Mª Teresa Sanz en estat pur...us recomano la seua lectura

NOTA PER ALS LECTORS ADULTS

No és fàcil escriure per als menuts. La literatura infantil ha de ser tendra, innocent i clara perquè són algunes de les caraterístiques tòpiques dels infants, sense les quals no s'aconseguiria l'atenció i la complicitat dels noiets lectors, però no ha de renunciar ni a la finesa estilística ni al nervi narratiu. A més, al meu entendre,  un llibre per a nens ha de passar una prova de foc de qualitat, resolta quan els grans poden llegir un llibre infantil sense que els hi caigui de seguida de les mans i després que, al llegir-lo,  se sentin transportats nostàlgicament a un territori en el qual ells també hi van ser o hi haguessin pogut ser, de petits. El llibre de la Teresa supera amb escreix les dificultats d'aquesta prova i tots els contes del llibre estan escrits amb tendresa, correcció literària i expertesa narrativa.

El títol de l'obra,  La guerra de la riera,  i part dels seus contes em suggereixen una al·legoria agredolça sobre els sempiterns jocs infantils de guerra que ens omplien tantes tardes de carrer  i sobre la caricatura que els xiquets en fan de les guerres dels grans, que  hauria d'esdevenir l'única forma real de debatre's les desavinences adultes, com un joc. Totes les guerres haurien de ser, només, jocs d'infants, espases de fusta i cascs de cassoles de cuina. Avui que sentim tant l'explotació laboral dels nens i la sagnant exposició dels menudets als efectes col·laterals de les guerres del món ( no en parlem de la deparavació de posar-los-hi un pesat fusell dels de veritat a les mans! ) les guerres infantils de mentida ens evoquen i representen la immensa responsabilitat que tots tenim en la forma en què els petits juguen a ser i a fer-se grans .

Tornant a la reflexió literària i gramatical, goso fantasejar i  divagar altre cop, amb permís de l'autora, sobre un dels personatges principals de les històries de La guerra de la riera,  Zaumitu, l'heroi més menudet dels tres. Aqui a la Cala de l'Ametlla, que tant li deu a Teresa Sanz per la tasca desinteressada en  favor de la cultura local  i de l'atenció artística als xiquets, quan alguns menuts parlaven com  Zaumitu, en dèiem que parlaven amb sopetes, o amb zopetez, per alterar el so de l' essa catalana  amb el de la zeta quasi castellana . Aquest so raspós que costa d'escapar-se quan ajuntem la punta de la llengua a les dents de dalt, en  català,  només existeix excepcionalment en la realitat quan parlem amb sopetes, però les regles de pronunciació no l'admeten. Pensant en això,  reflexiono sobre la doble disposició que ha de tenir  la llengua de mantenir-se fidel a la norma i flexible a digerir la realitat, adoptant, si cal, sons i paraules noves que s'imposen en el món que ara vivim. Si sempre ens hagéssim negat a innovacions, els catalans encara parlaríem íber o llatí o àrab.

AL  marge de les fantasies socials i lingüístiques que els textos de Teresa Sanz em suggereixen, bo i que ella i tots les podeu passar per alt,  vull acabar tornant a insistir en la capacitat de l'autora per posar el lector al bell mig dels escenaris de la infàcia, amb rigor i humor, amb tendresa i precisió.  També vull insistir en el valor pedagògic que conté el llibre, una eina al servei de l'entreteniment i de l'educació dels infants que podran aprofitar també familiars i educadors.

                                                                                                                           Joan Rebull