FRAGMENTS DE CRÍTIQUES DEL LLIBRE «ELS PAISATGES TROBATS» DE JOSEP SANTESMASES I OLLÉ






FRAGMENTS DE CRÍTIQUES DEL LLIBRE «ELS PAISATGES TROBATS» DE JOSEP SANTESMASES I OLLÉ


Tot s’ha anat fent des de Vila-rodona, prop del monestir de Santes Creus, i per escampar la boira de tanta lletra impresa, que va castigar-li els ulls, aquest home, des de sempre, ha trobat consol en l’amplitud de la natura que l’envolta i ha fet d’alguns dels seus paratges propers –com la muntanya i els caserius abandonats de Montagut– el seu Macondo particular. Hi ha pàgines molt inspirades en aquest sentit que recorden els clàssics de tots els temps.

Aquesta memòria dels seus “paisatges trobats”, que ha anat redescobrint a còpia d’anys de passar-hi detingudament, cal que sigui afegida a la nostra tradició narrativa més exigent: la que va de l’Empordà de Pla a l’Ebre d’Arbó i Bladé, passant pels plans de Lleida de Vallverdú, i de tants i tants que han descrit amorosament paisatges que els han parlat al cor.

Xavier Garcia

El Punt Avui


El llibre és com un riu: ens aporta serenitat en la descripció dels meandres, però ens tiba i exercita davant l’evolució del món i de les realitats que ens arrosseguen.

L’interès d’una obra rau sempre en l’encaixament de l’ús local en trames més àmplies i relacionades. L’obra de Josep Santesmases, en general i aquesta en concret, serveix a aquest propòsit. El lector que s’atansi al llibre sentirà verament l’emoció de la terra, però també la de les persones que han compost i construït el seu paisatge físic i humà.

Eugeni Perea.

Revista del Centre de Lectura de Reus


Hi ha en Santesmases, a més d’una declarada voluntat de capturar l’essència del paisatge trobat o retrobat i oferir-nos-el en forma de proses de cuidada factura, amb un llenguatge ric i un tempo pausat, hi ha, dic, una necessitat d’obtindre respostes, deixar clares algunes qüestions, alguns matisos, així com plantejar preguntes que puguen provocar un diàleg amb el lector.

Un llibre intens que cal gaudir amb els cinc sentits.

Manel Alonso

Diari Gran del Sobiranisme




He volgut començar així el meu article perquè aquests dies he llegit un llibre formidable —aquest que us avançava—, ple de pàgines bellíssimes, i sàvies.

Josep Vallverdú, en un dels seus millors llibres, Proses de ponent, escrivia: “Les terres, cal haver-les ensumades a totes hores per a poder-les descriure”. El gran protagonista de l’obra de Santesmases és el país, la contrada, l’espectable incessant que s’hi desplega: tot això es va abocant a aquestes pàgines amb una cadència morosa, fàcil de pair.

La lectura del llibre m’ha fet pensar en obres que estimo, de qualitats similars. Per exemple, en L’any en estampes, de Marià Villangómez, o en el dietari Octubre, de l’enyorat Miquel Pairolí.

Santesmases ha interpretat bellament la partitura del paisatge (encara que, en general, puguem tenir la sensació que s’ha encongit força, d’unes dècades ençà). Un llibre bell, sí; però, encara més, necessari, deixeu-m’ho dir així.

Jordi Llavina

La Conca 5.1



El llibre que ens presenta ara és un magnífic cas de fortuna literària. Escrit entre el 3 de novembre de 2015 i el 19 de març de 2017 (les dates són clares, perquè es tracta d’un dietari), poc temps després de la seva finalització guanyava el Premi de Literatura Memorialística Ciutat de Benicarló i una mica després apareixia a Onada edicions.

Llegir Els paisatges trobats, de Josep Santesmases m’ha produït una sensació reconfortant. D’una banda, perquè m’ha permès reconèixer-me en aquest paisatge comú que, veient coses semblants, tots nosaltres anem construint. D’altra banda, perquè m’ha ofert la possibilitat d’experimentar que, durant la lectura, el temps es deturava i podia contemplar les coses sense l’atropellament que avui ens caracteritza.

Joan Cavallé

Diari de Tarragona


Santesmases omple d’amor aquestes pàgines, on les oliveres, els pobles abandonats, els antics campanars o els canvis de temps aconsegueixen que la bellesa es faci plenitud. És el testimoni serè d’un món aliè a la cultura urbana i la neurastènia de les ciutats, però una mirada compassiva a la terra i al cel, als núvols que passen. No es perdin aquest tresor planià.

David Castillo

Cultura



Articles relacionats


comentaris

No hi ha cap comentari a aquest article

comenta
El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validació.