MIREIA AMB CUA DE SIRENA

7.Trobades al Matarranya dissabte, 24 de gener de 2009 | Comentaris

MIREIA AMB CUA DE SIRENA

Mireia sentia que el seu cor s’omplia de sensacions dolces i alliberadores, i a la vegada protegida, estimada. Sentia que unes grans ales blanques, d’àngels protectors, l’abraçaven. Com aquell Àngel de la Guarda que la seva mare li contava que tenia quan era petita. Un gran Àngel que protegia tots els nens i nenes quan es trobaven en perill, addictes com són quasi tots a cometre entremaliadures, que solen ser perilloses. Mireia no es va creure mai del tot aquell conte, ja que era la seva mare la que sempre estava al seu costat per protegir-la de tots els perills que la podien assetjar. Però potser sí que hi era, protegint la seva mare. S’havia d’enfrontar dia a dia a molts treballs perillosos. Com vivien lluny del poble, podia ser atracada per delinqüents, mal vividors o maquis que deien que també eren molt perillosos. El seu pare, el Sàtur, treballava prop, i anava molt per casa. Un dia que ell era sol a casa- la Mari, mare de la Mireia, i els seus fills no hi eren, havien anat a Tortosa a comprar-, va tenir que amenaçar molt fortament a un gitano que, tossut i amb molta retòrica, li volia vendre roba per a fer un vestit. Ja sabem com són de comerciants els gitanos, però va marxar esporuguit, a tota pressa, davant les fortes negatives i amenaces del Sàtur, que exagerant li va ensenyar el ganivet gran de la cuina, i si no fugia li tallaria el coll. “És que no hi havia forma de que se’n anés” – va comentar després el Satur. Va quedar a gust, amb el mal geni que es gastava quan s’emprenyava. La mare de Mireia havia d’encendre el foc: a l’hivern l’estufa que funcionava amb llenya i carbó, i tot l’any, la cuina de ferro per cuinar. De vegades, anar al riu a rentar la roba, al petit i cristal·lí riu Algars, quan les canonades eren gelades i no tenia aigua a casa. L’avi Ramonet, que treballava als horts del costat del riu, del lloc on la Mari anava a rentar, li deia: - Senyora Mari, que un dia es gelarà vostè, no sigui tant valenta i agosarada. - Gràcies pel seu interès senyor Ramon, però acabo de seguida i me’n vaig. Però vostè no sé què hi fa a l’hort amb aquest temps. O per vostè no en fa de fred? A més, ja té tota la collita perduda, gelada, no hi pot fer res. - No es pensi, que no em fa pena. Crec que no hi podem fer res. Pensava que podíem fer unes fogueres, mantenir-les enceses, i torns de nit i de dia , tota la família. Però ja no hi res a fer- es lamentava el senyor Ramon. La Mari, així com deixava la roba, ja rentada, repassada i escorreguda al damunt d’una pedra neta i llisa de la vora del riu, es feia blanca del gel que la anava cobrint a poc a poc, com una rosada fina i blanca i que es reproduïa per moments. Com vivien a prop, en un tres i no res, la Mari ja hi era a casa, estenent la roba prop de l’estufa. Els dies que hi havia més de mig metre de neu al voltant de la casa, a les pinedes, al poble, al Port, no hi havia problema per l’aigua. El pare o la mare de Mireia, agafaven uns galledes de ferro, les omplien d’aquella meridiana, pura i blanca neu, les posaven al damunt de l’estufa que estava al roig viu i al moment tenien aigua per a totes les necessitats de la casa. A la Mari no li calia anar al riu per res, ni a rentar ni a buscar aigua. L’avi Ramonet va emprendre el camí cap al poble, Lledó, que era a més de mitja hora de camí. Li deien “Ramon de Feñeta” de mal nom. A més de pagès era negociant, i viatjava molt en tren, per la línia de Vall de Zafan i per altres indrets més lluny. Comprava i venia de tot. Patates, vi, oli, el que sigui. Animals per a treballar al camp, egües, cavalls, ases. Anava cap a Tortosa, Alcanyís, Saragossa... També anava a Madrid i altre llocs d’Espanya. Segurament era l’època del estraperlo A la Mireia li va venir aquest llampec de records... L’any 1956, el de la gran gelada, fins i tot es van gelar les oliveres, produint una gran crisi als pagesos, i la conseqüència de la manca dels seus productes. I la Mari amb aquell fred continuava anant a rentar roba al riu. Costava creure però, però i tant que sí que era veritat. Així era de valenta i treballadora la mare de Mireia, en aquell temps que totes les feines de casa s’havien de fer a mà. Àdhuc, tenia temps de conrear el petit hortet i el jardí que tenia al costat de casa. El seu pare també ajudava, però tots els dies anava al poble, al bar a fer tertúlia i a prendre els seus gotets de vi, com era costum per als homes. Les dones no, eren més responsables, ja que aquests costums no eren aconsellables per la salut. Quan arribava a casa dinava, sempre protestant, això sí, pel dinar, que quasi sempre el trobava dolent o per qualsevol cosa, que si no era real s’ho inventava. La qüestió era deixar verbalment a la santa de Mari, pel terra. Després feia la migdiada i la Mari li feia de despertador, no havia de fer soroll, per no molestar, doncs així ho exigia el Sàtur. No podia escurar els plats, ni fer res. S’asseia a una cadira, pendent del rellotge. Si era hivern al costat de l’estufa i a l’estiu a la porta del carrer, cosia o feia punt. La Mari era la paciència i la comprensió personificada. Sempre deia, que mai dos es barallen