Tenen raó els que diuen que un nom es fa cabal quan respon a ell una persona que es converteix en riu del nostre pensament.

Riu el riu Llegeix el silenci des d'una terrassa que miri a la mar guarnida d'estiu, des d'una barca que creui els plors emigrats i les rialles foses pels anys sobre les aigües tranquil.les del riu, des d'una solitud pensativa des d'una companyia dolça, algú està escrivint arreu de les teves passes, arreu de l'ombra d'una pell que et pertany, arreu d'on deixes neguits de lluita o d'amor, arreu del riu que riu perquè estima el teu nom. Albert Guiu

VANGUARDIA:TARRAGONA:DIVENDRES, 12 JUNY 2009:TONI ORENSANZ: Àngel Solé, escriptor i estudiós de l'apicultura, Vaig néixer a Arnes (Terra Alta) el 1980 i actualment resideixo a Barcelona. Sóc llicenciat en Filologia Anglesa i col·laboro assíduament en diverses publicacions. Amb l’associació cultural La Bresca com a editora, publico ‘Arnes, un món del mel’, un llibre sobre l’apicultura, les seves pràctiques i història FOTO: XAVI JÚRIO: Àngel Solé, escriptor i estudiós de l'apicultura

“Els antics creien que l’abella reina era una espècie de Verge Maria” Les abelles fan por. Hi ha gent que els té pànic. Però les abelles són com tots els animals: si no els molestes, per norma general no t’atacaran. N’hi ha que l’única cosa que saben de les abelles és que piquen. Hi ha picades que provoquen reaccions esgarrifoses. Sí, pot ser perillòs. Una de les poques proves que tot apicultor ha de passar per dedicar-s’hi és d’allò més elemental: cal veure com es reacciona a les picades. Hi ha gent que desenvolupa reaccions al·lèrgiques fortíssimes. Què els passa a les abelles amb el fum? Les estaborneix? No exactament. Quan senten l’olor del fum, les abelles pensen que hi ha un incendi prop de l’arna i el que fan, automàticament, és engolir tota la mel que poden per emportar-se, en cas de fugida, tot l’aliment possible. Salven els mobles. Fan el mateix que fem els humans en cas d’incendi: intenten emportar-se el que consideren més valuòs. Així de simple. I no ataquen perquè no poden. Les abelles no ataquen perquè tenen el pap ple de mel, estan fartes i se senten indefenses. És l’abella, en certa mesura, un animal domesticat? Sí… Fins i tot hi ha llibres especialitzats que parlen de l'abella com animal de ramat, com una forma més d’explotació ramadera. Ramaderia? Sí, però els experts no s’acaben de posar d’acord. Hi ha qui et diu textualment: “No m’agrada el bestiar que no coneix l’amo”. Però, en canvi, hi ha apicultors convençuts que les abelles els coneixen. I vostè què creu? Estic segur que les abelles coneixen l’amo. Pensi que les abelles es comuniquen amb el llenguatge aeri però és que,amés, tenen una vista increïble i un olfacte fora de sèrie. És per això que és molt important quan vas a veure les abelles no haver utilitzat mai ni sabons ni perfums ni colònies. Per què? Les excita? Perquè detecten una olor que les violenta i es posen nervioses. Per què la mel ha estat tan important? Perquè, a banda de les seves virtuts naturals més elementals, no hem de perdre de vista que la mel va ser el principal edulcorant fins al segle XIX, quan vam aprendre a refinar la canya de sucre. I hi ha un altre factor clau que és que la mel es conserva moltíssim. I això era bàsic antigament. Fa uns anys, en un jaciment arqueològic d’Egipte s’hi van trobar un seguit d’envasos de fang lleugerament tapats, que eren plens de mel perfectament conservada. Mel de milers d’anys? Els egipcis veneraven les abelles. A l’Antic Egipte, les abelles eren una divinitat més. I aquí també s’han venerat? Hi ha casos molt curiosos. L’abella reina pot viure uns quatre anys, però s’aparella una sola vegada a la seva vida durant un vol nupcial. Després, la reina baixa del cel, retorna al niu i, si pot, no torna a sortir mai més. I sap què pensaven alguns antics? Què? Comque veien que la reina no parava de reproduir-se sense necessitat de cap mascle ni de cap aparellament, n’hi havia que es pensaven que era una espècie de Verge Maria. Una Verge Maria que endolçava la vida… Passa, a més, que a Europa, l’Església ha jugat, històricament, un gran paper en el desenvolupament de l’apicultura. I és lògic: fins a l’invent de la parafina al segle XIX, l’única cera que hi havia era la d’abella. I en necessitaven pels ciris… I això comportava que moltes comunitats religioses es dediquessin a la producció per ser autosuficients. Molts monestirs i convents tenien els seus abellars, més petitsomés grans, per garantir- se la mel però, sobretot, la cera, que els era imprescindible. En quantitats importantíssimes. Fins al punt que a l’Aragó hi ha corrals d’abelles, una mena d’estructura semblant als nínxols d’un cementiri. Jo m’inclino a pensar que molts d’aquests corrals estaven vinculats a la producció a gran escala peramonestirs i centres religiosos. Tota una indústria. Pensi que hi ha va haver un moment que l’Església fins i tot va publicar un edicte pel qual només es podia utilitzar cera d’abella a les espelmes destinades als oficis religiosos. Fins que arribà la parafina... Sí, però fins i tot així, a principi del segle XX l’Església va decretar que un 80% de la cera de les espelmes havia de ser d’abella. TONI ORENSANZ

