L’OLIVERA





 L’OLIVERA: Juan Carlos Gil, relat per la Trobada d'autors Ebrencs al Matarranya 1 d'agost 2010 

 

 

 Passejant durant una càlida tarda d'estiu pels voltants de Pena-roja de Tastavins, en la partida denominada Pont Xafat, vaig descobrir una olivera immensa. Vaig decidir asseure'm a descansar sota la seva fresca ombra. El seu tronc era estrany, així com les ferides que el pas del temps li havien deixat.

 

Capa sobre capa de la seva base sorgirien les arrels amb les quals se subjecta a la terra, amb les quals s'agarra a la vida. El tronc s'eleva sobre elles buscant, en aparent contradicció, l'aire, la llum i la calor del sol.

 

Assegut, i volent imitar-la, vaig introduir els dits de les meves mans en el sòl, entre les pedres i la terra i vaig aixecar la cara a la recerca del sol. No sé si per una lleugera brisa o per l'amabilitat de l'arbre, una branca d'aparença fràgil es va apartar i va deixar que un raig encegués la meva vista.

 

Vaig tancar els ulls, el silenci i la solitud eren infinits. Ancorat com un arbre, vaig escoltar parlar l'olivera. Em va dirigir el seu lament: els meus avantpassats estan aquí abans que els vostres, quan els besavis del més ancià de vosaltres encara no havien nascut, jo ja era vell. A milers ens hem disseminat per aquestes terres que creieu vostres. Ara aguantem uns pocs, la majoria van ser arrasats, mutilats i llançats al foc. Vius us vam donar el nostre fruit i morts, calor.

 

No vaig saber si contestar-li, i en cas de fer-lo, què dir? Vam mantenir silenci durant uns minuts. Jo pensava en el que m'havia dit: viuen més que nosaltres, i fins i tot quan moren no desapareixen. Estan morts molt més temps. Com si m'hagués escoltat, va contestar: mira al nostre al voltant -va dir “nostre”-, aquesta terra ens és cada vegada més hostil. Els hiverns en aquestes muntanyes són difícils per a tots i els estius no tenen misericòrdia. Les gelades i la sequera ens afebleixen i ens maten. També a vosaltres, no ho oblideu. Més a poc a poc, però a vosaltres també.

 

No hi havia dubte, em parlava a mi, així que li vaig contestar: Potser només ens diferenciï que la vostra fortalesa, i la vostra debilitat, són individuals i les nostres són col·lectives: per això podeu viure disseminats per aquestes terres i nosaltres hem d'agrupar-nos.

 

Heu d'agrupar-vos, em va dir, i establir-vos prop de nosaltres, i dels rius i a l'empara de les muntanyes. Sou febles, però no teniu enemic.

 

Som el nostre propi enemic, vaig contestar.

 

Sou l'enemic de tots, va reposar. Com vosaltres mateixos dieu, mossegueu la mà que us dóna de menjar. Us vam conèixer quan els vostres instruments eren de pedra, ens vàreu ajudar a estendre'ns i us vam donar el nostre fruit. La vostra mà ens ha vetllat i conreat durant molts anys, i ho hem agraït amb escreix. Al costat de vinyes i blat us hem vist canviar de cultures, de religions... Jo us he vist anar amb carro, amb cotxe, amb avió... Heu canviat el paisatge a la vostra conveniència. Però el temps passa, i no perdona, i per aquí estem tots ja cansats.

 

Em conten que més baix el clima és més suau, tant a l'hivern com a l'estiu, però jo estic feliç que l'atzar em posés aquí. Durant centenars d'anys, qui es deien els meus amos, em tractaven amb afecte, em respectaven perquè de mi, i de tants com jo, depenia la seva supervivència. Ara tot és diferent. A mi em respecten per l'edat, però la majoria de nosaltres estem abandonats i als joves se'ls explota -com feu amb altres espècies- esteu alterant l'essència de les coses, i això no resulta gratis.

 

Jo, simplement, escoltava. Sí, ell tenia raó, per què anava jo a defensar als de la meva espècie? Va arribar el moment de marxar. La lluna plena apuntava per l'horitzó prometent cert assossec. Quan m'allunyava, vaig veure a l'olivera mirar-me i em va apesarar deixar-la. Per uns minuts ella havia oblidat la meva condició humana i em va permetre escoltar-la parlar.

 

De retorn a casa vaig mirar amb altres ulls els arbres que van acompanyar el meu camí, els vius i els morts. Tots ells abraçant la terra amb les seves arrels. Jo era només un passejant, en certa manera temorós de que li parlessin. Potser ho van notar i no van voler incomodar-me perquè, en el fons, els hem traït.

 

Ahir, vaig escoltar parlar a una olivera.

 

 

Juan Carlos Gil

 
Articles relacionats


comentaris

No hi ha cap comentari a aquest article

comenta
El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validació.