L'heroi (10ª part)

El nostre heroi i la seva xicota, la Umma, anaven per sendes diferents, i no a mode de metàfora, realment anaven per sendes diferents des que les càmeres dels científics humans sotjaven els passos naturals de les cabres.

            El nostre heroi evitava les càmeres. Però l’Umma, a qui en un principi li resultava indiferent ser captada pels diafragmes, va començar a trobar-ne el gust. Ni ella mateixa, com a cabra que era, era capaç d’entendre aquella sensació que amarava les seves entranyes i que entre els humans coneixem vulgarment com a “ànsia de protagonisme”. La Umma es veia estranya en referència a les seves semblants, que cada volta que passaven per davant d’una càmera continuaven fent la seva, mentre que ella n’era incapaç dominada per una pulsió de natura desconeguda. Encertadament va concloure que la culpa de tot la tenia la seva relació amb el nostre heroi, relació la qual havia comportat la seva humanització efectiva amb tots els vicis implícits que comporta.

Així, en definitiva, la Umma es va anar tornant molt coquetona, cada dia més, i cada cop que creuava per davant de l’objectiu d’una càmera mirava d’oferir-l’hi el seu millor angle i dissimular la seva coixesa.

Però van passar els dies i va comprovar que aquesta actitud no la portava enlloc, doncs els científics humans la tenien en la mateixa consideració caprina que a les seves companyes. I passava per davant de l’objectiu de la càmera una vegada rera l’altra, amb un afany de protagonisme digne del més gran polític humà. Però els estults humans no li feien el més mínim cas, encaboriats just en trobar al seu nóvio.

Vist el fracàs, l’Umma considerà que tot era una qüestió de sofisticació. A partir dels rudiments de balls de saló en què el seu estimat la va ensinistrar en les primeres setmanes d’idil·li, l’Umma va aconseguir d’executar amb una mestria inigualable una complexa coreografia inspirada en el fox-trot. L’afany de superació que va mostrar arribà als màxims nivells d’expressió, però no fou això el que va impressionar als humans que bocabadats la clissaven furtivament. L’únic que se’ls hi va ocórrer passada la primera impressió, fou la perla que havien trobat. Els etòlegs de l’equip d’investigació es fregaven les mans i poc van trigar a córrer a atrapar la Umma, xarxa en mà i garrot en l’altra per si se resistia. Però no fou així, doncs la Umma va interpretar que eren fans que es llençaven sobre ella fruit de l’admiració que va despertar i joiosa es va deixar caçar sense oferir resistència.

El que no sabien els membres de l’equip científic és que, en la distància, uns ulls tan humans com els seus els estaven fitant amb vesània. El nostre heroi mirava de contenir el seu plany entre la malesa, intentant passar desapercebut. Se sentia impotent per no poder evitar aquella situació, però alhora era conscient que una reacció instintiva, com era saltar sobre els humans i esquarterar-los a queixalades, no era el més assenyat i només podia comportar la seva captura o mort.

I a més, prompte es faria de nit i llavors el rescat de la seva estimada seria senzill, protegit per la foscor que tant atordeix els sentit als urbanites humans.