La venjança dels arbres invasors





Normal 0 21 false false false MicrosoftInternetExplorer4

La venjança dels arbres invasors: Teresa Bertran, relat per la Trobada d'autors Ebrencs al Matarranya 1 d'agost 2010

 

Hi havia una vegada, fa molts anys, en un lloc inhòspit un matrimoni vellet que vivia en una barraca enmig de camps erms i salobrars. El vell era pescador de les basses d’aigua dolça, regal de surgències i d’un riu que moria fecund a la mar de la badia. La seva dona conreava faves que baratava al mercat del poble més proper. Aquesta rutina acompanyava els seus dies tranquils. Eren rics perquè posseïen un llibre, la bíblia, i encara que no sabien ni llegir ni escriure signaren el seu jurament d’amor amb sang, al tronc d’un salze de la vora del riu. A partir d’aquell dia sembraren tants fills com Déu, amb la seva saviesa de fadrí conco havia fet germinar. Com us dic, estaven satisfets i en pau amb la vida. No hi hauria conte si aquesta bonança els hagués acompanyat fins el final dels seus dies.

En aquell temps, Teresina anava tots els dissabtes al mercat a vendre faves i tornava a la barraca amb abadejo i patates i tan cansada que no podia dir ni fava. Pere l’esperava com sempre amb la gana amanida i assegut sota el rafal, escoltant el piular dels moixonets i traient pipades de fum, petits núvols que se li atansaven i es desfeien més de pressa que els de l’horitzó.

Va començar tot un dissabte en que la dona va tornar a la barraca més tard que mai, per culpa de la seva tasca assistencial que l’obligava a fer d’intermediària amb terceres, per dir-ho d’alguna manera. Tenia gran do de llengües, habilitat especial que es manifesta deixant sortir les paraules de la punteta de la llengua, sense mossegar-se-la mai i conreava l’art d’estirar la dels altres. Era una dona especial, poques com ella tenien tan evolucionada la capacitat de pensar al mateix temps que parlaven i actuaven, mèrit molt criticat per totes les persones incapaces d’igualar-la. Pel contrari, Pere era més aviat home d’una paraula, molts pensaments i poques accions, la dona el considerava apocat i encantat, paraules prou imprecises com per a que Pere no se sentís ofès si li deia ella.

Aquell dissabte Teresina acudia sendera avall, tota suada, caminant de pressa i parlant del dinar que encara estava viu i covava esperances.

-Avui l’abadejo té plomes-, remugà Pere.

Teresina carregava amb un braç la vianda que treia el cap del cabàs i amb l’altre mostrava un mocadoret amb el puny enlaire i tancat. En veure l’actitud reivindicativa de la dona, Pere no gosà preguntar-li quina hora era, indirecta que traduïda simultàniament heu llegir-la, Teresineta arribes tard, i s’estimà més moure el seu cul foradat i sortir a ajudar-la. Dins el mocadoret no duia els rals de la venda sinó les llavors d’un misteriós arbre foraster i us he de dir que d’ençà d’aquell dia el desassossec no deixà viure a Pere. Sempre que pensava en aquell matí de mala memòria, de calamitat i infortuni, resolia que més li hagués valgut agafar-li les llavors de les mans amb males maneres i llançar-les al foc.

Mentre Teresina s’afanava amb el dinar, indiferent a la cridòria de socors de la bèstia de plomes, li detallava com l’alcalde del poble, en persona, repartia les llavors a les venedores riberenques del mercat per a que les escampessin pels aiguamolls. Li precisava, tota saberuda, que eren d’un arbre foraster, un arbre que venia de terres llunyanes portat per vaixells que navegaven més enllà de la badia per on només es podia ataüllar el fum de les calderes perdent-se a l’horitzó. Afirmava que l’arbre xuclava tanta aigua que assecava els marjals i feia retrocedir els mosquits de les basses amb la seva sentor purificadora i desapareixien els miasmes del paludisme. A Pere tot allò foraster no li agradava gens i desconfiava dels regals dels prohoms, al capdavall eren gent que no coneixia. Ell no els havia demanat res, si no donava les gràcies era perquè li feia poca gràcia. Allò no podia ser bo de debò. Ans que li sortís alguna paraula de tots aquests pensaments la dona ja escampava les llavors per la voreta de la barraca, a la petita rasa on presumien de colors els lliris i els geranis mentre afirmava que els arbres creixien molt de pressa i es feia càbales de l’ombra que tindrien.

