LA FORÇA DE LA PASSIÓ

2. Literatura Ebrenca dijous, 28 de maig de 2009 | Comentaris
Tweet

Quan el pare d’Oriol li va preguntar a què es volia dedicar, podia esperar sentir moltes respostes, però és segur que la que menys esperava escoltar va ser la que va sortir de la boca del seu únic fill. - Què t’has tornat boig? – Li va dir el seu pare sorprès -. El Josep sempre havia tingut molt clar que el seu fill era un noi espavilat, treballador, emprenedor i molt sociable. Ho deia ell i tots el que el coneixien. El considerava, per tant, capaç de tirar endavant qualsevol empresa que es proposés, però les paraules del seu fill el van fer pensar que potser estava equivocat i li calia una altra qualitat que també era important, l’encert. Ell sempre havia confiat que es dedicaria a alguna activitat prolífica, econòmicament parlant, però en aquell moment ja no n’estava tan segur. L’havia imaginat fent moltes feines. Qualsevol feina en un hotel o en un restaurant li esqueia d’allò més bé, també el veia fent de guia turístic o en alguna agència de viatges recomanant rutes i assessorant sobre creuers. Alguna feina relacionada amb la informació també li hauria anat bé. Periodista a una ràdio o en algun mitjà de comunicació escrit, qualsevol cosa menys...No hi volia pensar! Per altra banda, Josep sempre havia dit que respectaria la decisió que prengués el seu fill i que l’ajudaria a tirar endavant el `projecte que escollís, fos el que fos. No volia que li passés el mateix que a ell, que de jove sempre va voler ser veterinari i no se’n va sortir mai. Havia tingut des de sempre una inclinació cap naturals als animals. Li agradaven tots, ets tocava, li preocupava molt tot el que els passava, i ells semblava que s’adonessin del seu interès, però el seu pare el va convèncer que allò de ser veterinari no era una feina amb futur i va acabar dedicant-se a un altra feina. Aquella decisió presa a contracor sempre li va pesar i es va jurar que el dia que tingués un fill el deixaria escollir la feina que més li agradés, però en aquell moment l’home no estava segur del que havia de fer. Després de rumiar molt i molt va arribar a la conclusió que dir-li que no, no serviria de res perquè el noi era d’idees fixes, i no el convenceria tan fàcilment. Havia de mirar de fer-lo canviar d’opinió i per això li va fer una proposta que no podria rebutjar i que ajornaria la decisió un parell d’anys. El plantejament era que, per a l’empresa que pensava tirar endavant calia que tingués nocions de comptabilitat i comerç. El seu projecte es retardaria uns anys, però el podria tirar endavant amb més garanties d’èxit. El seu pare es va mostrar convençut que li era imprescindible per al seu projecte i Oriol va haver de reconèixer que el seu pare tenia raó. Un cop acabés els estudis, Josep li va assegurar que l’ajudaria a tirar endavant el seu somni. L’oriol se’n va haver d’anar a estudiar fora. Als estius es guanyava uns quants calerons ajudant al seu oncle que tenia una pensió en una població turística de la costa. Ho havia arreglat el seu pare i formava part del pla que tenia en marxa. Semblava que s’hi trobés d’allò més bé amb aquell tipus de feina, fins i tot va fer una colla d’amics a la costa. El seu pare imaginava que els seus projectes aviat serien uns altres. Semblava que s’hi trobava la mar de bé. El seu oncle estava a punt de jubilar-se i la pensió podria ser una sortida interessant, però quan va acabar els estudis, i mentre el seu pare ja es pensava que s’havia oblidat del seu primer somni, el va sorprendre la seua decissió. - Ara que ja estic preparat per a dur un negoci, m’ajudaràs com em vas prometre, oi pare? L’home sabia que no podia dir-li que no, el seu fill havia complert i ara li tocava a e ll complir amb la paraula donada. Calia buscar local i preparar-ho tot i hi havia coses que necessitaven el seu temps. Van ser uns mesos de mirar, i de fer i desfer plans. Per al pare d’Oriol era la última oportunitat que el seu fill canviés d’idea, però tot els anava sortint bé, així que tampoc va resultar-li com ell esperava. Van aconseguir trobar un local. Era petit, però al noi li va semblar el local perfecte. Cèntric i acollidor. Era el que estava buscant i s’hi va posar de cap. En pocs mesos tot va estar a punt , sense endarreriments ni problemes de cap mena, tot era a punt. El Josep no sabia com li sortiria, però l’entusiasme d’Oriol s’encomanava i va començar a pensar que potser ell estava equivocat. La llibreria Serrat va obrir les seus portes un primer de maig especialment florit, en un cèntric carrer del poble, just al costat d’una de les places més encisadores que he vist mai. Una llibreria dedicada a la venda de material escolar i d’oficina, revistes, diaris i llibres de tota mena. Al davant del negoci, l’Oriol Serrat, un noi jove de rialla sincera i conversa rica i familiar. Unes setmanes van ser suficients per a que la llibreria canviés l’olor de mobles nous i pintura per un altra més captivadora que feia pensar a cadascú en coses molt diferents, segons l’estat d’ànim de cada moment. L’activitat de la llibreria no va fer més que augmentar des del primer dia. La gent que hi anava a comprar el diari, trobava la salutació sincera del llibreter, la conversa agradable i la oportunitat de canviar impressions amb altra gent, i hi tornava. Els