La sargantana

dimarts, 18 de desembre de 2007 | Comentaris Si m’haguésseu preguntat ara fa un temps digues alguna cosa que no t’agrade, jo hagués contestat que no m’agrada conduir si plou, més ben dit, si quan plou hi ha una tempesta elèctrica. De menuda, m’havia perdut en una muntanya i mos va sorprendre una tempesta fent una excursió pels paisatges que envolten los Ports de Morella. Sentíem retronar la terra i los llamps caïen molt a prop, anava amb man germana i amb una noia d’uns quinze anys que tenia cura de natros. Abans que un pastor mos trobés i mos retornés a la família, un dels llampecs que il•luminà la vall on mos trobàvem gairebé a les fosques perquè, en començar lo mal temps, la nit mos caigué damunt nostre, també enlluernà una sargantana que restà immòbil, això ho he recordat tota la vida i, sobretot, la sargantana, aquella sargantana sobre la roca amb molsa seca, paralitzada per un llamp, ha estat la meua pròpia imatge davant les tempestes des d’aquell dia i crec que, fins i tot, davant la vida. Així, tot i que vaig acabar associant els llamps a la pluja i vaig acabar tement-la i aquesta va protagonitzar alguns episodis en la meva vida que encara ara no he aconseguit comprendre. Era com si la pluja sabés que formava part de la meva naturalesa, cosa que jo, atrafegada en la comprensió del viure, ho he ignorat durant gairebé tota la meva existència. Els records de la infantesa em transporten a un món idíl•lic on solament existien dos tipus de persones en el món, els grans que vetllaven pels menuts i aquestos que jugaven, llegien tebeos, escoltaven històries, contaven històries i dormien. Recordo els diumenges que dinàvem a casa els iaios i fora, al terrat, hi havia dues cambres, a la primera estava el rentador i més endins una habitació amb un llit i un moble vell on guardàvem, ma germana i jo, els tebeos que ens compràvem cada diumenge, El Jabato Verde,, El Capitán Trueno, Mary Noticias, el TBO, i els personatges Carpanta, Zipi-Zape, els de la 49 Rue del Percebe... Hi havia revistes de la tieta i un conte, El niño que quería ser pradera. M’agradava tant! Aquesta arcàdia feliç, aquest país de Thule van anar desapareixent en entrar en una adolescència que ho trastocava tot. No sabia què fer amb la munió de sentiments nous que constantment em confonien. El cos, amb una autonomia absoluta començà a prendre formes. A l’estiu -quan veia les joves amb sabata de taló prim i mitges, amb faldilla curta i pentinat crepat- m’agradava preguntar-li a la lluna quan podria ser jo gran i què em prepararia la vida. Ja més gran, em preguntaria què se n’havia fet del meu món de llargs parlaments asseguda amb les amigues als banquets de ferro del pont del canal, on el temps, mesurat humanament, era fet de petites coses i petites converses. Què faràs? No ho sé. Qui t’agrada? Avui Miquel, ahir va ser Mateu, demà qualsevol altre que m’encengui les galtes només veure’l! Quins sentits més desperts! Quin món més femení el meu! Fos com fos, aquesta infantesa activa deixà pas a una adolescència inesperada i en un principi incòmoda. Crec que la raó del canvi, i no em refereixo al procés biològic i físic del cos, podia estar en el fet que vaig tenir la diftèria, lo mal blanc. Potser la malaltia i la realitat pròxima de la mort als nou anys van portar-me a una experiència mística als onze. Així és com anomeno el que em va passar -des que he tornat a recordar-ho-, passada ja més de la meitat de la meva vida. Crec, però, que el que en realitat succeí fou que vaig descobrir, en el racó entre la terrassa i el jardí de la caseta que està vora la mar, l’Alefh, del qual ja en sabem alguna cosa per la narració del gran escriptor Borges -encara que accepto que tot és discutible! El que em fa pensar això és que, quan tenia onze anys, una nit d’estiu en què tothom dormia estava llegint un llibre d’aforismes i em vaig trobar sense adonar-me’n dins d’una gran llum blanca meravellosa i per uns segons vaig comprendre l’univers i sentí el meu jo en harmonia dins un tot. El sentiment de plenitud i felicitat que vaig experimentar fou tan intens que, tot i que