Fa molt, molt temps... tant temps que els homes encara anaven descalços i minjaven fardatxos.

   Això ere un poble que estave ple d´arbrets: n´hi havie arbrets pels carrers, arbrets per les teulades, arbrets pels gronxadors, arbrets pel tobogan, arbrets per la plaça.

   Les persones també portaven arbrets: arbrets al cap, arbrets als peus, arbrets a les mans, arbrets al nas, arbrets al cul, arbrets a les orelles.

   La gent d´este poble sempre estave molt trista, perquè no podien fer res, estaven tots plens d´arbrets. Los xiquets no podien jugar, perquè a les mans tenien arbrets, tampoc podien llegir, perquè als ull també tenien arbrets.

   La gent més gran tampoc podie treballar, gairebé no podien moure mans ni peus i casi no podien parlar.

   Tot ere molt trist al Poble dels Arbrets, ningú se´n enrie.  Però un dia... va passar una cosa inesperada.

     Hi havie un xiquet que tenie un arbret al nas que casi li estave caent perquè ere molt llarg, quan de repent no se li va ocurrir una altra cosa que minjar-se´l i ... –ummm! Però què bo que estave!

Ummm... estave deliciós! Exquisit! Tenie un gust paregut al gelat de llet dolça, a les palometes en sucre, al xocolate en avellanes, al cóc de la iaia... Ummm!

   Sense donar-se´n qüenta s´havie minjat tot los arbrets del seu cos.  S´havie quedat llimpio, podie moure les mans, i los braços, i los peus, i la boca, i les cames, i los ulls, podie moure hasta les orelles.

   Se´n va anar corrents i cridant per tol lo poble: -Los arbrets se poden minjar! se poden minjar i estan molt bons! I vinga cridar i cridar per tot lo poble.  Tant va cridar, que lo van sentir tots. 

   I tothom va fer cas al xiquet i van  començar a minjar-se los arbrets.  Los arbrets del colze, los arbrets dels dits, dels peus, los arbrets dels genolls, los arbrets de la panxa.

   Per tot lo poble se sentien llepades i mossegades, però que bons que arribaven a ser aquells arbrets que tant los havien molestat tant i tant temps.

   Des d´aquell dia les persones d´aquell poble van poder treballar.  Los xiquets ja podien anar a l escola perquè ja podien llegir i escriure. Tothom ere més feliç perquè ja no anaven carregats d´arbrets.

   A partir d´aquell dia los arbrets només creixien a en terra.

   I sabeu què és lo millor d´esta història?... Que avui encara existixen aquells arbrets tan bons.

   I sabeu com se diuen?... Brúcol!

 I història acabada, història contada.

 Vols que te la conta un altra vegada?

No, perquè ja està la llum apagada.

Raquel Ferràs