si un no vol. Però, a quin preu? La Mari això no s’ho preguntava. Què lluny quedaven aquells records. La Mireia es preguntava com havia arribat al punt en el qual es trobava. Aquell temps tan llunyà i que ja dubtava si l’havia viscut, si formava part de la seva vida. Podia ser un embolic que havia omplert el seu cap d’altres vides que potser ja havia viscut abans... Tot estava nevat, gelat, però la seva mare no podia deixar de rentar la roba de tots, sobretot la de Mireia i del seus germans, perquè anessin a l’escola nets, ben macos i polits. Lluitar dia a dia, intel·ligentment contra el mal caràcter del seu pare, que com a altres dones li podia portar problemes. Ella sí que tenia un àngel de la Guarda. Ara Mireia era una ballarina de paper, se sentia més fràgil que mai i molt lleugera, molt lliure però també limitada. Als seus peus, l’aigua del riu, fosca, com la nit en la qual hi era immersa. El riu Ebre era buit de peixos, no tenia vida. El corrent avançava lent, pausat, trist, melangiós, o potser sentia l’angoixa de la mort, de l’últim sospir. Ja no tenia ni veu. La seva remor era quasi l’absolut silenci. Mireia ballava al so d’un vals de Strauss, la marxa de Shostakovic, melodies que sonaven misteriosament i apagades, com si arribessin de molt lluny, omplien l’espai que envoltava a la Mireia. El suau vent feia dansar a Mireia que només era un paper gronxat pels braços i mans de l’invisible i capritxós vent. El famós i conegut vent de Dalt, que quan passava per aquestes terres, semblava els bufecs implacables d’un dimoni huracanat i enfadat. Es creia de veritat que era una ballarina de paper, que podia tenir mil formes. Realment ella se sentia de paper, impregnada d’una fragilitat extrema. La podia dominar el vent, la podia cremar el foc o es podia desintegrar amb l’aigua del riu, amb unes simples gotes d’aigua, amb el ruixim del matí, amb la suor que desprèn la pell exposada al tòrrid sol d’un calorós l’estiu, amb l’escalfor de dos cossos abraçats, amb la humitat d’uns llavis amb les més dolces besades d’amor. Podia haver més gran fragilitat? Les mans amb desig d’acariciar o esgarrapar i els braços que la volien protegir o fer-la desaparèixer, havien fugit. Mireia se sent lliure, però envaïda per una terrible por que traspassava el seu quasi transparent i eteri cos i el seu cor, que se’l sentia viu i bategava a cent per hora. El cel era negre profund i absolut. No hi havia cap estel. Amenaçava una gran tempesta, i de quan en quan uns fins llampecs de llum, il·luminaven les altes muntanyes d’Els Ports, que apareixien com a gegants de pedra i de pins, amb unes boques àvides d’aigua, amb la intenció de baixar d’un moment a l’altre per a empassar-se tota l’aigua del riu. Tampoc lluïa la lluna al cel, havia fugit espantada pels llampecs que semblaven llargues i fines espases mortals, deixant al descobert aquella dona de pedra i molsa, que dormia o era morta, dalt de les carenes del Port. Misteriosa figura que apareixia i desapareixia al ulls de la Mireia, que ja no sentia el vals. De lluny arribava so de sardanes i de jotes típiques de les Terres de l’Ebre. Era el Teixidor i la seva Rondalla que com en una agonia lenta i esvaïda, arribava la música i la veu del cantador amb les seves jotes rimades i harmonioses, dedicades al riu Ebre, a l’aigua neta i clara que es reflectien totes les mirades, amb ulls d’il·lusió, com si totes les estrelles del cel volguessin il·luminar la realitat nefasta de Mireia, deixant el firmament buit de llum, submergit en al més profunda foscúria. La veu del Teixidor sonava dèbil, com si la seva força s’anés apagant com una espelma que esgota el temps, implacable, com sempre. No poder retornar el camí. Les jotes del Teixidor sonaven més altes i més clares, pel damunt de la tempesta, dels núvols foscos, buscant la claredat, del més enllà de l’eternitat. Semblava un comiat, i un núvol en forma de coixí arrodonit de color blau marí amb reflexos moradencs, va buidar la seva aigua continguda, amb un plor callat, melangiós, amb una pluja amb sabor salat com les llàgrimes humanes. Eren llàgrimes. Llàgrimes, de núvol i de cel. Expressant el dolor contingut del possible traspàs d’una llegenda viva, l’últim mestre cantador de la jota improvisada de les Terres de l’Ebre. Josep Guarch, lo Teixidor, que va acompanyar els nostres dies amb la riquesa d’un folklore, el nostre. El vent augmentava d’intensitat. Mireia ballava per la superfície de l’aigua del riu i anava baixant a ritme del seu corrent. La tempesta anava avançant, els núvols semblaven monstres enfadats o dracs més feroços que el mític i llegendari drac que matà Sant Jordi, amb molts caps que obrien les fantasmagòriques boques de foc, i desprenien electricitats mortals, d’una naturalesa, com a venjativa, pel malament que la tractàvem. La terra moria lentament, desapareixia a mossegades de mar, en forma d’ones juganeres i traïdores. Mireia esperava... Només podia esperar. Sospirava, i pensava en el Marc, el seu record feria la seva ment, no la deixava en pau. Era trist, pensar que al Marc no el veuria mai més, que seria un dolç record, una esperança? Una llegenda, una quimera? No podia suportar aquesta idea, havia de lluitar, no deixar-se atrapar per