en començar la vida adulta ho vaig oblidar, aquest fet em va provocar un canvi en la concepció que tenia del món i va fer nàixer dins meu, per una banda, la necessitat de comprendre la realitat, que vaig interpretar com a realitat externa i, per l’altra, la recerca constant d’aquella plenitud, cosa que explicarà el meu tarannà posterior, caracteritzat tant per una bona capacitat per analitzar el món on visc com per la pèrdua total del sentit pràctic tan necessari per sobreviure-hi. Però tot aquest procés va ser llarg. Aní canviant a poc a poc i, a mesura que passava l’adolescència, vaig començar a callar i a escoltar per entendre millor l’agitada vida que bullia al meu costat. D’aquesta manera em vaig negar, en part, la realitat dels sentiments per millorar la comprensió del món, que era el que en realitat m’interessava. Era una actitud molt propera a una quietud física i espiritual, una mena de nihilisme que em portarien, per un altre camí i una altra vegada, a una certa incapacitat per moure’m destrament en aquest món. Una altra conseqüència dels fets ocorreguts i que acabo de relatar fou que vaig anar desenvolupant el que anomeno un sisè sentit que em portava a llegir en les actituds dels qui m’envoltaven les raons i els motius dels seus comportaments. I com més comprenia el món dels altres, més me n’apartava i més entenia el significat de la narració Els viatges de Gulliver que tant m’havia impressionat de menuda. Fos com fos, crec que en realitat vaig ser tota la vida una gran immadura, però no veig la relació entre aquesta constatació i el fet que pogués comprendre i aprendre tant ràpidament qualsevol nova realitat a la qual m’enfrontés, o potser sí que ho sé: en no madurar emocionalment, la meva ment s’ha mantingut tota la vida oberta i esponjosa com la d’un infant. Per relatar el meu pas per la universitat en els agitats anys setanta es necessitaria molta tinta, més que per mi per tota la munió de fets socials i polítics que succeïren i que no és el que avui m’interessa contar. En aquell temps encara feia fitxes dels llibres que llegia, fitxes de paper blanc amb ratlles blaves horitzontals i una de roja a la part superior; Bertran Russell, Erich From, el Dieciocho Brumario, Las brujas y su mundo, De la extinción del derecho y la supresión de los juristas, Converses filològiques, La lámpara maravillosa de Valle Inclán, Poe, Todas las sangres, El segundo sexo, Pedro Salinas, Guía espiritual de Miguel de Molina, El roig i el negre, Ausiàs Marc, Oscar Wilde i moltíssims més a banda dels manuals acadèmics i, mentre intentava comprendre aquest món, anava omplint fitxes. Havia llegit tant i havia tingut la sort de tenir tants bons mestres que n’estava agraïda! No em vaig adonar mai d’alguns comportaments de noies del meu temps, unes, que havien desenvolupat un sentit pragmàtic de molt jovenetes, estaven a la Facultat per buscar un bon partit amb qui casar-se; altres, joves independents, caigueren, en alguns casos, en idearis masclistes ben envernissats d’esquerranisme -el masclisme no té ni color ni fronteres, pensava jo! Malgrat aquestos pensaments també jo vaig assimilar algunes d’aquelles idees que els anys s’encarregarien de reduir al no-res, per exemple, la de l’alliberament de la dona a través del treball sense que l’home hagués assumit encara la seva responsabilitat en les tasques de la casa i en l’atenció dels fills, cosa que va portar unes quantes generacions de dones a “alliberar-se” treballant fora de casa i a “tornar-se a alliberar” fent les feines de la casa i tenint cura dels fills absolutament soles. També penso –vista la realitat- que el canvi en les relacions de parella encara és una assignatura pendent de molts homes. En aquells anys tots cercàvem, cadascú a la nostra manera, el nostre camí en aquest món; de totes maneres, molts dels que més cridaven en els anys d’universitat foren els que, a la llarga, més cofoiament s’instal•laren en la societat. Tot i això, aquelles generacions, fossin universitàries o no, donaren gent generosa, solidària i lliure i amb uns valors morals que trigarem molt temps a poder