Presentem, la critica de "La Profecia del Laurel" en Italiá: profezia-dellultimo-cataro.pdf Fa aproximadament un any va ser presentat a la premsa de la capital de l’estat el llibre “La Profecía del Laurel”. En aquella ocasió comentàvem a la premsa ebrenca, després d’haver-lo llegit, el fet que, amb tota seguretat, portava el camí de convertir-se en un “best-seller”. I no ens vam equivocar. Un any després, el llibre en qüestió s’ha traduït a sis noves llengües: italià, grec, portuguès, anglès, anglès-americà i brasiler-portuguès. Fins i tot s’està treballant als EEUU per preparar un guió cinematogràfic basat en aquesta novel•la històrica. El llibre està ambientat a principis del segle XIV, quan l’Ordre del Temple havia estat exterminada per mandat de l’Església i el seu últim gran “maestre”, Jacques Bernard de Molay, va morir cremat a la foguera. En aquells moments només quedava una esperança de llibertat en tota Occitània, a pesar de las matances comeses por la croada papal, primer, i pels esgarrifosos interrogatoris promoguts pels exploradors del Sant Ofici en tot l’antic Comtat de Toulouse, i aquest alè de llibertat l’encarnava un home, Guilhelm Bélibaste, el darrer perfecte del catarisme, qui, perseguit sense pietat pels esbirros de la Inquisició, va aconseguir travessar els Pirineus, i entrar als territoris del Regne d’Aragó, travessar Catalunya i arribar a les terres de l’Ebre, on va trobar alguns paisans seus que li van donar suport. Després de passar uns mesos a Flix, Miravet, Tortosa, Horta de Sant Joan, Alcanyís i el Matarraya, arriba a Morella, i més tard a Sant Mateu (Maestrat), essent en aquesta ciutat on va poder presenciar el naixement de l’Ordre de Montesa. Però l’ombra de la Inquisició era molt llarga, i, fins i tot en aquella pròspera ciutat, cruïlla de cultures i filosofies medievals, camuflat d’humil càtar, va arribar un delator del Sant Ofici, un esbirro de l’Inquisidor General de Carcasona, que aconsegueix convèncer-lo per tal que retorne a la seua terra, a fi de donar el consolamentum als seus pares. Però era aquesta proposició una cruel trampa i, en arribar a les terres del comtat de Foix, aviat va ser capturat,essent interrogat i torturat sense pietat, acabant finalment a la foguera però abans de morir cremat por las flames, Guilhelm Bélibaste, el darrer càtar, va llançar al cel una profecia, que encara retrona als fonaments del Vaticà… Església, poder, inquisició, tortures...són termes que desgraciadament han estat massa vegades lligats; i la història, per desgràcia, segueix repetint-se al dia d’avui en massa indrets. Joan Pau II va demanar perdó públicament per les vegades que l’Església no ha estat històricament a l’alçada, posant-se al lloc oposat del que predica. I la història, malauradament, segueix repetint-se, massa sovint, al dia d’avui. “La profecía del laurel” (El secreto del último cátaro), editada per Planeta, és la primera novel•la històrica de l’escriptor Jesús Ávila Granados, (www.jag.es.vg), després de 42 assajos. En aquesta trepidant història, Ávila recupera un personatge medieval que havia passat quasi desapercebut per a molts historiadors, tant francesos com hispans. Bélibaste narra l’epopeia dels 16 últims anys de la seua vida, en primera persona, i això fa que el lector quede atrapat des de la primera a l’última línia del text. Em permeto de recomanar-los la seua lectura. Joan Panisello Chavarria www.panisello.net

Aquest 10 de maig, l’escriptora Imma Monsó ha obsequiat el Club de Lectura de Tortosa amb la seva presència, gràcies a la col•laboració de la Institució de les Lletres Catalanes. Els comentaris s’han centrat en l’obra seleccionada pel Club, Tot un caràcter, però l’autora ha fer un breu repàs a la seva trajectòria, tot i que gran part del temps s’ha esfumat ràpidament en una tertúlia sobre els diversos temes que anaven sorgint arran dels seus llibres. Tot un caràcter és potser la novel•la que va servir a l’Imma Monsó per a sobresortir a la narrativa catalana. Publicada el 2001, narra les relacions entre una mare i una filla, a mig camí entre l’amor i l’odi, entre la dependència mútua i la necessitat de viure nous camins. La filla viu aclaparada pel caràcter de sa mare, impetuosa, capaç de portar-se la contrària a si mateixa segons les seves conveniències, inepta per a ser feliç, per a viure el present. Com diu al llibre, “La mamà era temible quan disposava d’energia, que era gairebé sempre, i si te la volia dedicar tota ja podies començar a córrer”. La seva convivència comporta conflictes, teixits hàbilment amb humor per l’Imma Monsó, fins que cadascuna d’elles aprèn que el paper que juga en aquesta relació no és ben bé el que desitjava...L’autora ens ha comentat multitud d’anècdotes al voltant de la creació de l’obra. La idea va sorgir quan algú va preguntar-li com era sa mare. La resposta no era fàcil, calia una llarga reflexió el fruit de la qual ha estat Tot un caràcter, tot i que no es tracta d’una novel•la autobiogràfica, almenys totalment. Ha estat inevitable comentar també la seva darrera novel•la, la premiada Un home de paraula, basada en un fet real tan traumàtic com la mort del seu home. L’obra no cau en un sentimentalisme fàcil, al contrari, fins i tot es pot gaudir dels tocs d’humor que acompanyen sempre l’autora, que ha fet servir la seva escriptura, en certa forma, com a teràpia: “utilitzo constantment una arma poderosíssima per conjurar l’enyor de la mort: la paraula.” El Club de Lectura de Tortosa es tornarà a reunir el 18 de juny per comentar una divertida i original novel•la El moliner udolaire, de l’autor finlandès de més èxit, Arto Paasilinna. Els interessats poden posar-se en contacte al correu clubdelectura@tortosa.altanet.org o a la mateixa Biblioteca Marcel•lí Domingo. Jesús M. Tibau Coordinador del Club de Lectura de Tortosa http://jmtibau.blogspot.com

Companys de lletres (8): Vicent Pellicer company-de-lletres-vicent-pellicer.pdf A Vicent Pellicer l'hem enredat de tal manera que l'hem convertit sense voler-ho en una mena de poeta oficial del Centenari de Joan Cid i Mulet. La meva dona, Araceli Aguiló, llicenciada en Filologia Catalana, sempre repeteix que els poemes de l'intel•lectual jesusenc en boca de Pellicer agafen tonalitats mítiques. Li hem fet recitar, no sé quantes vegades, el poema "La cançó de l'Ebre", un càntic vibrant que amb la seua veu realment posa la pell de gallina. Vicent Pellicer és un poeta jesusenc, que està enamorat de les salvatgines i del somriure dels esquirols, i en fa bandera tothora d'aquest fet. Companys de lletres (7): Octavi Serret Un llibreter d'una altra pasta Octavi Serret no és un llibreter qualsevol, és una màquina de potenciar el món del llibre i un entusiasta de la literatura escrita a casa nostra. A tots els autors amteurs ebrencs ens té enamorats, perquè sabem que amb ell tenim un company fidel i un servidor autèntic de les lletres. Els companys que el coneixen saben