Maria de L`Arram Garrofer

7.Trobades al Matarranya dissabte, 10 de juliol de 2010 | Comentaris

Maria de L`Arram Garrofer: Francesca Aliern; relat per la Trobada d'autors Ebrencs al Matarranya 1 d'agost 2010

La nit era llòbrega i freda. Un carro força gran i que arrossegaven un parell de mules velles, es movia pel camí a sotragades. El celatge feréstec anunciava vent, aquell cerç temible que de mica en mica prenia força fins convertir-lo en ràfegues que feien mal a l’arbreda i deixaven les plantes desgalitxades.

De sobte, el carruatge es va aturar a la vora d’un ribàs vorejat per una espessa bardissa. Les mules van quedar-se quietes, assossegades, amb les potes del darrera mig doblades, assaborint el breu descans.

Les siluetes de dues persones, un home i una dona, perfilades per la tènue llum de la lluna, van moure’s amb temps desigual. Ell, amb força i decisió. Ella, amb por, amb els braços, entrecreuats a sobre el pit, protegint un embolcall silenciós, encara que tot feia preveure que abrigava un nadó.

- Es el moment, Zaína. No hi ha que perdre més temps. Ta germana mai ha tingut cap. Es queda embarassada d’aquell trapezista que, en assabentar-se del seu estat l`abandona. I ella, després del part, desapareix sense deixar rastre. Però la petita és aquí i nosaltres no ens podem fer càrrec d`ella. A les bosses del carruatge en dormen tres fills que ens necessiten. I tu saps que el públic cada cop és menys generós. No premia com cal el nostre treball.

- Baldiri...

La veu de la dona era tremolosa, imprecisa, amb connotacions de dolor.

- No podem criar-la. I tu bé que ho saps. Deixarem la xiqueta baix un arbre, a la vora d’aquest camí ben transitat. Demà, a primera hora, qualsevol pagès se’n adonarà de la seua presència. El poble és a prop. Estic segur que la sort serà sempre amb ella. Té els ulls plens de llum, com si fossin estels.

- Es tan dolorós aquest moment...

Ho era, però el Baldiri ja subjectava amb les seues mans fortes, mans que li sostenien tot el pes del cos durant un número circense, l’embolcall silenciós, mancat d’amor.

- La xiqueta, Baldiri...

Els precs de la dona no van servir per res. El Baldiri no es va deixar convèncer. Amb el cos del nadó que rebia l`escalfor d’una xambra gran i un tros de manta esfilagarsada per les vores, va cercar la soca d’un arbre proper. També notava com el cor se li encongia, però no hi havia un altra sortida per aquell problema. Abans de deixar-la en mig de la socada, va comprovar que el gorret de llana li cobria perfectament el cap i els peus, rebien la carícia d’uns mitjons que els hi robà a sons fills. Eren tan grans, que li tapaven fins els genolls. En deixar allí aquell ésser concebut sense amor, va regressar al carro. Una sola fuetada va treure a les mules de la letargia. Entre els plors de la dona i l`ànsia del Baldiri per fugir d’aquell lloc, la nit semblava més esveradora. La lluna transmetia una llum blanca, un resplendor que sembrava l`ambient d’ombres fantasmals, aterridores.

- No ploris més, Zaína, que a mi tampoc m’ha agradat prendre aquesta decisió. He deixat la xiqueta ben resguardada antre les branques d’un garrofer bord. Es l`arbre del amor.

- No ho saps! També potser un garrofer del diable o pudent, que són venenosos.

La dona seguia amb els seus ploricons, però Baldiri va obviar els seus laments. A trenc d`alba serien lluny d`aquell lloc i ningú podria lligar-los amb la xiqueta abandonada. Mai havia resat, però si el sentiment que li removia el cor era una lletania dedicada a Déu pel favor que li demanava, es tractava d’un un home temorós de Jesús. Li demanava amb tot el fervor del món que allunyés del lloc les bestioles famolenques i totes les criatures malignes de la nit.

I Déu, de segur que el va escoltar. El sol inundava de llum el poble, els camps, els rierols i els pinars llunyans. I el primer vianant del camí, amb l`aixada a sobre el muscle i la boina tapant-li les celles, es va quedar atònit en sentir els plors esgarrats d’una criatura. En cercar l`embolcall, va trobar-se amb una xiqueta que tenia molta gana, que necessitava amb urgència un canvi de xambra i escalfor.

En arribar al poble, tot el veïnat es va fer ressò de la noticia. I el senyor rector de la parròquia, en assabentar-se del lloc on va ser trobada i amb quin estat de gràcia, sana i estalvia, la va estrènyer entre el seus braços i va entrar al temple seguit per desenes de vilatans.

- En primer lloc, hem de agrair-li a Déu aquest miracle. I després batejar-la, com és de precepte. L’alcalde i la seua senyora seran els padrins. Com ha sigut trobada a la partida de L’ Arram i baix un garrofer, complirem amb els desitjos del Senyor.

Amb tota solemnitat, la xiqueta, sense que ningú saciés la fam que tenia i l’alliberessin de la xambra pixada, va ser batejada. El rector la va registrar al llibre de baptismes com Maria de l’Arram Garrofer. Després de la cerimònia va arribar la llet i la roba decent i eixuta.

El senyor alcalde, potser per passar a la història popular del poble, es va fer càrrec de la xiqueta, donant-li el mateix tracte que als seus propis fills. Encara que Maria, coneixent a fons el seu abandó i posterior descobriment, sempre li va doldre que el batlle no l’adoptés com calia, amb tota la força de la llei, donant-li el seus cognoms. Però va ser feliç i ho segui essent a la vila, però des que va tenir prou edat per raonar amb profunditat, cada dia anava al camp, a visitar el garrofer que va acollir-la.

Baix aquell arbre que al transcórrer els anys s’havia fet immens, alt, de ramatge ample i que en ser empeltat, va deixar de ser bord. Formava part de la família de les cesalpiniàcies, de fulles persistents, paripinnades, de garrofina primerenca, nascuda de la florida a la tardor.

Aquell garrofer immens, que va desenvolupar el seu creixement amb desmesura després d’acollir-la a la seua soca vetllant per sa vida, cada capvespre esperava la visita de la Maria, que com un ritual inexcusable, li acaronava les fulles perennes, com si fos el seu pare. No volia pensar en els seus progenitors, ni el per quin motiu fou abandonada per ells. Qui la va defendre en aquella nit feréstega, va ser aquell arbre, que deixant anar els branquillons amb tota la velocitat que els imprimia el cerç, van acovardir els animalots de la nit, salvant-li la vida, obrint un nou capítol ple d’esperança i felicitat.

F. Aliern Pons