l’urpa del conformisme, que li destrossaria el cos, el cor i l’ànima, i que li robaria la vida. No ho podia consentir. Nedaria riu avall, fins que les forces l’acompanyessin. Arribaria al final del riu. Passaria per baix del de l’artístic pont penjant d’Amposta, pel costat de l’illa de Buda, pel pas de barques de Sant Jaume i Deltebre, per Riumar, que deien que ja no existia, se l’havia empassat l’aigua del mar... Tot era escuma blanca i ones enfurismades que volien fer-se pas a la terra. Potser trobaria al Marc, o potser, li esperava la mort. Aquell amor irrefrenable i obsessiu, inconsolable, semblava un amor malaltís. La Mireia sentia por, de sobte. Però no, era un amor bonic i bo i no es resignava a perdre’l. Havia de trobar al Marc. Els pensaments li voltaven com un estol d’abelles, preparades per a atacar, per a acabar amb la vida o per fer-la continuar. I si el Marc no volgués trobar-la a ella? I si s’amagava? No l’estimava i s’havia burlat? Sent així, igual tenia que trobar-lo, li havia de dir cara a cara, dels seus llavis. Tot i pensar així a la Mireia l’embogien aquells pensaments i no la deixaven descansar. Mireia tenia clar que volia arribar al mar, albirava les arcades d’un pont. “És el pont de Tortosa”- va pensar. “Què lluny estic encara del mar”. L’aigua del riu era tèbia, i fins i tot era agradable nedar, allargava els seus braços suaument i anava avançant. Cada cop havia de fer més força per seguir. Feia estona que no podia nedar, quasi no hi havia aigua. Havia de caminar, tot eren roques i es feria els peus. La seva mirada era tèrbola. Va mirar de nou aquell pont que li semblava tan conegut i tan estimat. La Mireia es va exclamar en un crit d’horror: - - No pot ser, no pot ser! -no parava de repetir. Això és un malson! No podia treure la seva mirada d’estupor d’aquell pont. No era el pont de Tortosa, era el de Vall-de-roures. Tenien certa semblança, però no tant, hi havia diferència. Com hi havia arribat? Mentre era una ballarina de paper es va deixar emportar pel vent suau, traïdor i agradable, com un càncer, que silenciós s’endinsa en el teu cos i et roba la vida, ràpid o a poc a poc. Potser va arribar impulsada per un imant, de la llibreria misteriosa del llibres perduts, que volien apropiar-se de la Mireia, quan només era una ballarina de paper. No podia ser. Havia d’arribar al mar sigui com sigui. Però n’era molt lluny. No sabia si les forces l’acompanyarien. Tenia ferides als peus i havia perdut sang. La debilitat s’anava apoderant de tota ella. Però havia de continuar. Havia de trobar-se amb el riu Ebre. Aquell riu evidentment no ho era. Era el riu Matarranya, afluent de l’Ebre, això sí, pedregós i d’aigües minses. Voltat de paisatges àrids i ressecs. Va seguir la direcció de l’aigua. Si era afluent de l’Ebre, no es podia perdre. Faria cap a l’Ebre. Es trobava perduda, però havia de seguir per aquells camins desconeguts, fets de pedres, herba i aigua dolça. Mireia s’allunyava de la població de Vall-de-roures, d’arquitectura medieval, amb el pont de pedra i el magnífic Castell a la part més alta, vigilant i admirant el serè i agrest paisatge que l’envolta. Aquell riu petit amb fils d’aigua de plata, naixia a la font de “El Parrissal” situada prop del poble de Beseit, estampa onírica, d’oxigen i extenses pinedes de verdor, incrustat a les muntanyes del Port. Mireia caminava, més que nedava, gaudint d’una serenitat que la confortava, amb uns records reals que la feien fugir d’aquell viatge, que era una bogeria. Passa pel poble de Torre del Comte, ja en territori aragonès, Terol. Desprès per Valdetormo, Mazaleón, Fabara, Maella, Nonaspe i Fayón, a la comarca de Caspe, província de Saragossa. Caminava a estones per la riba terrosa d’aquell riu, que la seva aigua acariciava les pedres i el fons, es recreava i avançava lentament, molt lenta. Va fer algunes parades, en aquests pobles. Les forces li fallaven i va decidir descansar a la vora del riu, i en moments tot va desaparèixer al seu entorn. El Gabi la va trobar a l’alçada de Mazaleón. Semblava que dormia, però estava desmaiada, al damunt de la frescor de l’herba, quan el sol, d’un roig intens, despertava per l’horitzó, fent amb els seus reflexes, que la tonalitat de l’aigua fos vermellosa, creant una visió esgarrifant, barreja de foc, llum, sang... La va portar a casa seva, situada a les afores del poble de Mazaleón. Li cura les ferides dels peus, reposa, menja, es recupera. S’alimenta amb les menges típiques d’aquelles terres, el pernil, amb pa amb tomàquet, això sí, i l’oli d’oliva verge pel damunt, els famosos préssecs de Calanda i el bon vi, negre o blanc. I la Mireia tornava a la vida. El Gabi va queda fascinat de la bellesa de Mireia i sorprès de la forma misteriosa d’aparèixer. Era jove, molt jove, amb aspecte de nena desvalguda, cos harmoniós, de pell daurada, un rostre perfecte, cabells llargs, en forma d’ones i espuma de mar, color de mel de mil flors i ulls profunds, com un pou d’aigua insondable. Ulls d’aigua, brillants com la terra mullada després de la pluja. Mireia no s’espanta en absolut quan obre els ulls, i aquell noi jove, tant ben plantat i tan amable, tan atent, feia tot el possible per reanimar-la i animar-la. El Gabi va anar a comprar-li