NI MÉS FORT NI MÉS FEBLE La revolta s’ha degenerat pas a pas, no havent signat la glòria, tot i que sí la vergonya.

Infantat arrossegat riu avall, engolit per l’aigua que ensorra sa casa. Lo blat no florix, no florix lo blat; qui sobreviu no minja ni beu ni gaudix de cap gest que siga bondadós. L’infant és abandonat, l’adolescent empresonat; l’esposa és morta, l’espòs és mort; la ciutat és destruïda, la vila és destruïda. Tot i que la vida és mort, no guardo silenci pel desert, perquè construïxo la casa de nou mentre somio el que somio: que hom no torne a nàixer ni més fort ni més feble.

Xavier Aragó

El dia 10 de juny, seguint els meus camins poètics, em desplaço a la ciutat del Vendrell, població nadiua del famós músic Pau Casals, mestre del violoncel, per rebre un premi de poesia catalana del “Grup de Dones del Vendrell”. El poema premiat té el títol “Impregnada de Tristesa”. Tinc el gran honor que en els últims anys és la quarta vegada que visito aquesta ciutat per rebre un premi de poesia. És el dotzè premi que es convoca i el tretzè aniversari de l’existència del Grup. La Festa literària se celebrà a la Seu de l’Associació, presidida pel Regidor de Serveis Socials senyor Raül Buïda, la presidenta del Grup senyora Roser Recasens i la secretària senyora M. Josep. Aquest any gaudírem de la deliciosa actuació amb violins i violoncels, de vint-i-cinc alumnes infantils i juvenils de l’Escola de Música del Vendrell, Pau Casals, que té una artística estàtua a la plaça més cèntrica de la ciutat. És d’admirar d’aquest Grup de Dones que a més a més de les nombroses activitats que realitzen, com viatges, sortides culturals, teatrals i musicals, manualitats, labors, brodats. Cal ressaltar el certamen de poesia catalana, donant un to de cultura i sensibilitat a aquest col·lectiu incansable creatiu. Aquesta llengua tan bonica de sons dolços, i tan nostra i que per res està en decadència. Acabàrem amb un berenar de pa de pessic i brindant amb cava. Un dia estiuenc, on el sol ens acompanyà per donar rellevància a la festa. IMPREGNADA DE TRISTESA Una visió aigualida impregnada de tristesa, m’amara els ulls que miren al cel esperant que amaini la tempesta… tot és tenebrós, com la vida que se’n va i ja no torna. No em vas cridar, ni em vas fer cap senyal. t’hagués portat primaveres, un somriure, mil poemes… Ara on t’els faré arribar? A la platja on passejaves mirant el mar? No et podré portar res, ni besar-te al front, ni aclucar-te les parpelles… ni espantar la mort quan et venia a buscar, ni donar-te un alè de vida, robada a la tarda ufanosa que a mans plenes respira, i fer bategar el teu cor i es quedés a jugar amb els colors alegres emmirallats de sol.. Arruixar la por que t’estremia el cos. Vas morir sol? Jo no hi era amb tu. Després de la tempesta vindria la pau i la llum, Un camí per seguir, sobre el mar, acariciant les aigües salades, o per un riu, tastant les aigües dolces, Per caminar junts, amb esperança i fulls de poemes per cobrir-nos. Glòria Fandos Gracia

