Litterarum, la fira d'espectacles literaris de Móra d'Ebre, tanca portes amb més de 5.000 visitants Prop de 20 estands i més de 50 escriptors han participat aquest cap de setmana a la 2a edició de Litterarum, la fira d'espectacles literaris de Móra d'Ebre ACN -

Litterarum, aquest diumenge a la tarda a Móra d´Ebre.FOTO:ACN Albert Pujol ha destacat que aquesta combinació de diferents arts en un mateix espai la converteixen en una mostra 'única i de referència' més enllà de Catalunya. Així mateix, Pujol ha afirmat que és una bona oportunitat tant per programadors com públic arribat de diferents punts de la geografia catalana per conèixer noves formes literàries i nous escriptors. Pujol ha explicat que el 'bon èxit de participació' ajuda a pensar en ampliar un dia més la 6a Fira del Llibre ebrenc, una proposta també inclosa en la Fira d'Espectacles i que, fins enguany, únicament tenia cabuda en l'últim dia de Litterarum. El director de la Fira d'Espectacles Literaris ha explicat que és molt important treballar en aquests projectes 'sota el vessant de la il·lusió' ja que és l'element que ajuda a tirar endavant en uns moments marcats per la crisi econòmica i social i en uns moments també on 'la lectura no és el punt més fort de la societat principalment per la manca de temps'. Albert Pujol ha volgut destacar que en aquest tipus de mostres la presència de tots els elements del sector literari com editors, distribuïdors, escriptors així com els mateixos compradors són 'elements clau' per mantenir la vigència d'aquestes mostres literàries. Litterarum ha programat enguany una vintena d'espectacles triats perquè es puguin visualitzar durant la fira diversos formats, que aquests tractin diversos escriptors i escriptores tant de Catalunya, País Valencià com les Illes Balears, i sobretot adreçats a totes les edats. Segons Albert Pujol, aquesta és la 'veritable essència, allò quevolem que els professionals i el públic s'emportin a casa, la diversitat de lanostra literatura i les diferents opcions escèniques literàries de qualitat que hiha'.

Xerta feta literatura Visita guiada a Xerta, acompanyats de l'amiga Francesca Aliern, que ha donat a conèixer la vila en multitud de les seves novel·les. A cada cantonada ens explica històries que (qui ho sap) potser algun dia es convertiran en llibres (potser ja ho són des del primer dia). És una gran narradora, tant en llenguatge escrit, com en llenguatge oral. Fa sol; aprofitem al màxim els carrers amb ombra. La part solejada resta per a un altre dia. Una de les anècdotes que ens explica és l'origen del nom del carrer Ambugorro. Fa anys, uns alemanys van venir una temporada a pescar l'esturió. La gent del poble no pronunciava bé l'estrany nom de la seva ciutat d'origen: Hamburgo. Durant la passejada vaig comprovar (un cop més) la popularitat de Paquita. Es va aturar al nostre costat una furgoneta i el conductor li va dir: "cada cop que vinc a Xerta penso en la Joana". Es referia al personatge protagonista de La menestrala. Diumenge ens tornarem a veure a la 6a Fira del llibre ebrenc A la foto, Paquita al costat de la senyals que marquen l'alçada de les diverses riuades.

El bes

No recordo el primer bes. Passejàvem de la mà pels carrers de la ciutat, quan encara no ens sabíem bé els rostres i les vergonyes. Embriacs de lluna nova, i també d’altres beuratges, descendírem sota terra per anar a buscar les claus que obririen una porta a la vida, a una història que esperàvem fa molts anys. No recordo el primer bes; no el recordo, ni m’importa.

Pili Ibañez

El trabuc de Panxampla de Cinta Arasa: relat sel.leccionat per la publicació dins de la 4ª TROBADA D'AUTORS EBRENCS AL MATARRANYA A Joan Arasa.