 

-I com ho saps tot això si no els has vist mai ni el port ni

l’aparença?

-Ai! Calla, Pere, no siguis tan pesat. M’escoltes quan parlo o només moc la llengua? No et dic que ho ha dit l’alcalde?

-I què sap ell d’arbres? Què sap el sabater de fer barques?

-Més que tu, sap! Ninorant!

-Ignorant, Teresina, es diu ignorant...

 

Quan se’n van voler adonar aquelles llavors treien el cap amb força, com una amenaça, pensava Pere. Prop de la barraca no hi havia aiguamolls per això la dona carrejava cada matí poals i més poals d’aigua de la sèquia i el arbres bufaven agraïts, cada cop més ufanosos. Eren els més avançats de la zona i no era rar veure com altres riberencs s’atansaven a comprovar-ne el ràpid creixement. La dona presumia de debò i callava el mal d’esquena que la torturava per les nits.

-No ho veus que t’asclaràs l’espinada, Teresina? Que ja no estàs per a tant de trot! I jo per la nit ni tinc dona ni tinc res! -s’exclamava cada cop més desesperat Pere.

-Sis pouades més, dos a cada arbre i prou....

La dona no es deixava omplir el cap de vent amb els recels del seu marit, ella tocava de peus a terra i el pobre Pere s’estava tornant un vell rondinaire que no s’aguantava els pets. Tots els matins començaven igual per a Teresina. Anava amb els poals amunt i avall cada cop més geperuda fins que els tres arbres es feren grans i formaren unes arrels tan llargues i fondes que es procuraven aigua pel seu compte. N’havien de menester tanta que els lliris i els geranis moriren de set i cap herba podia créixer a la seva vora. El gat no feia la migdiada a la seva ombra, mal averany, deia Pere i per això ell no lligà mai l’hamaca a les seves branques. Tothom sap que els gats són savis.

I els tres gegants creixien ben drets cada dia un pam i a les nits Pere no podia tancar l’ull desvetllat pels cruixits de l’escorça quan s’enlairava el tronc, ara petava l’arbre de la dreta, ara el de l’esquerra i ara el del mig. Despertava a la dona i li jurava que per sota de les estores de palla es podia percebre el reptar de les arrels com si s’amanissin per engolir-los en el moment més impensat arrossegant-los cap a les profunditats on els morts purguen les seves culpes.

-Calla i dorm, pesat, espetega el braseret, no els trocs dels arbres! I per sota les estores del soler corren els talps i no les arrels.

 

Anaven passant els dies... que si gos, que si gat, que si ratpenat. Els arbres florien en roig i blanc i criaven unes capsuletes on s’amagaven mil llavors, deia l’alcalde al mig de la plaça del mercat amb una boca tan petita que no li sortia del bigoti. El seu lema era boca muda mai no és batuda, encara que de tant en tant convenia obrir-la per fer saber que un dels grans propietaris havia escampat les llavors de l’arbre foraster per les seues terres, aquelles més properes a la mar i els marjals retrocedien a mida que els arbres es feien grans. Teresina escoltava bocabadada i volia ser la primera en veure les flors i en fer llavors, si era veritat el que assecaven els aiguamolls i que venien de tan lluny, bé podria vendre les llavors a preu de grana d’or. Amb els diners compraria gallines ponedores i un matalàs de llana... ells ja eren massa vells per dormir en una màrfega d’escara d’arròs. Com podeu veure Teresina era curiosa i emprenedora, dues qualitats indispensables per fer coses de profit a la vida. Les dones del mercat no s’ho creien quan presumia dels arbres, afirmava Teresina, la favona, que eren tan alts com ella i encara es quedava curta.