UNA SORTIDA DIGNA Porto el viure embastat dels fils sobrers que han deixat les fades. A poc a poc, amb els genolls pelats després de fer i desfer plomalls de flors a mossegades aixeco el cos adolorit pels anys malmesos estripant bombolles d´aire. Amb el dubte aferrat a les espatlles sense gosar a contradir la vida i per si em cau a plom el desencís, retallo espigues de llautó ensucrades per endolcir-ne els versos de cristall que se m’escolen per les nafres.

La nit s´escurça esquena enllà mentre els badalls del sol rellisquen entre un cel de teranyines

i el pas del dia, tremolós, trepitja els anys per vèncer. Camino amb els sentits oberts i la mirada ampla... i si a mig camí de l’enyorança

a l´avenir la tendresa es vesteix de covardia, tan sols amb el pessic d’una carícia fóra capaç de capgirar les faules: d’endormiscar les nimfes amb enganys fer d’una princesa cent gripaus i del destí, una sortida digna.

Jesús Fusté

Us passo l'enllaç amb el seu bloc per coneixer a Àngel Solé, l'autor del llibre que us presentem aquet dissabte a la llibreria Serret, un llibre dolç, que el podreu tastar a la meua llibreria...preàmbul del que será "La Festa de la Mel d'Arnes" el proper diumenge 14 de juny

La premsa El bloc d'Arnes i la cultura arnerola. Història, tradició, llegendes, mites... Aquesta obra, de la qual en soc l'autor, consisteix en una monografia il·lustrada que repassa les característiques i manifestacions principals de la pràctica apícola al nostre territori al llarg de la història, alhora que aprofundeix en la relació que des de la vila d'Arnes hem establert des de temps remots amb les nostres amigues: les abelles. Editat per l'Associació Cultural d'Arnes La Bresca, 'Arnes. Un món de mel' compta amb il·lustracions originals de la Muntsa Cabetas, així com les fotografies de Francesc Martínez. 'Arnes. Un Món de Mel' és el primer llibre que coneguem dedicat íntegrament a la nostra petita vila. Una obra que recull el treball i experiència d'una llarga sèrie d'arnerols i arneroles, i amb la que coneixerem les formes i usos de l'apicultura al llarg de la història, les propietats de la mel, els diferents tipus d'arnes, les característiques de l'eixam i molts altres. A més, hi podreu descobrir un receptari amb tot tipus de delicioses receptes i postres locals fetes amb mel... Espero que us agradi. Que vagi de gust!!!

festa de la mel d'arnes 14 juny de 2009 Podeu descarregar-vos el diptic amb el Programa de la 6a festa de la mel, fen clik amb aquet enllaç La festa de la Mel es ve duent a terme al poble d'ARNES, des de l'any 2003. És una festa cada cop més popular, i amb una nombrosa participació d'expositors i visitants. Aquesta festa es veu reforçada amb la creació del Centre d'Interpretació de la Mel, inaugurat al mes d'agost de 2008, i que recomanem a tothom que el vagi a visitar, donat que té un gran interés didàctic i lúdic. 10.00 hores.- Inauguració de la 6a festa de la mel a càrrec de les autoritats. Visita dels diferents estans i exposicions. 11.00 hores.- Taller de llaminadures amb mel, a càrrec de la companyia d’animació Dinsdungat, i representació del conte infantil “El follet pastisser”. Aquest és un conte dolç d’un follet que fa els pastissos més bons del món, de la nena Mandarina i de la seva àvia. 12.00 hores.- Lliurament dels premis al millor cartell anunciador de la festa i del millor estan. I un regal per als xiquets de l’escola La Miranda. 12.30 hores.- Circ de les Musaranyes: una barreja de circ i teatre per a tots els gustos. 16.00 hores.- Xerrada sobre apicultura, al cinema del casal municipal, oferta per l’Obra Social de Caixa Catalunya. 17.00 hores.- La Gran Família: Espectacle itinerant musical, on una mare i els seus fills aniran a donar un tomb pel poble. El que passa és que aquesta família és especial: són gegants! 20.30 hores.- La Soul Machine, a ballar tots a ritme de soul, funk... al frontó municipal.

