Tot i que estem preparats per recibir a una de les promeses de la literatura ebrenca, ens sorprend la seua creativitat i la seua capacitat per vendre's, estem parlant de que Irene, solament te 10 anys i participe al programa «Lletres ebrenques», conduït per Emigdi Subirats i emès a Antena Caro llegint els seus qüentos fets per ella mateixa i que els trobareu a El cistell de les meves joguines editats pel Jaume Llambrich, amb música lliure.. A continuació us presento el seu relat de la seus experiència a la llibreria Serret... Vaig anar a Vall-de-roures, a la Llibreria Serret per "Fira de Maig". Allí vaig llegir 12 històries sobre els meus peluixos. Primer hi havia molta gent. Després vam marxar i no entrava ningú. Vam decidir sortir a la vorera i llegir les històries amb un micròfon. Vaig llegir-les totes i més de dues o tres vegades. Em va sorprendre veure els pósters i els punts de llibre que em van fer per l'ocasió. Em va agradar molt estar convidada per llegir les històries. També vaig anar a veure la Fira i vam anar a dinar. A la tarda, l'Octavi va fer ampliar la família de peluixos, perquè em va regalar a "Chuck", un nou gos de peluix. Quan vaig acabar de llegir estava una mica afònica, però després quan ja estava a casa em vaig trobar millor. Em va agradar molt passar tot un dia a Vall-de-roures llegint els meus contes sobre els meus peluixos. Espero poder tornar un altre dia i llegir-ne més als nens d'allí.

ABD-AL-AZIA per Jesús Mª Tibau: relat sel.leccionat per la publicació dins de la 4ª TROBADA D'AUTORS EBRENCS AL MATARRANYA