trobar en la quantitat i la qualitat d’aquells temps. Tornem, però, a la meva realitat d’aquells anys perquè per paradoxes del destí com més entenia la societat i les seves estructures i funcionament més difícil se’m feia comprendre’m a mi mateixa. Ja us ho ha dit abans, no vaig deixar mai de ser una immadura! En els anys de formació era un garbuix de dubtes i preguntes. Sí, potser m’havia entrenat per comprendre el món i els altres, el meu problema havia estat, però, que m’havia oblidat de mi mateixa, que era la realitat més pròxima que tenia. I, fins i tot, algú dirà, molt encertadament, que és l’única realitat que hom té i que és la primera que hem de conèixer per poder viure amb un cert equilibri en aquest món. En oblidar-me’n, tampoc vaig reconèixer l’aigua i la pluja que m’acompanyà en molts moments perquè sabia que formava part de la meva natura, però jo ho ignorava. Incapaç d’entendre’m, em buscava en totes i cada una de les realitats que vivia sense poder acabar de trobar-me. Malgrat això, la pluja, pacient i sàvia, m’acompanyà en molts moments de la vida, esperant que, primer la noia i després la dona, conegués la seva natura, una natura feta d’aigua. Però no li va ser una feina fàcil; els humans passem tota una vida per arribar a saber com som o qui som i, de vegades morim ignorants de nosaltres mateixos. Però, la pluja, com us he dit és pacient i es mantingué present. I, si això no fos així, com explicaríeu el que em va passar i que és la raó d’aquest relat. El segon encontre significatiu amb la pluja té l’origen justament en aquests anys d’universitat, per aquesta raó us en parlo. Sempre havia tingut una certa inclinació cap al llenguatge imprecís, suggeridor, que parla al cor i el fa sentir viu, i sempre m’havia sentit atreta pels paisatges humans. Per a mi, no hi havia cap país del món tan complex ni tan terriblement seductor com un paisatge humà! Fet que ens pot deixar una mica perplexos perquè ara que ja em coneixeu sabeu que ignorava el paisatge humà que més m’hagués hagut d’importar! Em deia que tot el que era autènticament humà em tocava sempre d’una manera forta i profunda –sabem que també m’equivocava en això perquè l’experiència demostra que l’humà ensarrona, menteix i, en general, és mesquí! En aquell temps assistia a les classes de la nit de la Facultat de Lletres, no sé per què ho feia si de matí anava a les de Dret. Era com tenir un amant i un marit, de fet dos vides. Una, l’oficial, era d’un llenguatge precís, una illa de seguretat en un món d’incerteses, i a la nit mastegava els fums de tot un dia en aquelles aules grans amb tarima, pissarres velles i cadires de fusta. Podeu saber ja quina de les dues vides era la que em tenia el cor robat en aquells anys joves -amb el temps, però, he après a valorar els marits i els he tret or als amants. Tornem a la història, reprenc el fil del que us vull contar. Vaig descobrir la Roser una tarda en entrar a l’aula per assistir a la classe de literatura llatinoamericana, arribava una mica tard. Vaig demanar de passar i el professor em va fer un gest perquè entrés. Vaig mirar cap a les cadires esglaonades on seien els alumnes i, dintre la grisor de l’ambient, una noia menuda de cabells llisos i foscos com el carbó, amb un serrell que li queia damunt uns ulls negres, vius, profunds i una actitud atenta em va fixar l’atenció. Si en aquell moment hagués sabut que hi ha religions que creuen en les aures, hagués dit que la de la noia era blanca i daurada, de foc, o si hagués conegut els mites clàssics hagués pensat que una deessa es mostrava als mortals. Aquest és el record que guardo en la memòria, encara ara la veig igual i encara ara em sento afortunada de ser la seva amiga. Com podeu suposar, em vaig asseure al seu costat i li vaig demanar que em deixés un bolígraf que me l’havia deixat, i la noia amb un somriure va buscar a la seva bossa un bolígraf que em va deixar. Sense saber-ho aquell dia vaig marcar el seu destí en molts sentits. Passaren uns quants anys. El cert és que la Roser, l’amiga de la Facultat, que s’havia casat molt jove i havia tingut dos fills, un