Montse Castellà fá el primer tast al Matarranya






rimg19335.JPG aqui teniu totes les fotos: montse-castella-fa-el-primer-tast-al-matarranya.pdf Quan un bon dia parlant amb Octavi vam pensar d'organitzar alguna cosa a Vall-de-roures al voltant de L'escriptor inexistent, lo primer que me va vindre al cap va ser cantar. Però com, si parlem d'una llibreria? No hi ha escenari, altaveus, llums, ni projecció de fotos com quan l'espectacle va de gira. I per no haver-hi, no hi ha massa lloc. No perquè no estigue ben aprofitat l'espai, sinó, i precisament, per això: perquè l'espai està ple de llibres, que per algo és una llibreria. Si quan un escriptor presenta el seu llibre, a part de firmar-ne exemplars, explica resumidament l'argument; una cantat lo que ha de fer és cantar, vaig pensar. Per tant li vaig proposar fer una petita actuació a la llibreria, una actuació informal, acústica. I ens vam ficar a treballar, bàsicament en buscar lo lloc a on me posaria, perquè la cosa no era fàcil. Finalment vam trobar la solució: me va ficar a l'aparador, d'esquena al vidre, al costat de la porta i rodejada de llibres. Havia presentat lo disc a molts escenaris diferents: premis literaris, festes majors, setmanes culturas, instituts d'educació secundària, a la fira del llibre ebrenc, etc. Però mai a una llibreria, i la veritat és que va ser una experiència molt interessant. Acompanyada de la guitarra i sense cap micro, vaig cantar tres temes: És com un miracle, Parents per part de riu i Tres ríos, la misma agua, i a dos d'ells hi havia inclosos poemes de l'autor matarranyenc de Pena-Roja de Tastavins, Desideri Lombarte; concretament de les seues obres Voldria ser i de Cartes a la molinera. Durant les dos hores que vaig estar present a l'establiment, vam combinar la interpretació de cançons en directe i el fet fer sonar el disc amb l'aparell de música d'Octavi.rimg19338.JPG Va entrar i sortir molta gent que venia a comprar tot tipus de productes i també hi va haver diverses persones que es van quedar durant tota l'estona que jo cantava. Entre aquell dia, els previs i els immediatament posteriors, es van vendre 40 discos!! Una xifra increïble, només a l'abast d'incansables culturals com Octavi Serret. No us explicaré amb detall en què consisteix l'espectacle; se n'ha parlat molt darrerament i no em voldria allargar. Però sí que voldria fer un últim comentari. Un dels objectius de l'espectacle L'escriptor inexistent, és demostrar que la literatura és universal i intemporal, que els territoris que antigament pertanyien a la Diòcesi de Tortosa (a cavall de Catalunya, València i Aragó) tenim molt més en comú del què ens pensem, que, d'alguna manera, som parents per part de riu. Que les fronteres polítiques no respecten els vincles culturals i sentimentals. Que se li dóna massa importància al nom de les coses, que de vegades la societat és massa sensible als eufemismes, que parlem una mateixa llengua, independentment del nom que cadascú li vulgue posar. Els escriptors universals ens van donar aquesta lliçó i ens la van deixar escrita a les seues obres, des de Cervantes, fins a Gerard Vergés, passant per Lorca, Machado, Martí i Pol o Lombarte, entre molts altres. Ara natros, només hem de saber llegir entre línies, descobrir que els paisatges són cíclics, trobar allò que ens fa millor persones i mirar de no repertir els errors històrics que ens empobrixen com a éssers humans. rimg19332.JPG L'escriptor inexistent al Matarranya, va tindre un grand ressó, un dels espectadors de pes va ser l'Artur Quintana que acompañat de la seua donna, Sigrid von der Twer, van vindre a vore l'espectacle, a la Llibreria Serret. Montse Castellá aqui teniu un articul del Xavier Garcia que fá referencia al espectacle del dissabte de la Montse Castellà a la Llibreria Serret: article-xavier-garcia.pdf Vall-de-roures acull ‘L’escriptor inexistent’ Aquest dissabte 26 de maig, al migdia, la vila de Vall-de-roures, al Matarranya, acull l’espectacle poeticomusical L’escriptor inexistent, de Montse Castellà Espuny, que acaba d’editar en CD un disc amb el mateix nom. L’acte serà –qui ho dubta?