primers dies eren comentaris sobre el temps i sobre les perspectives del negoci. Converses correctes i breus que cada dia tenien un vincle nou i que s’ampliaven entre nous clients, creant una xarxa d’afinitats entre els clients i el llibreter que no feia més que ampliar- se sense parar. El mateix passava amb la gent que entrava a comprar un llibre. A més de mirar el llibre, era el consell encertat, la confiança del llibreter que coneix bé el llibre, que endevina el que realment busca el client o que, a través de la conversa, li fa adonar-se del que realment vol. Ell sempre en sap alguna cosa que facilita la tria al client i així l’embolcalla dins la mateixa xarxa. Tot i això, Josep havia estat molt amoïnat i a mida que passaven els dies es va anar relaxant. Per una vegada estava content d’haver-se equivocat. Havia infravalorat el seu fill. En una població petita com la seua, la idea que una llibreria pogués tenir futur era prou descabellada, encara no s’ho acabava de creure, però la llibreria cada dia funcionava millor, davant els ulls tenia la evidència que Oriol tenia raó i que ell estava equivocat. Al cap d’un parell d’anys la fama de la llibreria d’Oriol havia travessat els límits de la seua comarca. Ningú s’explicava com, però el cas és que la llibreria Serrat era coneguda arreu i que l’Oriol Serrat era un dels empresaris més admirats de l’entorn empresarial d’aquella zona. Tothom es preguntava pel secret d’aquell noi que havia tingut l’encert d’engegar aquell negoci en un moment en que la conjuntura econòmica no era precisament engrescadora, sens dubte havia d’haver alguna cosa . Els mitjans de comunicació no paraven de demanar-li entrevistes i de parlar d’aquell noi que havia aconseguit encertar-la. Ell sempre parlava del seu pare com de la mà dreta que l’ havia assessorat per a que comencés amb bon peu, per a ell, els consells encertats i la figura del seu pare havia estat decisiva per la bona marxa del seu negoci. Un d’aquests periodistes, àvid com tots per escorcollar l’entorn del llibreter va buscar al seu pare per mirar de treure més suc a aquella història que cada cop interessava més la gent. Quan el periodista va preguntar al Josep sobre el mèrit empresarial del seu fill, ell li va recomanar que anés a la llibreria a interessar-se per algun llibre i que després tornés a parlar amb ell. El noi es va quedar una mica sorprès, però ho va fer. L’endemà, el mateix periodista va tornar a parlar amb Josep, però aleshores veia les coses d’una forma molt diferent. Fèlix, el periodista, havia entrat a la llibreria amb l’excusa de buscar un llibre pel seu fill petit que no era massa bon lector. Només passejar per la llibreria es va adonar que no era una tenda normal. Els llibres omplien les prestatgeries, però al primer cop d’ull es va adonar que aquells llibres no estaven col•locats a l’atzar. No en podia endevinar l’ordre, però després d’un cop d’ull va començar a trobar llibres que buscava feia temps i que ni ell recordava, com si alguna mà invisible recordés els llibres que tenia ganes de llegir i els hi anés posant davant dels ulls. Una sensació indescriptible va recórrer tot el seu cos i es va engrescar a seguir mirant i buscant. El periodista recordava que algunes vegades s’havia submergit en una gran llibreria i havia tingut feina per trobar el que buscava, i s’hi havia sentit perdut. Aquell dia la sensació era totalment diferent i feia tant temps que no la sentia que li agradava. Era impressionant que en un espai tan petit hi hagués tanta cosa. Com qui no vol la cosa el llibreter se li va acostar per saber si trobava que buscava. Ell li va comentar el que havia entrat a buscar i abans que pugues acabar-li d’explicar va portar-lo fins una lleixa baixa on hi havia uns quants llibres juvenils. No n’hi havia molts, però li va anar parlant de cadascun d’ells com si es tractés e vells amics. Semblava que cada cop que agafava un llibres l’acaronés. De seguida en va veure un que podia agradar el seu fill que era gran aficionat a la pesca. El llibre es deia “La Cova del Silur”. No cal dir que li va comprar junt a uns quants més. La xerrada amb el llibreter li va resultar reconfortant, quan va sortir es va acomiadar d’un vell amic. El periodista se’n va anar cap a l’hostal on s’estava. Havia de posar-se a escriure sense perdre temps. No es podia deixar cap detall. Va trencar molts fulls, i va refer un i altre cop el text fins que li va semblar que deia exactament el que volia dir. Aquell llibreter tenia una força especial i difícil de concretar. A banda de la dedicació a la feina que li agradava hi havia alguna cosa més. Era el “secret” del llibreter. L’endemà el Fèlix va dormir fins tard, havia estat un dia esgotador i no s’havia de trobar amb el Josep fins al migdia. Quan va arribar al cafè on havien quedat, l’home ja hi era. El periodista li va allargar un full, però Josep sabia perfectament el que hi deia, l’havia mirat als ulls i s’havia adonat que havia descobert el secret del seu fill. No feia massa temps que ell mateix l’havia trobat i el títol, per tant, havia de ser per força el que va veure encapçalant l’article: “La força d’una passió”. L’article va respondre a les expectatives d’alguns dels que el van llegir i va donar una gran lliçó a aquells que, a més de llegir-lo, el van comprendre. Laura Mur