 

-Què t’hi jugues? Juga-t’hi mitja dotzena d’ous, Cinteta! Si no és veritat et dono una gallina ponedora.

 

Una passavolant del poble veí que comprava bledes les escoltava i tercerejà a favor de la desconfiada, remugant sense aturar-se:

 

                        -Vet aquí un rei que parava faves i li queien les baves dins d’un ribell...

                        -Qui és, aquesta bleda assolellada?!- Li disparà Teresina mirant-se a Cinteta.

                        -Deu ser l’ama del carxofar, que no té carxofes i vol manar...- La rematà Cinteta.

-Aquesta tarda ho vindré a veure, a mi no em fots el pèl, descarada!- Li cridà Cinteta abraonada contra Teresina.

-Són faves contades! No et deixis els ous...

Passaren quatre anys i aquells gegants s’obriren camí per sota les profunditats de les terres argiloses del delta i miraven cap el firmament sense vergonya, enlairant-se únics, aïllats i rars enmig de les planures deltaiques. A mida que les branques maduraven canviaven la forma de les fulles, les joves tenien forma de punta de llança i les velles semblaven una petita falç rovellada. Com no queien les fulles amb els suaus hiverns riberencs els arbres anaven sempre mudats. Com adolescents presumits es vestien i desvestien tots els matins i deixaven, despreocupats, una espessa fullaraca escampada per terra que com deia Pere eren verí pel sòl i l’aigua del canalet. Per allí on les fulles suraven o s’enfonsaven no pagava la pena plantar ventrols i gambers que no es pescava res. I les anguiles no s’amagaven a la sequieta propera i cada cop Pere s’havia d’allunyar més, arrossegant les xarxes i tornava amb el cap catxo i esmaperdut amb les mans quasi buides. Les discussions s’embolicaven cada cop més, si no pesques no busques excuses, li deia la dona, que tots ens fem vells. En aquell temps d’avior els matrimonis no eren com els d’ara i aquella baralla va durar tant temps i era tan habitual que els esposos ja no recordaven perquè aquells arbres estaven allí. Per això es continuaven estimant.

-Teresina, hem de tallar els maleïts arbres i com abans millor! Un dia tornaràs del mercat i et trobaràs la faena feta.

-Te’n guardaràs molt i prou! -deia tota airada la dona -. Estàs carregat de manies!

 

Els tres arbres canviaren la línia de l’horitzó i pagesos, pastors i pescadors convertiren els arbres en una fita que els orientava quan travessaven la ribera, en 10 anys de vida els gegants s’alçaven 30 metres. Pere, que ja era vellet de debò mirava els arbres convençut que tenien vida pròpia. Els endimoniats espantaven tot allò que tingués vida, només calia veure com per la barraca no reptaven ni dragons ni formigues i a les seves branques no s’hi ajocaven mai els moixonets. Pere tenia una por irracional dels arbres i la dona amb el temps passà a témer quan no el silenci de les fulles, preludi de temporal, el seu murmuri constant. Quan el matrimoni s’abraçava al llit l’home deia a l’orella de la dona, talla els arbres, ho deia ben fluixet, sempre amb por que el sentissin, sempre amb por de la venjança dels tres dimonis gegants. A les poques setmanes Pere emmalaltí. Deia que quan la llum tènue de l’alba il·luminava els gegants es convertien en dimonis violacis que l’observaven amb milers d’ulls seguint el compàs del vent. L’home tenia sempre la mateixa cabòria que no el deixava viure, sovint es girava de cop i cridava:

 

-Teresina, tapa la porta amb l’estor, per l’amor de Déu, que els

dimonis m’espien.

