"Arran de l'Ebre"...Guerra civil, exili, postguerra tortosina a la novel·la de Cinta Arasa





En el seu número 173 de desembre de 2009 la prestigiosa revista cultural editada a Sabadell, QUADERN de les idees, les arts i les lletres, que treu a la llum la Fundació Ars, acaba de publicar-me, en cinc pàgines acompanyades de fotografies del riu Ebre al seu pas per Tortosa i de la jove i més que prometedora narradora Cinta Arasa, un article dedicat a la seva novel·la Arran de l'Ebre (Aeditors, 2009).

Podeu llegir tota l'entevista al blog del Joan Pinyol:
blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/155787
i el podeu comprar al sigüent enllaç:
www.serretllibres.com/index.php
podeu llegir +


 
 
Arran de l'Ebre

Arran de l'Ebre
Cinta Arasa

 

Editat per: Aeditors

Arran de l'Ebre arran-ebre Cinta Arasa i Carot (Tortosa, 1978) és llicenciada en Ciències Polítiques. Treballa a l’Administració pública, en l’àmbit de les relacions internacionals. Arran de l'Ebre és un viatge des del París dels exiliats catalans durant la dictadura franquista fins a les Terres de l'Ebre del segle XXI.
Sempre que pot, Antoni Espuny ajuda els maquis. Son fill es desviu escrivint llibres per denunciar la situació al seu país, com si amb el treball permanent volgués oblidar els dubtes que el turmenten des que la guerra es va acabar. Maria Dolors Altadill es passa els dies tancant portes i finestres. És qui més vetlla perquè segons què es digui en veu baixa. Maria Cinta Fabregat viu pendent de la seua família, intentant que les embranzides de la història no desfacin tot allò que ella ha anat fent amb molta paciència. Sa filla, Dolors, va nàixer a París, en un pis on sempre hi havia hagut una maleta a la porta. Lola va haver de viure a França molt de temps, però l'any cinquanta-dos va agafar un tren per tornar. Tenia la intenció d'anar a València, la ciutat on va nàixer, però no hi va arribar mai. Gemma no sap per què, algunes nits, Lola no li obre la porta de casa. No serà fins molts anys més tard que tindrà l'oportunitat d'entendre'n els motius. Potser la resposta a tot plegat és la frase que Antoni Espuny li diu a Lola una tarda, «que la guerra deixa una guerra a cadascú, i a cada família, i aquesta guerra, la guerra individual herència de la guerra col·lectiva, només es pot vèncer o perdre en solitud». L'Ebre, de fons, mira i escolta. Article complet

Articles relacionats


comentaris

No hi ha cap comentari a aquest article

comenta
El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validació.