roba i sabates còmodes a la botiga del poble. Aquestes botigues de poble que venen de tot, doncs la poca roba que portava quan la va trobar no era aprofitable. Es va oferir a acompanyar-la en el seu viatge de bogeria. Van visitar quasi tots els pobles que eren al costat del riu Matarranya. El primer poble que van visitar va ser Mazaleón, on vivia Gabriel, “Gabi”. Sempre algun avi o àvia els contava alguna cosa del municipi. En temps molt antics, el poble de Mazaleón va ser atacat pels àrabs, però tota la gent del poble es va llançar a lluitar com a lleons a cops de “mazas” fent fugir al moros i així van salvar el poble. D’aquí ve el seu nom, Mazaleón. Al seu escut hi ha un lleó amb una massa a les urpes. Una altra història va ser el problema que van tenir per marcar la línia divisòria entre Mazaleón i el poble colindant, Valdetormo, ja que van tenir moltes discussions. Es va decidir que per a partir els termes, sortirien una noia jove de Valdetormo i una àvia de Mazaleón i al lloc on es trobessin, allà es partiria el terme. Quan va arribar el dia, la noia de Valdetormo es va quedar adormida més estona, pensat que tenia més temps, perquè ella era més jove, però l’àvia de Mazaleón a l’hora prevista va sortir. L’àvia va anar caminant, fins que es va cansar i va seure a la porta del cementiri de Valdetormo. Va estar tant temps esperant que es va quedar adormida. La noia de Valdetormo quan va arribar al cementiri es va trobar amb l’àvia de Mazaleón. La va despertar i allí van partir els límits entre Mazaleón i Valdetormo. Mireia va voler anar a visitar al capellà del poble de Mazaleón, que ja devia ser molt vellet, si és que vivia. Al seu pare li havia sentit contar des de que era petita, i sempre tenia ocasió per contar i recordar que havien estat junts a la guerra i es van fer molt amics tot el temps que hi va durar. Es referia a la Guerra Civil Espanyola. Si cap guerra es pot entendre, aquesta va ser la menys entenedora de les guerres de la Història. Molts tenien les seves ideologies, però la majoria no. Era com un ball al que els feien anar, i un cop al ball, havien de ballar sense saber perquè. Però molt pitjor, havien de lluitar, incomprensible, contra germans, amics, pares o fills, i disposats a morir per la pàtria si calia i matar. Horrorós, com totes les guerres. Sembla que amb el pas del temps les guerres no acaben mai al món. Ara comença el 2009 i estem espantats i esgarrifats per la guerra d’Israel i Palestina i la gran massacre que ha hagut a Gaza. Els mitjans de comunicació i la premsa, inunda amb un gran mantó de tristesa, la nostra societat, aquest dies tan especials que estem vivint, com són Nadal, Cap d’Any i Reis, amb la il·lusió de tots, sobre tot dels més petits. A una guerra ni hi ha guanyadors ni perdedors, a una guerra tots perden. A l’Antoni, que així es deia el capellà, el Sàtur li va guardar el secret durant tot el temps. Que ningú sabia que ho era. No ho podia saber ningú que era capellà. Potser l’haguessin matat. Eren amics i s’ajudaven mútuament. Els últims mesos de la guerra, que van ser els més ferotges, lluitaven quan ja eren aprop de l’Ebre, tots els soldats avançaven cap a la direcció que els manaven. La serra de Pàndols i la serra de Cavalls, van ser punts crucials, dels més forts de la batalla. Cos a cos, més cruels que a les pel·lícules. Com sempre, la realitat supera la ficció. Els seus companys i amics anaven morint, en morien molts, massa... El Sàtur i l’Antoni corrien, avançaven fent-se pas entre altres soldats que venien de cara ells i a cops de baioneta els anaven matant i tots quedaven enrere, al terra... Una terra sembrada de mort, de sang, innocent, d’una joventut destruïda al començament de la vida. El Sàtur i l’Antoni no sabien com, es feien pas entre les bales i esquivant els cops de les baionetes. I enmig d’aquell terror i aquella desesperació els agafa la nit. El riu era a prop, i es van quedar amagats descansant. No sabien com havien salvat la vida. Estaven sols, no veien a ningú. Havia estat un dia de foc, i el sol implacable, en contra, com ficant llenya al foc. Van veure que la vora del riu estava vigilada. Per aquella part no podien accedir al riu, ni per intentar agafar una mica d’aigua. Estaven esgotats i rendits. Com van ser capaços de fer el que havien fet? Havien matat a un nois joves com ells que no coneixien. Però ells havien salvat la vida, per una part els alegrava però per l’altra, estaven consumits per la tristor més extremida. Tenien gana, set. Tenien la cara en ampolles i el llavis ressecs, per les altes temperatures, no només d’aquell dia, sinó de molt altres anteriors. Patien de deshidratació, i tenien petits talls, i algunes ferides superficials per braços i mans, cames i peus. Sàtur es va adonar que l’Antoni es desmaiava, no podia més. “Antoni si us plau, reacciona!” -li deia el Sàtur. Antoni era més delicat i menys fort, la seva vida se l’havia passat estudiant. Molt diferent a la del Sàtur que era pagès i resistia més. L’Antoni no reaccionava i el seu amic no podia anar a buscar aigua. La vora del riu estava molt vigilada, per si havia algun desertor i encara una mica lluny. Amic Antoni, sento molt el que vaig a fer, però no et puc deixar morir-. L’Antoni ja