 

La remor de les fulles els dies de vent feia embogir a Pere i l’olor que desprenien amb les boires misterioses de la plana li provocaven fortes caparrades. Cada cop estava més malalt, sempre posseït pel nerviós, sempre alterat i aquelles talaies allí davant robant-li de nit les notes agudes dels grills i de dia el raucar de les granotes. I les fulles no es desfeien en caure a terra i si no les cremava enterraven la barraca... i la figuera s’havia mort perquè li prenien la substància de la terra.

Aquella nit Teresina va resoldre.  

           

-Tallaré els arbres, home meu, però ans de tallar-los vull fer venir a la bruixa de La Cava, ella ens farà un conjur i potser se t’acabaran les manies. Des que els vaig plantar em tens gelosia i ara t’ha agafat la idea fixa de desfer-te dels arbres, que els he criat com si foren fills meus. Malgrat tot, si tu vols, manaré que els tallin.

 

Pensareu que Pere se’n va alegrà, però no va ser així, per l’esquena de l’home passà una esgarrifança:

 

-Què dius? T’han sentit! Ara cridaran la desgràcia!

 

Teresina pensà, estic farta de les seves collonades, encara acabaré tan boja com ell, i cridà la bruixa. Acudí un capvespre muntant la burreta i carregada d’alforges plenes d’herbes d’olor amb les que guaria moltes malalties i compensava malediccions. D’antuvi notà l’hostilitat dels arbres, ofesos per la sentor que espargia amb les seves herbes a tort i a dret. Ans de mirar els arbres, la dona sàvia s’interessà per l’estat de Pere que feia un parell de dies repetia de forma incansable:

 

                        -Talleu els arbres, talleu els arbres, talleu els arbres...

                        -Quan fa que està així?

            -Ara farà dos dies, Margarita. Els bulliments de fulles tendres que em vas aconsellar no li fan res, jo li dic que és marialluïsa, però ell diu que l’enverino. Sembla que el dimoni li hagi entrat al cos i això que dius que aquests arbres forasters són portadors d’una màgia poderosa!

-El teu home té el mal de la vellesa, Teresina, i aquest mal és dels que no es curen. I els bulliments no l’han ajudat.

La bruixa es quedà bocabadada en veure els arbres de prop. S’atansà al més poderós de tots, l’abraçà. S’estigué així una estona mentre Pere repetia obsessiu, incansable i tremolós:

 

                        -Talleu els arbres, talleu els arbres...

 

Margarita, la bruixa sanadora més afamada de la Cava digué:

 

                                   -Mira Teresina, aquests arbres no tenen la culpa de res, ells encara se senten forasters. Per això fan aquest posat tibat i esquerp. Aquí no poden comunicar la terra amb el cel, el món dels esperits amb el món dels vius i els morts, necessiten les cançons dels amics, uns homes vestits amb dibuixos sobre la pell que els encerclen i viatgen amb ells al món dels somnis, quan tots estàvem units i el temps ens va despertar i separar. Pobres arbres, que abandonats es troben. Despatxen els ocellets perquè troben a faltar una mena de gossets que s’ajocaven a les seves branques, no sabien volar però menjaven amb gran delit les seves fulles i l’escorça. Ho he vist al abraçar-los. M’han dut a un país molt llunyà on els conills caminen drets, amb dos potes com les persones i una mena de peixos com sargantanes surten de l’aigua amb unes dents molt grosses. Ara els arbres no poden dormir perquè no aconsegueixen l’harmonia dels quatre elements, l’aire, la terra , el foc i l’aigua. Amb el temps l’aire els abraçarà i el foc els farà néixer de nou, purificats i fills natius de la terra i l’aigua.

Teresina no entenia res. S’intranquil·litzà i li digué:

 

-Em torna boja el meu home sempre amb la cançó de l’enfadós, no em pots donar res per aturar-lo?

                        -Talla els arbres, Teresina. Són els arbres o ell.