La boira d'aquest matí, aliant-se amb les forces cristianes, s'abraça als cingles de Siurana, embolcant-t’ho tot, mentre el silenci que abans hi regnava mor agonitzant sota els crits dels guerrers: sabedors de la victòria els uns i de la traïció els altres. Després de la caiguda de Tortosa i Lleida, tothom sabia que només era qüestió de temps; però, ara que ha arribat el moment, sembla que els segles hagin passat massa de pressa i que tot el pes de la història caigui sobre les seves espatlles, cansades d’un llarg setge. De lluny, una silueta es dibuixa en forma de genet i cavall, i llur moviment esfereeix la boira, sotmetent-la a la seva reialesa. En atansar-se, es descobreix la blancor de la muntura i la bellesa de l'amazona, que al seu pas s'obre camí entre les desorientades tropes sarraïnes. Un soldat musulmà treu valor de la impotència que li resta i se li atansa amb llàgrimes als ulls: -Majestat, els cristians ens estan rodejant! Apareixen per tot arreu a centenars i res no poden contra ells els nostres cansats braços. Que Al.là maleeixi el traïdor ! Però els seus ulls no mostren cap rastre de desesperació ni de fúria, com si la boira li hagués gelat la mirada. Quasi sense moure's, agafa fort les brides i dirigeix el cavall al punt més alt del seu moribund regne. Des d'allí pot entreveure el Montsant, alçant-se sobri entre un llac de núvols i, més enllà del seu rocallós rostre, recorda la nena que podia plorar als genolls de son pare quan tenia por. - Per què plores així, Abd-al-Azia? - La Moraima diu que si no sóc una bona nena els cristians se m'emportaran, i em tancaran en un quarto fosc, brut i fred, i em... - No ploris, filleta, que no permetre tal cosa, reineta. Sempre vetllaré per tu, i quan un dia jo hi falti, els cingles seran els teus amics, i els núvols besaran el teu rostre. Però ja se sent aprop l'alè d’espases cristianes, i la boira se n'anirà aviat, obrint pas al sol que il•luminarà un món nou i al riu que corre estrany a tot el que l’envolta, enmig dels cingles. Després de llençar l’espasa al terra, dóna un cop al cavall que, encegat pels núvols que l'abracen, avança i renilla inútilment en el buit. * * * La temporada de la taronja és a punt d’acabar i les flors que donaran pas a una nova collita inunden l’aire amb el seu aroma. No puc deixar de passejar per Tortosa sense que la seva olor em recordi constantment el nostre poble, on ara també es deu gaudir d’aquesta festa dels sentits. Llàstima que aquest perfum m’anunciï que hauré de buscar una altra feina, però no pateixis, mare, ja em sortirà alguna cosa. Enyoro algunes petites coses de la meva vida diària al Marroc, especialment a l’hora de menjar els meus plats preferits que tan bé em saps preparar, però, a poc a poc, em vaig trobant més a gust. La majoria de la gent és amable amb nosaltres, encara que sempre hi hagi excepcions, i lentament ens anem acostumant els uns als altres. He fet uns quants amics i ens hem instal•lat en una petita casa a la part vella de la ciutat. No té moltes comoditats, però no ens falta res d’imprescindible. Des d’una finestra quasi es pot tocar el castell de la Suda on, qui sap si fa molts anys, un avantpassat nostre hi devia fer guàrdia alguna nit, mirant com una lluna minvant s’amagava rera les muntanyes dels Ports. Totes les nits em ve a la memòria la cara del pobre Yusuf. Tenia tantes ganes de trobar un món nou, que amb les seves esperances em va convèncer de venir fins aquí. Però tota la seva vida futura va ofegar-se inútilment quan intentava passar l’estret. No podré oblidar el cos estès sobre una platja ingrata, que no l’esperava amb braços oberts com als seus somnis. Precisament d’això et volia parlar, de somnis. Recordes quan era petit? Molts cops em despertava excitat després d’un somni que se’m repetia una i altra vegada. Em trobava en un lloc elevat, rodejat d’una estranya boira que m’acaronava dolçament quan, de sobte, els peus perdien contacte amb el terra i començava a caure sense caure, a planejar sobre les pedres vermelles d’un cingle, sobre un paisatge que, tot i desconeixe’l, em semblava proper. Feia molt de temps que no reocrdava aquest somni, fins fa dues setmanes. De casualitat, va caure a les meves mans un llibre vell de fotografies sobre les comarques tarragonines. Quan vaig passar una pàgina, va aparèixer, com vinguda d’un altre món, la imatge d’un petit poble anomenat Siurana. El cor em bategava amb força i necessitava respirar més de pressa. No havia vist mai aquella foto, ni havia sentit parlar mai d’aquest poble; però, no sé ben bé com, sabia que alguna cosa el lligava amb els meus vells somnis. Vaig preguntar a tothom si en sabia alguna cosa, però curiosament, tot i estar relativament a prop de Tortosa, poca gent el coneixia. Vaig esbrinar que va ser l’últim poble de Catalunya que els cristians van reconquerir als musulmans cap allà al seu segle XII, i vaig decidir que havia d’anar-hi, amb una urgència que em venia del fons dels anys. El poble cavalca sobre un llit de pedra, en un racó elevat del Priorat, de camins tortuosos i pobles petits i vells, esbargits entre turons de pedra pissarra on, amb tossuderia, la seva gent hi ha plantat avellaners i vinya. Res no em semblava desconegut ni estrany en aquell paisatge. Cada detall del relleu em mirava com a un amic i la vista que des d’allí es contempla m’entendria fins fer-me plorar. Caminava vora els seus penya-segats amb un vertigen que m’era familiar i, malgrat el vent que llavors feia, un estrany instint m’incitava a mirar cap a baix, on uns escaladors desafiaven les altures arrapats a la pedra com l’heura. No sé quan vaig perdre el control, ni com els peus perderen el tacte de la roca. Sols recordo la sensació de cavalcar en el buit i el no-so del trot d’un cavall, allunyant de mi l’amazona. Ella, alliberada, s’acomiadava amb un somriure, i els seus ulls s’anaren fent petits en la distància, fins perdre’s rera un núvol per sempre. Jesús Mª Tibau

Windows Xp

Aquella finestra al món se’ns va fer imprescindible. Cada dia ens hi abocàvem més precipitadament, com si no hi hagués balcó, ni terrat, ni mirador que pogués proporcionar una vista més amable que els correus que navegaven per la mar de l’internet.

