LA CREU DEL COLL





- Nostre Senyor! No et demano ni salut ni diners, sol vull una dona, res més. A Beseit hi havie un camí, el camí dels Olivars, al camí hi havie una creu, la Creu del Coll, i a cada costat de la creu, un mas, lo de la Dreta, i el de l’Esquerra. Dos vells, un matrimoni i sis noietes vivien al de l’Esquerra, el de la Solana; sol un home, un home sol, malvivie al de la Dreta, el de l’Hombria. Envejats eren los bancals d’olivers i amelers que envoltaven lo mas de la Solana, les parades de blat, la vinya...no així tan envejada la família, que sis xiques requerien gran dot, i l’hereu no haurie de portar ja el nom dels amos, nom amb què s’havie conegut a n’aquella gent des de feie segles. Ere tan poqueta cosa: sequet, menut, una mica geperut... Ningú se’n recordave de quan va arribar a la vila, sol, sense cap perra, ja mosso vell. Treballave el mas de l’Hombria d’arrendat; quatre faixonets de terra a on no s’hi criave res en ganes, lo mas mig assolat, la teulada apuntalada...deien que el cap no li barrinave bé. Cada dia, a voltes a primera hora, d’altres a darrera, acudie a demanar a la Creu del Coll, no hi faltave mai, ni quan estave dolent, mai; resave per a què el bon Déu li trobés núvia: - Nostre Senyor! No et demano ni salut ni diners, sol vull una dona, res més.Hi havie tardes en que s’assentave al peu de la Creu, esperant que li donaren xerra, sol quan alguna ànima li ofrenave una estoneta de temps, se li posave l’alegrança al rostre i l’emoció alegre a la veu; engrescat relatave que va salvar set vides, set!, allavons, quan la guerra. - Me van ficar set medalles! -. contave orgullós a la gent. I després ells se n’hi enrien, i li deien “lo Valent”. La Maria, la filla gran del mas de la Solana, sentie pel veí de mas una compassió i admiració entrelligades; compassió per la gran solitud d’aquell infeliç, admiració per la seua fe, fe tan forta com la pedra de la creu on demanave. Un matí, ella baixave a la vila, i ell resave. - Com és que no se desenganye? Quants anys fa que ve aquí a demanar cada dia? Ne fa dos, ne fa quatre...? - Ja no en porto la qüenta, filla. Això tant se val. Molts són los que se me’n riuen, però ja ho veureu, el dia que Déu me dono una dona serà la més bonica del món, un àngel. Moltes voltes ha passat per aquí el dimoni disfressat de llaurador o de masover, per fer-me dubtar de la meua creença, però no m’ha pogut enganyar, i mira que ho prove. Allí va quedar el Valent, amb les seues cavil•leres... Se va arrimar a la xiqueta més menuda del mas de la Solana, la criatura anave a marramiaus, i li va agarrar la maneta; d’on havie eixit aquella dona malfarjada i descalça? Feie cara de famolenca, estave seca i arguellada, li faltaven dents, i mirave la xiqueta com si fos aliment per a la seua ànima. Com centella va aparèixer la mare agarrant la cria amb un sarpat. - Mare, -deie amb veu clamada la filla gran- no n’has de tenir de temor; mira-te-la, no sap contestar d’on és, ni tampoc sap a on va; la pobreta haurà perdut l’esme. Trascolave plats com si no hagués tastat mos en moltes jornades, mentre mirave a les xiquetes; la mare li va ficar una criatura a la falda i, de cop, aquella animeta perduda es va revenir en llàgrimes com la neu amb lo sol. - Me va despatxar; un dia em va caure el xiquet i es va morir del cop, des d’allavons me deie que estava bauba, que no valia per a res. Va venir eixa noieta, tan rosseta, tan boniqueta; un dia em vaig trobar el fardellet a la porta; fa tant d’això, fa tant! Poques paraules més va pronunciar, les justes per dir el seu nom, que no tenie parents, ni amics, ni diner a la borxaca; malament! La Maria l’observave, aquells profunds ulls d’un gris cendrós, li semellaven escales per les que rodolar fins perdre’s entre el seu enigmàtic enteniment. Què en farien d’aquella desventurada? Aquella nit dormirie al mas, al dia següent se parlarie al vicari. No clarejave encara el dia quan va aparèixer la noia gran portant lo vestit bo, una pinteta i un saquet d’herbes. Un bany amb flor de morera i menta, el monyo rentat amb aigua de romiguera i bellotes de carrasca per donar-li lluentor, la coca ben alta, lo vestit de mudar. La portarien a la Creu del Coll, quan vingués el Valent pensarie que per fi Déu li havie enviat la dona tan implorada . L’extraviada esperave amb un pomet de flors a les mans. Li havien explicat que la ficarien com una núvia per a què un bon home se l’emportés a casa d’ell, un home que estave molt sol; si ella es deixave estimar, rebrie les atencions que moltes reines desitjarien per a n’elles. Mentre l’ombra de l’ameler anave voltant, ella esperave amb el rostre il•lusionat com promesa davant de l’altar; semellave que el temps s’havie aturat, fins que a l’hora en que el sol torne or los cingles va acudir el Valent; res se van dir, només se van agarrar de les mans com si foren amants de tota la vida i van marxar cap al mas. Havie plogut