- MIOLET-





Miolet de Laura Mur: relat sel.leccionat per "Galeria Ebrenca"de Aeditors per la 4ª Trobada d'autors al Matarranya

A cada ocasió que tenia, Marta, la mare de Biel li deixava molt clar que no volia que anés al riu. “No hi tens cap feina”, li havia dit aquell dia com moltes altres vegades. Ell només li havia demanat d’anar-hi amb els de la seua colla, però ja sabia quina seria la resposta de la seua mare. - Amb la boira que hi ha no es veu res, podria caure algú al riu i els altres ni se n’adonarien – va dir Marta tal i com el seu fill esperava -. Sempre que el Biel anomenava el riu, la seua mare es posava molt nerviosa. Fins i tot a l’estiu, quan baixava menys aigua pel riu i apetia anar-hi a fer un bany o a pescar, a la seua mare li sabia greu que hi anés i sempre li demanava que parés molt de compte i que hi anés amb algú, mai tot sol, que no es fiés de ningú desconegut, i una llarga llista de precaucions més. - Estigues tranquil•la que només hi volem anar a buscar canyes – li va dir Biel -. Hi anirem i tornarem de seguida. No tinc por, jo. - Doncs de por n’has de tenir! La por és prou bona perquè et protegeix. No gosis desafiar-la mai. I d’anar al riu res, encara us posareu dins l’aigua mentre les trieu, sense adonar-vos-en i la feinada que tindreu per sortir de l’aigua. Si voleu canyes les hi demanes al teu padrí que segur que en té una bona pila a l’hort. Era una discussió perduda i ell ho sabia, els arguments de la seua mare no s’acabarien mai i ell ho sabia, així que li va fer un petó i va sortir. Tan bon punt va haver sortit per la porta, Marta va mirar per la finestra. Era un acte reflex i fins que el seu fill tornés, fes el que fes, Marta no perdria de vista aquella finestra. D’allí estant podia veure perfectament bé el camí que baixava fins al riu. Uns nois passaven per baix tirant-se una pilota. Estaven engrescats. Reien i no paraven de fer broma mentre jugaven tot caminant. N’hi havia un que anava una mica més endarrerit. Era el Miolet. Marta el coneixia bé. Miolet sempre anava darrera dels de la seua edat. Havia nascut més petit del compte i mai va arribar a assolir la mida dels seus coetanis. La seua mare havia predicat durant anys que el pediatre “de pago”li assegurava que el seu Miolet seria més alt que molts de la seua quinta, però això no passava mai i la senyora Vicenteta, que era veïna seua i no tenia pels a la llengua, li va recomanar un dia que anés a veure a un altre metge. -Val més que no hi tornes més a n’este metge que vas, filla – li va dir la dona com qui no diu més que el que resulta evident -.El teu Miolet està a mig coure. Ja saps el que vull dir- va fer un respir breu -. Es més bo que el pa, però mai no serà com els altres. La mare del noi no va reaccionar de cap manera. Primer va fer com que no havia sentit res estrany, però aquelles paraules li van costar moltes llàgrimes de pair perquè estava clar que Miolet no seria mai com els altres: però li havia dit: “Lo teu Miolet està a mig coure”,“Es molt bon xiquet, però no serà mai com los altres. Així que este metge t’està fotent lo pèl i els quartos”.Aquelles paraules eren tan certes com cruels i li van costar d’empassar, tot i això li van obrir els ulls a una evidència que sabia tothom, i a partir d’allí ja no va parlar més del metge, ni va tornar a fer cap més comparació del seu fill amb els de la seva edat. Això si, a partir d’aquell dia la senyora Vicenteta va passar a ser anomenada a casa seua: “La Bruixa del Costat”. Miolet va anar pujant més petit i més prim que els altres. Cada cop es feia més evident que a ell li costava més que als altres entendre les coses i que parlava amb més dificultat que els seus companys, tot i això aquell noi d’aspecte nerviós que semblava caminar de puntetes perquè no acabava de posar mai el peu sencer a terra, era conegut per tots. Al poble hi havia molts altres nois que es deien Miol igual que ell. Hi havia el Miol Ferrer, Miol de la Seu, Miolet el tap de Bassa i algun més, però quan algú parlava de Miolet no calia que digués res més, es referia a ell, que en realitat era el Miol de la Maria de les Mantes. Miol era bo, més bo que un tros de pa, era simpàtic, divertit i