Pili Ibañez

Aromes de púrpura i gebrada respirem quan desperta la matinada, després d’una nit d’estels i gelada, el fill de Déu ha nascut, i entre la palla suau i daurada ha obert els ulls a la vida, i el bressolen els amants braços de Josep i de Maria. Nou Nadal ens envolta a l’alba, el Nadal serè retorna un any més, quan s’allunya l’entristida i pàl·lida tardor i espera la lluminositat de l’hivern, i com sempre, una altra primavera amb un somriure d’esperança , d’amor i pau... Pluja de paraules en un desert de neu, de sorres blanques i sentiments perduts, com la societat insensible i inert, el Nen ha nascut entre estels errants, que brillen al firmament, il·luminen les muntanyes, les pinedes resseques i fredes. De cors i ànimes que menteixen, i ments que no pensen, ni senten... Glòria Fandos

LaBreu Edicions us convida a un cap de setmana estiuenc i literari:

El proper divendres 19 de juny a les 20h. a la seu de la Fundació Àngel Planells, carrer de l'Or, núm. 2 de Blanes, farem la presentació del llibre La zona de Serguei Dovlàtov. Ens acompanyaran l'editor Miquel Adam i Ricard San Vicente, expert , traductor d'algunes de les obres més importants de la literatura russa, i autor del pròleg de La zona. Per atendre les vostres preguntes, fer entrevistes o ampliar la informació estaran a la vostra disposició el mateix dia 19 de juny a les 19.30 h. a la seu de la fundació.

I dissabte 20 de juny a les 20 h , a la sala de Torroella de Montgrí, plaça Ernest LLuch, s/n, Pau Gener Galin i Felip Costaglioli recitaran els seus poemaris Tancat per mancances i Aire i sang a la butxaca mes INFO

Us podeu desscarregar el pdf. amb la programació completa dels Actes. a4_activitats

CONCERT A VALLJUNQUERA Dissabte, 20 de juny 2009 – 8 del vespre

SOM AMORÓS Quartet vocal -Montserrat Saurí (soprano) -Yvonne Breysse (contralt) -Josep Boltaina (tenor) -Enric Arquimbau (baix) PROGRAMA Polifonia religiosa Regina Coeli Antonio Lotti (1667-1740) Stella splendens Anònim del Segle XIII-XIV Llibre Vermell de Montserrat Ave Verum Camille Saint-Saëns ( 1835-1921) 3 cançons antigues i un madrigal Dindirindin Anònim del Segle XVI Cancionero de Palacio Pase el agoa, ma Julieta Anònim Segle XV – XVI Oy comamos y bebamos Juan del Encina(1468-1530) Cancionero de Palacio Ma volentat ab la rao s’envolpa Joan Brudieu (1520-1591) lletra d’Ausias March 3 cançons franceses L’hivern Giambattista Lully (1632-1687) La,la,la, je ne l’ose dire Pierre Certon ( ¿ - 1572) Tourdion Anònim ( Segle XVI) 3 cançons angleses Amor que tens ma vida Anònim segle XVI A round of three country dances in one Thomas Ravenscroft (1590-1633) Sweet and low Joseph Barnby – Alfred Lord Tennyson (Segle XIX) 4 cançons catalanes i 1 del Matarranya Sa dama de Mallorca Tradicional Mallorquina – Harmonització Baltasar Bibiloni – n 1936 Sota de l’om Popular catalana – Harmonització: Enric Morera Cançó de les mans Raimon – Harmonització: Manuel Oltra. Margarideta Popular catalana – Harmonització: Manuel Oltra Sant Josep se’n va a segar Popular del Matarranya - Harmonització: Agustí Cohí Grau América per acabar Bullerengue Colombia – música de José A. Rincón Swing low, sweet chariot Cant espiritual negre

Un bocí de llum

Va ser com un bocí de llum enmig del no-res. Caminava entre vestigis d’una existència grisosa, presonera d’agendes i viatges, de projectes interminables, de noms i de mots buits. Em vas donar la Pau i l’Alegria, mostrant-me el plaer del silenci, i la serenor de la soledat compartida. Conèixer-te va ser com un oasi de tendresa enmig del desert. Gràcies per existir, perquè la teva vida a la meva dóna sentit..

