BEAT.cat Les editorials Angle Editorial, Bromera i Cossetània, van presentar (12/11/2008) Edi.cat, Xarxa d'Editors Independents, que té com a objectius principals la comercialització i la promoció conjunta dels respectius catàlegs editorials i l'impuls de nous projectes i la innovació. Les tres editorials mantenen la seva independència editorial i empresarial, comparteixen una vocació clara d’innovació i el convenciment que han d’aplegar esforços per poder-se situar en una posició de lideratge en el nou escenari que es dibuixa a l’horitzó. Edi.cat neix impulsant unes tres primeres accions: Promoció conjunta de la campanya de Nadal, elaboració del portal Edi.cat que es posarà en marxa el gener de 2009 i organització d’una jornada de reflexió sobre el món de l’edició independent en català que se celebrarà el primer trimestre de 2009. Entre altres activitats, promourà: * Edició de catàlegs periòdics, temàtics i altres materials promocionals. * Llançament d’un portal editorial de venda de llibres electrònics. * Millora de la comercialització a les llibreries per optimitzar les apostes editorials * Obertura de noves vies de comercialització. * Anàlisi i implementació de nous canals de comercialització. * Creació d’una plataforma web 2.0. * Digitalització de continguts editorials. * Impressió sota demanda. Segons comenta Edi.cat, "El nou portal 2.0 d’Edi.cat es crea en un moment de revolució de les TIC i l’explosió d’Internet en tots els àmbits i sectors socials i econòmics. Sense abandonar el model actual cal preparar-se per als nous models que s’insinuen al mercat i estar en primera línia per donar resposta a noves necessitats socials dels lectors i autors." "El portal Edi.cat vol esdevenir la pedra angular d’aquesta transformació cap a un model editorial 2.0. integrat a les noves tecnologies i preparat per donar resposta amb agilitat als nous requeriments del mercat, amb el propòsit de transmetre una imatge actual i moderna, familiaritzada amb la tecnologia, però a la vegada propera." "La transformació més evident i propera és la conversió del llibre convencional en el llibre digital, l’e-book, de transmissió electrònica i en format no paper. Catalunya ha de ser capdavantera en la transformació del sector editorial i sobretot vetllar perquè en el nou entorn digital es puguin trobar continguts en català".

Unes passes enrera… Les tenebres que assolen el teu cel Són també part de l’amor sense treva. Que el plom lluent de les llàgrimes tristes No et faci oblidar allò que vam ser. Vine amb mi, deixa’t portar de la mà I caminem unes passes enrera On la nit d’estiu encara ens espera. Sents la dolçor en només recordar-ho? Sents la cançó que ens cantava l’orquestra? Vull besar-te amb la mateixa puresa Que un quinze de juliol mai oblidat Vaig pregar a mil estels que ens fessin costat. Que l’essència màgica d’una nit On tu vas ser, , i encara avui, tot per mi, Impregni joiosa els nostres dies. I que ens porti amb el suau balanceig A refugis d’amor que tu i jo sabem Per fer d’aquesta infinita tendresa Un càlid record més enllà del temps. Vine amb mi, deixa’t portar de la mà I caminem unes passes enrera On la nit d’estiu encara ens espera…

