La vimetera

 La Vimetera: Alfred Sala: relat per la Trobada d'Autors Ebrencs al Matarranya 1 d'agost 2010

La vimetera

Un conte per a nens

                                                                                                Al meu                                                                                                                              pare,

que va plantar

deu vímets

L’avi Pol ja era molt gran. Era un home alt i cepat, però ja feia temps que els anys rosegaven aquell cos de gegant i, a poc a poc, li anaven traient forces.

            Pagès de tota la vida, vivia al camp, en un mas molt antic que cada cop tenia més goteres i més esquerdes a les parets. La casa es trobava al bell mig del seu terreny, vorejat per una banda pel camí que duia al poble, i per l’altra, per un torrent de gran fondària que baixava de les muntanyes i corria entre parets de pedra, construïdes feia més de cent anys. En un dels revolts del torrent, s’hi alçava un arbre molt vell, arrelat en un bon tou de terra que s’hi havia anat dipositant. L’arbre tenia tot de branques llargues i penjolles, algunes de les quals gairebé tocaven l’aigua.

D’un temps ençà, però, l’avi Pol tenia un neguit que li encongia el cor.

            L’alcalde li havia dit que tallés aquell arbre vell del torrent.

            -En aquest arbre, s’hi enganxa tota la brossa que baixa del torrent els dies de molta pluja. Un dia podem tenir un disgust. El torrent és fondo, però molt estret, i bé podria ser que l’arbre, ple de deixalles, fes de tap a l’aigua i li impedís de desembocar en el riu. Llavors no sé què podria passar: la força de l’aigua es podria endur l’arbre, que al seu torn es podria emportar el pont que hi ha un xic més enllà.

            Aquell arbre era una vimetera, amiga de l’avi Pol. Les seves branques, els vímets, havien proveït el traçut avi de cistells i culs de cadira durant tota una vida.

            Ja havia començat la tardor, i amb ella, les pluges. L’avi Pol no podia esperar gaire més a tallar l’arbre. Si no ho feia aviat, l'alcalde no estaria per romanços i cridaria els llenyataires.

            L’avi Pol havia estat soldat, i sabia el que era, obeir ordres. Encara que li fes pena, havia d’obeir l'alcalde.

            Així doncs, un matí que plovisquejava, s’encaminà cap a l’arbre. Abans de tallar-lo, però, li serrà deu branques, deu branques que plantaria al voltant del mas. “Així, si arrelen, la vimetera haurà deixat deu fills”. Aquest pensament el consolà una mica, i tot seguit, convençut que complia amb el seu deure, alçà la destral que havia d’abatre el vell amic...

            El plugim del matí es convertí de mica en mica en pluja forta, i aquesta, en tempesta. Durant tota la tarda plogué amb fúria, i aquella nit, negra com el carbó, el torrent anava més ple que mai, emportant-se tot el que li baixava de les muntanyes i tot el que trobava al seu pas. La pluja encara no havia parat.

            Torrent amunt, uns centenars de metres més enllà del mas de l’avi Pol, vivia l'alcalde. Amb un impermeable i una llanterna, temorós que el torrent es desbordés i inundés els seus camps, havia sortit a veure si es podia ficar al llit tranquil.

            L'angoixa pels possibles camps negats, la foscor de la nit, que tot ho canvia i trasbalsa, i que no et deixa veure on trepitges, la terra convertida en fang, que s’enfonsa i cedeix, i l’aigua a la cara empentada per un vent de mil dimonis, que t’encega i et fa anar a les palpentes, es van reunir en les tenebres i van fer caure l'alcalde al torrent...

            Els trons tapaven els seus crits. Barrejat amb tota mena de deixalles, plàstics, llaunes, pots abonyegats, ampolles senceres i trencades, troncs, arrels, branques i matolls, l’alcalde era arrossegat per aquella aigua bruta que el duia, en una cursa sense llum, a la seva fi...

            Va pensar durant uns segons, intentant de trobar un mitjà per sortir d’aquell infern, però no n’hi havia cap.

