Quan la Núria va veure a la Cinteta li va impressionar una mica el seu aspecte físic. Estava extremadament prima i envellida, per la seva edat. Tenia poc més de cinquanta anys. Eren els anys setanta, i en esta època les dones s’arreglaven i es mantenien prou bé. Era molt intel·ligent i, com a contrast, la seva ment era clara i juvenil. Amb molta memòria. Era una gran conversadora i molt culta. La Núria l’escoltava bocabadada. Sempre estava contant històries de la seva joventut, de la seva vida. Unes alegres i altres no tant. Era molt experta en les plantes curatives. La Núria, més tard, es va casar amb el seu fill Ignasi. Així va tenir més contacte amb ella i escoltar tots els avatars de la seua existència. Contava anècdotes que a la Núria li semblaven increïbles. Com les marfantes que sortien, a la nit, quan passaven les xiques joves pel cementiri situat al costat del carrer principal del barri de Sant Llàtzer, on vivia actualment, i altres aparicions, més bé eren de riure. A un nebot, la seua madrastra li feia bruixeria, i se li tancaven els llibres, pos no volia que estudiés. Però tenia a la mirada una ombra fosca i misteriosa, d’una immensa i terrible tristesa. Una pena extremidora acurrucada al fons del seu cor. Potser algun dia ho contaria. O eren suspicàcies de la Núria. La Cinteta era d’una família de pagesos de casa bé de Jesús (Tortosa). Era bessona del Quimet. Tenien uns amics a l’Horta del Pimpí que se’ls havia mort un fill acabat de nàixer. La dona es va oferir a criar-li un, ja que tenia molta llet. Va preferir la xiqueta, potser perquè el xiquet li recordava al fill mort. Així que a la Cinteta, acabada de nàixer ja la van separar del seu germà bessó Quimet. Això és contra natura, ja que els bessons tenen una unió especial. Es va criar amb la dida o ama de llet. Va tornar a casa prou grandeta, i s’estimava més a la Dida que a la pròpia mare. Però al Quimet sí que el trobava a faltar, era una part d’ella mateixa. Una època molt abans de la Guerra Civil. La Cinteta vivia feliç a la casa de l’hort de Jesús, amb els seu pares i els seus germans, sobretot amb el Quimet i Pere que va néixer més tard. Anava al col·legi de les monges, i guanyava medalles d’honor per les bones notes. El seu pare era l’alcalde del poble, republicà. Abans de la guerra tots eren republicans, ja que l’estat polític del país era la Segona República. Anys i èpoques de pau i temps feliços per a la Cinteta i la família. Arriba la tràgica i sanguinària guerra. La maleïda guerra, com totes les guerres. Però aquesta, després de passar més de setanta anys, encara el terror del record, està trencant els espais i embrutant les aigües de les consciències inconscients. Temps de dolor i de mort. Vides segades com espigues tendres acabades de sortir a la llum. Cinteta passa el malson més gran de la seva vida. Sap que els seus germans són vius i que ja tornen. A la Cinteta i a la família se’ls eixampla el cor. Primer arriba Pere. Cinteta li pregunta esglaiada perquè no venia Quimet. Pere diu que li ha aconsellat que encara no torne al poble, la seua situació era més complicada. Als pocs dies el Quimet ja torna al poble i passa per la taverna a saludar als amics. – Per què no havia de venir? –diu el Quimet–. Si jo no he fet res? La guerra s’ha acabat. Vull vore la família i la novia. Quimet se’n va cap a l’hort, que estava a les afores del poble, i a l’entrador del camí a la casa, una parella de la Guàrdia Civil l’estaven esperant. Se’l emporten detingut. El Quimet no arriba a casa. Injustícies i odis a flor de pell, inhumans i incomprensibles. El germà de la núvia el va denunciar. La Núria li pregunta espantada: – No el va vore més al seu germà? On el van portar? – A la presó Pilatos de Tarragona. Cada setmana l’anava a vore. La meua mare era gran. El meu pare i el Pere tenien temor d’anar. Així que em tocava a mi. Però jo volia anar. No podia estar més sense vore’l i parlar en ell. Me trobava en la Carmeta, era casada i anava a vore al seu home. Atres vegades amb la Doloretes i més dones joves, tenien també els seus germans a esta presó. Uns dies anàvem en tren. Sortíem de Jesús a les cinc del matí, per arribar a l’estació de Tortosa i agarrar el ligero que passava a les sis del matí. Atres dies en un camió de transport d’uns coneguts que portaven fato de l’horta per vendre al mercat de Tarragona. Ningú havia de saber que anàvem a fer visites a la presó. Una vegada allà no hi havia cap problema, mos dixaven entrar a visitar als presoners. Els portàvem menjar. “Aquell dia fatídic li portava una fiambrera, d’alumini, de borraines en mel. Era un postre típic de Nadal, perquè no sabia si el Quimet en tindria un altre de Nadal. La Núria no podia evitar les llàgrimes. – Com podies passar aquestes atrocitats Cinteta? Què valenta. – És que jo era i sóc la germana. La germana bessona –contestava. Va arribar el dia. Aquell dia. El pitjor dia de la meua vida. A mig matí com sempre arribem a la presó. Tenim les visites, els donem el menjar. Xarrem un rato. Mos despedim. Fins la setmana de ve. A la sortida els soldats de guàrdia mos diuen: “La setmana que ve no cal que vingueu perquè demà ja els toca l’execució”. La Cinteta estava contant el misteri de tristesa que la Núria va albirar a la seua mirada quan la va conèixer. Continua parlant. – Em vaig quedar petrificada. De moment no em podia moure. Estàvem a la porta d’entrada de la presó, al carrer. El sol va desaparèixer. Tot era fosc. Què havia fet mon germà per a que el tinguessin que matar? La guerra ja havia acabat. Demà mon germà no vora l’albada, ni la matinada. Ni jo l’he pogut vore mai més. Des d’aquell dia de l’any 1939, jo estic morta. Enfonsada en la foscor més profunda i absoluta. Era i sóc la germana. Vaig morir amb ell. Les ferides que li van fer les bales que li van causar la mort encara les tinc al cor, i sagnen... A la Cinteta, més endavant, la va atrapar una demència senil. Se li van esborrar tots els records, als seus ulls no hi havia tristeses i per un temps va ser lliure entre natros, abans de reunir-se definitivament en el seu germà. Glòria Fandos Gracia