que no exagero. La seva és una llibreria petita de Val-de-roures que té de tot, mai millor dit. Demàna-li un llibre i remourà cel i terra per a aconseguir-lo. Veure'l vendre és una autèntica delícia, per la passió que li posa. El vàrem convidar al programa "Lletres Ebrenques" per a parlar de la literatura del Matarranya. Es va mostrar més entusiasta que ningú altre amb la gran quantitat d'autors matarranyencs que estan sortint darrerament. Va parlar de Silvestre Hernández, Lluís Rajadell, Susanna Antolín, etc. També es va mostrar partidari de l'aprovació definitiva de la Llei de llengües d'Aragó, que dignificaria la llengua parlada a la Franja, el català, i al mateix temps donaria una empenta al fenomen literari en la llengua nativa. Segur! Octavi Serret fa molts anys que va creure en Internet com a mitjà de potenciació del seu negoci. Ha fet diverses apostes on line, però ens referirem a la darrera per la importància que té. Ens ha creat un fòrum literari per a ús dels autors de les comarques de l'Ebre, Matarranya i Maestrat. A més, ha parlat amb l'editorial Cossetània per tal que els contes publicats al blog ebrenc de Serret llibres puguin ser publicats en format paper aquest estiu, prèvia selecció. Una altra bona notícia, ja que ens permetrà repetir aquesta sensacional experiència que és publicar llibres de reculls de contes, com darrerament hem tingut l'oportunitat de fer amb "L'Altre Nadal" i "Estius a l'Ebre" de l'editorial Aeditors del Perelló. El llibre és la seva vida. Octavi Serret el company ideal de tot escriptor. Ell ens defensa i nosaltres l'hem de defensar igualment. Com diuen els amics Paquita Aliern i Jesús M. Tibau: Al costat d'ell et fas un tip de signar llibres. Que bonic, oi! Va per tu, Octavi. I la ploma ens fa agafar empenta/ una nova venda, un nou lector./ Sí, escrivim per crear món/ per endinsar-nos en la història somniada/ per fer del somni la realitat sincera./ I ens nodrim d'amics amb anhels comuns,/ amb força fugissera i plena,/ amb recança d'una cultura de primera. I ens donem les mans plegats/ per un futur de tots, ebrenc/ i d'eixa terra que banya el Guadalop/ vora un port que parla amb accent nostre. Companyes de lletres (4): Francesca Aliern companyes-de-lletres.pdf Francesca Aliern, novel·lista, signant llibres a la Llibreria Serret de Val-de-roures. Paquita Aliern és una molt bona amiga meva, i és xertolina de peus a cap. Ella retrata el seu poble, la seva gent, el seu parlar (parlen en cançoneta), els seus costums, la seua història. Amb Paquita parlem de moltes coses, de gent que ens agrada i d'altres que no tant. Ens en riem plegats i tenim molta alegria quan ens veiem. En les darreres eleccions municipals vàrem tenir alegria compartida, malgrat que vivim en dos municipis diferents i queien dos governs (malgoverns) de signe distint. Ella ha vist com quedava derrotat el sisè de cavalleria per part dels Sioux (Paquita ja m'entén!). Paquita Aliern ha estat el gran fitxatge de Cossetània. Acaba de presentar la seua darrera obra, Camins, a Barcelona i ha estat tot un èxit, la qual cosa és complicada pels autors que provenen de vora l'Ebre. Tenim un país tan acomplexat i desestructurat! Si he de recomanar una novel·la seua, em quedo, per suposat, amb Sabó Moll (2006), la qual està condemnada a ser tot un clàssic de les lletres ebrenques. Conjuntament amb El Pont de la Solitud (2004) i l'esmentada, Camins (2007) formen una trilogia que retrata els anys 1940-50 i 60, que ha estat rebuda aclaparadorament pel públic. Les primeres novel·les de Paquita eren en castellà i tenien un to sentimental. Ella sempre tracta temes concernents amb els problemes de la vida i crea dramatisme vivent: No Llores Laura (la problemàtica de la droga), Un otoño toda una vida (la relació homosexual i lèsbica), La Canela (el transvestisme), etc. Una de les seues millors narracions és La Menestrala, altra volta en català, que ens en fa cinc cèntims d'un cèlebre personatge que bé mereixia una ficció. Sempre disposada a col·laborar en fets culturals i literaris, què seria un Sant Jordi vora l'Ebre sense l'obra pertinent que ens baixa de l'Assud riu avall. La vaig convidar a representar la Xerta literària al programa Lletres Ebrenques el passat mes d'abril, i li vaig posar La Internacional com a música de fons. Es va emocionar i va reivindicar la necessitat de recuperar el significat d'aquesta cançó en aquest món globalitzat que ens han imposat. És solidària! He realitzat diverses presentacions de l'obra de Paquita i m'he sentit sempre molt còmode al costat d'una persona senzilla i d'una literata de cap a peus. Endavant les atxes, Paquita! Companys de lletres (3): Jesús M. Tibau company-de-lletres-jesus-m%c2%aa-tibau.pdf Jesús M. Tibau és un dels grans narradors actuals dels Països Catalans. Em permeto dir-ho, no només per l'apreci personal que li tinc, sinó perquè la seva incipient carrera literària així ho corrobora. Natural de Cornudella del Montsant al Priorat, resideix a Tortosa des de fa més de 20 anys, on treballa com a funcionari municipal. Escriu contes, i malgrat que com he dit anteriorment és funcionari, sempre diu amb ironia que no aspira a "viure del cuento". Ha publicat els llibres "Tens un racó dalt del món" i "Postres de músic", a la vegada que ha participat en reculls col•lectius com "El brogit de l'Ebre" (Cossetània, 2003), L'altre Nadal (Aeditors, 2006), Estius a l'Ebre (Aeditors, 2007) i Contes coordinats (Montflorit, 2006). "Postres de músic" el va consolidar literàriament, donat que va guanyar el prestigiós premi de narrativa curta Marià Vayreda, que atorga l'ajuntament d'Olot (Garrotxa), un dels millor remunerats de la literatura catalana. Reivindico aquest recull com un dels millors publicat per un autor ebrenc, donada la seva originalitat i talla literària. Amb Contes Coordinats va tenir la possibilitat de publicar al costat dels millors narradors actuals del país, amb la qual cosa feia un pas endavant literari considerable. Vivim a la perifèria de la perifèria i als escriptors comarcals els és molt difícil fer-se un nom al rovell de l'ou de la cultura nacional. L'amic Tibau disposa d'un bloc literari molt actiu des de fa poc, "Tens un racó dalt del món". Jo mateix el vaig engrescar a tirar-lo endavant durant la xerrada sobre "La blocosfera ebrenca" que realitzàrem durant la 1 Fira literària Joan Cid i Mulet al mes de febrer. En el seu bloc publica habitualment Jocs literaris que han esdevingut molt populars. També disposa d'una pàgina web com a membre de l'Associació d'escriptors en llengua catalana. Jesús Tibau ha estat un dels fitxatges estel•lars que hem incorporat al Centenari de Joan Cid i Mulet. Ens ha ajudat moltíssim en l'organització de l'esmentada fira i en la difusió del nostre ideari. Com a coordinador del Club de Lectura de la biblioteca Marcel•lí Domingo de Tortosa s'ha encarregat d'organitzar la lectura de la novel•la "Destins" (Mèxic, 1947) de