La primera consideració que m’agradaria fer és territorial, per a mi, i crec que per a la majoria dels aquí presents, hem de tindre en compte un territori més ampli que el de l’Ebre, s’ajusta més territorialment la nostra comunitat de parla, la diòcesi de Tortosa, les comarques centrals dels països catalans: Baix Ebre, Montsià, Terra Alta, Baix Ebre, Matarranya, Alt i Baix Maestrat, els Ports. Siga com siga el terme literatura ebrenca ha tingut molt d’èxit, hem passat de la ignorant expressió: “Ebre enllà” a la literatura que se fa al llarg de l’Ebre català i al seu entorn immediat. De fet un camí, que podem considerar ja clàssic, ens porta des de l’Alt Ebre a l’autor de Mequinensa, Jesús Moncada (1941-2005); a l’Ebre Mitjà, Artur Bladé Desumvila (1907-1995) i al Baix Ebre, Sebastià Juan Arbó (1902-1984). El que diré potser escandalitze algú però reduir la literatura ebrenca a estos autors, per bons i reconeguts que siguen, bandeja tota una construcció cultural i, el que és pitjor, una cultura viva i dinàmica. Existeixen al meu parer dos espais a Internet que ens donen una visió més complerta del que es cou literàriament a l’Ebre: El portal beaba.info i llibresebrencs.org. Hi ha molt de fet i molt per a fer, però si complementem estos portals a Internet amb la Fira del Llibre Ebrenc de Móra, les trobades d’escriptors a Amposta, Cornudella, el Matarranya (la magnífica dinamització cultural del llibreter Serret, l’Associació Cultural del Matarranya), la Bresca d’Arnes, el Club de Lectura de Tortosa, la gran labor de difusió de Jesús M. Tibau des del seu racó dalt del món, l’Estel, la Veu de l’Ebre. És a dir, més lletra de la que podem llegir en tota una vida de lectura. Disposem de grans obres i grans autors i editorials que han treballat bé determinats aspectes des d’una perspectiva territorial: Aeditors, Cinctorres Club, Cossetània, Centre de Lectura de Tortosa, Onada, editorial Monflorit, les publicacions amb l’ajut dels diferents municipis del territori, els premis literaris, la Taula del Sénia. La pluralitat de veus i ocupacions literàries: en l’àmbit infantil, per exemple, Estrella Ramón i Jordi Andreu Corbatón; en la novel·la les obres d’Andreu Carranza i Emili Rosales, reconegudes amb prestigiosos premis nacionals. Dos poetes amb el Carles Riba: Gerard Vergés i Albert Roig. Excel·lents poetes visuals: Albert Aragonés, Francesc Xavier Forés i el grup, al voltant de la desapareguda revista Phayum de Benicarló: José-Carlos Beltrán, Nieves Salvador, Maria Jesús Montía, Jesús Maestro. La novel·la sentimental i de reflexió social i popular: Francesca Aliern. Poetes de l’oralitat, des d’una perspectiva més clàssica: Poetes de l’Ebre; més vanguardistes (sense menysprear el popular): Bouesia i Josep Ramon Roig. Dietaristes i articulistes: Xavier García i Josep Igual. No vull fer una explicació nominalista i menys en termes de /numerus clausus/, voldria esmentar totes les persones que escriuen en este territori i les que lligen, perquè sense lectura, sense recepció social, l’acte literari és narcicista (i ho dic sense menyspreu de l’art que significa l’autoestima). Ara bé, dit tot això penso que trobem dos grans mancances i parlo en un sentit general: una, la poca relació dels nostres autors i autores amb els centres educatius, el poc aprofitament dels seus textos a les classes de Llengua catalana i literatura; i dos, la manca d’un corpus extens d’obra amb un model de llengua adequat al territori. En este sentit proposo una trobada entre persones que es dediquen a l’escriptura i persones que es dediquen a la filologia i el món de l’educació. Si bé ja existeixen obres que poden orientar-nos en la bona pràctica de la llengua: /Aïnes/ i /Cruïlla/, obres de Joan Beltran i Josep Panisello, Ed. Onada i /Català per a periodistes de les Terres de l’Ebre/, Ed. Cossetània, 2004. No vull dir amb això que no existisca obra amb un model adequat sinó que esta és molt poca. M’agradaria aquí fer referència a la novel·la /Partida/, de Vicent Sanz, traiguerí que ha buscat a la seua obra un ús adequat del model de llengua, el seu mèrit literari és gran i el treball lingüístic interessant. /Recapte/, la revista de l’MRP Terres de l’Ebre, publicarà un article on l’autor reflexiona sobre este tema. El podeu llegir ja a un dels seus blocs http://vicentsanz.wordpress.com/2008/11/08/partida-entre-parla-i-literatura/. Penso que un bon domini de la llengua i els seus registres contribueix a un bon exercici literari, però també penso que pot haver mèrit artístic i una revisió lingüística posterior. Esta revisió lingüística és la que, de vegades, falla. Això, amb normalitat, hauria de ser una pràctica habitual. El paper del nostre territori en la cohesió de la llengua és fonamental, la continuïtat entre el Sud de Catalunya i el Nord del País Valencià és un actiu que s’ha de potenciar, hem de practicar, amb consciència i coneixement la pràctica lingüística de què ens dota la normativa de l’Institut d’Estudis Catalans. I l’autor i autora ha de saber que, si la finalitat comunicativa ho justifica, pot anar més enllà de la norma. La variació lingüística és enriquidora i els nous dissenys curriculars educatius parlen del coneixement i respecte d’esta variació. He de dir que m’agraden molt els llibres col·lectius ja que donen un tast de diferents autors i autores, n’esmento alguns: /L’orgull de ser pocs Escrits del riu /(1991), Ed. Amics de l’Ebre; /L’orgull de ser pocs /(1993), Ed. La gent del Llamp; /Fato d’este /(1994), Ed. Ajuntament de Tortosa; /Vores de riu /(1997), Ed. Columna-Tresmall; /El brogit de l’Ebre/ (2003); /Terres d’aigua/ (2004), iniciatives de Cossetània, l’un de prosa; l’altre de poesia. /L’altre Nadal /(2006), /Estius a l’Ebre/ (2007) i /El riu que parla/ (2008). Penso que els autors i autores en ells recollits constitueixen els actius literaris d’estes terres: obres consolidades, obres en construcció, obres en revisió; futur, en definitiva. Junt amb estes activitats hi ha també una reflexió sobre la literatura exercida, una reflexió i divulgació també al programa “Lletres ebrenques” d’Antena Caro, presentat per Emigdi Subirats. Tot això, junt a la intensa activitat blocaire dóna com a resultat un excel·lent estat de salut, però no ens hem de conformar amb això. Hem de fer tot el possible per avançar. La cultura avui en dia no està en mans d’uns pocs, està gairebé a l’abast de tothom. Afegiria, per acabar, que l’existència de cantants i cantautors que tenen en compte la nostra literatura pot significar una contribució extraordinària per al seu coneixement i reconeixement, penso ara en l’espectacle de Robert Faltus sobre poesia de Vergés; Jesús Fusté i el seu /Lletres d’aigua/ i el treball multimèdia de Montse Castellà. ENLLAÇOS PER APROFUNDIR: http://www.beaba.info http://www.llibresebrencs.org http://picasaweb.google.es/BibliotecaIESAlcanar/Recapte211718 este enllaç correspon als números 21 i 17-18 de la revista /Recapte/ de l’MRP Terres de l’Ebre. Tomàs Camacho Molina