dia em trucà per convidar-me al casament del seu gran. Feia molts anys que no ens vèiem tot i que ens manteníem en contacte telefònicament i, en certa manera, telepàticament. Vaig dir que sí. Els menuts els portaria a la platja on els meus acabaven l’estiueig en un setembre sec. Jo també m’havia casat. La Roser em va dir un dia que pensava que ho havia fet per protegir-me de la vida. En fi, la Roser pensava que havia decidit amagar-me i quedar-me paralitzada com aquella sargantana de la meva infància. Això és el que pensava la meva amiga, potser sí que havia buscat fora el que solament podia trobar en mi, però ja us he dit que jo no era gaire destra per desenvolupar-me en la realitat del món i, de totes maneres, cadascú té dret a buscar aquell estat que més l’aproxima a la felicitat. Fos com fos, el compromís em portà, molt a poc a poc, a assumir els aspectes pràctics de la realitat. Amb això vull dir que l’arbre va anar agafant capes: “L’home i la dona som arbres, arrels al terra i cel en els cabells” -havia escrit jo un dia en un poema en un atac de romanticisme. Tot i que, com sempre, oblidava l’escorça, la realitat, el viure dia a dia. Així que l’arbre va anar agafant capes no perquè ell volgués, sinó perquè els altres s’entestaren a posar-li. Ell, però, no acabà mai d’objectar-hi res! En fi que, en agafar escorça, vaig recomençar l’oblit de mi mateixa. El casament era a les dotze, en una població que estava, cap al nord, a una mitja hora de la meva. Per fer les coses amb temps, vaig quedar que portaria els menuts a la caseta vora la mar que estava a la Ràpita. Per arribar a la Ràpita des d’Amposta pots anar per la nacional 340 o bé pel camí de baix, una carretera que ressegueix el canalet de la Ràpita, el canal que el rei Carles III havia fet obrir per connectar el riu, des de la seva població fins al port natural de la badia dels Alfacs. Jo sempre vaig pel camí de baix, ho faig perquè puc sentir a cada estació l’olor i el color de la terra canviant, el fang, el verd, el groc, la llum que es reflecteix en l’aigua dels quadros de l’arròs daurats o pàl•lids i li dic a la retina que no oblidi els colors i les imatges perquè és tanta la bellesa que el cor se’m commou a cada estampa. Aquell matí, però, jo era una mare atrafegada que en el moment de sortir ja havia preparat la roba per al casament, deixat mig organitzat el dinar, fets els esmorzars, insistit als menuts que es vestissin i tanquessin la tele que ja era tard i, com que arribarien de seguida, podrien continuar mirant la sèrie després o podrien anar a pescar o a jugar amb la seva amiga. El cel estava gris i gotejava al sortir d’Amposta. No havíem acabat de passar la gasolinera que l’aigua de la pluja se’ns va desplomar a sobre amb tanta força que va trencar el parabrisa de la meva banda, la del conductor. De cop em retornà la imatge de la força de l’aigua en la tempesta i em sentí com aquella sargantana verda de la meva infantesa, aixafada ara, encara més, per la responsabilitat de portar els meus fills al cotxe. Fent un gran esforç em vaig enfrontar a l’angoixa que començava a paralitzar-me i vaig buscar la complicitat dels meus fills. Au! Cantem! Sol, solet vine’m a vore, vine’m a vore! Sol solet, vine’m a vore que tinc fred! Que la mama obrirà la finestreta una miqueta per mirar el paisatge sense bafs! Plou i fa sol, les bruixes se pentinen, plou i fa sol, les bruixes van de dol! Què cantes, mama? Que ja no som xiquets! I jo, molt a poc a poc, rastrejava els pals de la llum o la línia blanca de la carretera que queda a la dreta mentre amb una mà anava torcant el baf . Vam arribar a la Ràpita. L’aigua, que havia anat remetent, tornà a prendre embranzida al sortir cap a Alcanar per arribar a la casa que està, per la costa, a uns tres quilòmetres del poble. Va començar a llampar i a tronar amb un ràbia que semblava la fi del món. Mentalment vaig repassar el que havia de fer: girar a l’esquerra travessant la carretera, baixar del cotxe i obrir la porta de ferro per entrar al jardinet que envolta la casa. El ferro i els llamps no són amics, però no podia deixar els