l'intel•lectual jesusenc, que tindrà lloc durant el mes de setembre. Ha estat l'escriptor que més vegades ha pres part en el programa radiofònic "Lletres Ebrenques", ja que ens va acompanyar al mes de febrer per parlar del Club de lectura, posteriorment el 2 d'abril en motiu del centenari de Cid i Mulet, i el 17 de maig en l'homenatge a Joaquim Garcia Girona, durant el qual va fer el paper del gran poeta del Maestrat i de la Renaixença valenciana en l'entrevista virtual que havia preparat l'estudiós Òscar Pérez. Entre els seus projectes de futur està l'edició d'un nou recull de contes, de la qual aquest cop se n'encarregarà l'editorial que més aposta pels autors de casa nostra, Cossetània Edicions de Valls, als dirigents de la qual només els puc dir: "Heu fet un excel•lent fitxatge". Compartim amics i projectes comuns. Estem en el mateix carro literari. Ens apreciem i col•laborem mútuament. Formem part d'un incipient entramat literari que vol fer sortir l'Ebre català en el mapa literari nacional. Ens en sortirem??? L'any passat vaig realitzar la presentació de Postres de Músics a la Fundació El Solà de la Fatarella. M'encantaria ajudar-lo en una nova presentació del futur recull, ja que la lectura dels seus contes és un plaer. Va per tu, Jesús: Narro quatre coses amb una ploma/ que sent l'ànsia creadora de món./ Visc amb lletres i amb paraules./ Estimo la vida i en creo de nova/ per viure intensament aquests jorns/ innats, de joia creativa, encenall!/ En el regust de l'anhel d'escriptor/ sorgeixen esperances eternes i vives,/ plasmen il•lusions que desperten un crit/ de lloança a la vida més vida. Companys de lletres (1): Albert Pujol company-de-lletres-albert-pujol.pdf Jesús M. Tibau, una de les veus narratives més importants de les Terres de l'Ebre en l'actualitat, ha definit Albert Pujol com a "fera". I no hi ha per a menys! Aquest jove informàtic que treballa al Consell Comarcal del Baix Ebre és president del CERE (Centre d'Estudis de la Ribera d'Ebre), comissari del Centenari d'Artur Bladé i Desumvila, webmestre de www.llibresebrencs.org, Director de la Fira del llibre i l'autor ebrencs, membre de l'Associació cultural Artur Bladé de Benissanet, i disposa d'un programa a Ràdio Móra d'Ebre des d'on difondre el fet literari ebrenc. Amb Albert Pujol m'uneixen infinitat d'inquietuds i una estreta amistat i col•laboració. Estem en el mateix carro, com popularment es diu a casa nostra. Ens hem recolzat mútuament en l'organització dels centenaris de Cid i Mulet i Bladé Desumvila, que estan resultant tot un èxit. Ell mateix es va encarregar, conjuntament amb Jordi Morera, del disseny del portal www.cidimulet.org i ens va assessorar en l'organització de la fira literària Joan Cid i Mulet. Participo activament en el portal dels llibres ebrencs, el qual ha servit com a plataforma ideal de difusió de tot l'entramat literari de les comarques centrals dels Països Catalans. Recentment, em va demanar que escrigués un article per a la revista "L'aufàbiga" que edita l'Associació Artur Bladé de Benissanet. He de dir que he publicat un miler d'articles en una cinquantena de publicacions, i cap havia estat tan magníficament publicat com aquest: "Benissanet un poble mític de la literatura catalana" (el text, el vaig incorporar al blog). Diumenge passat vàrem tenir un altre exemple formidable de la seva capacitat organitzativa en la IV edició de la Fira del llibre i de l'autor ebrenc de Móra d'Ebre. L'ambient que visquérem va ser veritablement inoblidable. Albert Pujol es va casar el passat mes d'octubre i se'n va anar a l'Argentina, no sé si a buscar la mare de Marco (com diu la meua filla). Va tornar, però, i carregat de piles, ja que no ha parat ni un moment des d'aleshores. S'ha convertit en una peça fonamental per al desenvolupament literari d'aquesta terra cruïlla que uneix Ebre-Maestrat-Matarranya. I en les properes tres setmanes ens queden tres actes importantíssims per a tots dos: la presentació de l'Obra Completa de Bladé a Amposta, la qual tinc l'honor de fer jo mateix; les dues conferències sobre Bladé i Cid i Mulet que es realitzaran a l'Ateneu barcelonès el dia 27 de juny; i el curs acadèmic de la URV que ha d'analitzar l'obra i personalitat dels dos grans literats ebrencs de l'exili durant els primers dies de juliol. Divendres passat va ser el convidat del programa "Lletres Ebrenques", vàrem xerrar de tantes coses comunes i hauríem pogut fer-ho durant tot el sant dia. Crec que era merescut començar aquesta nova secció del meu blog amb Albert Pujol, motor de les lletres ebrenques. Gràcies, Albert! Companyes de lletres (9): Dolors Queralt companyes-de-lletres-dolors-queralt.pdf Dolors Queralt al costat de Ferran Bel (alcalde de Tortosa) i Pere Panisello (alcalde de Jesús). Avui Dolors Queralt, regidora de cultura de l'EMD de Jesús, és molt feliç. Se sent políticament realitzada perquè era membre de la llista guanyadora a les eleccions municipals de Tortosa i a la del seu poble de Jesús (com a Entitat Municipal Descentralitzada es vota una altra papereta per separat). Des de la simpatia i apreci personal, em congratulo de la seua felicitat. Dolors és la companya de viatge ideal en aquest nodrit centenari que estem celebrant de l'intel•lectual i escriptor catalanista, Joan Cid i Mulet. Voldria afegir diversos mots al seu nom: entusiasme, treball, eficàcia, imaginació, constància. He participat en nombrosos projectes culturals, en la majoria dels quals sota condicions molt precàries. Aleshores, el que més em sorprén de treballar al costat dels companys de l'EMD de Jesús és l'eficàcia en resoldre els problemes. Després d'una reunió on has posat damunt la taula cinc temes, cal esperar la propera en la qual 4 i mig estaran solucionats. Chapeau, que diuen els francesos! A més, una cosa molt dífícil en política: sabent perfectament de quin peu calço, sent conscients que no sóc votant de la seua formació política i que tinc una ideologia molt definida, m'han donat el 100% de suport en tots els meus projectes, la qual cosa els honora més encara. Dolors Queralt és mestra de música en un col•legi de primària al barri de Ferreries de Tortosa. Casada i amb un fill, sempre va corrents d'un lloc a un altre per poder compaginar família i activitat pública. A vegades es col•lapsa i deprimeix, ja no pot més. Demà torna a la càrrega i a tirar endavant tot el que porta en ment. Al seu actiu com a regidora, hem de posar per damunt de tot el seu paper de responsable de la Banda de música Martines i Solà i de l'escola de música de Jesús. Un poble xicotet amb una empenta musical de primera línia! Exposicions de pintura, presentacions de llibres, tallers genèrics culturals, enlairen una vida cultural molt important a la població. Enguany, en motiu de la celebració de la 1 Fira del llibre "Joan Cid i Mulet" al febrer, em va sorprendre adonar-me que a part del certamen firal que coincidia amb la Fira de l'oli hi havia sis actes