no contestava-. No Antoni! -exclamava el Sàtur aterrat, amb veu compungida i tremolosa. Estava al terra estirat i el Sàtur s’agenolla al seu costat, i continuava dient. Perdona amic meu. Es trau la “pilila”, que així li deia la seva mare al penis, quan era petit, i orina als llavis directament, i també li fa arribar a les ferides. Ho torna a intentar. I va bevent el pipí tebi i salat del Sàtur I poc a poc l’Antoni es reanimava. El Sàtur també es fica el pipí a la seva mà i va beure... Va fer bona gimnàstica de l’esfínter, de comprimir i afluixar. Era una mena com de tancar i obrir una aixeta, amb un esforç natural, exercicis que recomanen fer a la gent una mica grans per evitar la incontinència al fer-se vells. L’Antoni quasi no se n'havia assabentat com el seu amic l’havia ajudat. Es recolzen l'un en l’altre, descansen i s’adormen una estona a sobre una terra calenta i tova. Quan es van despertar, tot era silenci. No es veia ningú. Ni cap company, ni cap superior vigilant. Van pensar que a l'altre costat del riu que hi eren els que guanyaven, per dir-ho d’alguna manera. I diu el Sàtur - Escolta Antoni, i si passem a l’altre costat del riu, que em sembla que hi són els que guanyen. Et veus amb forces? - Vols dir Sàtur? Estic molt atordit, i molt cansat, però, ho podríem fer? - Què guanyem? - No ho sé Antoni, però del bàndol nostre quasi tots han mort, nosaltres ens hem salvat de miracle. Ja es veu que estem perduts. Si no ens han matat avui, ens mataran demà. I si passem al bàndol que està guanyant, sempre serà millor quedar a la part guanyadora que a la part que perd. - Vols dir Sàtur? - Si t’animes jo crec que ho podem intentar. Nosaltres vam anar a fer la mili, i els superiors ens van dir, ara aneu cap aquí, ara aneu cap allà. I ens matem d’uns als altres i això es un pla de ximples. Jo volia fer la mili i tornar al poble a treballar les terres, estar amb els meus pares, i veure a una noia de la que em sembla que n'estic enamorat. No sé si tot aquest malson passarà i la podré trobar-. Potser aquest pensament el va reconfortar una mica. L’Antoni li va contestar: - Jo havia cantat missa, i volia estar atenent una parròquia senzilla, en un poble petit i tranquil, en pau i ajudar a la gent, i també estar amb els meus pares i els meus germans. El que tenien clar és que no volien morir en una guerra absurda que no entenien. Els dos amics es van posar d’acord. Se’n va anar caminant més avall, deixant el riu a una certa distància. Estaven aprop de Tortosa, per una part que el riu no era molt ample ni massa fondo, i no hi havia ningú .Van arribar a la mateixa vora. Hi havia poc corrent, encara era de nit tancada i no hi havia lluna, cosa que afavoria la fugida. Van entrar a l’aigua molt lentament. El Sàtur agafa del braç a l’Antoni. Caminen a poc a poc el més ajupits que podien, per no ser vistos per ningú. No veien a ningú, però per si de cas. Els semblava un delícia anar-se amarant d’aquella aigua tan reparadora i dolça. Nedaven a poc a poc, a la superfície només es veien dos caps que avançaven cap a l’altre costat del riu. De lluny no es podia albirar que eren dues persones. - Ànim Antoni, que ja som al mig del riu, i no ens ha vist ningú. Ho aconseguirem, tinguem confiança. Quan ja estaven a uns cinc metres per arribar l’altra vora del riu, de sobte va passar una avioneta en vol rasant trencant estrepitosament el silenci i la quietud de la nit, i una ràfega de metralletes disparant arreu del riu, prop per on estaven el Sàtur i l’Antoni. Un moment aterrador, curt, però els va semblar interminable. Des de l'altra vora, de la que havien fugit, focus de llum vigilaven el riu. Només era per precaució, per sort no els havien vist, però alguna cosa sospitaven i disparaven a tort i a dret. D’entre els dispars i les ràfegues de llum, els dos soldats, dos nois espantats, quasi encara amb mirades i ulls de nen, que s’havien fet vells per fora i per dins, prematurament, amb els últims mesos de guerra, havien deixat enrere un camí d’horror, de mort i de sang. Vides de joventut tallades, com si una falç de ferro implacable segués la bellesa de les flors perfumades i ufanoses de l’última primavera. Els nois, tremolosos, per la por i la impotència, pel fred, intentaven fugir un cop més de la mort i aquesta vegada no estaven segurs de poder-ho aconseguir. Van sortir del riu, i se’n van anar corrents, arrossegant-se pel terra, entre mig de les herbes i la malesa. En la seva desesperada fugida, el Sàtur i l’Antoni es perden de vista. Ja no es troben, però estan segurs de que s’han salvat i havien fet cap al campament de l’altre bàndol. Patien un per l’altre, però no els havia ferit cap bala. El Sàtur per si de cas va buscar l’Antoni per si l’havien ferit greument, o podia estar mort. No el va trobar. Ja no es van trobar i no van tenir temps ni d’acomiadar-se. Al campament va tornar a buscar-lo, però tampoc el va trobar. Es va quedar neguitós, però el cor li deia que l’Antoni era viu. Era l’any 1939 quan va acabar la guerra. Gabi escoltava la Mireia bocabadat. “Quina història més trista” –va dir. Però, es van salvar? Quan es varen trobar? La Mireia continua. “Un dia el meu pare va venir a casa molt content, dient que s’havia trobat a l’Antoni al tren