 

A l’endemà mateix la dona encarregà la feina. En saber-ho Pere es va refer una mica i s’estava tranquil com abans, sota el rafal de la barraca fumant la seva pipa. Potser tornaria a treure faves de l’olla. Teresina amania un suquet de peix amb un foc a terra, al costat de Pere. Es girà vent de cop, com tantes altres vegades però ara una mala espurna prengué el rafal i s’arborà el borró de la barraca. El matrimoni s’allunyà esglaiat i plorós en veure la desgràcia. El foc s’escampava. Les branques d’un dels arbres prengueren com si foren llenya seca, l’arbre rigué per primer cop i regalà les flames a l’arbre veí i aquest a l’altre i prengueren tots tres com les teies del port mariner quan anunciaven una desgràcia. Les capsuletes de llavors esclataven i espargien minúscules espurnes deleroses de vida pels voltants. Acudiren els veïns en auxili dels vells i no pogueren fer res més que compadir-los per aquell mal tràngol.

Teresina i Pere anaren a viure amb els fills, al poble mariner, incapaços de refer la barraca. Pere no tornà a parlar mai més, se li cremà la memòria, i no tardà ni una setmana a morir. Teresina no sortí de l’habitació fins el dia de l’enterro, pregant a Déu per tal de no ser una càrrega pels fills, millor morir de sobte que a pas de bou, deia. Un dels fills que era fuster li feu una caixa de morts al seu pare, a corre-cuita i molt bonica, amb la fusta mig cremada dels tres arbres que li havien fet companyia en vida. Com la fusta estava ennegrida no va caldre pintar el fèretre de negre. El dia de l’enterro Teresina tota endolada com una ombra d’aquella que va ser, mirà el fèretre, s’atropellà i començà a riure d’una manera estranya, dominada per un plor nerviós mentre deia que els arbres estaven endimoniats i es burlaven de Pere fins i tot ara que li havien causat la mort. Esgarrapava el taüt i volia treure al seu home. Parents, amics i coneguts, en veure aquell drama ofegaven el plor. Deixa que descansi en pau, Teresina, li deia la seva amiga Cinteta i ella inexplicablement replicava en ple deliri que Pere no descansaria mai en pau. Tots mostraren comprensió, pobra Teresina, el dolor l’havia fet embogir, segur que no tardaria molt a fer companyia el seu home.

Passaren unes setmanes i Teresina demanà al seu fill que la portés a la barraca potser encara es podia salvar algun estri, algun record. El seu fill la hi portà un dia d’agost, quan els pagesos començaven a collir el primer arròs i els seus càntics omplien la ribera amb les veus  humanes. La dona feu un somriure rancuniós en veure els arbres cremats i tallats, no havien vençut, no, aquells endimoniats. Els tres dimonis l’havien embruixat i ella, amb tota la seva bona fe els va fer créixer a la seva empara. Va voler entrar dins la barraca que estava oberta als quatre vents, sense sostre. Al soler i al recer del poc barandat que s’aguantava en peu sorgien aquí i allà un munt de llucs, una rebrotada d’arbres forasters. La dona començà a cridar i el seu fill no encertava a calmar-la. Acudiren uns pagesos dels arrossars propers i la dona entre crits i raneres preguntà:

 

-Qui sap el nom d’aquests arbres maleïts? -De lluny un dels treballadors cridà el nom: Eucaliptus.

-Què diuen? -cridava la vella Teresina amb el cabell destarotat i el color esmorteït:

El fill, entre sanglots, en veure la mort que s’atansava besà a la mare i li digué a cau d’orella el nom que li havia semblat entendre:

-“Angelitos” mare, “angelitos”.

Fou la darrera paraula que sentí Teresina.

 

Aquest conte s’ha acabat i si no és mentida, és veritat.  Feu un somriure si us ha agradat! Teresa Bertran Torres l’ha signat!

 

 

 

 

Teresa Bertran



Articles relacionats


comentaris

No hi ha cap comentari a aquest article

comenta
El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validació.