És un bon arbre

7.Trobades al Matarranya diumenge, 1 de agost de 2010 | Comentaris

És un bon arbre: Juanma Garcia, relat per la Trobada d'autors Ebrencs al Matarranya 1 d'agost 2010

Arbres monumentals? Jo, no en conec cap, d’arbre monumental. Al tros el arbres que hi ha són els de sempre. Alguns els he plantat jo, altres els va plantar el pare, el seu pare, o el pare del seu pare. A part d’alguna figuera, d’un parell de moreres, i la prunera, d’arbres sols conec aquells que hi ha al tros i dels que tinc cura any rere any: els esvelts i delicats ametllers, les recargolades i rústegues oliveres i els agraïts garrofers. D’arbres n’hi ha d’altres menes, és clar que sí, però no són meus.

No us penseu que quan dic meus, defensi un títol de propietat sobre ells, que no és així. Els arbres no són meus, ni són vostres, ells ens pertanyen a tots plegats, formen part d’un tot, de la natura que ens permet gaudir dels seus beneficis i de la seua bellesa, encara que moltes vegades ho oblidéssim. Quan dic meus, vull fer entendre que jo vaig veure al pare com en tenia cura, tal com va fer el seu pare, i el pare del seu pare, i jo intento donar-los-hi les atencions que es mereixen, i sols espero de vatros que algun dia feu el mateix.

Al tros, us deia, d’arbres monumentals no n’hi ha cap, però tenim “Lo garrofer”, no és cap arbre monumental, ni tan sols un arbre singular, és un simple garrofer, un més dels molts arrelats al territori, però és el nostre garrofer. De garrofes en dóna les justes, si ha plogut les dóna llargues i gruixudes com a faves, si hi ha hagut seca curtes i eixutes com a ungles. Lo garrofer, és al davant de la caseta, a la seva ombra hem menjat moltes vegades, i hem aprofitat la seva ombra, per llargues i reconfortants migdiades.

La soca del garrofer s’obre cap el cel com un trident, i als seus tres colls em vaig apujar de petit, ho van fer els meus amics, i ho heu fet vatros, fills meus, i els vostres amics. Quan convenia als meus jocs, era un castell, un cavall, un drac o qualsevol altra cosa que pogués imaginar.

Quan la soledat i el silenci ho envaïen tot, ell, es convertia en el meu confident i el meu amic, jo li parlava i ell em responia en silenci. Ell m’atansava al cel i m’apropava a l’horitzó.

De vegades, a les nits fosques i fredes, sortia de la caseta cercant la seva companyia, caminava lentament entre les siluetes despullades dels ametllers, únicament enllumenat per la llum tendra de la lluna. Quan el mestral bufava, forçava a les esquelètiques branques dels ametllers a ballar entre ombres, mentre les fulles del garrofer aplaudien amb enveja oblidant-se així de la seua trista i trencadissa existència.

Aquella vegada les meues passes van recorre el silenci de les primeres hores de la nit, i sense adonar-me’n, com quan era petit, vaig pujar al garrofer. Des d’allí vaig ataüllar les llums que guarnien la ciutat. Milers de llums encaixonades a la vall de l’Ebre, i al fons, molt lluny, a l’horitzó invisible de la nit, la mar, la meua estimada i enyorada mar.

–Què faig pujat al garrofer? –em vaig preguntar. –És possible que hi hagi algú més, pujat a un arbre en aquest precís instant? –i no em vaig respondre.

Vaig tancar els ulls per sentir si l’arbre em responia amb el ròssec suau de les seues fulles. I no va dir res. En tornar-los a obrir, el llençol de núvols s’obria per deixar-me veure un bocí de cel estelat. Abans que el núvols s’esgarressin sota la força del vent, un estel va dibuixar un traç al cel, saludant-me. Vaig somriure, però no em vaig atrevir a formular cap desig, l’instant de bellesa era un regal, com per demanar res més.

Vaig baixar del garrofer i en silenci vaig tornar fins la caseta. Assegut, al bancal arrecerat del vent de dalt d’aquella nit, hi havia el pare. Vaig asseure’m al seu costat i em va explicar, com tantes altres vegades, històries i contalles apreses, imaginades o viscudes a lo llarg de la seva complicada vida.

Al davant nostre, lo garrofer gemegava com a resposta de l’incipient vent que l'empaitava.

–Saps? –em va dir– els arbres també pateixen, i encara que no ens ho semble, som tan pareguts, són com natros... –i va encetar un llarg silenci.

-Mi-te’l, ni té la bellesa dels ametllers al febrer, ni l’orgull mil·lenari de l’olivera, però és un arbre molt agraït, a penes si ens exigeix un mínim d’atenció, i ell a canvi és l’únic arbre que quan culls el seu fruit ja ens mostra les garrofetes de l’any següent. Gràcies a ell alimentàvem les bèsties i més d’una vegada vam rossegar el seus fruits per escampar la gana... –va callar una vegada més i el seu silenci es va confondre amb la foscor de la nit.

–És un bon arbre –va sentenciar definitivament, mentre arrossegava les seves cames cap el jaç.

Avui m'he assegut una estona al bancal de la caseta, el pare ja no hi és, i fins i tot el vell garrofer s’ha rendit, i ara resta inert al terra amb el cos esgallat. El vent de dalt ha pogut més.

Demà hauré de fer llenya dels colls abatuts, però de la seua soca, amb temps, sorgiran amb força nous brots, i potser els vostres fills tornaran a pujar-hi, les nits fosques i fredes, a la llum tendra de la lluna, mentre algú de vatros, carregat d’anys i manies s’ho mirarà des del bancal de la caseta, i remugant entre dents se li escaparà:

–És un bon arbre....

Juanma Garcia