culturals molt remarcables. I en les properes setmanes hem de treballar plegats novament per dos actes de prestigi cultural i acadèmic: la conferència sobre Cid i Mulet a l'Ateneu barcelonès del dia 27 de juny i el curs Literatura Ebrenca de l'exili que tindrà lloc a les noves instal•lacions de l'EMD. Els de Jesús pensen. Aquesta frase potser els lectors no l'entendran, ella sí. És en record d'un polític funest per a la ciutat i per a la cultura catalana, que sortosament haurà de seure a la banqueta en aquesta legislatura. Va per tu, Dolors: El poble respira i viu, i en calma/ aïllada i sense pressa/ de matinada es desperta,/ i veu en el seu horitzó la muntanya/ i el riu que baixa per la plana/ i s'alimenta./ A les botigues i al camp/ i també ara a la fàbrica/ tothora plens de feina l'home i la dona/ fan una pinya necessària./ I el cafè proporciona/ la tertúlia i la partida de cartes/ i el tavac i la copeta/ que mai faci falta./ Mentre a casa/ les velles cosen darrera la persina,/ ajuda a passar les hores/ de la tarda i assabentades/ de tot el que passa./ I tantes altres coses/ que ens donen/ una vida laboriosa, tendra/ i de vegades massa rutinària. Companys de lletres (13): Àlex Ferrer company-de-lletres-alex-ferrer.pdf Presentació d'Estius a l'Ebre a Tortosa Àlex Ferrer és dissenyador gràfic i dirigeix l'Editorial Aeditors d'El Perelló (Baix Ebre), on resideix des de fa 10 anys. És un home de ciutat que va voler canviar d'aires i instal•lar-se en una població petita que compta amb un molí de vent com a emblema. Al Perelló hi ha hagut canvi polític recentment i Àlex, de ben segur, està satisfet d'aquest canvi que ha d'enterrar l'etern caciquisme que acompanya massa sovint alguns dels nostres pobles. La seua dona serà la nova regidora de cultura. Sempre em complau que ERC arribi a les regidories de cultures ja que el nostre país necessita de gent nacionalment forta. Aeditors és una editorial jove que ja ha fet apostes importants. Vaig entrar en contacte amb Àlex Ferrer en motiu de l'edició del recull de contes ebrencs "L'Altre Nadal" (2006), en el qual vaig publicar el meu conte "La foto de l'Arnau". L'experiència va ser positiva per la qual cosa ha tingut continuació amb "Estius a l'Ebre", que ha aplegat 21 autors de casa nostra, en el qual he publicat el conte "Deadline". Una de les apostes d'Aeditors ha estat l'edició d'un excel•lent llibre de poesia, "De la mà de la meva filla" d'Albert Guiu, un excel•lent poeta guanyador del premi Martí i Pol. També ha apostat per les traduccions de clàssics com Òscar Wilde o l'edició de contes infantils de Josepa Vilurbina o M. Cinta Moreso. Una de les propostes interessants d'Aeditors és l'edició de contes històrics, en els quals està treballant la companya Cinta Arasa. M'ha agradat col•laborar dos cops amb Àlex Ferrer i de ben segur que tindrem noves possibilitats de col•laboració. A més, s'ha de reconèixer valentia en tirar endavant un projecte editorial a les Terres de l'Ebre ja que aquest camp compta amb molts projectes fallits històricament. Amb Àlex coïncidim ideològicament i amb molts altres aspectes de la vida. S'ha convertit en un referent per als autors de casa nostra: Va per tu, Àlex: Companys de lletres (15): Paco Tafalla company-de-lletres-paco-tafalla.pdf A finals del mes de gener, Paco Tafalla, director d'Antena Caro Roquetes, em va fer dues entrevistes sobre dos temes d'actualitat: la blocosfera ebrenca i el centenari de Joan Cid i Mulet. Quan acabàrem la segona entrevista em va proposar de realitzar un programa de difusió de la feina dels literats de les nostres comarques. D'aquesta manera va sortir "Lletres Ebrenques", un programa que s'ha emès cada divendres al matí en directe i que ha donat uns fruits molt positius. Em sento molt satisfet d'haver pogut retre homenatge a tot un seguit de pobles com: Xerta, Flix, Jesús, Campredó, Benassal, Rossell, Alcalà de Xivert, Móra d'Ebre, Val-de-roures, etc. Hem homenatjat a la vegada figures cabdals per a les nostres lletres com Artur Bladé, Joan Cid o Joaquim Garcia Girona, al costat de literats actuals de la talla de Jesús M. Tibau, Francesca Aliern o Andreu Carranza. He pogut fer "el meu programa", en el qual podia incorporar tot allò que creguera oportú, sense limitacions de cap tipus. Amb Paco Tafalla he tingut una relació cordial, sabedors que fèiem un programa que només es pot emetre en una emissora pública, lluny d'audiències o reclams populars. Era una aposta personal del director per tal de dotar l'emissora d'un nou programa cultural, al costat d'alguns ja existents com "la tertúlia" d'Òmnium cultural que dirigeix el locutor i amic Conrad Duran. Ja hem acordat reemprendre les emissions al mes de setembre, en les quals tornaran nous homenatges a mites de les lletres ebrenques com Cristòfol Despuig, Pere Labèrnia o Francesc Vicent Garcia "Rector de Vallfogona", i reconeixement a autors actuals com el poeta jesusenc Vicent Pellicer. Un altre dels grans mèrits de Paco Tafalla és haver dotat una emissora petita com Antena Caro d'una pàgina web de gran qualitat. Poques emissores gaudeixen d'aquest espai a internet amb actualitzacions diàries i bona qualitat d'imatges i sons. "Lletres ebrenques" es pot escoltar posteriorment per internet i ens aporta un bon nucli d'oients. Havia de fer, doncs, aquest reconeixement merescut a un company de difusió de les lletres ebrenques. Va per tu, paco: Companys de lletres (6): Emili Bonet company-de-lletres-emili-bonet.pdf Emili Bonet és per damunt de tot un gran artista polifacètic. El vaig conèixer farà uns 6 anys quan ell assistia a les meves classes d'italià. Ja tenia més de 70 anys i encara mantenia intactes les seves ganes d'aprendre i col•laborar a enfortir l'empresa familiar. A partir d'aquesta curiosa relació professional, vàrem entaular una bona i fructífera amistat que em va permetre indagar en la seva vida artística i redactar una biografia molt sui generis, que ha vist la llum en els darrers mesos, de la qual em sento molt satisfet. De la seva faceta artística, destaco sobretot la seva obra escultòrica. Companys de lletres (5): Rafel Duran company-de-lletres-rafel-duran.pdf Amb l'ampostí Rafel Duran formem una mena de tàndem literari, que ens permet compartir totes les nostres sensacions de l'art d'escriure. ens considerem tots dos com simples afeccionats a l'escriptura, i així volem remarcar-ho. Probablement hauria d'haver estat la persona que encapçalés aquesta sèries de "Companys de lletres", però problemes amb la seva foto (no l'he poguda incorporar) ho ha anat endarrerint. Rafel Duran es va incorporar al món de les lletres rebent un guardó molt sentimental: el premi Cid i Mulet de 2005 amb el conte "El paquet". Posteriorment ha guanyat el Sant Jordi de Santa Bàrbara (Montsià) i un altre a Ulldecona. També va rebre el seu guardó poètic a la seva població de residència actual, L'Aldea (Baix Ebre). El seu darrer any literari ha estat força