El nostre heroi i la seva xicota, la Umma, anaven per sendes diferents, i no a mode de metàfora, realment anaven per sendes diferents des que les càmeres dels científics humans sotjaven els passos naturals de les cabres.

            El nostre heroi evitava les càmeres. Però l’Umma, a qui en un principi li resultava indiferent ser captada pels diafragmes, va començar a trobar-ne el gust. Ni ella mateixa, com a cabra que era, era capaç d’entendre aquella sensació que amarava les seves entranyes i que entre els humans coneixem vulgarment com a “ànsia de protagonisme”. La Umma es veia estranya en referència a les seves semblants, que cada volta que passaven per davant d’una càmera continuaven fent la seva, mentre que ella n’era incapaç dominada per una pulsió de natura desconeguda. Encertadament va concloure que la culpa de tot la tenia la seva relació amb el nostre heroi, relació la qual havia comportat la seva humanització efectiva amb tots els vicis implícits que comporta.

Així, en definitiva, la Umma es va anar tornant molt coquetona, cada dia més, i cada cop que creuava per davant de l’objectiu d’una càmera mirava d’oferir-l’hi el seu millor angle i dissimular la seva coixesa.

Però van passar els dies i va comprovar que aquesta actitud no la portava enlloc, doncs els científics humans la tenien en la mateixa consideració caprina que a les seves companyes. I passava per davant de l’objectiu de la càmera una vegada rera l’altra, amb un afany de protagonisme digne del més gran polític humà. Però els estults humans no li feien el més mínim cas, encaboriats just en trobar al seu nóvio.

Vist el fracàs, l’Umma considerà que tot era una qüestió de sofisticació. A partir dels rudiments de balls de saló en què el seu estimat la va ensinistrar en les primeres setmanes d’idil·li, l’Umma va aconseguir d’executar amb una mestria inigualable una complexa coreografia inspirada en el fox-trot. L’afany de superació que va mostrar arribà als màxims nivells d’expressió, però no fou això el que va impressionar als humans que bocabadats la clissaven furtivament. L’únic que se’ls hi va ocórrer passada la primera impressió, fou la perla que havien trobat. Els etòlegs de l’equip d’investigació es fregaven les mans i poc van trigar a córrer a atrapar la Umma, xarxa en mà i garrot en l’altra per si se resistia. Però no fou així, doncs la Umma va interpretar que eren fans que es llençaven sobre ella fruit de l’admiració que va despertar i joiosa es va deixar caçar sense oferir resistència.