i que al primer cop de vista es van conèixer. Es van abraçar i varen parlar una llarga estona animosament. Era una de les vegades que venia de Samper a Lledó, on vivíem. Ens contava la trobada del seu amic de la guerra amb molta alegria, feia temps que no el veiem tant content, però a la vegada una gran tristor envaïa la seva mirada. Era un temps que mai oblidarien, i que voldrien oblidar. El cor no els havia fallat. Els dos eren vius i es varen salvar. El Sàtur va explicar que l’Antoni, llavors mossèn Antoni, es feia càrrec de la Parròquia de Mazaleón, que era molt feliç i que havia acomplit els seus somnis. Era prop del anys 60. Què lluny quedava ja aquella terrorífica guerra. El pare de Mireia li va dir que ell es va casar, no amb la noia que pensava quan estava a la guerra, sinó amb una altra, també del mateix poble i que tenia un fill, que li va posar el nom d’Antoni, en el seu record -el mossèn es va emocionar-, i una filla amb el nom de Mireia, que era Mari com la seva mare, però sonava més modern. Mossèn Antoni va convidar al Sàtur i a la seva família a passar el dia a Mazaleón. Seguirien parlant i es coneixerien tots. Aquella visita no va arribar mai, això que la Mireia s’havia il·lusionat. Volia veure al tal Antoni, li semblava com si fos de casa, de la família, de tant que li havia sentit parlar al seu pare. Ja havien passat molt anys, i aquests records varen assaltar a la Mireia. El nom del poble i d' Antoni, era com una assignatura pendent que havia d’aprovar. I si encara hi era a temps volia conèixer a aquell Antoni, mossèn Antoni. El Gabi i la Mireia van visitar l’església, van preguntar a la casa del costat, suposadament on vivia el capellà. No el van trobar. Uns vellets els varen contar que l’havien conegut, però que havia mort ja feia uns anys. Mireia va quedar decebuda. Així és de desconcertant la vida, el temps passa i te’n vas amb ell irremeiablement. Mireia torna a la seva realitat. La realitat present. S’ho van passar molt bé junts, la Mireia i el Gabi, fent turisme, trobant-se amb festes majors, amb avis que els van contar històries fantàstiques. Com la de la noia enamorada, de Maella, que en un temps llunyà estava sota el poder del senyor feudal, poderós i malvat. Un grup de joves es van revelar contra ell. No el van poder vèncer, van ser reduïts, empresonats i condemnats a mort. Però la enamorada d’un d’ells, el més revolucionari, va anar a parlar amb el senyor poderós, demanant per caritat que no el matés. La valentia de la noia va sorprendre al terratinent. Li va dir que el deixaria lliure a canvi de concedir-li la seva mà en matrimoni. La noia s’ho pensa, i al moment li diu que sí. Aquella nit, la noia es va tallar la mà i li va portar al senyor. En veure tal disbarat comès per la noia, aquell acte de extrema valentia, guiada pel gran amor que li professava al noi, per tal de salvar la vida al seu enamorat, el cor d’aquell senyor tan malvat se'l va entendrir. Va deixar lliures a tots els presoners i a partir de llavors ja no hi va haver pena de mort, tots van viure amb harmonia i per sempre va imperar la pau. Preciosa història que sembla increïble, com una llegenda. D’aquí ve el nom, la mà d’ella, que la llengua viva amb el temps la va transformar i va esdevenir Maella, actualment el nom del poble. A Fayón, l’últim poble del Matarranya, on el riu fa cap a l’Ebre també hi van trobar coses interessants. Per aquells paratges la gent era molt afeccionada a pescar. El Gabi i la Mireia ho trobaven d’allò més avorrit, no van gosar perdre el temps ni un minut en aquest entreteniment o esport, o com li vulgueu dir. Es van trobar amb una celebració que no havien vist mai. Un plaça plena de gent. Molts nois joves, que complien divuit anys, la festa de quintos i quintas, i feien el lliurament d’un ram de flors a altres tantes senyores que eren les seves mares. Després tots ballaven en corro, al voltant de dos xops que havien plantat aquell mateix dia a la plaça de l’església. De lluny semblava que ballaven sardanes, però no, no era així. Gabi es va enamorar ardentment de Mireia. Era un noi pagès, fort, alt, de cabells i ulls negres com la nit. L’amor de Gabi va ser un oasis per a Mireia, que estava submergida en un desert de desesperació. Dolçament l’abraçava, i la besava al front. Gabi no gosava besar-la al llavis, era molt tímid, no volia que pensés que era un aprofitat insensible. La veia com una nena espantada, falta de protecció. La seva obsessió d’arribar al mar nedant. D’on havia tret aquella idea? -es preguntava Gabriel. - Perquè no et quedes un temps a aquestes terres, amb mi i ens coneixerem millor? –Li deia el Gavi. La Mireia no atenia a raons. Ell callava, i albirava al seu entorn, com una màgia, un misteri que no podia desxifrar. Alguns pobles estaven en festes Majors, i anaven a ballar a la plaça on hi havia música de conjunts moderns, i orquestres, amb cantants que cantaven totes les cançons de moda. Fins i tot feien el ball del farolet, que era d'altres temps, però a la Mireia li corria un calfred inexplicable pel seu cos, com records difusos i llunyans, com d’altres vides viscudes. De sobte la Mireia es va trobar amb una gran quantitat d’aigua. Queda fascinada. - Gabi! -va exclamar alegrement. He