La Prunera, per Mª Teresa Sanz dins la Trobada d'autors Ebrencs 2010






La Prunera: Mª Teresa Sanz: relat per la  trobada d'autors del matarranya 1 d'agost 2010



La va plantar al jardí el dia que la Cristina va néixer. Era una prunera. “Així recordarem la data” –va dir a la seva dona.

De molt petita, la nena, per poder veure-la s’enfilava a una cadira del menjador i la contemplava des de la finestra. Al mes de gener el pare la podava. “No li fas mal?” –preguntava la menuda, veient com les tisores de podar seccionaven els branquillons. Ell, somrient, li preguntava: “Et fan mal quan et tallen els cabells?”

Arribada la primavera, les branques que el pare havia deixat, cobraven nova vida, i en el mes de maig un esclat de flors blanques les cobria. abelles i abellots volaven al seu entorn. Quan el vent suau s’emportava aquells diminuts pètals, la Cristina exclamava, encisada: “És com si estigués nevant!”

Poc a poc, les fruites envoltades de fulles verdes, llustroses, anaven cobrint les branques, i en ple estiu un bé de Déu de prunes com solets en miniatura, omplien l’arbre. Si en queien a terra, no les collien, perquè a la Rauca, la tortuga, li agradaven tant, que quan en trobava una, només en deixava el pinyol.

Als sis anys, la Cristina havia de pujar a l’escala de mà per agafar la fruita. Més endavant, quan la prunera ja omplia tota l’eixida i el tronc tenia l’amplada del seu cos, s’hi enfilava i, cama aquí, cama allà, com si cavalqués, escollia les més madures i les assaboria amb delectació.

Una primavera molt ventosa, les flors caigudes de l’arbre van cobrir el terra del jardí. “Aquest any m’estalviaré de retallar papers” –es va dir la Cristina mentre les recollia amb molta cura. En va omplir una capsa, que va guardar dalt de l’armari de la seva cambra.

El dia de Corpus, quan tocaven les campanes anunciant la sortida de la processó, va agafar la capsa per escampar les flors al pas de la Custòdia. Però, ai! En obrir-la, quina desil·lusió! Enlloc dels suaus pètals hi havia una matèria viscosa i putrefacta.

 

D’això ja fa un munt d’anys. El jardí, i amb ell la prunera, han desaparegut per fer lloc a un bloc de pisos, en un dels quals viu la Cristina. El seu habitatge és bonic i confortable; a la cuina no hi manquen els electrodomèstics més moderns, i damunt de la taula, una plata amb fruita del temps dona un bell toc de colors. Però les prunes, collides abans del punt òptim de maduració, no tenen ni gust ni aroma. Fins i tot la Rauca, que només en deixava el pinyol, ara les ensuma i passa de llarg.

 

Mª Teresa Sanz

 

L’Ametlla de Mar, Novembre del 2009

 






comentaris
1 - Francesc Mas Castanyer
http://amicsarbres.blogspot.com/
18 de març de 2010, 14.33 h
Hola,

Ens han agradat aquesta narració i ens hem pres la llibertat de reproduir-la:

Era una prunera.

Suposem que no us molestarà.

Salut i gràcies.

Amics arbres · Arbres amics



5 |10 |20 |Tots
1


comenta
El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validació.