intens. Ha perdut la virginitat, l'anonimat volia dir (o bé ser el mateix). Va publicar un conte al recull "L'altre Nadal", novembre de 2006, amb la qual cosa en aquesta vida només li mancava plantar un arbre (probablement, encara no ho ha fet). Companys de lletres (2): Òscar Pérez company-de-lletres-oscar-perez.pdf Amb Òscar Pérez ens vàrem conèixer on line i en poc temps hem bastit una bona amistat i una fructífera col•laboració. Estima personal, sobretot. Aquesta és, sens dubte, una de les grandeses que ens aporten les noves tecnologies. Natural d'Eslida (1972) a la Plana Baixa, un poble xicotet situat en plena serra d'Espadà, va entrar en contacte amb mi mitjançant un mail després de la lectura en aquest bloc d'un article meu sobre Mn. Joaquim Garcia Girona (Benassal 1867 - Baeza 1928), un dels grans poetes valencians de la Renaixença. Val a dir que Òscar ha realitzat diversos estudis sobre l'obra de l'il•lustre poeta maestratenc, entre els quals l'edició del poema èpic "Seidia" (Saó Edicions, 2000), la gran epopeia del poble valencià. Primer que tot, em va donar la benvinguda afectuosa als estudis garciagironencs (si és que es pot dir així), la qual cosa és d'agrair en aquest món de la investigació que compta "amb alguns sectaris solts" (com diem al meu poble), que es creuen propietaris del tema que estan investigant. A partir d'aquí, tot ha estat bon feeling i ganes d'aprofundir l'amistat. Per curiositats de la vida, jo feia uns quatre anys que havia intentat infructuosament contactar amb ell, quan estava redactant el meu treball "La Renaixença del Català literari vora l'Ebre" que va rebre un accèssit al premi "Enric Bayerri" de 2005, d'història i estudis biogràfics . Emigdi Subirats

Tota mena de sorolls plaents s’havien anat apoderant de l’ambient, a poc a poc però sense pausa. Era tot un espectacle al ralentí. El ritme s’accelerava només a estropades, amb sobtades embranzides puntuals. Sonaven un seguit d’entonacions musicals que es transformaven amb rapidesa inusitada en sons alts i baixos, aguts i greus, depenent de la posició de cadascun dels cossos. Plegats semblava com si estiguessin component una memorable simfonia, potser en do major. Tots dos amants es mostraven com a mestres virtuosos de la composició, els quals semblava que volien deixar testimoni sonor del fet que tenien uns excel•lents coneixements de diferents tipus de cadències. Provocaven mecànicament gemecs d’èxtasi corporal que s’escampaven arreu amb facilitat i aportaven una atmosfera de veritable calidesa. La Cristina sabia com muntar-s’ho. Era una veritable tigressa que tenia prou fam per devorar tot l’aliment que tenia al davant, i no sentir-se mai excessivament plena. L’Albert, quan li plaïa, era el convidat de pedra d’una sessió musical dirigida per una orquestra sumptuosa amb vareta femenina. El toc final masculí va ser un crit d’aquells que fan història. L’Albert havia arribat al màxim de les seves forces. Havia escampat quatre cops el líquid durant més de dues hores d’intens joc corporal. Se sentia completament exhaust. La son el va vèncer amb rapidesa. La nit havia estat tan intensa i agitada que li calia un descans llarg.La Cristina va posar-se a sobre el vestit, i no va preocupar-se de recollir la roba interior del terra. No valia la pena, estava totalment estripada. Havia d’agafar el metro abans de dos quarts d’una de la matinada, i no li quedava gaire temps a perdre. Era encara una nena que tenia fixats uns horaris estables d’arribada a la llar familiar. Acabava de complir els divuit anys, i la seva vida estava marcada per dos fets i dos tarannàs distints: era estudiant de professió i especialista amb el seu cos a les hores lliures. I el seu cos era esplèndid. Un altre dels seus mèrits requeia en què no era en absolut una professional remunerada, sinó que el seu professionalisme quedava reflectit en l’alt rendiment dels seus actes. L’Albert va fer allargar la nit de debò. Varen sonar les dues, les tres i les quatre de la tarda. Res no es movia en el seu llit. L’Antoni va obrir amb tota franquesa la porta del pis. Disposava de les claus des de feia més de dos mesos. Era un habitacle modern, amb dues habitacions espaioses i un bany de somni que servia com a espai d’usos múltiples. Va entrar a la cambra de l’Albert i va besar-lo als llavis tendrament fins a cinc vegades, per després passar-li la mà amb suavitat per tot el cos. Finalment, l’Albert va obrir els ulls amb timidesa. A l’Antoni, que tenia moltes ganes de gresca, no li va ser difícil d’aportar-li un accelerat toc d’escalfor al càlid despertar. Les seves mans varen tornar a transcórrer cada part de l’esportiu cos de l’Albert. Havia estat un nedador espectacular quan era encara un adolescent. Li va agafar la verga ja molt dura i li va fer una sèrie d’exercicis acompassats. Va ser una estona curta però viscuda amb gran intensitat. L’Albert acabava de sortir del món de la son, i tornava a sentir-se exhaust. L’Antoni ja havia realitzat la seva funció i va desaparèixer sense dir ni piu. Mai no li apetia entaular conversa després d’haver aconseguit alliberar els instints amb total llibertat. L’Albert va seure al sofà i es va preparar un got de whisky amb gel. La seva ment girava i girava amb diversos capficaments, que com una roda tornaven al mateix indret. Els seus actes eren de pel•lícula. Es va autoconvèncer que si sabia explotar-los podria aconseguir alguns beneficis pecuniaris extra. Seria el complement ideal per a la satisfacció corporal que ja rebia amb tanta freqüència. Calia posar-se en contacte amb el seu antic company de col•legi Ignasi Vidal. Havien cursat el batxillerat junts en un col•legi de l’Opus Dei, on havien après que el cos humà disposava de mil funcions amb milions de possibilitats, mentre que les d’anar al lavabo eren les més secundàries. L’Ignasi era avui dia un conegut director de cinema impúdic, i havia obert recentment un “sex shop” a la plaça de la catedral de Barcelona. La proposta que li havia de fer l’Albert segur que seria molt temptadora per a un empresari del cos com era en Vidal. Era gairebé mitja nit quan l’Albert va suplicar a l’Antoni que li tornés a fer una visita. Li va dir que no podia agafar la son sense la seva presència física, i que ja havia provat anteriorment de fer córrer la imaginació mentalment però no havia donat cap resultat aquest cop. L’Antoni ho va enllestir veloçment. Va exercir aquest cop exclusivament de mascle, i tot llest. L’Albert ja tenia la primera escena que cercava. L’Antoni va marxar després d’encendre una cigarreta i posar-li al company tot el fum dintre la boca. Aquest era el seu comiat habitual en nits de pressa. No va obrir boca. Poc després, l’Albert va prémer l’off del monitor que l’exalumne de la Santa obra d’Escribà de Balaguer li havia facilitat. Eren dos-quarts de vuit del matí quan va trucar a la Cristina. A ella també li va suplicar una visita. Era necessari que fes campana