            No tenia cap possibilitat de nedar, cap possibilitat d’agafar-se enlloc... Sí, a la vimetera! Però no. Ell mateix havia vist aquell matí l’avi Pol dirigir-se cap a l’arbre amb la destral a la mà. No hi havia remei.

            Sabia que s’ofegaria aviat o que la força de l’aigua l’estamparia contra el pont... Ah, si no hagués fet tallar aquell arbre...!

            De cop i volta se sentí engolit per les aigües, i s’enfonsà ràpidament en aquell torrent endimoniat. Abans de desaparèixer, però, la veié.

            Sí!, a la claror del llamp, va poder veure la vimetera, orgullosa, que li oferia les seves branques.

            “És impossible!”, es digué mentre se n’anava cap avall sense poder respirar, però alhora, en un acte reflex, estirà els braços i obrí les mans per agafar-se a cegues a aquell arbre fantasma.

            Les mans es tancaren com estenalles al voltant d’una de les branques. Arrapat a la branca, aconseguí de sortir del torrent i s’aferrà al tronc. Mig ofegat, les forces li fallaven. Ja no podia més.

            Un altre llampec, una resplendor de menys d’un segon, i una mà estesa... Allò era una mà? Sí, ho era. Una mà grossa que semblava de bronze li oferia l’oportunitat de salvar la vida. No dubtà. Tremolosa, la seva mà dreta s’allargà cap a la mà salvadora, i tot seguit se sentí volar cap a la vora.

            -Agafaràs un bon refredat, alcalde!-, li digué l’avi Pol mentre l’estirava cap a ell amb la força de tres homes per protegir-lo de seguida sota els seus braços, com si l'alcalde s’hagués convertit en un nen petit.

            Al mas de l’avi Pol, al costat de la llar encesa, l'alcalde es refeia a poc a poc. L'avi li explicà la història:

            -Aquest matí he alçat la destral, sí, però no he estat capaç d'abaixar-la per ferir l’arbre. M’he quedat uns instants quiet, pensant que no li podia fer allò, a l’arbre. I me n’he tornat. He plantat els deu vímets que li havia serrat i al vespre, convençut que després de la tempestat el faries tallar, m’he abrigat i he sortit a fer-li companyia perquè sabia que, en aquesta nit tan terrible, em necessitava. Els arbres senten i, a la seva manera, ens entenen... I ves per on, tot d’una, t’he vist agafat a l’arbre... Per cert, que t’ha donat per fer la mona, ara?

            Tots dos es posaren a riure. L'alcalde se’l mirà. Aquell vell de braços ferms i cor valent tenia raó. Hi ha manaments que no es poden obeir.

            L’endemà, el torrent havia recuperat el seu cabal, feia sol, i els dos homes sortiren a veure les destrosses de l’aiguat. La vimetera semblava un arbre de Nadal, però en lloc d’adorns, hi tenia escombraries. Les deixalles penjaven dels vímets com les boles de colors pengen de les branques de l’avet. Al peu del tronc, en lloc de regals, hi havia tota mena de brossa.

            “Ben mirat”, pensà l’alcalde, “si tota aquesta brutícia no s’arriba a aturar a l’arbre, segurament hauria tapat l’arc del pont i l’aigua, en no poder passar, se l’hauria endut pel davant”.

            D’ençà d’aquell dia, l'avi Pol i l’alcalde treballen plegats perquè no hi hagi deixalles a la muntanya. I la joventut del poble també s’hi ha afegit. Per a tots ells, mantenir el bosc i el riu nets és una obligació que s’han imposat i, alhora, un plaer. El plaer de tenir la certesa que fan una bona feina pel bé de tothom.

            Si mai veieu un mas amb deu vimeteres altes i gruixudes al voltant, per allà on el Siurana desemboca en l'Ebre, sabreu que és el mas de l’avi Pol. Si us situeu davant de la portalada i tireu recte enllà, arribareu a un torrent pregon; seguiu-lo una estona i us trobareu amb un arbre vell que s’alça orgullós del seu fons. Sí, és la vimetera. Però mireu-la bé, i escolteu-la. Oi que sembla estar dient: “He salvat una vida i he tingut deu fills... i espereu-vos, perquè encara donaré força guerra!”

Alfred Sala