7.Trobades al Matarranya
dimarts, 2 de juny de 2009 | Comentaris
NIVELLANT LA BALANÇA
Mª Lluïsa Gascon Prades: relat sel.leccionat per la publicació dins de la 4ª TROBADA D'AUTORS EBRENCS AL MATARRANYA
El Salvador va entrar a casa sense fer soroll, els altres ja dormien. A fora, les estrelles brillaven en un cel d’estiu sense lluna. Les pedres, encara calentes, retenien la calor del sol com un tresor. Abans d’entrar, havia apagat el cresol. Se sabia el recorregut de memòria de tantes nits d’haver-lo fet a les fosques. Amb els braços estesos per no xocar i amb els peu cautelosos avançava sense por: la taula amb l’hule, les cadires, una baixadeta, una cortina de roba i ja havia arribat. Aleshores encara havia d’anar més amb compte perquè allà, sobre els matalassos de llana, hi dormien els seus tres germans i la seva iaia. Els pares també estaven allí però els separava una altra cortina, era el privilegi dels casats. Va tocar els cossos per provar de trobar un foradet, aleshores es va estirar. Estava tan cansat! Era el gran, encara que només tenia onze anys, i havia d’ajudar. El pare feia temps que estava malalt, sempre estossegant. La mare feia el que podia però tornava a estar prenyada: què en farien d’un altre petit? La iaia estava molt velleta, quasi no s’alçava del llit i només plorava. I els seus germans de set, quatre i dos anys, corrien amunt i avall i deien que tenien gana...
El soroll de les seves tripes va trencar el silenci, es va prémer l’estómac provant de silenciar-ho però res: rac, rac, rac... Va tancar els ulls i va començar a comptar ovelles, la iaia, quan era petit, sempre li deia que ho fes per adormir-se de pressa. I sí li havia funcionat. Però ara últimament quan visualitzava les ovelles les veia cuites i amb una salsa per llepar-se els dits. Abans d’entrar s’havia begut un vas d’aigua ben ple, potser era per això que grinyolaven les tripes...!Va tancar els ulls i es digué que s’havia de dormir ara mateix, que demà s’hauria d’alçar a trenc d’alba i que havia de tenir forces. El pare tossia, la iaia roncava i un dels seus germans, li semblava que el del mig, gemegava com si li fes mal alguna cosa. No podia dormir...
Encara no havia tancat els ulls que la seva mare li tocà l’espatlla.
- Espavila, xiquet! S’ha de munyir la cabra!
El sol començava a esborrar la nit. Els camps estaven silenciosos; els colors, apagats; res destorbava la pau del seu paisatge. Va munyir la cabra, però tenia molt poca llet. Es va acostar al pou i va treure una galleda d’aigua. Es va rentar la cara amb compte de no gastar-ne massa i va acabar d’omplir la gerra de llet. Era l’únic que se li acudia. Més tard aniria pels camps i arreplegaria el que podria, però poca cosa seria perquè tothom feia el mateix: quatre figues, quatre ametlles, mores verdes o madures... Ells tenien una mica d’hort, alguna olivera i quatre ceps, però eren moltes boques i ell, encara que s’esforçava, només era un nen. Volia fer-se gran i fort, aleshores tot seria diferent.
Va donar de menjar les gallines que cada cop semblaven més primes i se’n va anar a treballar l’hort i a buscar allò que bonament pogués trobar. Quan hi havia mercat s’acostava fins al poble, Valderrobres. Sempre tornava amb alguna cosa...Era un bon comerciant, però no li ho donaven a canvi de res: ajudava a carregar i a descarregar carros, portava a abeurar les mules, vigilava les parades mentre els amos feien algun encàrrec...Era espavilat i treballador, no calia dir res més.
I no ho sabia, però feia dies que un home que es movia de nit i s’amagava de dia no deixava d’observar-lo. Havia fet parada als voltants del seu poble, cosa molt arriscada, perquè la melangia el consumia. Sabia que havia de marxar i no deixar-se veure per allí, els civils l’estaven buscant i havien posat preu al seu cap. Però ho havia de fer una vegada més. D’ell, els uns explicaven unes coses, els altres unes altres. Algunes eren veritat, les altres mentides. Però el que sí que era cert era que s’estimava la gent i que no podia suportar el patiment i la misèria. Ell també havia estat nen!
Aquella nit l’ home , el que estava amagat, va sortir sigilosament i va anar a trobar el molí que hi havia darrere del poble. Duia una mula que va deixar lligada a una carrasca, era vella i es cansava molt, aleshores panteixava i se sentia des de molt lluny... Quatre núvols van esmorteir la lluentor de les estrelles i tot es va enfosquir més. Va caminar amagant-se aquí i allà, no feia soroll, estava acostumat. Aleshores va arribar. Agafaria un sac de farina, o dos, si la seva esquena els podia carregar... No els venia d’un sac... En canvi, aquella família tindria un respir. I mig doblegat pel pes va refer el camí de tornada. A estones s’aturava a respirar i a eixugar-se la suor que li regalimava front avall. A estones li semblava que el seguien i es deia que tot estava perdut. Però no, havia tingut sort, si més no aquella vegada.
En Salvador va sentir un soroll a fora, a l’entrada de casa, com si algú hagués tirat alguna cosa. O eren imaginacions seves? Es va alçar i va sortir amb compte de no trepitjar ningú. Al costat de la porta, apilats, descansaven dos sacs de farina. Va obrir els ulls tant com va poder i es va posar la mà a la boca, havia d’ofegar el crit que hauria fet si hagués pogut. Va buscar en la llunyania alguna cosa, algú... Però no va veure res. Sabia qui havia estat, ho deien pel poble.Els vells no paraven de parlar-ne. El Floro es preocupava de la gent humil, era un bandoler dels bons. I va arrossegar els sacs cap el corral, demà ja ho diria a sa mare. Quan sigués gran volia ser com ell! Sabia que l’estaria observant, aleshores el va saludar amb la mà.
Mª Lluïsa Gascon Prades