arribat al mar, hem arribat al mar. Gràcies Gabi, tu m’has acompanyat i m’has ajudat molt. Si no arriba ser per tu no ho hagués aconseguit. Quina quantitat d’aigua, però que plana, que callada, quin silenci. La seva superfície està estàtica, quieta, massa. Sembla morta. Es una mar morta -va pensar decebuda. S’hi va fixar millor i veu que a la vora i havia unes diminutes ones, agonitzant. - Aquest mar no és el que busco. Aquestes ones tant petites no són de mar. No! Aquest mar és molt petit i esta voltat de muntanyes. Al mig sortia un tros de campanar, d’un poble que havia quedat submergit sota aquelles aigües. - Hi falten molt pobles. No he vist ni Tortosa ni Amposta. -La Mireia no ho veia clar. - Clar que no ho és! -va replicar el Gabi-. És un pantà. Era pantà de Riba-Roja, i sota les seves aigues havia quedat submergit el primitiu poble de Fayón. Allà arribava el Matarranya i al pantà es trobava amb el riu Ebre. La Mireia respira alleugerada, perquè en arribar a l’Ebre s’hauria de separar del Gabi. No li feia molta gràcia la idea, ja que li havia agafat molta estimació, i no es volia separar d’ell encara. Havia estat com un Àngel per ella. Es podia plantejar quedar-se amb ell. Encara no li havia dit, no calia. Mireia ja sabia que estava enamorat d’ella. Mireia també es podria enamorar i quedar-se amb ell en aquelles terres que ara també coneixia, ja li eren familiars i també les estimava. De la mà del Gabi va conèixer molta gent que també estimava. La Mireia es feia estimar. Havia de continuar sola. Gabriel se la va quedar mirant amb una tristesa aterradora als seus ull, i ella va desviar la mirada i va acotxar el cap, per tal que la Mireia no el veiés plorar. Però, i tant que el va veure. El seu cor es va negar de tendresa. S'hi apropa, li agafa la mà. El Gabi se la porta als llavis, i li besa, suaument i dolça. Mireia se'l queda mirant fixament als ulls, i sent una mirada tan amorosida que li travessa les pupil·les, brillants i plenes de llum. La Mireia sembla que ja començava a estimar-lo. Però eren uns sentiments confusos. Li estava molt agraïda. L’havia ajudat tant! Sense ell no hauria aconseguit sobreviure ni arribar fins on havia arribat. Era amistat i tendresa el que sentia pel Gabi, amb una cua tremolosa de llum que s’allargava un bon tros per la superfície de l’aigua, i així no semblava tant estàtica. Però, podia ser amor? No podia donar-li falses esperances, a pesar que s’estremia quan hi era prop seu. Mireia abraça al Gabi. Ell sent que és una abraçada fraternal. El Gabi la compren, respecta els seus sentiments, li acaricia els cabells, i el més aclaparador desànim s’apodera d’ell. - Bé, Mireia, veig que no et puc convèncer per que et quedis. T’acompanyaré un tros, nedant. Però millor, si et sembla, descansem aquesta nit, hi ha lluna plena, és l’última nit que podem estar junts, a més és perillós emprendre el viatge de nit i nedant. I demà a la primera claror del dia... Encara tinc l’esperança que desisteixis de fer aquest viatge per l’aigua. L’aigua del riu Ebre. Mireia estava callada, no sabia que dir. Només mirava l’aigua. Es van gitar al damunt de l’herba, tova i suau. Veient l’aigua, on es reflectia la lluna, que era lluna plena, amb tota la màgia i tota la majestuositat d’aquella nit serena i càlida. L’estiu era prop i la frescor de la nit era molt agradable. Mireia tanca els ulls. Sent que la mà de Gabi agafa la seva, suaument. Li acaricia el front, li aparta el cabell que, descuidadament, però perfecte, li queia sobre el rostre. Li acaricia les galtes, els nas, els llavis, com dibuixant-li la cara, com si volgués aprendre de memòria les seves faccions. Sempre suau, molt suau, com si tingués por de tocar-la, de desgastar-la. La Mireia sense obrir els ulls fa el mateix. Allarga els seus braços i li acaricia els cabells i la cara i el coll. Les seves mans s’uneixen i fan dibuixos a l’aire, com ocells amb les ales obertes que anessin a volar. Els llavis del Gabi recorren el mateix camí que les mans, omplint-la de besades, suaus i dolces. Arriba als llavis, els seu tacte és més subtil. Gabi se sentia insegur. Tremolava. Mireia també. No fugia. Els seus llavis s’uneixen, i les seves carícies i les seves besades, suaus i temoroses, amb por de desgastar-se, van durar fins que la lluna ja desapareixia del cel. Mireia tenia els ulls tancats encara, i gaudia enormement. Gabi no gosa fer-li l’amor. Temia no ser acceptat. Però Mireia l’abraçava més fort, i no deixava de acariciar-li la cara... Els seus cossos s’uneixen, amb una màgia insospitada, i un goig mai experimentat pel Gabi. La Mireia semblava que no era el primer cop que sentia aquelles sensacions... que la feien romandre amb el ulls tancats, com si visqués un somni perdut i ara el recuperés. La Mireia no deixava d’abraçar al Gabi. Aquest era immensament feliç. Mireia amb una veu molt suau, captivada i melosa, gosa dir unes paraules. Una frase que no deixava de repetir. “Marc, quant has tardat. T’he trobat molt a faltar. No saps quan t’he enyorat. No te’n vagis mai, t’estimo tant... Marc, t’estimo tant...” El Gabi es va alçar del terra, on hi era abraçant a la Mireia. Es va quedar de peu un moment, esgarrifat, es porta les mans a la cara, als ulls intentant