LA GAVINA ( Cant a la llibertat )





LA GAVINA  ( Cant a la llibertat ) de la Francesca Aliern: Publicat dins del recull, "Ebre Blook, relats d'aigua dolça al Serret Blog", editat per Cossetania Edicions

Caminava sola per la platja, mirant distreta el meu entorn, sense fixar-me concretament amb res. Les ones del mar encadenaven els meus turmells com si foren argolles d’aigua. En aturar els passos lents i peresosos, vaig poder veure els colors de l’arc de sant Martí reflectint-se a sobre la sorra mullada. Per mi, sempre havia tingut alguna cosa meravellosa l’aparició d’aquelles tonalitats tènues i precioses. Els peus deixaven una petjada efímera a sobre el terra escorredís, perquè en pocs segons, desapareixien esborrades per l’escuma salada que anava retirant-se amb tota la flegma del món. L’arena, jogassera i fugaç, em produïa pessigolles a la planta dels peus. El blau clar del cel era dens, estrenyedor i ferm, sense que el torbés cap núvol passatger. Era un capvespre quasi de somni, del que m’agrada sorprendre quan la meva ànima té necessitat de silencis i de certs tocs de melangia. De sobte, sense poder-ho prevenir, em va caure al damunt un objecte humit i indescriptible, que és movia amb rapidesa, mogut per moviments convulsos. Com vaig poder, m’alliberà d’aquell estrany embolcall suau, donant-li un cop sec ajudada amb les dues mans, fins aconseguir abatre`l. Llavors me’n vaig adonar què és tractava d’una diminuta gavina què àvida de sensacions, havia abandonat precoçment la seva llar. Saltironava amb por, elevant amb la força de les seves ales, petites quantitats de sorra. Tenia ferides de consideració a tot el seu cos. Un sedal de pescador quasi li havia tallat les ales. Els seus atabalats ulls imploraven pietat i ajut. A pesar del rebuig que em produïa el tocar-la, m’omplí de coratge i la vaig recollir, acaronant-la suaument, donant-li refugi al meu pit. No va poder mantenir-se assossegada, fins que els meus dits van tocar el seu diminut cap, fregant de mica en mica les ales ferides amb un moviment suau, quasi cadenciós. Vaig decidir donar-li asil a casa meva, sense saber què podia fer per ella. Desitjava curar-la, però aquest gest em complicaria la pròpia llibertat per un bon espai de temps, ja que no era possible deixar-la sola, al menys fins que estigués en condicions de poder volar. Si la tornava a la platja, potser acabaria morint-se entre les roques, perquè les ferides eren tant profundes, que no li permetrien enlairar-se. A la fi, amb ànim i decisió, me la vaig quedar per tal d’assistir-la, fins que podés volar de nou entre els espais infinits. Llavors la retornaria al seu àmbit natural, on de segur era molt feliç. Vigilant el seu vol encarat al cel, qualsevol sentiment meu l’acompanyaria, perquè com totes les meves coses, també aprendria a estimar la gavina. Poc a poc ens varem fer amigues. Ella intuïa que sense les meves atencions, mai podria curar-se. Com vaig poder, li vaig traure el fil de niló, tallant-lo en petits trossos per tal de no arrossegar-lo pel damunt de la pell i produir-li més dolor. Li vaig empolsinar varis cops les ferides amb un remei màgic ple de antibiòtics eficaços. En uns dies va millorar. Les seves plomes és van fer més suaus, esponjoses i dúctils. Passades un parell de setmanes, ja era capaç de deixar-me. Corria sempre darrera meu, seguint-me per qualsevol racó de casa. No podia volar, però caminava ràpidament, intentant trobar cert equilibri que li permetis moure’s amb més rapidesa i així no perdre’m de vista. Jo ja no sabia estar-me sense ella i la gavina, naturalment, sense mi. Allà on mirés, em reflectia dintre els seus ulls endimoniats i viscerals, però a la vegada agraïts. No sé perquè els ulls de les gavines sempre m’han produït por, encara que els seus em semblaven diferents. Era una sensació sense cap mena de lògica, però realment sempre tenia aquella percepció d’espant al contemplar de prop les seves retines. Cada nit dormia a sobre el meu llit, cercant el caliu del meu