Maria Jose fernandez

 Els llibres col·lectius de Serretbloc Els llibres col·lectius que impulsa Octavi Serret des del seu bloc, han estat una eina constant i eficaç per a conèixer els autors i autores de les Terres de l’Ebre, el Matarranya, Ports i Maestrat, un territori amb una gran cohesió cultural, malgrat de seva fragmentació política i administrativa. Un treball que només des de l’iniciativa civil era possible endegar. Els resultats, amb el Riu que parla i Ebrebloc, ha aplegat un gran nombre de autors i autores, tant de nous com de reconeguts. Aglutinar aquest col·lectiu entorn a uns llibres de reculls periòdics, han fet de les lletres ebrenques un fet col·lectiu, cosa molt infreqüent en el gremi. No hi ha dubte que Octavi Serret des de Vallderroures, Olga Nogués a Fondespada, Albert Pujol a Móra, tant les editorials Aeditors com Cossetània, han realitzat un enorme treball d’impuls que continua enguany amb la convocatòria de Galeria Ebrenca, a càrrec de Octavi Serret i Aeditors, en motiu de la Trobada d’Autors Ebrencs a Fondespada. Àlex Ferrer

Quan la Núria va veure a la Cinteta li va impressionar una mica el seu aspecte físic. Estava extremadament prima i envellida, per la seva edat. Tenia poc més de cinquanta anys. Eren els anys setanta, i en esta època les dones s’arreglaven i es mantenien prou bé. Era molt intel·ligent i, com a contrast, la seva ment era clara i juvenil. Amb molta memòria. Era una gran conversadora i molt culta. La Núria l’escoltava bocabadada. Sempre estava contant històries de la seva joventut, de la seva vida. Unes alegres i altres no tant. Era molt experta en les plantes curatives. La Núria, més tard, es va casar amb el seu fill Ignasi. Així va tenir més contacte amb ella i escoltar tots els avatars de la seua existència. Contava anècdotes que a la Núria li semblaven increïbles. Com les marfantes que sortien, a la nit, quan passaven les xiques joves pel cementiri situat al costat del carrer principal del barri de Sant Llàtzer, on vivia actualment, i altres aparicions, més bé eren de riure. A un nebot, la seua madrastra li feia bruixeria, i se li tancaven els llibres, pos no volia que estudiés. Però tenia a la mirada una ombra fosca i misteriosa, d’una immensa i terrible tristesa. Una pena extremidora acurrucada al fons del seu cor. Potser algun dia ho contaria. O eren suspicàcies de la Núria. La Cinteta era d’una família de pagesos de casa bé de Jesús (Tortosa). Era bessona del Quimet. Tenien uns amics a l’Horta del Pimpí que se’ls havia mort un fill acabat de nàixer. La dona es va oferir a criar-li un, ja que tenia molta llet. Va preferir la xiqueta, potser perquè el xiquet li recordava al fill mort. Així que a la Cinteta, acabada de nàixer ja la van separar del seu germà bessó Quimet. Això és contra natura, ja que els bessons tenen una unió especial. Es va criar amb la dida o ama de llet. Va tornar a casa prou grandeta, i s’estimava més a la Dida que a la pròpia mare. Però al Quimet sí que el trobava a faltar, era una part d’ella mateixa. Una època molt abans de la Guerra Civil. La Cinteta vivia feliç a la casa de l’hort de Jesús, amb els seu pares i els seus germans, sobretot amb el Quimet i Pere que va néixer més tard. Anava al col·legi de les monges, i guanyava medalles d’honor per les bones notes. El seu pare era l’alcalde del poble, republicà. Abans de la guerra tots eren republicans, ja que l’estat polític del país era la Segona República. Anys i èpoques de pau i temps feliços per a la Cinteta i la família. Arriba la tràgica i sanguinària guerra. La maleïda guerra, com totes les guerres. Però aquesta, després de passar més de setanta anys, encara el terror del record, està trencant els espais i embrutant les aigües de les consciències inconscients. Temps de dolor i de mort. Vides segades com espigues tendres acabades de sortir a