A la tarda, havia jugat l’habitual partit setmanal de la competitiva lliga ampostina de futbol sala amb la seva penya, havien destrossat el rival per nou a dos i havia fet un hat trick. El gran jorn doncs havia anat com una seda.En Ferran estava prenent una copa amb els seus amics a la discoteca. Havien arribat molt aviat i hi havia l’ambient de costum de qualsevol altre cap de setmana. Sempre els mateixos rostres. La fum s’anava estenent a poc a poc per l’espaiosa pista de ball, mentre que el so de la música màquina començava a donar una sensació de pesadesa creixent. Ja era major d’edat, tot i que encara no s’ho havia plantejat en tot el dia. El ritme frenètic d’aquella música (sembla que tot es pot definir d’aquesta manera) no va impedir que es pogués alienar a estones força llargues, quan els seus amics no li entaulaven conversa. De sobte, es va posar a donar una mirada veloç ben enrera en el temps. Era el primer cop que entrava en una discoteca. Tenia quinze anys i havia arribat amb ganes de provar tot tipus de coses noves. Se sentia un mil homes que havia de descobrir l’univers en un espai de temps extremadament curt. Tenia unes sensacions que mai no havia experimentat abans. S’havia escapat definitivament de les faldilles de la mama. Aquella música feia molt soroll. No li agradava gens, però amb els companys calia donar una altra visió molt distinta: eren els millors sons que mai havia sentit. Va demanar amb timidesa un cubata a la barra (no importa en absolut el contingut, ni la barreja). Ni ell tan sols recordava què havia demanat. Un cambrer molt alt i encara més lleig el va mirar de reüll, ja que el seu aspecte jovenívol el delatava de debò. Era el primer cop en la seva vida que bevia alcohol, però absolutament ningú no tenia dret a saber-ho. Els seus pares havien estat en aquest aspecte totalment estrictes, i ara en canvi havia de demostrar una destresa considerable en l’art de la beguda i sobretot de la resistència. Immediatament, el seu bon amic Joan Manel (De Membrado-Consorte i Sánchez-Caballero, cognoms inacabables els seus), que era un parell d’anys més gran que ell, va traure el paquet de Marlboro de la butxaca i li va oferir una cigarreta. Era el primer cop que se’n posava una a la boca, la qual havia d’aportar forçosament mil gustos i dels bons. Se sentia realment incòmode. Només mirava al voltant que no el veiés cap altre jugador de l’equip, que li pogués xerrar a l’entrenador del juvenil A. Se la jugava. En Ferran es trobava com a peix a l’aigua en aquell improvisat món de records, amb aquelles curioses experiències que ara li causaven un lleu somriure, tot i que en el seu temps les havia considerades transcendentals. Mai no li havia agradat fumar, ni l’olor que deixava el tabac en la roba, però no ho havia deixat des d’aquella pionera nit a la discoteca. Li havien dit que amb un paquet a la butxaca es donava mostres de modernitat i s’aconseguia un atractiu superior amb les noies. I ell volia ser dels del davant en tot. Tampoc no sentia cap especial plaer quan consumia begudes alcohòliques, però durant molt temps s’havia autoconvençut que era imprescindible per llei pescar una bona borratxera setmana sí setmana també, si volia ser el centre d’atenció a l’institut el primer dia d’escola. Aquesta darrera reflexió el va portar directament a un seguit de pensaments estranys i sorprenentment madurs sobre la raó de ser de la seva vida. I el va deixar una estona llarga en l’àmbit de la preocupació mental, que fos pel que fos no havia tingut mai abans. La Maria va arribar passada la mitjanit amb el seu nombrós i encara més sorollós grup d’amigues. Les boges del barri. Va fer un esguard ràpid i no li va ser difícil trobar-lo, atès que en Ferran i els seus amics solien seure habitualment en uns sofàs no gaire còmodes i mig estripats a la part esquerra de la discoteca contra els lavabos. Era l’únic indret on es podia gaudir d’una mica d’intimitat. Va dirigir-se corrents cap a ell, i va besar-lo als llavis fins a divuit vegades. La darrera de pel•lícula, després de dir-li el típic: - Moltes felicitats. Ja ets un home. I el darrerament encara més típic: - Has llegit el meu missatge. He estat molt clara, oi? Ell va fabricar amb els llavis un tímid sí, i va rebre una altra afectiva besada a l’estil Hollywood. La Maria tenia un regal molt especial per donar-li, però li va dir que havia de ser una mena de secret de sumari fins ben entrada la matinada. Tot el que val, es fa de pregar. Es va mostrar més tendra amb ell del que era habitual. Era una noia molt segura de sí mateixa, i no era una gran especialista en la conservació de les relacions amoroses. La seva filosofia era que en la variació es trobava el gust. I ella, per la seva cara graciosa, el seu cos atractiu, i el seu caràcter obert, podia triar amb facilitat entre el mercat masculí. El va treure a ballar amb una estirada de braços. En Ferran va oblidar pensaments obsessius d’antany i es va concentrar durant uns minuts en un agitat i divertit ball amb la seva companya. Feia quatre mesos que sortien junts. Era el segon aniversari del dia, i no menys significatiu. Semblava que anaven per a llarg, ja que tots dos veien en aquesta relació quelcom que no havien pogut trobar en d’altres d’anteriors. Potser sentien més que atracció física, però no ho sabien del cert. Sempre hi ha un primer amor en la vida, diuen aquells que encara tenen una visió romàntica de la parella. Però ells encara no estaven en condicions de saber-ho. La Maria va haver d’absentar-se una estona, donat que li digueren que la seva germana petita i dues amigues seves havien pescat una bona mona i les havia d’acompanyar a casa. L’espectacle havia estat considerable, amb trencadissa de gots inclosa. En quedar-se sol, a en Ferran no li va ser difícil de recuperar els pensaments nostàlgics de la nit. Li va venir a la memòria el primer cop que va posar-se un porro als llavis. Va tenir una sensació molt estranya. Creia que allò no era per a ell, i recordava que la seva mare l’havia avisat a bastament sobre el perill que suposava el consum de drogues per a la seva salut i per al seu futur professional, encara que aquest encara el veia a anys llum aleshores. La seva iaia, sempre tan positiva amb els seus judicis, era l’autora d’una frase més cèlebre: - Fill meu, et moriràs si proves això. A aquell pioner canuto el va seguir un altre i un altre. Aquella nit va tenir uns vòmits fortíssims quan va sortir de la discoteca. Els seus amics el varen acompanyar a casa, on va arribar amb unes condicions francament deplorables. No hi havia res a dissimular, ni possible explicació que alleugerés el mal. El matí següent va haver d’aguantar una forta reprimenda de la mare, i un càstig de quatre setmanes sense sortir els divendres i els dissabtes. A més, plovia sobre mullat, la seva disbauxa no havia estat precisament gens oportuna. Era el colofó a la veritable setmana tràgica de la família: la separació traumàtica dels seus progenitors. El seu pare havia conegut una jove romanesa, la Maysy. Tenia una cara de nena, combinada amb un cos molt atractiu. Treballava com a dona de la neteja a la seva oficina des de feia uns quants mesos, i havia marxat amb ella sense donar cap explicació a ningú. S’havia fet fonedís, i d’allò feia només cinc dies. El conte bancari familiar l’havia deixat més pelat que una rata. Fins i tot la policia n’estava al corrent d’aquella desaparició voluntària per motius passionals (o sexuals?), però que necessitava una explicació coherent si era possible. Hi havia tantes incògnites a respondre, però aquesta és una altra història, en la qual òbviament no ens pertoca entrar-hi. La vida d’en Ferran anava per altres rumbs. El disgust que li havia donat a la seva mare havia estat monumental. Però tothom fumava costo i ell no podia ser menys. En dimecres la tarda, no hi havia classe, i era el dia ideal per nodrir-se a base de porros. Era un símbol de masculinitat fervorosa i duradora. Les tardes del dimecres arribaven a ser històriques en aquell club que havien tingut en un magatzem molt gran al carrer de Góngora, del qual els havien despatxat feia tres mesos