cos, tanmateix com el dia que la vaig trobar a la platja. De mica en mica li ensenyà a lliurar-se de tot allò que li podés causar algun dany, a tenir bona cura de no caure dins les trampes del camí, dels ferros, de les xarxes dels estenedors de roba, dels fils elèctrics. No em semblava que tingués cap mena de pressa en sortir a retrobar-se amb el món que li corresponia viure. Em mirava girant el cap orgullós, de dreta a esquerra, amb certa agilitat, sense pors. Un del seus ulls sempre li quedava una mica més alt que l’altre. Jo em reflectia dins del mateix, agradant-me aquella entranyable sensació. M’encisava veure’m allí empetitida, minúscula, quasi com una nana. No volia recordar de què, tal vegada, era arribada l’hora d’a soltar-la. Potser la protegia massa, ho he de reconèixer. No la treia al aire lliure per por a perdre-la. I molt menys a la platja. Tampoc no tenia clar que ella volgués allunyar-se de mi. Volar, ja podia fer-ho. De fet, iniciava petites escaramusses aèries: del menjador, a la cuina, de qualsevol cambra, al passadís, el recorregut més llarg que la meva vivenda podia oferir-li. Jo la veia feliç, sense ganes d’abandonar-me, sabedora de que jo era la seva cuirassa. Tenia por de quedar-se sola. S’havia acostumat a que uns altres ulls la vigilessin per tal d’estalviar-li un nou ensurt, perquè ningú ni res podés ferir-la en un moment de descuit. Un dia, la vaig sorprendre saltironant amb la intenció de assentar-se a sobre la barana del balcó. Em va impressionar el seu esforç i vaig riure mentre l’ajudava en el seu intent, recordant-li els perills en que és podria trobar fora de casa. Però em va semblar que ella solament entenia què, lluny de la llar, hi havia un altre món, una llibertat sense límits, un cel límpid i immens, un paisatges preciosos, grans, plens de misteri, novetats i altres emocions per descobrir. Després d’uns moments, de sobte és va girar, movent-se amb goig a sobre la meva espatlla. Des de aquella incursió, cada tarda sortia al balcó i pujava, sense cap mena d’ajut, a la barana del balcó, mirant el cel amb avidesa. Movent el cap, també em mirava a mi, com si estigués fent certes comparacions. Jo, que seguia els seus moviment asseguda a sobre el sofà, esperava amb paciència que tornés a la meva vora. Mentre, era lògic pensar què, en qualsevol instant, la perdria, però no per sempre, ja que com havia aprés a estimar-me, en el moment més inesperat, tornaria a revolar al damunt de la meva espatlla. Tenia la seguretat de què encara no era arribada l’hora de la seva marxa definitiva, encara que no n’estava gaire convençuda. Seguia explicant-li moltes coses, l’entretenia amb frases mentre anava creixent. El borrissol de les seves ales s’havia convertit amb plomes plenes de fortalesa. Quan cercava un amorós frec contra el meu rostre, jo podia sentir tot la tendresa del món amb el innocent joc del seu cos amb la meva pell. Era una sensació agradable i a la vegada estranya. Un dia en què una tempesta va deixar l’ambient carregat de sopor, em vaig quedar dormida. Al despertar-me, les hores havien fugit com una exhalació. Eren passats els moments en que ella solia enfilar-se a sobre la barana de ferro. La gavina no era al meu costat i el meu cor és va omplir de por, bategant amb força, com si el seu bombeig accelerat, fos un pressentiment fatal. I si havia fugit? Vaig abandonar la cambra a empentes, amb una inseguretat desconeguda. En adonar-me’n de que ella no volava per l’espai de la llar, el desesper em va fer trontollar. Efectivament, només vaig trobar una ploma a la balconada. Era ensangonada, com si l’hagués arrancat per deixar-me un record seu. Em vaig desesperar, fugint com una boja amb el meu cotxe per apropar-me fins la platja. Segurament seria allí, al mateix lloc on un dia la recollí quasi morta a causa de les ferides que turmentaven el seu cos. De fet, no podia ser a cap altre espai. Efectivament, en arribar la vaig veure sobrevolant la platja, amunt i avall, sempre en vol rasant. En percebre la meva