a primera hora de col•legi. Només faltaria a la primera classe, donat que ell li va assegurar pel davant i pel darrera que en tindria prou amb mitja hora. No li va costar gaire convèncer-la, car vint-i-cinc minuts després ja estava follant als seus llençols. Aquest cop va ser molt curt, però amb la Cristina els segons valien or i no calia perdre el temps amb afers banals. Quan va escampar líquid per segon cop, va aturar-se, va encendre una cigarreta i li va ordenar amb geni a la Cristina que marxés. Ell era un escriptor freelance, i tot i que no tenia ningú que el manés havia d’establir un horari laboral si volia guanyar-se les garrofes amb placidesa. Va engegar l’ordinador i va posar ordre a tots els detalls. Era una història eròtica i passional, passional i eròtica. No, era una història senzillament pornogràfica, en la qual no valien els sentiments. De fet, era un follar per follar. Així ho havien volgut la Cristina i l’Antoni, que encara no es coneixien, perquè així li anava bé a ell. Ningú podia sospitar el seu doble joc, però fins i tot quan ho sospitessin podria a arribar a ser més fascinant encara. L’Albert sentia com li muntava la temperatura mentre redactava cadascuna de les escenes. No li havia passat mai abans. De fet, era el primer cop que escrivia aquest tipus de literatura. L’art literari dels sentits. Li va venir sobtadament al pensament una curiositat: - Què en pensarien els editors i altres companys de gremi de la seva nova vessant narrativa? I li produïa encara un escalfament més colossal. Se la sentia granítica, i hagués volgut tenir l’Antoni o la Cristina, la Cristina o l’Antoni, què més dóna!, al seu costat. No podia més, i encara no era migdia quan va haver d’aturar-se per trobar-hi una solució puntual en solitari. Òbviament, primer es va haver de molestar en posar l’on al monitor. Després de l’accidentada aturada, va estar redactant la història durant hores. No va necessitar ni tan sols fer un incís per dinar. És fàcil d’entendre que l’estómac no era la seva part del cos més exigent. Va aconseguir escriure amb la temperatura completament normal. A hores d’ara és convenient informar-los que l’Albert era l’autor de deu novel•les, tres reculls poètics, vuit peces teatrals i dos assaigs sobre el noucentisme i el modernisme en la literatura catalana. Era un escriptor de moda, que havia guanyat tota mena de guardons del màxim prestigi. Les dues paraules que el definien literàriament eren: intel•lecte i talent. En canvi, cap dels gèneres literaris anteriors li havien produït un plaer tan ciclopi. Acabava de descobrir que l’art de l’escriptura era una finestra oberta de bat a bat, i que amb aquest nou gènere literari que acabava de descobrir se sentia més que realitzat. L’Antoni va acudir sense haver estat cridat a les nou en punt del vespre. La seva presència va ser considerada com una veritable benedicció del cel. Aquest cop l’Albert va agafar la iniciativa d’un primer moment, i va fer-lo sentir Julieta enlloc de Romeu. Va fabricar un dels actes més brutals i espectaculars dels que ell es podia recordar. L’Antoni va tornar a marxar sense dir bona nit. Era un costum o no tenia esma per pronunciar un mot. El seu pensament estava centrat únicament en la màquina de plaer inacabable que acabava de deixar en aquell pis modern i elegant de l’Eixample barceloní. La catedral del sexe dur. L’Albert va apagar el monitor immediatament, després d’haver contemplat amb atenció la seva darrera obra que sense cap mena de dubte seria altament apreciada. L’Albert era un literat vocacional. Genuí. Tenia el mèrit de ser molt constant en la seva feina, ja que aprofitava tots els instants d’inspiració. Es va posar a redactar fins ben entrada la matinada. La història li agradava, l’argument era genial, i el desenvolupament de la narració depenia de la realitat. El fruit es veuria ben aviat. Quan els ulls ja se li anaven tancant, va disposar-se a anar a l’habitació. Va haver de tornar a alliberar-se sol, ja que no era el moment adient per trucar la Cristina, donat que ella vivia amb els seus pares i germans, mentre que a l’Antoni ja l’havia deixat arreglat per una llarga estona. A les nou del matí va rebre una molt grata sorpresa. A la Cristina no li apetia anar a la primera classe del dia a l’institut. Havia d’anar de pressa perquè a les deu tenia matemàtiques, i no se la volia perdre car tenia un professor molt exigent. Era una alumna de matrícula d’honor en gairebé totes les assignatures, i aspirava a diplomar-se amb la màxima nota del batxillerat. La disbauxa carnal va durar vint minuts i tres segons, i va igualar qualsevol activitat orgàsmica anterior. La Cristina va haver de marxar com un llamp, si no volia que li tanquessin les portes de l’institut. Era una estudiant molt aplicada i eficient. Ja coneixem doncs dues facetes complementàries que enriquien la vida d’una jove molt activa. Van passar set dies calcats per a l’Albert. Les mateixes activitats. Per parlar en plata: Escrivia i follava, i amb el monitor engegat. Tot funcionava com ell tenia previst. Estava convençut que es trobava en el punt culminant de la seva trajectòria literària, ja que se n’havia eixit dels gèneres habituals i havia aconseguit ser del tot innovador, tal com li demanaven molts dels crítics literaris del moment. És hora de fer un salt qualitatiu en la història. La Cristina aparegué un dimecres la tarda al pis amb el rostre decaigut. Enrera havia deixat el seu ímpetu vital de noia que sabia com gaudir com ningú altre de l’existència. Li digué sense gaire tacte que havia marxat de casa. Els seus pares havien descobert que s’allitava amb homes molt sovint, i no li perdonarien mai. Havien trobat fotos amb homes de tots colors, alçades i llargàries al calaix de la seva tauleta de nit. Ella també havia estat educada en un col•legi religiós, i els seu pares se’n feien creus que una noia de la seva intel•ligència i estricta formació religiosa hagués pogut caure en el món del pecat més irracional. Havia pensat en instal•lar-se al seu pis. L’Albert no sabia com encarar adequadament una situació tan peculiar. No podia ser. La Cristina li va prometre tot tipus de dedicacions si passava pel jutjat. El joc arribaria al punt màxim. Aspirava a ser la seva concubina legal. Ningú la forçava, ella ho havia elegit. Havia nascut per gaudir del seu cos i n’estava orgullosa. I ja no faria sexe amb qualsevol com en altres èpoques, sinó amb l’Albert Martí, un jove de molt bona planta, un escriptor de renom, que sabia fer coses encara millor que les seves excel•lents novel•les. L’Albert Martí necessitava temps per pair aquesta demanda. A voltes pensava que li anava com anell al dit per al seu guió. Era Insuperable. Mai el seu cap d’imaginatiu novel•lista hagués pogut arribar a una perfecció tan gran. Li digué a la Cristina que anés a l’institut. La decisió es podia aparcar unes quantes hores. El monitor n’estava al corrent de tot. Poc