Poble de Jesús, anys trenta. Mossèn Antoni passa per davant del Sant Crist que hi ha a la porta de la rectoria i se senya sentint els xiquets que l’esperen fent batibull al carrer. Els veu suats, bruts de jugar als camps, i s’encomana a Déu perquè li doni forces i pugui fer-los aprendre alguna cosa durant la sessió de catequesi que els ha de donar al llarg de les properes dues hores. Els ha promès una visita al museu de Tortosa. Els explicarà la història del Cristianisme a la ciutat. Cal que els jóvens coneguen les bones tradicions de la terra. La presència de Mossèn Antoni fa callar de cop les criatures. Sense que cap paraula sigue necessària, es posen en fila i el saluden. Mossèn Antoni encara ha pogut veure com, mentre obria la porta de la rectoria, uns quants descamisats es posaven bé la roba i dos que duien les espardenyes penjades del coll amb els cordons, es calçaven. Enfilen cap a Tortosa per un camí vorejat de mandariners florits mentre van repassant en veu alta la lliçó de la setmana passada: l’anunciació a la Mare de Déu. Mossèn Antoni veu de reüll que alguns xiquets, amb els dits i els braços estirats, fan veure que s’apunten i es disparen. Sent clarament, a més, com Joan i Lluc, en lloc de recitar el discurs de l’arcàngel Gabriel, no sé què xiuxiuegen del trabuc d’un bandoler i que segur, segur que el voran. Mossèn Antoni, però, no té ganes d’esgargamellar-se, se sent cansat i els deixa fer. En arribar al museu els xiquets comencen a empentar-se. S’assenyalen amb el dit i es tapen la boca amb les mans intentant dissimular el riure. Joan, al final, gosa parlar en veu alta. - Mossèn, mon iaio m’ha dit que aquí se guarda el trabuc de Panxampla, i natros lo voldríem vore. Mossèn Antoni escridassa el noi: al museu hi han anat a vore els textos relacionats amb la tradició cristiana de Tortosa. De trabucs de bandolers, ell no en vol saber res i bé faria son iaio si no li expliqués aquelles històries, per l’amor de Déu. I havent dit això, amb les galtes encara roges com una tomata –pensa Joan, capcot- comença a explicar-los que, després de segles de persecució, el Cristianisme es va poder convertir en la religió oficial de tot l'Imperi romà. Els apòstols, però, ja havien viatjat arreu del món molt abans, per fer-hi sentir la paraula de Déu. Els xiquets de seguida deixen d'escoltar-lo. Joan mira per la finestra i veu un trosset de cel i s’imagina les muntanyes, que no estan gaire lluny. Sap que Panxampla hi va viure amagat. Son iaio li ha explicat que Panxampla era un mosso d'Alfara de Carles que va caure en desgràcia per voler salvar un amic. Aquell amic, una nit de gresca que anava begut havia matat un home. Com era casat i tenia fills, Panxampla, solter i fort, va autoinculpar-se per protegir-lo. Valent, se'n va anar a les muntanyes dels voltants del poble, fugint de la Guàrdia Civil. Joan ha tingut una decepció per no poder veure el trabuc de Panxampla però en realitat, no el necessita veure perquè ho sap tot, del bandoler. Son iaio li n'ha explicat la història, a les nits, vora el foc. Li ha contat que, fins i tot, una nit gelada de desembre, els va acudir a la casa que tenien més amunt d'Els Reguers i els va demanar una mica de pa. El iaio de Joan era menut però el recorda perfectament. Barba i cabells negres, i la pell fosca dels que viuen a la intempèrie. Només duia una manta, un punyal i el trabuc penjat a l'esquena. El iaio de Joan sempre ha dit que era tan alt com ell, aquell trabuc. Mentre menjava, es veu que els va explicar que ja feia dos anys que fugia de la Guàrdia Civil i que no podia tornar a casa. Els va jurar que sempre demanava menjar a les persones de bona voluntat que el volien ajudar i només havia robat una gallina un dia que no havia pogut trobar res per menjar. Això sí, es veu que va afegir, vagant per les muntanyes hai vist que hi ha moltes injustícies i hai intentat ajudar els necessitats. Un dia vaig vore un amo apallissant una xiqueta que treballava a les seues terres. La sang me va pujar al cap. Me li vaig abraonar per l'esquena i, amb lo meu punyal, li vaig tallar el coll allà mateix. Ja havien començat a degustar els pastissets de les postres quan tots van sentir crits de la Guàrdia Civil i trets molt prop de la casa. Algun veí havia vist Panxampla i havia alertat els guàrdies. Tots van pensar que Panxampla no tenia escapatòria i el iaio de Joan va patir pel bandoler. Tot i això, sense que ningú no sabés com, Panxampla va sortir de la casa i quan la guàrdia civil hi va entrar no en va trobar ni rastre, del fugitiu. Al cap d'uns moments, però, tres trets de trabuc, la manera que el bandoler tenia de donar les gràcies als qui l'ajudaven, van despertar el veïnat. El iaio de Joan va sortir fora però només va sentir olor de pólvora. De lluny, això sí, encara va veure un núvol de fum que semblava que volgués arribar a tocar les estrelles. Mai no van tornar a veure Panxampla i anys més tard van sentir que se n'havia pogut anar a França. Només la traïció d'un malànima va fer que la Guàrdia Civil el capturés. El van afusellar a Tarragona, lluny de les seues muntanyes. A Joan, com sempre que pensa en la fi del bandoler, se li escapa una llàgrima. De seguida, però, s'anima quan la visita al museu s'acaba i surten al carrer. Mira les muntanyes blaves dels Ports i, fins i tot, li sembla sentir una mica d'olor de pólvora. Cinta Arasa