la llum. Cinteta passa el malson més gran de la seva vida. Sap que els seus germans són vius i que ja tornen. A la Cinteta i a la família se’ls eixampla el cor. Primer arriba Pere. Cinteta li pregunta esglaiada perquè no venia Quimet. Pere diu que li ha aconsellat que encara no torne al poble, la seua situació era més complicada. Als pocs dies el Quimet ja torna al poble i passa per la taverna a saludar als amics. – Per què no havia de venir? –diu el Quimet–. Si jo no he fet res? La guerra s’ha acabat. Vull vore la família i la novia. Quimet se’n va cap a l’hort, que estava a les afores del poble, i a l’entrador del camí a la casa, una parella de la Guàrdia Civil l’estaven esperant. Se’l emporten detingut. El Quimet no arriba a casa. Injustícies i odis a flor de pell, inhumans i incomprensibles. El germà de la núvia el va denunciar. La Núria li pregunta espantada: – No el va vore més al seu germà? On el van portar? – A la presó Pilatos de Tarragona. Cada setmana l’anava a vore. La meua mare era gran. El meu pare i el Pere tenien temor d’anar. Així que em tocava a mi. Però jo volia anar. No podia estar més sense vore’l i parlar en ell. Me trobava en la Carmeta, era casada i anava a vore al seu home. Atres vegades amb la Doloretes i més dones joves, tenien també els seus germans a esta presó. Uns dies anàvem en tren. Sortíem de Jesús a les cinc del matí, per arribar a l’estació de Tortosa i agarrar el ligero que passava a les sis del matí. Atres dies en un camió de transport d’uns coneguts que portaven fato de l’horta per vendre al mercat de Tarragona. Ningú havia de saber que anàvem a fer visites a la presó. Una vegada allà no hi havia cap problema, mos dixaven entrar a visitar als presoners. Els portàvem menjar. “Aquell dia fatídic li portava una fiambrera, d’alumini, de borraines en mel. Era un postre típic de Nadal, perquè no sabia si el Quimet en tindria un altre de Nadal. La Núria no podia evitar les llàgrimes. – Com podies passar aquestes atrocitats Cinteta? Què valenta. – És que jo era i sóc la germana. La germana bessona –contestava. Va arribar el dia. Aquell dia. El pitjor dia de la meua vida. A mig matí com sempre arribem a la presó. Tenim les visites, els donem el menjar. Xarrem un rato. Mos despedim. Fins la setmana de ve. A la sortida els soldats de guàrdia mos diuen: “La setmana que ve no cal que vingueu perquè demà ja els toca l’execució”. La Cinteta estava contant el misteri de tristesa que la Núria va albirar a la seua mirada quan la va conèixer. Continua parlant. – Em vaig quedar petrificada. De moment no em podia moure. Estàvem a la porta d’entrada de la presó, al carrer. El sol va desaparèixer. Tot era fosc. Què havia fet mon germà per a que el tinguessin que matar? La guerra ja havia acabat. Demà mon germà no vora l’albada, ni la matinada. Ni jo l’he pogut vore mai més. Des d’aquell dia de l’any 1939, jo estic morta. Enfonsada en la foscor més profunda i absoluta. Era i sóc la germana. Vaig morir amb ell. Les ferides que li van fer les bales que li van causar la mort encara les tinc al cor, i sagnen... A la Cinteta, més endavant, la va atrapar una demència senil. Se li van esborrar tots els records, als seus ulls no hi havia tristeses i per un temps va ser lliure entre natros, abans de reunir-se definitivament en el seu germà. Glòria Fandos Gracia

La foscúria dels teus ulls a la nit acaricia les ombres tremoloses, cansada la solitud dels sentits s’assequen les llàgrimes molsoses. S’enfonsen els fantasmes pressentits, es respira el suau perfum d’unes roses, omple el nostre cor de goig i neguit, sensacions de tendreses ufanoses. Són uns versos folls de rimes contades, un poema antic i vell ha fugit a la recerca de noves paraules. Renaixença d’uns camins infinits, vorejant totes les belles contrades, tu hi seràs a les flors del meu jardí. Glòria Fandos