sempre estava disposat a fer qualsevol cosa que li demanessin i per aquestes coses, a més de ser conegut de tots, era estimat per tots. Maria i Andreu, els seus pares,van passar anys mirant d’acceptar que el seu fill mai seria igual que els altres. Mentrestant Miolet va anar fent la vida que feien els seus companys i va trobar el seu lloc entre ells. Des de petit havia jugat amb tots, havia anat a la mateixa escola i jugat pels mateixos carrers. Quan finalment, els seus pares van acceptar que Miolet era diferent, els altres ja feia temps que ho havien acceptat i el noi formava part de la diversitat de nois i noies del poble; no va fer falta canviar res. Als seus pares els agradava veure que jugava amb tots els nens, que l’anessin a buscar per a jugar amb ells. De vegades s’adonaven preocupats que el seu fill sempre anava el darrer de la colla, que era el que tenia les notes més dolentes; els dolia veure com alguna vegada havia estat víctima de les bromes d’alguns d’ells, però sempre acabaven donant més valor al fet que es mogués amb els companys, que fes una vida normal i que semblés molt feliç com estava. Als tretze anys, Miolet acostumava a trobar els seus companys a la plaça. Al migdia hi anaven fent cap tots i s’hi quedaven, especialment els dies de boira, que no s’hi veia res. No sabien on anar i allí estaven tranquils i no molestaven ningú. Com la plaça era dura i prou gran, la major part dels dies acabaven fent un partit de futbol entre tots els que hi havien fet cap. Inclús amb boira el futbol era una bona solució. Algunes vegades, quan estaven cansats de jugar a futbol, feien una altra de les activitats que els divertia: Una batalla. Per a fer una batalla la boira era imprescindible. Recollien tots un grapat de boles dels xiprers del parc, les tintaven amb un pols blau que els donava el senyor Galindo per dibuixar el camp de futbol i triaven un lloc per a l’enfrontament. A l’hora convenida hi feien cap tots i un cop allí feien una mena de guerra entre dos bàndols, els clars i es foscos ( segons el color de la jaqueta). El que rebia cop de bola se n’havia d’anar a la presó i si algú aconseguia immobilitzar un enemic, també li portava. Podien ser alliberats de la presó per algun del seu bàndol, però també corria el risc de caure en mans de l’enemic. La boira era l’element imprescindible, feia que aquell joc tingués un punt de misteri que els agradava. Quan no hi havia boira no hi jugaven, no era el mateix. A Miolet acostumaven a empresonar-lo de seguida perquè no tenia picardia i era fàcil d’atrapar; després els seus no tenien massa interès a arriscar-se per a treure’l de la presó, així que s’hi solia passar la major part de batalla, però mai s’havia queixat i aguantava mirant de no fer soroll i movent-se per no quedar-se gelat de fred. Quan passava una estona sense veure ningú tenia por, però no deia res i aguantava fins al final, després estava satisfet d’haver fet el cor fort. Feia molts dies que tenien ganes d’anar a fer la batalla vora el riu, però eren molts els que ho tenien prohibit i sabien que si els enxampaven rebrien càstigs severs. Ho havien estat parlant molts cops i sempre ho acabaven deixant. Els havien sentit alguna vegada els de la colla més gran que també estaven a la plaça. El fet que els asseguressin que ells ho havien fet molts cops i que els reptessin a fer-ho va ser el que va decantar la balança i va fer que finalment guanyessin els partidaris de fer la batalla al riu. Aleshores els altres s’hi van haver d’afegir per no quedar malament, però van decidir canviar algunes coses, en lloc de fer-la durant el dia, que era fàcil que algú se’ls trobés, la farien al tard, que la gent ja era a casa. A més era més prometedor. - Però si les batalles sempre es feien de dia – havia dit algun noi -. El dia escollit, van anar tots cap al riu. El cel era tant fosc que costava d’acostumar-hi la vista. Feia aire i els núvols avançaven amb pressa fent que la silueta de la lluna, un anell gris indefinit, semblés jugar a la pluca amagar-se. Del llit del riu sortia una boira que més que boira semblava fum i que avançava empesa per aquell airet suau, però fred com el més virulent i que en passar