Una dona incòmoda, Montse Banegas, editorial Proa. Aquesta novel.la recorre amb maneres molt destres les psicologies que retrata, des d'aquella Andrea de Carmen Laforet que arribà en plena posguerra a Barcelona per a estudiar, no hi havia (almenys no en tinc constància) al panorama literari una arribada a ciutat, a la Universitat, a l'abrupte canvi de paisatge urbà i humà que suposa aquest salt d'un petit poble a la gran urbs, un reflex literari tan assolit. A diferència del personatge de Nada, els lectors abans de la sortida a Barcelona ja coneixem Mònica, i el que és millor Mònica sembla coneixe's prou bé a ella mateixa, això ja separa les dos universitàries, totes dos com a últim fil coincident tindran una amiga que d'alguna manera les superarà en personalitat, Ena i Clara, però fins aquí, si Carmen Laforet explica com ningú com pot ofegar el res, Montse Banegas explica com ningú, com pot ofegar la sensació de tot, la pertinença a la pròpia personalitat fins a les últimes conseqüències, no hi ha res més fidel als altres i a un mateix que tenir consciència vivencial i psicològica d'un mateix, i de la resta, res més fidel però també res més incòmode per a un mateix i per al proïsme en general, la misantròpia de Mònica és racional,intelectual per tant pacífica, i això la fa més cruel a ulls del lector, la fredor del que sap que tot te gust de gairbé res, no és una personalitat maquiavèlica per natura, per això al final els trets la fereixen a ella, que en cap moment sembla una víctima propiciatòria d'altri, més brillant, més intel.ligent, més observadora.. l'excès de recerca d'una mena d'idea de plenitud singular, singular i boirosa, la fa naufragar en petits estats de pèrdua de consciència de la realitat, i en una d'aquestes pèrdues s'enfilarà el cabdell del final, com és una novel.la oberta, segur que Mònica tornarà a flirtejar amb l'èxit professional, en cap moment li faltaran arguments, però ha caigut en una mena de xarxa i emprèn un viatge amb regust de derrota, ella que per talent és una guanyadora, per tarannà i visió del món una panteista escèptica, per perfil una capivadora que no necessita captivar, és més adjectiu que verb, més definicions i característiques humanes, que ganes de dur a port accions típicament humanes, però la potència de Mònica és molta i això la fa conviure amb les psicologies que d'una manera o altra pertanyen al seu món, fa batalles amb el pare, escolta la música de la mare, escenifica per als gats amb Clara... una esponja de psicologies que en alguns aspectes s'apropa amb molt encert al nauralisme. Naturalisme per com ens arriben les seves neures, excentricitats, vivències i pensaments, i naturalisme també, per com sap dur-nos als ulls els personatges que cohabiten amb ella en aquesta novel.la. Una Zaratrusta sensible al món i esquerpa al món, ergo el món fa baixada i ferum de mediocritat, per a persones que han tontejat amb la idea de biblioteca total de Borges entre d'altres perles, pels voltants el fum del tabac, la primera revolta adolescent, que apareix i desapareix, com les estacions al calendari. Una novel.la plena de força, de veritat, de psicologia, d'escepticisme, de ferides... i agra, una agror endolcida pel perfil d'una intel.ligència brutalment sensitiva i sensible, la de Mònica, perquè la capacitat de pensar el món des de l'intelecte, les persones des del raonament, la pròpia forma de ser de la protagonista des de la més minuciosa de les operacions autodefinitòries (aquí la novel.lista és una mestra), pot fer que una mirada que copeja el món i la mediocritat sigui colpidora per als ulls que llegeixen, colpidor i d'algun manera regeneracionista, les intrahistòries ben subjectes per les fines agulles de la bona literatura, poden mostrar la realitat del món, mitjançant la realitat del petit món que s'escriu i de les persones que el freqüenten. Una dona incòmoda és un món que s'ha de visitar per entendre un xic més els desfassament, falsedat i hipocresia que ballen al voltant del món que dissenya Montse Banegas i de retruc al voltant de la societat en general. Albert Guiu Bagés