després, l’Antoni va presentar-se a l’apartament. Aquest cop no volia fer sexe bèstia d’immediat. Sorpresa i grossa. Havia de parlar seriosament amb l’Albert, cosa que mai no havien fet anteriorment. Volia regularitzar la seva relació d’immediat. La nova llei els permetia ser marit i marit. La idea de follar com a casats era un nou repte que necessitava indagar. Li havien dit que els casats follaven menys, però més intensament. Al menys, valia la pena experimentar-ho. L’Albert va pensar d’immediat amb beneficis pecuniaris. Un casament gai d’una persona de la seva fama podria aportar-li també molts bitllets en concepte de publicitat. Ningú podia imaginar que un vividor com ell, que havia tingut tantes relacions conegudes amb dones de totes les edats i condicions, li agradés allitar-se amb homes. Èxtasi. L’acte sexual consegüent amb l’Antoni va ser d’intensitat extraterrenal. Llamps i trons. Aquesta oferta estrafolària havia tingut efectes magnífics. Era un veritable projecte engrescador que calia rumiar amb calma. Però, malauradament, el temps no li sobrava. L’ordinador treia fum. La successió de propostes donava sentit a una història que estava assolint altres límits insospitats. I el monitor sempre atent a tot, pendent de cada nou pas que alimentava una història increïble, que estava destinada a revolucionar el massa conservador mercat dels llibres. Va aturar les demandes de tots dos per separat. Els demanà únicament dos dies. Els que necessitava per concentrar-se en la redacció i esperar que el relat li donés solucions. Les propostes havien accelerat el seu desig corporal, al qual li va donar una solució manual. No els volia veure en quaranta-vuit hores. El virtuosisme literari i els guanys encapçalaven la llista de prioritats. La Cristina necessitava solucions ràpides. De moment, es podia quedar amb la seva àvia, però aquell no era el somni d’una vida com la seva. La mare del seu pare podia oferir-li només amor i res més, i això no era suficient. L’Albert Martí era l’únic que li importava, més ben dit allò que d’ell treia i que no ho aconseguiria mai amb cap altre. Ell era la veritable font d’inspiració per als seus estudis. No podria triomfar a la universitat sense el seu suport físic. L’Antoni també exigia respostes ràpides. No acceptà el llarg termini de l’Albert. Volia veure plasmades les noves il•lusions ja. La idea de passar per l’altar d’un consistori el posava a cent. Els dubtes de l’Albert estaven aturant la seva reacció física, que estava a punt d’esclatar. L’Albert va complir el termini. Al moment exacte en què va tenir la novel•la enllestida, va trucar a tots dos al mateix temps. Els va presentar i els va fer llegir el relat amb veu alta. Després els passà les imatges més interessants pel monitor. La Cristina i l’Antoni comprengueren el joc, i estigueren d’acord que havia estat una jugada genial. L’Albert els va proposar una possible millora. Havien de fer sexe plegats, amb una única condició: - Jo exerciré amb vosaltres dos, però vosaltres no us podreu ni tocar. Mirareu però no tocareu. La resposta fou positiva, i el relat va haver de ser retocat. Va ser el toc decisiu que va donar relleu a la feina feta pel monitor. La novel•la va batre tots els rècords de vendes, i la pel•lícula fou estel•lar. L’estrena als Estats Units va causar un gran impacte social, amb queixes puritanes i entusiasme llibertari. A Barcelona va ser rebuda amb molta curiositat, ningú se la va voler perdre. L’Albert va ser durant molts anys de la seva vida un excel•lent carnívor que tenia una gran estima al fruit del mar. Va passar pel capellà laic dos cops, i en totes dues va jurar fidelitat fins a la resta dels seus dies. Els beneficis varen ser molt alts, tant en l’àmbit corporal com en el financer. Definitivament, les idees de l’Albert eren força brillants. Emigdi Subirats

El passat dissabte 5 de Maig a partir de les 20 hes va celebrar a Vandellòs el recital DE VIVA BOU. Cinta Mulet, vol ser el vincle per poder-ho fer dins del "Matarranya" aquet estiu, amb la col.laboració de l'ascuma i de tots els autors del territori. "L’objectiu és fer una festa lúdica de la paraula, que tingui en compte el públic al que s’adreça, al qual convidarà a sumar-s’hi al recital. Per diversos indrets significatius de Vandellòs una cercavila de versos, colors i música esclatarà en un recital final als Jardins de Ca La Torre. Entre els poetes convidats es troba la poetessa d'Horta de Sant Joan, Cinta Mulet." Noticia publicada per Llibres Ebrencs

El escritor, periodista y viajero e incansable…Jesús Ávila Granados, uno de los autores con mayor proyección por sus renombradas obras, tanto de ensayo como de narrativa, posiblemente una de las personas que más conoce y ama nuestra historia, como logra transmitir en sus apreciados escritos, destacando los singulares valores de nuestros pueblos y gentes, el ppdo. 29 de abril tuvimos la satisfacción de volver a verle en el Matarraña. No dudó en fijar en la Librería Serret, lugar muy querido por él, ese encuentro con el latir cotidiano de Valderrobres, para reencontrarse con algunos de sus fieles lectores, en cuyo escenario tuvo oportunidad de firmar más de setenta y cinco libros (“La profecía del laurel”, “Matarraña desconocido”, “La mitología templaria”, “La mitología cátara”, “Libro negro de la historia de España”, “Nuestros Paradores”, “Historia del Azafrán”, etc.), mientras conversaba de forma distendida con todos y cada uno de sus admiradores…. Después, Ávila, siguiendo un rito aprehendido desde que, hace seis años, descubrió el Matarraña, subió al castillo de Valderrobres, escenario de su primera interpretación cultural y esotérica de la comarca, y que él no dudó en aconsejar a sus editores para que ilustrara la portada de “La mitología templaria”; libro que se ha convertido en todo un clásico sobre el Temple, que ya está en su 6ª edición en castellano, con difusión mundial;por lo que, con su lectura está garantizada la proyección de nuestra comarca, así como de la villa de Valderrobres por los cinco continentes…. Jesús Ávila nos ha prometido regresar lo más pronto que su apretada agenda se lo permita. Será en verano, concretamente en el mes de agosto, para coordinar un evento cultural relacionado con la huella cátara en el Matarraña, además de presentar su última obra, que, a mediados de junio próximo, lanzará al mercado Ediciones Martínez Roca, relacionada con los celtas… Esperamos, pues, ese nuevo regreso a Valderrobres por parte del escritor y amigo Jesús Ávila Granados, difusor como nadie de los valores socio-culturales de nuestra comarca, en todos los sentidos. Octavio Serret