– a la llibreria Serret, on l’Octavi fa, refà i contrafà entre pàgines web i blocs literaris, sempre en favor de les anomenades lletres i escriptors ebrencs, que deuen ser aquella espècie intel·lectual localitzada que, mirada des de Barcelona (allà on es mira tot, però no veuen res), deu ser jutjada, encara, com una partida d’enfaixats, amb esclops i barretina. Devia començar a sentir parlar de Montse Castellà, per haver llegit el seu nom en algun diari, a finals dels anys noranta (crec recordar que feia de corresponsal de l’àrea tortosina a l’Avui) i a partir de setembre del 2000, amb l’engrescament que suposà el PHN, el seu nom ja se’m feu habitual, perquè vaig saber que, a més de puntual cronista, era militant activa de la Plataforma, la qual cosa no trencava cap pretesa i impossible objectivitat, sinó que reforçava, justament, l’ideari de la nova cultura de l’aigua, tant de temps tancat al calaix pels defensors oficials de l’objectivitat. Es veu que aquesta xiqueta, a més de ganes d’escriure, havia estudiat música i potser fins i tot –que no seria res d’estrany– havia fet alguna taula teatral, per allò de millorar la verbalitat i exercir l’art de la presència i el gest. Tot plegat, i sobretot després d’haver vist i defensat tanta aigua, s’animà a compondre alguns temes, inicialment intimistes, recollits en el seu primer CD (Isla de Buda) i , posteriorment, ara mateix, més literaris, més paisatgístics, més històrics; en fi, més humans i col·lectius. L’interessant idea que recull aquest CD és convertir significatius fragments d’una trentena d’escriptors, entre catalans i d’altres països, en unitats poètiques col·lectives que expliquin el que diversos autors han escrit sobre uns mateixos temes: sigui el miracle de la contemplació del riu, la sensació de la terra mullada (aquest, text i música de la mateixa Montse Castellà), la infinita tristor de les guerres (amb fragments de M. Hernández, Rosalía, Cervantes, G.Vergés o Pablo Neruda), el sentiment de l’enyorament a causa de l’exili (amb textos de Bladé, Arbó, Verdaguer, Moncada, Carranza, Tibau, Pérez Bonfill o J. Sánchez Cervelló), els records d’infantesa prop de l’Ebre, el riu com a pare que unifica el parentiu de les diverses terres i gents, superant artificials fronteres entre Catalunya i Aragó (“Amich benvolgut, ja som dins d’Aragó, però no fora del territori de la nostra llengua”, com escrivia el canonge mallorquí Antoni M. Alcover) , també la inevitable temàtica de l’agressió ecològica al riu en el poema El camí de la llarga agonia (amb textos de Machado, García Márquez i Jesús Moncada, en referència al colgament del poble de Mequinensa per l’embassament) i dos poemes finals dedicats a Tres ríos, la misma agua (Ebre, Duero i Guadalquivir), amb els imprescindibles textos de Gerardo Diego, Machado, Lorca, Neruda o Vergés, i a La lliçó de l’Ebre, expressió desenvolupada pel teòleg i canonge gandesà, Dr. Manyà, que Artur Bladé feu seva per mostrar que “el riu és el millor mestre que tenim”. Versos escollits, combinats, musicats i cantats per Montse Castellà, recitats en alguns casos per Monts Llussà, amb Jordi Grisó al piano, Paco Prieto i Valen Nieto a les guitarres, i tot produït per Pep Sala, el conegut músic de Sau, com a encàrrec de la Fira del Llibre i Autor Ebrencs, de Móra d’Ebre, el juny de l’any passat. Una bona mostra de paisatges, paraules i músiques.
Articles relacionats


comentaris

No hi ha cap comentari a aquest article

comenta
El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validació.