NIT DE SANT LLORENÇ

Espurnes d’un foc que atien els astres quan la nit se’n riu amagant els rastres d’aquest sol d’agost- farbalans penjats com carrolls d’un cep, llavis empeltats de saliva tendra-. Amb els dits trenats els cossos fiten la pluja ajaçats corriols que tallen la foscor, sastres destres amb mans de cotó, cauen llastres de pètals florits i el fanàs s’encén cada cop que arriba als genolls l’accent d’una veu que estima. Enrogeix la galta com un sol que es pon i el batec que falta tremolant la pell es desfà silent dintre del petó d’un estel d’argent.

Jesús Fusté

Envíamos información de la próxima exposición "Al Corazón" de Antonio Álvarez que se inaugura este sábado día 6 de junio a las 20, 00 horas en la Sala de Exposiciones del Museo Juan Cabré (Calaceite, Teruel). La muestra permanecerá abierta hasta el 26 de julio de 2009. Nos encantaría que vinieráis a la inauguración. Un saludo, Lola Pintado Más info.: http://antonio-alvarez.es/

Móra es consolida com a seu de l'única fira d'espectacles literaris del país 2009 La sisena Fira del Llibre Ebrenc es reforça amb Litterarum, que enguany porta propostes d'arreu dels Països Catalans Tortosa - ROSER ROYO - ELPUNT La Fira del llibre ebrenc de Móra d'Ebre, organitzada pel Centre d'Estudis de la Ribera d'Ebre (CERE), arriba enguany a la sisena edició totalment consolidada i amb una oferta que la reforça encara més com a fira: Litterarum, la segona Fira d'espectacles literaris, l'única d'aquest tipus que se celebra a Catalunya. «L'any passat vam fer una prova de laboratori amb només espectacles literaris ebrencs i l'èxit va ser tan gran que enguany hem optat per portar propostes d'arreu dels Països Catalans», explicava Albert Pujol, el director de la Fira. Així durant la celebració de Litterarum, del 5 al 7 de juny –el cap de setmana vinent–, es representaran en diferents espais de la capital de la Ribera d'Ebre un total de divuit espectacles literaris, el triple que l'any passat. La literatura ebrenca viurà un nou Sant Jordi el cap de setmana vinent amb motiu de la celebració de la sisena edició de la Fira del Llibre Ebrenc. De fet, algunes de les editorials que hi participen aprofitaran aquest certamen per presentar novetats literàries que dins el remolí de Sant Jordi haurien quedat diluïdes. Enguany hi participaran una vintena d'expositors, entre editorials i llibreries, a més de l'Institut Ramon Muntaner, que exposarà les novetats editades, l'últim any, pels centres d'estudis de les Terres de l'Ebre, el Priorat, el Matarranya i la Franja. A més, hi presentaran les seues últimes obres una quarantena d'autors d'aquest mateix àmbit territorial, entre els quals destaquen noms com Andreu Carranza, Manolo