El que no sabien els membres de l’equip científic és que, en la distància, uns ulls tan humans com els seus els estaven fitant amb vesània. El nostre heroi mirava de contenir el seu plany entre la malesa, intentant passar desapercebut. Se sentia impotent per no poder evitar aquella situació, però alhora era conscient que una reacció instintiva, com era saltar sobre els humans i esquarterar-los a queixalades, no era el més assenyat i només podia comportar la seva captura o mort.

I a més, prompte es faria de nit i llavors el rescat de la seva estimada seria senzill, protegit per la foscor que tant atordeix els sentit als urbanites humans.

El riu viatja infinitament, sempre despullat, sempre mullat.

Un viatger despullat i mullat L'Ebre es lleva blau, com sempre, avui el tinc a l'abast dels ulls i això sempre és un fil invisible que cus amb agulla d'aigua un pacte que em fa de sang fluvial, compto dies passats a la seva riba i em descompto, i això em fa somriure, perquè ja sóc part de la seva natura. Tot és una constel.lació d'estels de pluja abraçades a la cabalosa pell d'un viatger despullat i mullat. Albert Guiu

Lletres Ebrenques convida Pau Alabajos i Jesús Fusté emigdi | Lletres ebrenques: El proper divendres 14 de novembre, al programa radiofònic Lletres ebrenques d'Antena Caro Roquetes (96.0 fm) comptarem amb la presència dels cantautors Pau Alabajos (Torrent, l'Horta) i Jesús Fusté (Pradell de la Teixeta, Priorat). Amb ells xerrarem sobre temes molt diversos, i de manera molt especial sobre l'estreta relació entre música i literatura. No oblidarem tampoc el fet de la militància que suposa cantar en català avui dia. El programa es pot escoltar posteriorment a partir de divendres la tarda a través del web www.antenacaro.com. Pau Alabajos (Torrent, 1982) ha cursat estudis de periodisme i filologia catalana a la Universitat de València. Publica articles en revistes com l'Accent, L'Avanç o Enderrock. És el secretari del Col·lectiu Ovidi Montllor, associació de músics i cantants del País Valencià que treballa per la dignificació dels intèrprets valencians que utilitzen el català com a llengua vehicular. Ha editat dos treballs discogràfics: Futur en venda (2004) i Teoria del Caos. Va rebre el premi Ovidi Montllor de 2006 a la millor lletra per Cançó Explícita i el de 2008 al millor disc d'autor per Teoria del Caos. Quant a tasca literària, ha obtingut nombrosos premis en l'àmbit de la narrativa curta i la poesia Jesús Fusté és natural de Pradell de la Teixeta (Priorat). És autor de diversos treballs discogràfics, entre els quals destacarem Lletres d'aigua, un càntic de reivindicació i d'amor a les lletres ebrenques. S'ha convertit en una mena de cantautor de capçalera dels autors de les comarques centrals dels Països Catalans, amb la difusió que està realitzant de l'obra d'autors com Artur Bladé, Manuel Garcia Grau, Yànnick Garcia, etc. Emigdi Subirats

+ INFO: al pdf: http://www.70aniversaribatallaebre.org/download/definitiu%2070%20Ani%20B-Ebre_%20DEF.pdf

franja | 06 Novembre, 2008 11:40 Un article d'Òscar Jané per al segon volum de "Carrers de Frontera", editat per l'Institut Ramon Llull http://www.cerib.org/Quintana_Moncada_OscarJane.pdf Oscar Jané, "Literatures a través de la Franja", Carrers de frontera. Passatges de la cultura alemanya a la cultura catalana (Arnau Pons i Simona Skrabec, eds.), Institut Ramon Llull, Barcelona, 2008, vol.II, pp.148-153. +INFO: FRANJA rss2.O Xarxes socials i llengües rss2.0

La comarca del Matarranya crearà, durant el període 2008-2009, un catàleg de les masies i altres edificacions rurals, amb l'objectiu de tenir documentació d'aquests béns immobles. A partir d'un document base de la Diputació General d'Aragó, aquest inventari donarà de cada edificació una descripcicó dels elements arquitectònics més característics, l'estat de conservació, el seu valor patrimonial, la ubicació, accessibilitat i entorn, la seva d'habitabilitat, etc. + INFO:

