LA FIGUERETA

Les herbes eren fantàstiques, tenien vida les flors silvestres.

Els arbres servien per jugar a casetes, palaus, allà pujaven les amiguetes.

Si alguna branca  esgarrava  els vestits vellets que portàvem,

atrapàvem el penjoll amb les calces i  ens sentíem com a princeses.

Ens sentíem agermanats amb el gos i els gats. Amb  tristor si es morien

a sota d’un arbre amb creu de canya i unes floretes, els enterràvem.

Un nen mudet, em deia “nena garça” “nena garça” a dalt d’una olivera,

la seva mare es posava contenta de que digués una parauleta.

El millor arbre, fresc, de fulles amples i rames adients és la figuera.

Per jugar, imaginar, cosir, estudiar, pujar i baixar estava  “la figuereta”.

Les figueres estaven amb un perfil d’aigua a sota o una pila de rentar,

l’aigua sabonosa la fèiem servir de llet, jugàvem a casetes

amb padellassos i amb coses trencades fèiem els estris de la llar.

Per nines fèiem servir pedres, les vestíem amb fulles i herbes,

o un monigotet de drap  amb paperetes  de caramel col·leccionats.

Quan baixava aigua pel perfil, ho rentàvem tot, ens hi posàvem a dins.

Amb  les fulles de figuera, i pàmpols del ceps fèiem de modistes

seguint els el nervis de la fulla amb flors o foradets, érem artistes. 

L’aigua  donava un toc fantàstic, ben mulladetes, les mares ens feien crits.

Passaven les hores volant, ens havien de recordar l’ hora de dinar i sopar,

per anar cadascú a la seva casa i després, o l’ endemà, poder tornar.

D’ aquesta manera desenvolupàvem la imaginació i la creativitat,

encara que el joc fos una representació del rol social del moment.

L’adaptabilitat, improvisació, imaginació, sempre ens ha acompanyat.

Estava molt diferenciat el paper de nen o nena amb convenciment.

El germanet d’una amigueta, que érem con família, anava dient:

que el Papa de Roma “i la seva dona” segur que anirien al cel.

Hi ha que veure con es van posar les mares i el propi nen

un dia al posar-li un drap i canviar-li la  lletra del acabament.

Necessitàvem una altra nena per a jugar, no enteníem res més.

Sempre eren atractius els arbres fàcils de poder anar  amunt i avall

els guarníem de llosses cortines de xolibarda i el que fes falta,

així era distribuït en habitacions i menjador com si fos una casa. 

Per columpis, tan adients,  s’hi posava uns engronsadors de bencill.

Teníem els preferits, l’olivera, l’abrecoquer i la Figuereta,

que, per la seva ombra i amb dos troncs, era la mes emblemàtica.

Igual servia per a jugar que per anar a llegir o estudiar a l’estiu.

Can Can la revista de las burbujas, los de “colección azucena”,

algun que altre llibre que teníem per casa, el llegir era repetitiu,

els mateixos vàries vegades, un de nou era una cosa estupenda.

Teníem TBOs  i Pulgarcitos  que ens portaven els parents de Barcelona,

per les rames, amb Guerreos del antifaz i tot, passàvem bona estona.

Un estiu, el de tercer de batxillerat, vaig repetir el dibuix lineal i,

amb una rama  per butaca i dos per taula, el vaig fer allà dalt.

Igualment quan apreníem a cosir,  vores,  vainica, costures, fistons

dalt de la figuereta, fins i tot, dibuixets a tovalles, tovallons i llençols.

Això d’aprendre a cosir, amb la igualtat, fins per homes és educatiu

per la motricitat fina. Això s’ha fet al revés, s’ha tret a les nenes,

per ser rol de dona, però, es perden tots un desenvolupament psicomotriu.

La figuereta  amb els anys anava creixent, es va fer molt gran. 

Es veien allà els nous infants amb les seves coses també jugant;

eren més moguts, xicarrons ells, anaven més amunt, esvalotats,

trencaven rames, un caigué de dalt de tot, es va trencar el braç.

A un altra figuereta des de terra feien cabanetes de veritat.

Una va estar temps construïda, devia ser una cosa  ja de vocació

perquè les criatures aquestes, avui en dia, són a la construcció.

La figuereta tenia dos troncs, es va fer grandiosa envaint el camí.

Al treballar els camps amb tractors aquests arbres grans es van tallar,

així que  les dues parts, de mica en mica, van tenir aquest destí.

Amb el temps tot ha canviat, uns ja no hi som, altres per sempre van marxar  uns rebolls tornaren a brotar, encara n’hi ha per allà, com record de l’ahir.

A les finques dels voltants també hi havia moltes figueres,

totes han tingut el mateix destí, els fruiters en quantitat rendibles

han substituït als arbres casolans, com eren les boníssimes cireres.

Per aquelles terres, avui per avui, passejant amb emocions indescriptibles

al lloc d’una gran figuera, ombra  per a rentar a mà, hi ha un pi

més alt que l’anterior arbre, amb una pila antiga tirada per allí.

Per sempre aquestes coses, els arbres antics, les  figueres en el record.

Ara  es fan servir  per arbres de jardí, ornaments  que remouen el cor.

Als parcs n’hi ha alguna que atrau més el seure a una rama que a un banc.

Per pujar a dalt, la discreció, el vestuari i l’ agilitat, no donen per tant.

Hi ha una figuera abandonada, ignorada, a les afores de la cuitat

al costat del carril de l’entrada de la Gran Via, venint del Garraf.

A  una revolta de matolls i herbes silvestres, d’aquells racons

que queden com miraculosament després de grans construccions.

Aquesta figuereta, allà està, desfullada quan toca i quan cal verda,

supervivent de l’espècie, fent-li un retrat, per record, de totes, queda.

Josefina Motis