Pérez Bonfill, Josep Igual, Toni Orensanz, Sílvia Favà i Francesca Aliern. «Només incloem els autors que tenen al darrere una editorial», va precisar el director de la fira, Albert Pujol. La fira s'instal·larà, com cada any, a la plaça de la Cultura de Móra d'Ebre i tindrà lloc el diumenge 7 de juny. Enguany, però, la Fira del Llibre Ebrenc, que l'any passat va rebre uns 4.000 visitants, fa un pas endavant. «Es reinventa a ella mateixa», tal com va manifestar ahir durant la presentació el director dels serveis territorials de Cultura a l'Ebre, Xavier Vega. I ho fa potenciant Litterarum, la fira d'espectacles literaris. LLEGIR +

Móra es consolida com a seu de l'única fira d'espectacles literaris del país Els dies 5, 6 i 7 de juny tindrà lloc a Móra d'Ebre la 6a Fira del llibre ebrenc, complementada enguany per primer cop amb la Fira d'espectacles literaris Litteratum. Com diu Jesús, estic d'acord, l'impuls donat a la literatura ebrenca per part de la Fira del Llibre Ebrenc, es puntal per que tots coneguem el que es avui la"Fira del llibre a Mora d'Ebre", tot gràcies a l'encert per part dels organitzadors, de convocar la Fira que serveix per presentar a tot un territori amb la mateixa cultura i les mateixes tradicións, per donar a coneixer les seues inquietuts literaries....us passo un extracte del post del Tibau on fa refèrencia a la seua participació.....

Des de la seva creació fa sis anys, aquesta Fira ha estat un autèntic impuls per a la literatura ebrenca, gràciesa l'empenta i decisió dels seus organitzadors, als quals mai em cansaré d'agrair la tasca que fan durant tot l'any. La Fira serveix de punt de trobada d'autors, editors, llibreters, lectors i programadors culturals, però el principal mèrit ha estat ajudar de forma decisiva a crear un sentiment de col·lectivitat i a augmentar l'autoestima i el reconeixement dins del nostre propi territori de les Terres de l'Ebre, Matarranya, Maestrat i Priorat. Jo mai m'he perdut la Fira, que representa una veritable Festa Major de la literatura ebrenca, i he gaudit força de la tertúlia amb companys i companyes, de la signatura d'exemplars, de xerrades i taules rodones interessants i dels espectacles de gran nivell que han promogut. Enguany la meva presència serà doble, gràcies a la presentació de A la barana dels teus dits, el diumenge 7 de juny a la tarda, i la col·laboració en l'espectacle "Terra de mar i baldana, de La maleta portàtil, basat en textos d'autors ebrencs, entre els quals es troba el meu conte "Matar l'enyorament" de El vertigen del trapezista. Ja us podeu imaginar la il·lusió que tinc de veure'l. Podeu trobar més informació sobre la Fira, així com baixar-vos el programa, a la web de llibresebrencs.