El pacte de desmemòria amb el què es va escometre la vigilada transició nostrada, ha fet que la figura del poeta lluminós i assagista exquisit que va estar Juan Gil-Albert (Alcoi, 1906- València 1994) no estigués situada al prestatge canònic que li pertocava fins fa molt pocs anys. Entre els més bells records literaris que guardo hi ha el d´un ancià pulcre, posat a la presidència de l´hemicicle de l´Ajuntament de València, lliurant-me un guardó que beneïa la meua joventut de versos urgents i llibres de Maiakovski a la butxaca, i em desitjava un llarg i fecund tracte amb l´evanescent carnalitat de les muses (amants intermitents que exigeixen tenir el darrer enganxat a la cadira de la disciplina quotidiana, per tal de ser rebudes en condicions òptimes), amb l´afegit d´un consell savi i personalitzat. La producció poètica de Juan Gil-Albert és companya de viatge existencial i estètic de la munió del nou segle d´or espanyol del segle XX: la Generación del 27. Obres com “Misteriosa presencia” (1936), “Fuentes de constancia” (1972), “Valentín” (1974) o “Los cantos rodados” (1976) ho fan ben palès. El mot precís, el brunyit rigorós sobre el granit d´estructures d´arrel clàssica, la mirada social –republicana i socialista , diríem- i la metafísica de les preguntes essencials davant el misteri de la vida, conformen el seu repertori temàtic. Visitar la seua obra és un plaer estètic i filosòfic segur. Els revifats -i retocats de modernitats valuoses- mites mediterrans salpebren no poques de les preocupacions formals i de fons del poeta alcoià d´expressió castellana. Ja en Joan Fuster –que era lleial a la terra, però no pas un sectari infecte, tal com sovint la pintura a l´odi del país anòmal l´ha volgut presentar- ens va cridar matinerament l´atenció sobre el pes d´una obra massa sovint amagada per les circumstàncies històriques adverses que va patir i marcar, com a tants creadors i ciutadans decents, al poeta de “Crónica general” (1974). De pòmuls angulosos, galtes xuclades i pigades, cabells de neu noble, bigoti cendrós, pell rosadenca, mans ossudes i tremoloses, pulcrament tocat d´una corbata entre el pastel clàssic i l´accent de les avantguardes parisenques d´entre-guerres, el poeta de trajectòria civil ferma, literat de la cultura amb un ull posat sempre en les indústries i tragèdies dels perdedors, dels ofesos, dels desheretats, em lliurava un Sant Jordi de bronze, encaixava amb energia generosa, i convertia el tràmit institucionalitzat en una cessió del testimoni per tal que un jovenall agafés la torxa que li pertocava i seguís esgrafiant versos i mots en la matinada insomne de la ferida lúcida i revelada. Hi ha motllons aparentment fugissers que ens configuren insopitadament. No cal dir que en les galeries de l´ofici, sovint traginador impenitent entre l´alta cultura i la xafarderia de les antigues porteres, se sabia del cert de l´amor homoeròtic de Gil-Albert, però la justícia poètica, i potser alguna altra, ha d´estar incontaminada de prejudicis barroers i tafaneries llardoses. En aquells dies, l´amor a la grega no gaudia de tantes comprensions i toleràncies com ara mateix i, els lletraferits, humans, tan humans com qualsevol humà, pecaven també de verins arbitraris. A mi, la tendència de la pell, i fins bona part de la biografia dels poetes –i dels prosistes- em deixa científicament indiferent. Llavors, en aquell vespre de 1988, ja estava curat de cegueses parcials. Sovint, quan defalleixo davant tanta estúpida mala llet còsmica com flota al món i a l´ofici, recordo les paraules que Gil-Albert em va dir: “no traeixis mai la teua vocació”. I sí, trair la vocació és el que es paga més car en aquesta existència entre llàgrimes i esperances. Quan les muses evanescents van de paquet en la motocicleta d´altri, quan la tinta s’atura perplexa o dolorosa, recordo la consigna del poeta d´Alcoi i continuo la meua modesta continuïtat. Josep Igual

Corredissa asimètrica entre els bancs, mig corcats, de la missa nacionalcatolicista. Sol•licitava una almoïna raonable, una ínfima xavalla, amb la ganyota lunar de la seva submarina alegria, i li sobrava urgència per lliurar-la als mateixos xiquets que cruelment se li’n burlaven. El pare l’ha recordat, mentre llescava el pa d’un diumenge ja civilment rehabilitat. Ha emergit dels tous calaixos de la memòria, i s’ha reescrit la pàgina d’aquells rancis diumenges enfonsats. He comprès que només ell encarnava l’única possibilitat d’un Déu amatent en aquella hora intimidant de retòriques ferralles cridaneres aixafant els missals esgrogueïts d’uns dies gangrenats de pors. Josep Igual