meus fills a la porta perquè ells l’obrissin i passessin sota els arbres amb aquells llampecs. Recordava com en un altre setembre de tempesta elèctrica i vents fortíssims les branques del arbres fregaven uns fils de la llum i les espurnes saltaven damunt la pista de davant de la casa mentre comptàvem els llamps que anaven caient a dins de la mar i a la nostra vora. Vaig deixar els xiquets. En el viatge de tornada ja duia mitja part del cos mullada. Vaig creuar el poble i després vaig baixar per la plaça del Coc avall i, en un gual, abans de girar a l’esquerra per emprendre la carretera de baix, el cotxe que anava davant meu es va aturar i va començar a traure fums; les fums, el soroll del motor que bramava, els llamps dins la marina, a la costa, apropant-se, i l’aigua com un diluvi em van fer tancar el meu i sortir corrents com una esperitada, presa d’un atac de pànic. Ara ja no em calia dissimular perquè anava sola! En obrir la porta, entrà una glopada d’aigua que em negà els peus i quan vaig sortir em vaig enfonsar en una piscina que m’arribava per damunt dels genolls. Aquell dia, vestida per al casament, m’havia posat una faldilla d’estiu amb dos talls, un més petit al darrera i l’altre més llarg al davant, era de lli i de color os i, en empapar-se de l’aigua, agafà pes i la humitat m’anava pujant cap a la cintura. Vaig continuar per refugiar-me en un bar, no tenien telèfon. Aquell cotxe treu fum, és de gasolina, si fos de gasoil no li passaria, -que els de gasoil aguanten l’aigua? -vaig preguntar mentre pensava que semblava una idiota. El meu ho era, estava salvada. Mentre em prenia un cafè amb llet, el cotxe dels sorolls explosius i les fums intentava sortir. Decidida, vaig tornar a emprendre la travessia, la humitat em passava de la cintura i em baixava pels braços. Vam entrar al cotxe, l’aigua i jo. Em vaig asseure dins d’una bassa on l’aigua em cobria els turmells i anava augmentant de nivell. De sobte, un riure fort i nerviós mesclat amb plors em va sacsejar. Passà el temps i em vaig anar tranquil•litzant i a poc a poc i sense saber com, mentre buscava les claus per posar en marxa el vehicle, vaig començar a asserenar-me i vaig veure amb una gran nitidesa tot el que m’envoltava. Era igual que si hagués estat tancada dins d’una estranya cambra de bany, plena de baf i d’espills on les formes s’haguessin desdibuixat i solament quedés la por a les ombres, que s’intuïen, i al buit. I en un moment, potser perquè per una porta entreoberta entra un ventet suau i el baf s’eixuga, la por desapareix. Així em va passar, la por va desaparèixer com si mai hagués existit. Llavors vaig poder mirar conscient i pausadament el meu voltant veient més enllà del que les meves pupil•les percebien. Em va sentir còmoda. Era el món de l’aigua que em donava la benvinguda; un món en moviment continu, fort i lleuger alhora, que no tenia res a veure amb el monstre desconegut que el meu pensament havia creat. Em vaig repenjar en el seient i vaig observar l’aigua que m’envoltava per dins i per fora; i em sentí bé, molt bé, en aquell món aquós, de rius i mars i canals embolcallant-me dins el gual on em trobava! Potser la pluja me plou perquè me vol dir alguna cosa. Però quina i per què? Lo camí de baix és perillós quan plou, és millor anar per la nacional, però jo sempre vaig pel camí de baix, és lo límit on acaba la terra ferma i comença lo delta, la terra mòbil plena d’ullals i d’aigües embassades. Tot i que lo meu signe és de foc, l’aigua sempre m’ha atret, l’aigua salada de la badia en los calorosos dies d’’agost quan m’enfonso i repetixo lo ritual d’una dansa ancestral que m’oferix als déus de la mar i del cel i sento tanta set de l’aigua que sé que seria feliç de fondre’m aigua i sal, solament un immens desig de ser líquid aquós dins de la mar blava i verda i grisa i negra i blanca d’estrelles i de lluna. Jo sempre vaig pel camí de baix, i la badia és delta, també, i lo delta una fina capa d’herbes i terra damunt de la mar i lo riu, aigua de fang, de peus descalços que cacen granotes amb un cotó-en-pèl lligat a un fil de cuc o a un cordellet, i