LOS PINTORES DE UN PINTOR: Por Anton Castro Fue el músico Carlos Satué quien me puso tras la pista del pintor e ilustrador Antonio Álvarez. Cuando vi su obra le dije, de forma idéntica al galerista y fotógrafo Pepe Rebollo: “¡Cuántos pintores hay en ti!”. Es cierto. En Antonio Álvarez hay varios artistas. O mejor: hay, ante todo, un pintor que va y viene por campos abiertos y encrucijadas, un pintor que no se afana en tener un estilo sino en hallar estilos, sesgos, manchas, emociones. Antonio es un pintor que enreda, que inventa, que disfruta con los materiales, con los secretos del oficio. De entrada, es un amanuense: alguien que se embadurna los ojos, el corazón y las manos con el paisaje, con lo que se ofrece, suntuoso o untuoso, ante esa mirada hambrienta de formas, de destellos, de instantáneas y de texturas. Y es también un trabajador que desprecia el cansancio o la tiranía del tiempo: crea, investiga, busca, con la paciencia del orfebre, con la voracidad de quien desea someter, temblor a temblor, ondulación a ondulación, todas las luces de las estaciones. Donde mejor se ve a Antonio es en su estudio. Tiene dos, en realidad. Uno, en los bajos de su casa, en su bodega, repleta de marinas, de horizontes, de flores, de figuras insinuadas, de juegos con la madera, de mosaicos que copian a la vertiginosa acuarela segmentos de la naturaleza. Ahí, con esa pulsión incontenible que en él es pasión por la vida, connivencia con el misterio, opera con frenesí, a golpe de intuición, con gestos, con huellas de sombra y de luz sobre el papel, el lienzo o la madera. Ahí nos encontramos al pintor intimista y variado, que no se conforma con nada, que no se conforma con hacer siempre variaciones sobre un único tema. En la muestra se percibe claramente esta línea de investigación de Antonio Álvarez: asómense a sus plantas, a sus terrenos, a sus vaguadas, asómense a los campos desmayados y ocres donde el fuego alinea los trigales, alza muros o sigue las líneas de fuga de lontananza. Asómense a sus mares y a sus noches. Ahí se percibe qué es un pintor y el enigma de la pintura en formatos pequeños: aguadas, tintas chinas, carbones, óleo, acrílicos... Antonio Álvarez se sitúa en el centro del mundo con toda la ebullición de las imágenes. Hay otra parte fundamental de Antonio: su condición de pintor hiperrealista que explora la huella de la decadencia en el paisaje urbano, el olvido que se instala en las casas decrépitas como un lamparón. Estas obras son tan minuciosas que Antonio invierte muchos meses en cada una de ellas. Las realiza en su taller exterior, más luminoso y despejado, a la técnica de la acuarela, de gran formato. La claridad del jardín germina y se instala en las piezas, con lentitud, con la costra de un oro viejo o el aroma de un ponche de siglos. Ahí, con calma y concentración, pincelada a pincelada. Antonio Álvarez alza sus paisajes, sus ruinas, sus bellezas demolidas o heridas por el inexorable paso de las horas y la fecundación del pasado. En esta muestra está Antonio Álvarez al completo. El soñador, el místico, el artesano incansable del color. Aquí está un hombre de acción que encierra el mundo en el gesto de la mano y descompone, para todos, su hermosura y sus desgarros. Antón CASTRO

la Granota Trocateatre Teatre cafè Els contes de Jesús Moncada es narren de forma teatralitzada per part dels actors de la companyia, que caminen entre les taules del Cafè de la Granota. “Benvinguts al Cafè de la Granota”, amb aquesta senzilla frase es presenta l’obra de Jesús Moncada, derivada de tres llibres de contes de l’autor, Històries de la mà esquerra, El Cafè de la Granota i Calaveres atònites, en què aquest reprèn la teòrica del passat mític de Mequinensa, amb una gran uniformitat, basada sobretot en la recreació d’un món literari molt personal al voltant de l’antiga població de Mequinensa.