pel mig de les canyes omplia l’ambient d’uns cruixits que semblaven crits i que glaçaven més que l’aire gèlid mateix. Era un escenari propi de la pel•lícula de terror més esgarrifosa. Tot cruixia, només faltava una volada de rats penats xisclant i quan hi van arribar, tots van sentir un calfred i la majoria se n’hauria tornat, però van esforçar-se i van fer el cor fort; ningú volia ser “El que es va cagar als pantalons”i ningú va gosar dir res fins al cap d’uns minuts. El Carles Peris, va ser el primer a parlar i ho va fer fluix, després s’hi van anar afegint tots els altres amb veus vacil•lants. Estaven a l’embarcador repassant els detalls d’aquella batalla. Ja ho havien parlat el dia abans i ho havien repassat bé abans de sortir, però calia tenir-ho tots clar. Tots miraven cap a un costat, a uns vint metres de l’embarcador, al lloc on hi havia la Roca de la Figuereta, una roca plana que sortia cap al riu i que a l’estiu els servia de trampolí. El nom de la roca venia donat perquè al costat mateix hi havia una figuera que faria de presó. No es veia res, però tots van mirar en aquella direcció i van assentir amb el cap. La resta de normes, com sempre. La guerra acabaria quan tots els d’un bàndol fossin a la presó. Aleshores Martí faria cantar la puput i tots tornarien a l’embarcador. Si algú tenia algun problema podia cridar fort els altres, la batalla s’acabaria i la perdrien els del seu bàndol. No havien passat cinc minuts de l’inici de la lluita, quan Miolet va provar de canviar de lloc i el van eliminar. El van portar a la presó i ell s’hi va quedar sense dir res. La batalla va continuar. La foscor, el fred i els cruixits feien que aquell joc els semblés un altre i que els tremolins dels joves es confonguessin amb els cruixits de tot el que els envoltava. Abans de començar ja volien que s’hagués acabat, però ningú estava disposat a dir res. Tots estaven amagats i no gosaven sortir, tots tenien por i esperaven que el joc s’acabés el més aviat possible. Va passar bastanta estona sense que se sentís cap soroll, però allò ja no tenia gràcia i després d’una estona encara més llarga sense sentir cap soroll, Martí es va arriscar i amb les mans estratègicament col•locades davant la boca, va fer el so del putput, el senyal d’acabament. Segurament que més d’un dels que devia estar amagat i cagat de por se n’hi fotria una bona temporada, va pensar, però tant li feia. Va fer cap tots a l’embarcador i després de l’enrenou inicial, es van adonar que Miolet no hi era. Podia ser que no els hagués sentit i el van tornar a cridar, però no van sentir res. Feia estona que era a la presó. En grup no els va costar gens arribar fins a la roca de la Figuereta, Miolet estava estirat a terra amb una expressió de pànic a rostre que feia que no semblés ell. Tots van sentir un calfred profund quan el van veure, molt més profund del que mai havien sentit. Van trigar uns minuts tots a poder parlar. Com podia haver passat? Mentre uns van córrer al poble a buscar ajuda, els altres van mirar d’assegurar-se que no respirava i quan es van acostar al lloc on era, van notar una mà ossuda que semblava que els barrés el pas. No van poder reprimir un crit de pànic que els va paralitzar. Amb la llanterna que els ballava entre les mans tremoloses, van comprovar que aquella mà ossuda no era més que una de les moltes branques de la figuera, de la figuereta que hi havia al costat de la roca i que li donava nom. Aleshores van lligar caps i van entendre el que devia haver passat: “ Si mos hagués cridat haguéssim fet cap tots”. “Per què no ens va cridar?” – es lamentaven alguns nois el dia de l’enterrament de Miolet -. - Perquè el meu germà petit era molt valent,- va dir Marta mentre recordava aquella tragèdia familiar que després de vint anys encara recordava com si acabés de passar-. Si el Miolet hagués tingut por, segurament s’hauria salvat – deia Marta apartant-se amb la mà les llàgrimes que li feien perdre de vista la finestra -, però no li va fer cas i ella, la por, el va matar. Laura Mur


Articles relacionats


comentaris

No hi ha cap comentari a aquest article

comenta
El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validació.