i els cargols corrien per les parets dels margens, la Maria en buscave mig a paupontes, l’hombra la va esglaiar: - Què hi fas aquí a la Creu? Me pensava que des de que tens dona ja no vendries més a demanar. Es què no t’agrade prou la dona que Déu te va enviar? - Massa que m’agrade, no he conegut mai dona més dolça i bonica, és per això que vinc cada dia d’escapadeta a donar-li les gràcies a Nostre Senyor. Però ara vinc de nit, per això no em veus; vinc de nit perquè allavons ella dorm i la deixo tancada en pany per a que ningú me la prengue. Avisave la tardor en acudir vestida de dol. La dona del Valent es negave a menjar res que no fos flor; com abelleta va passar la primavera alimentant-se de flors d’arbre, d’ameler, de cirer... i floretes silvestres, violetes, marietes... los diumenges la Maria li portave roses; però va arribar l’estiu, les flors eren ja escasses, havie de passar sol amb flors menudetes com les de l’espígol, del poliol, del tè de roca ... La dolça abella es quedave sense forces, agonitzave lentament a la porta del mas amb un somriure als ulls, i una serena mirada als llavis; res die de tot allò aquell que tant se l’estimave, sabie ell que ere un àngel la seua dona, i els àngels, eixos, no s’hi queden massa temps entre mortals. Preferie la Maria no mirar al mas de l’Hombria, la tendra ànima li omplie el mirar d’aigua salada quan veie esvair-se a la dona del Valent, cada dia més menudeta fins que va minvar tant que una bufada de vent se li va emportar l’alè com s’emporte les fulles de la tardor. Va escriure el vicari al llibre de defuncions que havie mort del mal d’ànima, mal eixe, que tants patien, encara que eren pocs los que víctimes d’ell faltaven. En son demà el Valent resave agenollat al peu de la creu; cert ere que ja no tenie dona, però acudie cada dia per agrair-li al bon Déu que li hagués deixat aquell àngel encara que fos per poc, que ja es sap que n’hi havent tanta maldat al món, no està Déu per poder prescindir d’ells durant molt temps; només li demanave que l’hi tingués bé fins que ell hi arribés: - Nostre Senyor! No et demano ni salut ni diners, sol vull que em guardis bé la dona, res més. Eren temps estranys, temps de postguerra; los maquis assaltaven masies dia si dia també. Es va decidir des de Dalt que quedaren los masos sense masovers, lo mateix que qui demane que quedo el roser sense roses, lo mateix. Però no s’acostumaven aquelles gents a viure a la vila, molts pujaven a sovint al mont, no tant per vigila’l com per enyorança. Als peus de la Creu del Coll van trobar un matí al Valent, mort, gelat com un canelobre i encarpit a la pedra, igual que va passar la vida, igual va perterir el pobre! A l’enterro, plorave una desconeguda noia, germana menuda del difunt; enmig del dol li va narrar a la Maria, la vida del que ja només ere ànima. Sa mare portave bessonada, un ere impedit de cos per avall, i ell portave el cordó embolicat al coll, la partera no el podie reviscolar de cap manera, només va nàixer quan el van sumergir dins del regueret d’aigua que corrie per davall de l’imatge d’una santeta, aigua que des d’aquell dia s’havie de tenir per miraculosa. Mig vivien, mig morien, que al fi i al cap, d’això és tracte el pas per eixe món, son germà ere el cap, ell les cames, fins que el bessó gran va perterir, allavons només va quedar mitja persona. Cert ere que al perdre al germà, ell sol ere cames, cames i cor, i eixe ben bé pot complir els treballs del cap quan la voluntat és forta, i forta ho ere, o ho va tenir que ser, quan als disset anys va quedar orfe de pare i mare, amb quatre germans menuts i ningú que els emparés; però els va traure endavant, treballant, desllomanse. Va enterrar la dona, va perdre un xiquet, però als dos que li van quedar res los havie de faltar. I no va anar a la guerra per amagar al noi més gran, que ere un biberó i no el volie ple de sang. I pels fills mà de fardellet, pels fills va creuar la frontera, fills que després se’n van avergonyir de son pare, com que ere tan justet... aquell dia no havien gosat ni anar a l’enterro... Va acudir la noia de la Solana, als peus de la Creu del Coll, allí hi va deixar un pomet de llorer, allí va escriure al peu de la creu: ‘Aquí descanse el “Valent”’. Susana Antoli


comentaris
1 - Josep
tesigandia.eu
5 de juny de 2020, 09.56 h
Dir que m'ha agradat seria mol poc dir: m'ha emocionat!
A banda de la bellesa i tendresa del personatge del Valent i de tot el conte en general, és que mon iaio, mon pare i jo mateix vam nàixer a la Creu del Coll i tinc un record molt viu de les estones que, de menudet, em passava assegut sobre una de les pedres de la base exagonal de la creu...
Bé, ja suposo que no estem parlant de la mateixa "Creu del Coll": la del conte és a prop de Beseit i la meua, al Montsià, entre Santa Bàrbara i ... Llegir més



5 |10 |20 |Tots
1


comenta
El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validació.