*A la festa de la mel hi ha una cinquantena d’estans d’artesans que vénen els seus productes. *Podeu participar també en el concurs de degustació de diferents tipus de mel, i el guanyador s’enduran una estància a l’hotel Vilar Rural d’Arnes. *El centre d’Interpretació de la Mel estarà obert durant l’horari següent: Matí: de 11 a 12’30 hores Tarda: de 16 a 18 hores

Preu especial dia de la festa: 1€ l’entrada i els nens entrada lliure.

L’HOME DEL PONTÓ de Josep Igual: relat sel.leccionat per la publicació dins de la 4ª TROBADA D'AUTORS EBRENCS AL MATARRANYA

La muntura de les ulleres era d’acer i la roba era ben enfarinada. Hi havia un pontó que creuava el riu, on carros, camions, homes, dones i xicalla el travessaven sense encantar- se massa. El soldat ajudaven en la maniobra empenyen els radis de les rodes. La urgència de la fugida era evident a primer cop d’ull. Però l’ancià estava assegut, sense moure’s. Semblava massa cansat per continuar en la fugida. Havia abaixat els braços. La veu narradora li pregunta d’on ve. “De Sant Carles” li respon amb una ganyota semblant a un somriure. El narrador notà certa llambregada d’orgull en la resposta. El vell digué: “ Jo tenia cura dels animals. Vaig ser el darrer en sortir de Sant Carles”. El narrador s’adonà que no tenia pinta ni de pastor ni de ramader. Li preguntà: “Quins animals eren?” “Diversos, vaig tenir que abandonar-los”, respongué l’home amb la roba negra arrebossada de pols. El narrador insistí en la classe d’animals a les què es referia. “Dues cabres, un gat i quatre parelles de coloms”. Els havia deixat, segons deia, queixós, per causa del foc d’artilleria. No havia tingut més remei. Aquelles bestioles, alienes a la tragèdia incivil, eren tota la companyia, tot l’escalf que li quedava a la vida. El narrador esguardà alternativament el pont amb el tràfec humà i l’aspecte, que li recordà l’africà, del delta ebrenc. Li preguntà al vell en quin bàndol estava. L’home li digué que no tenia bàndol. El narrador li digué que allà tan prop del pont no era un bon lloc on estar. I que hi havia camions d’evacuació al desviament de Tortosa. El camions que travessaven el riu anaven a Barcelona. El vell agraí la informació però no tenia esma de moure’s. Només patia pels animalons que havia hagut d’abandonar a sa casa. Pensava que el gat se’n sortiria. Els gats sempre se’n surten. Deixà obert el colomar i el narrador opinà que també se’n sortirien. Les cabres ho tenien més complicat. El narrador insistí en que si havia descansat el millor era anar-se’n d’aquell punt estratègic. Però l’ancià es quedà quiet sobre la pols. Era diumenge de Pasqua. Els feixistes avançaven sobre l’Ebre. Era un dia gris, de núvols baixos que impedien enlairar-se l’aviació. Aquest detall climàtic, i que els gats saben cuidar-se sols, eren tots els naips de sort que l’ancià tenia a la mà fatigada. L’ancià era rapitenc. I el narrador era Ernest Hemingway. L’escena resta immortalitzada en un dels relats breus del mític caçador blanc. La part de la seua obra que, al meu modest parer, va resistint millor el pas del temps. Josep Igual