presència, per uns lleugers segons es va quedar quieta, sostinguda a l’aire, mirant-me. Em va semblar que dels ulls se li desprenia alguna cosa així com un sentiment de pena, si és que les gavines tenen sentiments. Unes llàgrimes que no vaig poder contenir em van redolar per les galtes. Vaig alçar lleugerament els braços, intentant rodejar-la i acaronar les seves plomes per darrer cop. La seva resposta va ser un gest de menyspreu que no mereixia. No va deixar que l’acaronés. Sabia que de tornar a les meves mans, mai seria lliure. Desesperada vaig seure una bona estona a sobre l’arena seca i calenta, observant el seu vol, com gaudia trencant l’aire. Per un moment se’m va passar pel cap l’idea de què, si li hagués tallat les ales, sempre hauria sigut meva. De sobte i sense poder contenir-me, vaig esclafir en un plor amarg, avergonyida a causa del rampell egoista. Si la meva gavina no hagués pogut gaudir de les seves piruetes aèries, ja no hauria sigut la meva gavina, perquè tot seria incomplert per ella, sense ambicions ni llibertats, tolida i lligada a mi a la força, per obligació, no per afecte. Jo l’estimava tant, que mai podria mutilar-la. Preferia veure-la desplaçant-se capriciosament, creuant espais, gaudint del mar i de la seva vigilància al damunt del pal més acimat dels vaixells, des de on tot semblava més extens. Encara que em sentís dolguda, aquell era el camí a seguir per la gavina. Quina injustícia pretendre retenir-la forçosament a la meva vora! De sobte, altres gavines s’aproximaven a ella. Sorpresa en un principi, a la fi va deixar que el grup l’envoltés, dansant juntes sota un sol decadent i de tonalitats blavoses. Va girar el cap un parell de cops mentre em mirava sense una expressió especial als ulls, més transparents i clars que mai. Després, van remuntar el vol, desapareixent entre la concorreguda flota pesquera. Em vaig quedar sola, amb una força interior que me impel•lia a pensar positivament amb ella. Si era feliç, també jo ho seria. La vaig gaudir durant un temps i no tothom, era lògic reconèixer-ho, podia tenir amistat amb una gavina. Quan ja creia haver-la perdut definitivament, ella va tòrcer el rumb, apropant-se de nou. Al seu pic portava una ploma, deixant-la caure al meu costat. Després va anar enlairant-se de mica en mica, trencant l’aire amb un xisclet d’acomiadament, molt paregut a de la sirena d’una embarcació. La vaig seguir amb l’esguard, fins que és va convertir en un petit punt sota el blau nítid del cel. Amb pressa arribava el capvespre. Amb els ulls plens de llàgrimes vaig cercar el cotxe, per poder refugiar-me prompte a casa meva. La nit i les ombres sempre m’havien omplert el cervell de pensaments lúgubres i estranys. Vaig guardar les dues plomes que em va deixar com a record dintre d’una petita caixa de fusta, mentre un silenci enganxós embolicava l’instant de tancar-la, sense cap mena de convicció. Ara, cada cop que la melangia em fa recordar, torno a traure-les del seu refugi. Amb elles m’acarono el rostre, desitjant veure amb claredat la seva imatge revoltosa, àvida de llibertat. Les plomes són suaus, com ella, són meves i mai pertanyeran a ningú més. Són part del meu enyor, dels meus sentiments, d’un tros específic de la meva vida. Francesca Aliern
Articles relacionats


comentaris
2 - olga;
27 de maig de 2007, 10.20 h
M'ha agradat molt el conte teu, Francesca. Res ni ningú pot captivar la llibertat de ningú. Es un fet que de vegades ens costa molt de creure. No som tutors dels moviments d'aquelles persones que estimem. Estimació, respecte i sacrifici, és donen la mà.
Gràcies pel teu relat, Francesca

1 - manel;
25 de maig de 2007, 20.46 h
Suposo que aquest relat es pot llegir de moltes maneres. Només et diré que tinc un fill de tres anys, i m'has ensenyat que per molt que em dolgui, sempre conservarà les seves ales senceres, malgrat que les faci servir un dia per marxar de casa. Gràcies



5 |10 |20 |Tots
1


comenta
El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validació.