perquè no havien pagat el lloguer amb la puntualitat que hauria estat desitjada. Maleïda vella! Només pensava en els seus diners i després els donaria tots als capellans! Havien passat bones estones allí, mentre feien les alineacions ideals del Barça que s’hagués convertit en l’indiscutible campió de la Champion league any rera any si els haguessin escoltat. L’entrenador de torn no sabia què es feia. La següent conversa era sempre sobre noies, en la qual calia que tothom demostrés ser el més mascle. Aquell que es masturbava amb més freqüència, i si era possible en públic, arribava a ser l’heroi màxim de la jornada, només superat per aquell que explicava allò que feia amb la noia amb qui sortia. Eren relats accelerats, a veure qui la contava més grossa, i embolica que fa fort. La Maria se li va llençar als braços. Li va donar un petit ensurt, absent com es trobava. Estava fent un repàs a la vida, i a ella en canvi només li interessava el present més immediat. Li interessava la seva boca i el seu cos. Va anar movent les mans amunt i avall. Li va dir que l’estimava, que era el noi de la seva vida. Era el primer cop que pronunciava aquestes paraules, i va arribar a tocar-li la fibra sensible. I allà, en aquell vell sofà, varen passar-se una bona estona junts, l’un per l’altre, amb l’oblit del passat com a veritable i única realitat. Poc després, la Maria va haver de tornar a absentar-se un moment. Aquest cop era la seva millor amiga, la Laia, qui n’havia fet de les seves. En Ferran d’immediat va tornar a les cabòries que li causaven un plaer inaudit. El primer cop de tantes coses. Necessitava la Maria i tenia necessitat de romandre sol, al mateix temps. Quin embolic més gros! Passat i present se li ajuntava i li dibuixava un possible futur d’il•lusió i de canvi. Era el primer cop que es posava una pastilla a la boca. Li havien dit que descobriria l’univers, que era millor que qualsevol nit de sexe amb una noia, i ell no n’havia tingut cap per comparar-la. Va tenir sensacions molt estranyes tota la nit. Va tenir molta por. El cor se li accelerava, però va continuar. Havia de fer-ho. El dilluns següent, a primera hora a col•legi, de ben segur que el meravellós partit del Barça no tindria cap importància, ni tan sols si l’Eto’o hagués fet quatre barraques, superat per golejada per l’espectacular borratxera d’uns i els efectes suculents de les pastilles dels altres. A l’institut, n’hi havia una bona colla de nois que li pegaven de fort a la pastilla. Hi havia mil noms per a aquesta. Aquells eren els drogates i els pastilleros, els qui no controlaven i qualsevol dia tindrien un bon ensurt. Ells, però, controlaven. Podien plegar quan volguessin, ja que sabien en tot moment què es feien. Els carques (aquells de més de vint anys) no en tenien ni idea d’allò que era bo. Parlaven de les drogues com si haguessin d’estirar la pota d’immediat. Si tothom sabia que passar un cap de setmana a base d’analgètics era una diversió assegurada. Un orgasme sense necessitat de preservatiu. I tot plegat va aplanar a velocitat d’en Valentino Rossi el camí de la coca sense cola. Això sí que era boníssim. Era un somni eròtic excitant fet realitat en un toc de nas. A partir d’aquí, la seva rutina era tothora la mateixa. Tornava a casa a les deu del matí del diumenge, més fresc que una rosa, amb el cor excitat i amb poques ganes de treure la son del cos. El seu amic Robert (aquest amb cognoms ben simples que no són necessaris d’anomenar) ja portava cotxe, amb botelles d’aigua que havien omplert de l’aixeta que els acompanyaven arreu. N’estaven convençuts que ells no estaven enganxats a la coca (la cocaïna mot de diccionari) eren uns altres els qui portaven mal camí. La seva mare li va restringir notablement les aportacions monetàries del cap de setmana. Tenia sospites greus, i mira que no en sabia ni de la missa la meitat. Però els avis eren generosos i solucionaven la papereta. La coca era només un passatemps transitori, que podia quedar oblidada en qualsevol moment. Que ningú ho posés en dubte! I la seva passió pel futbol