que les llàgrimes no siguessin un brollador salat, fet de dolor i brutal desencís. La trista realitat del Gabi era descobrir que Mireia aquella nit no havia estat amb ell. Les carícies i les besades, el seu lliurament d’amor... Tot havia estat per al Marc. No podia sortir del seu cap ni del seu cor. Era inútil, no tenia esperança. El Gabi s’allunya unes passes, s’atura i volta el cap, per veure si Mireia no havia estat fruit dels seus desvaris. Mireia continuava gitada sobre l’herba acariciant-la i parlant paraules dolces d’amor... Tot per al Marc, tot per ell. El Gabi, amb la visió borrosa per les llàgrimes i la considerable distància que hi era del pantà, va veure amb gran estupor com una dotzena de noies nues, de mig cos, de pits perfectes, sensuals i braços llargs, formaven un ballet aquàtic de dansa sincronitzada. Executaven els seus magistrals saltirons, al so d’una música misteriosa que arribava de les profunditats. Quan els seus caps desapareixien sota l’aigua, deixaven al descobert les seves majestuoses cues de sirena. Podia ser una disfressa, pensava el Gabi, que havia retrocedit i amagat darrere unes figueres i mirava més atentament. No es podia creure el que estava veient. Eren sirenes? Tenien el cabell de totes mides, de tots els colors de l’arc de Sant Martí i de totes les formes, arrissats, llisos, ondulats.. Anaven per parelles. Hi havia dues de verd clar i verd fosc, com les pinedes, les oliveres o l’herba resseca. Dues de rosa i fúcsia, com les galtes i els llavis de Mireia. Dues de color blau, blau cel i blau nit. Dues de lila, morat com els lliris silvestres i lila clar com el cel al matí. El vermell com la sang calenta de les artèries, sortida d’un cos. Un cap amb el cabell blanc, de plata, com la lluna plena en una fosca nit. Dues de color groc, com raigs de sol, un de color ardent del sol del mig dia i l’altre del color de la palla de blat matxucada a l’era. Gabi no podia obrir més els ulls. No havia vist mai tanta bellesa unida. Cossos de dona amb cua de sirena. Paisatge multicolor surava a l’aigua. Mireia es va aixecar i va començar a caminar cap a dins l’aigua. Anava nua, bellesa completa de dona. Sensual, harmoniosa, perfecta, com un somni real que s’esvaïa. Amb les seves passes pausades i amb suma elegància avançava per a endinsar-se a l’aigua del pantà que després la portaria a l’Ebre i més tard al mar. L’obsessió de Mireia es faria realitat. Les sirenes van rebre a la Mireia i la van agafar de les mans, portant-la mig suspesa per l’aigua, i amb aquesta estampa onírica, Mireia i el seu sèquit, es van anar allunyant poc a poc i es van fer petits, diminuts, fins desaparèixer en la llunyania. Mireia anava en busca del Marc. Les sirenes del mar l’havien vingut a buscar. Quan ja era lluny, al Gabi li va semblar que la Mireia també tenia una cua de sirena. Ja no podia distingir si era realitat o no tot el que havia viscut amb la Mireia. Un dia ell també començaria el seu viatge cap al mar. Ja no podia viure sense ella. Deien que el mar cada cop era més prop, guanyava camí a l’Ebre. Molta gent s’havia convertit en sirenes. Fins i tot hi havia un hospital. L’Hospital del Mar. Especialitat de curar les malalties d’aquestes noves criatures, abans persones en la seva nova transformació. S’havia fundat la Gran Ciutat de les Sirenes. El mar es trobava abans d’arribar a Amposta i sota el mar, aquesta ciutat submergida, renaixia i prenia vida... Mireia li semblava volar, arrossegada i subjectada per les mans de les sirenes, que anaven a molta velocitat. En trobar les primeres platges la deixarien descansar. Després la portarien a l’Hospital del Mar de la Ciutat de les Sirenes. L’àvia de les sirenes estava a punt de morir. Necessitaven a la Mireia per fer-li un trasplantament. No en tenia ni idea, però aquelles sirenes no anaven de bona fe. Una garsa parladora se li va arrambar a l’orella i la va alertar d’el possible perill. La sirena del cabell blanc era la que manava i guiava. Mireia li demana que abans d’arribar al mar volia anar per tots els pobles pels que passa l’Ebre. Potser en algun d’ells podria trobar al Marc. Si no era amb aquestes condicions no les acompanyaria al mar. La van amenaçar. Si no li feien cas, només se’n desfaria d’elles, nedant fins la vora, i per la terra fugiria corrents, perquè ella tenia cames i les sirenes no. Tenia avantatge i no la podrien agafar mai. La sirena del cabell blanc li va contestar dient-li que pararien a cada poble i farien reunió. Ella mentre recorreria els pobles, hi podria investigar per veure si el Marc hi era. havien de passar per Móra la Nova, Móra d’Ebre, Benissanet, Ginestar, Miravet, Benifallet, Tivenys, Xerta, Aldover i Tortosa, encara que el Marc li va assegurar que l’esperaria a la primera platja que trobés, anant cap a Amposta. A Móra d’Ebre es va trobar que celebraven una fira literària on hi havia molta gent, i molts llibres que volaven de mans a mans com si fossin ocells en forma de llibres de paper. Un espectacle meravellós. Es volia quedar, però havia de seguir. El Marc l’esperava a la platja, escoltant el cant de les sirenes. Tenia el pressentiment que una d’aquelles sirenes era Mireia. Mireia amb cua de sirena?

Glòria Fandos Gracia Tortosa (Baix Ebre)