Lázaro Covadlo será el protagonista de la 9ª Tertulia Literaria organizada por Liter-a-Tulia (Literatura y Psicoanálisis). El coloquio con Lázaro Covadlo, a propósito de su último libro Las salvajes muchachas del Partido y el conjunto de su obra, será la última cita del ciclo organizado por Liter-a-tulia en el curso 2008-2009, donde se han debatido libros de José María Merino, Paul Auster, Irene Némirovsky o Haruki Murakami. La entrada es libre y, aunque lo ideal es acudir al encuentro con la novela leída, los rezagados podrán adquirir, en el restaurante Este o Este, ejemplares de Las salvajes muchachas del Partido con un 20 %. ACTO: Coloquio con el escritor Lázaro Covadlo. DÍA: Viernes 12 de junio, a las 18 horas LUGAR: Restaurante “Este o Este” (C/ Manuela Malasaña, 9). Organiza: Liter-a-tulia (Literatura y psicoanálisis). Al día siguiente, Lázaro Covadlo firmará ejemplares de Las salvajes muchachas del Partido en La Feria del Libro de Madrid: ACTO: Lázaro Covadlo firma ejemplares de “Las salvajes muchachas del Partido”. DÍA: Sábado, 13 de junio, de 13 a 14 horas LUGAR: Feria del Libro de Madrid. FIREX-ARC, caseta nº 20 (Entrada O’Donnell) Estamos de nuevo en Madrid, por lo que en ambos actos, Lázaro Covadlo contará con nuestro apoyo y presencia. ¡Os esperamos de nuevo para brindar juntos por estas “salvajes (y enigmáticas) muchachas” ! Olga Martínez Dasi y Paco Robles Ortega Editorial Candaya Lázaro Covadlo Las salvajes muchachas del Partido Candaya S.L. Una historia para todos escrita por un autor de culto En Las salvajes muchachas del Partido, Lázaro Covadlo —con su reconocida maestría— refiere las andanzas, batallas, amores y desventuras de Baruj Kowenski, uno de esos seres que, dotado de un innato instinto de supervivencia, personifica las vicisitudes de un nuevo judío errante del siglo XX. La novela tiene la rara virtud de atrapar al lector desde las primeras páginas y de convertirlo en testigo asombrado de algunos de los acontecimientos que convulsionaron la agitada primera mitad del siglo pasado. Roberto Arlt, Perón, Isaak Babel, Trotsky o Félix Dzerzhinsky —fundador de la Cheka— son algunos de los personajes reales que se cruzan en el intrincado itinerario del aventurero Baruj. Nacido en Ucrania a finales del siglo XIX, Baruj Kowenski se une al anarquismo y participa en las revueltas del año 1905. Huyendo de uno de los pogroms de principios de siglo, emigra a Argentina donde ejerce de contrabandista, revolucionario, amigo y castigador de rufianes, zapatero remendón en una colonia judía, pistolero e impresor. Regresa a Europa a fin de participar en la Revolución Rusa y se alista luego en las Brigadas Internacionales para luchar en la Guerra Civil Española, donde aparentemente se pierde su rastro. Lázaro Covadlo (Buenos Aires, 1937) entre otros oficios, trabajó como periodista y creativo publicitario. Desde 1975 reside en España, donde la publicación, en 1997, de su volumen de cuentos Agujeros negros, suscitó el entusiasmo unánime de la crítica literaria y lo transformó en pocas semanas en un escritor de culto. Enrique Vila-Matas, Sergi Pàmies, Quim Monzó, G. Martín Garzo, I. Martínez de Pisón, Antonio Muñoz Molina o Juan Bonilla, entre otros, alimentaron lo que dio en llamarse “el fenómeno Covadlo”. Desde entonces, ha publicado las novelas: Remington Rand, una infancia extraordinaria (1998), Conversación con el monstruo (1999), La casa de Patrick Childers (1999), Bolero (2001) y Criaturas de la noche (Premio Café Gijón 2004); y el libro de relatos Animalitos de Dios (2000).