EUCALIPTUS DE LA PLAÇA DEL BARRANC

EUCALIPTUS DE LA PLAÇA DEL BARRANC: Cinta Moreso, relat per la Trobada d'autors Ebrencs al Matarranya 1 d'agost 2010


Voldria portar-vos a fa mil anys enrera al món encantat d’una placeta bonica i coquetona. Té de tot: Un carrer llarg i una costa empinada que hi porten, un gran pou rodó amb la seva corda gruixuda, el poal i la corriola cantaire, les pedres i les baranes lluents, polides pel fregar de mil segles i a un costat, un eucaliptus gran, tan gran, com només saben ser grans els eucaliptus.
El terra de la placeta, no té asfalt, les dones del carrer, l’agranen al capvespre i el ruixen amb l’aigua del pou.
Les cadires de bova, com per un conjur de la fantasia s’amunteguen al voltant de l’arbre i les dones amb faldetes i davantals obscurs, els monyos repentinats amb saragatona per la sinyo Cinta “ La Pentinadora” s’asseuen a les cadires amb els paners al costat plens de roba per sargir o plegar.
El que no pleguen és la llengua que en un tres i un no res, col.loca a tot el carrer al seu lloc.
Tota la xicalla en estols, van i venen, corrent i jugant per la plaça de sombra dolça i tarannà acollidor.
És estiu i les nits, somiant i dormint a l’hamaca
guanyada amb sang i suor desprès d’una guerra amb la gent de la mateixa mida, són estelades i plaents.
Per entre els milers de fulles perfumades de l’eucaliptus gegant, es pot descubrir la negra inmensitat puntejada del firmament.
Ah! No us ho he explicat: Al peu de l’arbre hi viu un gos, s’anomena Napoleó, és ferotge, enorme i pelut, per no desentonar. Resta sempre lligat però coneix la gent, de fet, jo sóc l’ única de tots els menuts que pot seure damunt la seva panxa compartint amb ell, el pa amb xocolata que la meva mare em dóna per berenar. Quan en vol més, obre l’ull..




A l’hivern, tot esdevé trist, Napoleó torna a la cova i l’eucalirtus queda sol, abandonat a la seva sort, sense més companyia que el grinyolar de la corriola o la trompeta de joguina de la pescatera, que no ha pogut vendre el peix al mercat i el passeja pel poble “Dones peix…”
L’eucaliptus resignat, espera millors temps, l’arribada de la primavera amb el Napoleó, les dones, la xicalla i els capvespres de xivarri amb el perfum de les seves flors i les de la tarongina que arriba desde la vall.
Avui, després de mil anys, buscant una drecera que travessa el barranc, he passat per la placeta.
El terra té asfalt i les branques mutilades de l’eucaliptus també.
Resta només el tronc, com una escultura de la mort.
El pou esta colgat i la placeta deserta tot i que estem a la primavera i la flaire de la tarongina emborratxa els sentiments.
He recordat altres temps de fa mil anys i he plorat llagrimes salades i amargues per l’arbre mort i per la meva infantesa també morta.



Cinta Moreso Rue