s’havia esvaït definitivament. Els somnis de vestir-se de blaugrana també havien anat a parar al pou de l’oblit. Havia estat una il•lusió sense sentit, pròpia de nens. La feixuga tasca d’entrenar tres cops a la setmana, i de portar una vida sana per preparar el partit del diumenge, no s’ho valia. Si de fet ben pocs nois d’Amposta o de la comarca arribaven a jugar a una categoria superior que no fos la primera regional. Aquesta era la veritable veritat. Quatre duros mal comptats. Adéu soccer, fins mai. Ara només pegaria quatre xuts per passar-s’ho bé amb un equip d’amics al futbol petit, el que juguen en una pista reduïa i només cinc per banda. I encara podria ser l’estrella, perquè el talent del peu no es perd ni a base de xocolata fumosa. La Maria va tornar i va posar-se-li a sobre. Li va dir que sentia molt totes aquelles interrupcions tan seguides, però no era culpa seva. Era el seu aniversari i volia fer-lo sentir plenament feliç. En Ferran va notar que la Maria li havia fet canviar els sentiments, i que tot aquell seguit de cabòries podia tenir un sentit. Ell havia estat reflexionant una estona llarga sobre tot allò que havia fet en els darrers anys i si havia valgut la pena. I li vingué al cap la seva mare. Ell era fill únic, i la seva mare també. Només el tenia a ell. Sempre l’havia estimada molt, aquí no havia fallat. Era l’única cosa que havia fet bé des d’aquell primer cop que va entrar a la discoteca i va conèixer un món nou, on no cabien ni estudis ni futbol, però que encara permetien un petit espai per a ella, perquè de mare només n’hi ha un. Tòpic de tots els temps. Veritat absoluta, sense necessitat de ser tractada científicament. La Maria va notar-lo distant, no era com els altres dissabtes en què en Ferran, que fins i tot podia considerar-se un noi gelós, no la deixava ni un minut sola o li feia l’enfadat si tardava massa estona quan anava al lavabo o passava massa temps parlant amb les amigues. I encara que sembli un acudit repetitiu i de mal gust, a la Joana, una altra amiga íntima seva, se l’acabava de deixar el noi amb qui sortia, i la cadena d’absències va haver d’agafar una altra dimensió. La ment d’en Joan va tornar al lloc on s’havia quedat anteriorment. Era el primer cop que suspenia una assignatura a col•legi. Les matemàtiques mai no li havien anat bé, però mai no hauria pogut imaginar que cauria tan baix. Sempre havia tingut unes notes excel•lents i tots els professors creien que prometia molt. Arquitecte, ben sovint solia repetir orgullós que volia ser. Dibuixar era el d’ell, i sobrepassaria la imaginació durant dècades insuperable d’en Gaudí. El primer suspens es va veure multiplicat, al mateix ritme que les tardes del dimecres, les sortides del dissabte, i el consum d’estupefaents. Havia repetit primer de batxillerat, havia suspès fins i tot anglès i història, que eren assignatures en les quals sempre havia brillat, que no li calia ni estudiar en altres temps, i de dibuix va treure un cinc pelat. La Maria va tornar gairebé una hora després i el va trobar molt capficat. Creia que s’havia enfadat, però res més lluny de la realitat. La va besar tendrament i van estar parlant d’això i d’allò amb gran franquesa. Però la Maria li va veure una llàgrima als ulls que el delatava. Varen deixar la discoteca per anar a caminar pel parc. Varen seguir la conversa sobre molts temes i cap. S’estimaven. La Maria se l’endugué a l’antiga casa dels seus iaios, en la qual ja no hi vivia ningú. Era el primer cop que en Ferran feia l’amor. Va veure els estels. Aquell era el punt culminant de la seva joventut. Havia sentit l’amor de prop i ja no podia fallar més ni a la Maria ni a ningú dels qui l’estimaven. - Ara ja ets un home – li va dir per segon cop aquella nit, i amb un sentit diferent o similar, no ho podem saber. En Ferran era el primer cop que se sentia major d’edat. I moltes coses havien de quedar enrera en el món de les cabòries.
Articles relacionats


comentaris

No hi ha cap comentari a aquest article

comenta
El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validació.