és pols de palla i d’arròs a l’era mentre lo iaio mos guarda. I la ribera ampla i lliure s’obre camí cap a la mar de fora, la traïdora, la que engull xiquetes pels caragols de l’aigua i la terra és plana i, si arribes a la mar, l’horitzó és la mar, un horitzó més alt que la terra que trepitges i quan la trepitges saps lo moviment de l’aigua sota el terra i tens temor i vols córrer i allunyar-te i buscar sopluig d’un mareig tant profund com lo que senten les herbes i los fangs de la ribera. Però jo sempre vaig pel camí de baix! Vaig mirar la pluja obertament i em reconeguí en el mateix origen marí. La sensació de plenitud de molts anys enrere tornà a envair-me. L’univers estava una altra vegada en harmonia amb el meu jo, era una resplendor dins cada gota d’aigua i la consciència se’m manifestà lliure per relacionar-se amb el tot i amb el altres. Vaig recobrar la força per viure el món i les paraules que el conformaven! I em vaig preguntar per què en algun moment de la meva història havia oblidat la meva identitat, la meva natura, sense la qual no podia tenir una existència plena! Quines van ser les causes per les quals m’havia quedat paralitzada com aquella sargantana verda sobre la molsa seca? On començà el meu l’oblit i per què? La meva condició de dona hi tingué alguna cosa a veure? Vaig somriure a la pluja, vaig recordar la meva amiga retrobada feia poc, el casament –novia lluviosa, novia dichosa- mentre engegava el cotxe. A partir d’aquell dia vaig ser una altra. Havia canviat. Primer, en la manera de relacionar-me amb mi mateixa i, després i conseqüentment, en la meva relació amb el món i amb els altres. Era més lliure, era més forta, podia trobar el meu equilibri en aquest món! Després d’aquest episodi, van passar molts anys i moltes coses i, fins i tot, no va passar res durant molts anys i això últim, en definitiva, em féu adonar, una mica resignadament, que potser ja havia passat tot. Tornava a ser un setembre sec, els fills ja havien marxat de casa i era jo qui m’encarregava de tancar la casa de la platja. Aquell dia vaig decidir que el dedicaria a traslladar les bosses de la roba i el menjar a Amposta. Recordava que en un altre setembre sec, feia molts anys, la pluja em va prendre pel casament del fill de la meva amiga Roser. Des d’aquell dia havia canviat, havia perdut la por a la vida perquè vaig entendre i vaig recuperar a poc a poc la meva natura, una natura feta d’aigua. Amb el cotxe carregat amb les bosses, vaig emprendre el camí cap a la ciutat. El cel s’enfosquí i començà una pluja forta. Vaig somriure. Sembla que l’aigua m’ha sentit i em vol acompanyar, vaig pensar. En agafar el camí de baix, la tempesta empitjorà tant que el camí i el cel eren iguals, d’un gris d’aigua; tornava a anar com una cega entre boires, -igual que molts anys enrere-, però ara somreia. No sé quant de temps em va costar apropar-me al meu destí quan, de sobte, vaig sentir sota les rodes el tou de l’herba verda que creix a la vora del canalet, a l’altra banda de la carretera. L’havia creuada i m’havia enfilat cap a l’aigua que corria pel canal. Vaig reaccionar ràpidament i vaig sortir del cotxe, ja no hi havia llamps, sinó la boira i la pluja i el canalet ple d’aigua a la vora meva. I el canalet ple d’aigua a la vora meua i la pluja, la pluja immensa, tenaç, caent-me a sobre, les ulleres empapades, els peus estovats, el tou de l’herba verda i mullada. Vaig esclafir a riure. Recordava un altre setembre sec, amb els fills menuts i la gran temor a l’aigua i a les tempestes. Me sentia per dins i per fora aigua i jo mateixa pluja, i vaig aixecar los braços al cel –o potser lo cel era l’aigua del canal que també era blava i blanca i grisa i fosca- I, en aquell moment, vaig somriure a la pluja, mai més me quedaré immòbil com aquella sargantana verda i vaig riure, vaig riure molt i molt de temps i tota jo era d’aigua i no recordo si me vaig fondre amb l’aigua del canal o amb l’aigua del cel, l’últim que m’arriba és un sentiment de felicitat, una immensa felicitat blava i verda, de terra i sal, de fang i d’aigua. Maria-Josep Margalef Sagristà