Los primeros compases de la primavera : El mismo día que entró la primavera entró la inestabilidad meteorológica y hoy, un mes después, ésta no nos ha abandonado ni un minuto: ventarrones huracanados, lluvias copiosas mantenidas durante días,....un hecho poco frecuente, y más tras la sequía prolongada de los años 2005 y 2006. Se nos había casi olvidado ver los campos verdes, oir los ríos bajando bravos, comprobar como la vida prolifera con agua, luz y calor. Los anfibios y reptiles ya están todos en actividad y muchos de ellos ya han efectuado su puesta, en las numerosas charcas y brazos de río de aguas lénticas, que se habían secado tras un invierno caluroso y seco. Algunos que parecían haberse dormido en los laureles, como el cárabo, que ululaba hacia finales de febrero, las lluvias lo han vuelto a despertar y desde hace una semana que canta todas las noches. Las aves ˝africanas˝ llegaron puntualmente a finales de marzo y sin perder tiempo, se instalaron en su nido del año pasado, digamos su residencia de verano, poniéndose a adecentarlo y a reproducirse. Sus idas y venidas en busca de alimento son inacabables. Así mismo se marcharon las aves europeas, aunque el pinzón este año ha dejado numerosos efectivos en el terreno. Las grandes águilas han terminado su celo y están incubando, incluyendo el águila culebrera que también llegó puntualmente a finales de marzo. Se observa gran actividad en los busrdos ratoneros y en los recién llegados milanos negros, llegando a competir por el mismo tramo de río. Las acuáticas han descendido su número en gran medida y apenas si se observan cormoranes y garzas, aunque ronda algún chorlitejo. Las gallinetas de agua, hace tiempo que se fueron y las cigüeñas vienen poco por estos lares, este año aún no se ha visto ninguna. Los halcones peregrinos están incubando y los cernícalos en celo. Azores incubando, gavilanes en celo. Los buitres ya están alimentando a sus pollos, lo mismo que el Buho, cuyos pollos, pronto empezarán a volar. La lechuza y el mochuelo, están incubando pues hace poco terminaron su celo, mientras que el autillo está en pleno celo. El cárabo, cuyo celo de febrero pudimos contemplar, está ya alimentando a los pollos.....y volviendo a cantar por la noche. Los zooros andan de partos por estos días. La comadreja está gestando y el turón, la garduña y la nutria de partos. El tejón y la gineta y el gato montés de gestación. Pablo Jodra www.caprahispanica.com

Som esclaus de la nostra feina, de les nostres responsabilitats, de seguir les normes, i de les pròpies exigències. És una paraula que el significat de la qual ens colpeix de sofriment i ens priva de llibertat. A la nostra societat actual apareixen els pirates de la construcció, que fan servir d’esclaus als immigrants sense papers, que ho suporten per por. Ofenent d’aquesta manera als empresaris legals. Empresaris i treballadors intercanvien necessitats, ja que uns no poden passar sense els altres. Però un treballador que ha complit els seus més de quaranta anys al servei d’una empresa, li queda una jubilació que no li arriba ni per a viure dignament. Ha sacrificat la seva vida, la seva salut i la seva llibertat. Ara només li cal morir-se. No és això ser esclaus? Glòria Fandos

Sovint em pregunten en què em baso per fer els meus contes, o elogien la meva originalitat; però, de fet, la vida tot t’ho regala i n’és mol més, d’original.

Primer exemple. Avui he visitat la nova Biblioteca de Roquetes, situada al Centre cívic, un edifici rehabilitat que representarà una magnífica infraestructura cultural per a aquesta ciutat. Els amants dels llibres d’aquestes terres ens hem de felicitar per aquest nou equipament que se suma a la recent inaugurada Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa, que ja s’ha comprovat que dinamitzarà amb força el barri vell, que bona falta feia. Amb molta amabilitat m’han ensenyat les instal·lacions, les prestatgeries encara assedegades dels molts llibres que han de vindre, i una sala plena de llum equipada per a fer tota mena d’actes. S’hi està tan bé, que un moixó s’hi havia colat per vés a saber quin foradet. A l’ampit de la finestra, gaudint de l’escalfor del sol i de la bona vista que es contempla de Roquetes i Tortosa, es negava a sortir quan li hem obert la finestra, fins i tot s’hi resistia amb indignació. Finalment, les mans destres del bibliotecari l’han fet volar.

 

Segon exemple. Entre moltes altres coses, el Servei de l’Ajuntament on treballo s’encarrega de les fires setmanals de venda ambulant del dilluns i del dissabte. Ahir van venir a veure’ns, amb certa preocupació, una parella de nuvis que es casen el proper dissabte. Ella viu en ple carrer on s’instal·la la fira, i vol que un cotxe, engalanat per a l’ocasió, vingui a recollir-la a casa per dur-la a la cerimònia. Caldrà estudiar el millor itinerari perquè el vehicle pugui accedir sense dificultats. Tant de bo no hi hagi problemes (per si de cas, he demanat el suport de la Policia Local per a eliminar entrebancs a un dia tan feliç). Malgrat tot, a una mala, desitjo que d’aquí molts anys els nuvis recordin amb tendresa el dia que ella, vestida de núvia, hagué de sortir de casa esquivant parades de roba, sabates, i calces i sostens, i una gitana amb un nen als braços li va augurar amor etern.

Ja he proposat al meu bloc http://jmtibau.blogspot.com el Joc literari III, on haureu de relacionar tres escriptors emblemàtics de l'Ebre amb el seu text. També faig públic en què consistirà el primer permi que sortejaré entre tots els participants. Animeu-vos!

Dicen que una vez, hace mucho tiempo, existió un niño que era distinto a cada uno de los otros niños. Dicen que era una criatura feliz, que con sus ojos podía ver la magia serpenteante de un río en primavera, que sabía escuchar a los árboles y hablarles de tú, y que no distinguía el ayer del hoy, ni del mañana. Pero el niño creció, y sin saber cómo ni por qué, los árboles dejaron de hablarle, el río era solo agua corriente y el pasado y el futuro se borraron para dejar un incierto presente. Y dicen también, que sin su magia, no supo qué hacer en el bosque, que volvió a su aldea y aprendió cómo gobernar a los hombres. No tardó en regentar grandes tierras y en liderar aterradores ejércitos, pero cuando estaba en la cima de su poder, el hombre que había sido niño, miró dentro de él y encontró un vacío terrible, que no supo como llenar. Lo intentó conquistando más tierras, gobernando a más gentes, pero el vacío seguía allí, y como le aterraba tanto que los demás vieran que estaba vacío, intento esconderse. Mandó forjar una armadura y cubrió su rostro con una máscara de metal que no se quitaba nunca. Después, convirtió su castillo en un torreón oscuro, e hizo que todos le temieran. Por eso, muy pocos saben que cada atardecer, desde la cima de su torre, miraba ansioso lejanos horizontes, donde pensaba encontrar a alguien que llenara su vacío. Un día desapareció y nadie volvió a saber de él. Algunos dicen que encontró lo que buscaba y fue tras ello, otros que aún merodea por el mundo buscando respuestas. Lo único que se sabe seguro es que encontraron su armadura vacía, junto al cauce de un río, crecido por el deshielo de la primavera Antonio Monfort