Aquesta va ser l’aportació del Jesús Mª Tibau a l’acte de presentació juntament amb el Josep Igual amb la coordinació de la Pepa Nogues, de “Ebre-blook: relats d’aigua dolça” a Arnes el dissabte 24 de gener.

Presentació de l’Ebre blook, relats d’aigua dolça al Serret Blog.

L’any 50 abans de la nostra era, els gals van ser vençuts pels romans després d’una llarga lluita. Els caps de les tribus van deposar les armes als peus de Cèsar. La Gàl•lia ha estat ocupada; tota sencera? No! Una petita regió resisteix a l’invasor; una petita regió on trobarem el nostre heroi. Suposo que a tothom li sonarà l’inici d’aquesta història. Exacte, es tracta de les aventures d’Astèrix. Us preguntareu quina relació hi ha entre una petita vila de la Gàl•lia ocupada pels romans i les Terres de l’Ebre actuals. Fa uns dies, abans de començar a preparar la presentació del llibre, em va venir al cap l’inici d’aquesta història, concretament quan pensava en la persona que ho ha fet possible: l’Octavi Serret. Aquest fenòmen de la natura té molt a veure amb l’Asterix del còmic i també amb l’Obelix, que de petit va caure a la marmita on es trobava la poció que donava forces als gals. Qui el conegui sap de què parlo. L’Octavi està dotat d’una energia fora de mida. “Els llibres no es venen”. Aquesta és una temible frase, massa usada avui en dia, que amenaça el món de la cultura i als qui pretenen viure-hi amb certa dignitat, com un poderós exèrcit romà sense pietat. Però en un petit poble de la Gàl•lia ( o de la Matarranya) algú resisteix amb fermesa i fa que la frase perdi tot el sentit. Amb una empenta que s’encomana, armat d’il•lusió darrere la muralla real del mostrador, o de la virtual del seu blog, l’Octavi Serret, aposta fort pel món del llibre en general, i pels llibres de les Terres de l’Ebre, Maestrat i la Franja especialment. Mentre posa un suplement del diumenge dins d’un diari, parla per telèfon i no para de recomanar i vendre llibres, el seu cap enginya mil excuses per fer vindre autors/es a la seva llibreria, per organitzar activitats i per pregonar-les als quatre vents. Amb la Francesca Aliern sovint ens referim a l’Octavi, carinyosament, com “la fera” per la seva vitalitat i entusiasme. Per sort, els darrers anys n’hem conegut alguna més de “fera”, com ara l’ Emigdi Subirats, escriptor campredonenc, articulista i estudiós infatigable de la literatura ebrenca o l’Albert Pujol, ànima del portal llibresebrencs.org i de la Fira del Llibre i de l’Escriptor Ebrenc de Móra d’Ebre, per exemple. Lamento deixar-me algú nom, perquè n’hi ha més. Això no és cap crítica als qui encara no han vist la llum d’un futur esperançador, o als que l’experiència de molts anys ha fet caure en el desànim. Jo mateix, durant un temps, vaig tenir una actitud més aviat passiva, esperant que altres organitzessin actes on col•laborar, i esperant la seva invitació. Però he descobert que, amb voluntat, es pot aprendre a ser "fera". El 2007 l’Octavi va llençar la proposta d’enviar textos per ser mostrats al seu blog amb un consiserable èxit de participació. Però no en tenia prou. Ell, amant dels llibres, volia tindre una mostra d’aquests relats al taulell de la llibreria i, gràcies a Cossetània Edicions aquesta conjunció d’esforços ha tingut fruit en el llibre Ebre Blook, relats d'aigua dolça al Serret Blog que recull relats de 17 autors i autores, dels quals en subratllo quatre paraules: LA GAVINA de Francesca Aliern Reflexiona sobre la necessitat de llibertat, tot i que, de vegades, causi dolor. MALES COMPANYIES, de Jordi Andreu Ens narra una història amb una estructura original, a l’inrevés, començant pel seu dramàtic final. LO FI DELS LLOPS A BESEIT, de Susana Antolí El dolor d’una família converteix en injustes víctimes els animals. Assenyalo dia, hora i lloc… de Tere Bertran Una dona necessita tornar uns quants dies a la seUa caseta enmig l’arrossar del Delta per trobar un vell estimat. SOCIETAT MERCANTIL, de Pere Casanovas Divertida i alhora trista història de dos vells caçadors, que no volen renunciar, malgrat les seves limitacions físiques, a un dia de caça. LA SOLEDAT DE MIREIA, de Glòria Fandos La narració ens banya en la tristesa que comporta la soledat d’una dona a la vora del riu. EL LLADRE DE SOMNIS, de Joan Manuel Garcia Misteriosa història d’un personatge que, sense saber-ho, s’ha convertit en un agent polaritzador d’emanacions axiodixals, cosa que provoca uns danys irreparables i involuntaris als llibres que tant estima. L’ARMARI, de Maria Lluïsa Gascon Experiències misterioses que viu la protagonista a la casa dels seus iaios quan torna al poble de vacances. CONCHA, de J. Carlos Gil Solitud i derrota per la pèrdua dels éssers estimats. ÚLTIMES NITS AMB CARME, d’Albert Guiu Narra amb tritesa i tendresa el final de la vida d’una rodamón, amb frases plenes de bellesa com: “la lluna fa ganyotes taronges, mentre jo me la miro”. LA TROMPETA I EL QUINCALLER, de Silvestre Hernàndez El lament d’una trompeta ajuadarà al seu propietari a reconsiderar quines són les prioritats a la vida. CANTAUTORE, de Josep Igual Amb el seu estil inconfusible i genial, intel.ligent i irònic, ens parla d’altra gent de malviure, a més dels escriptors: els músics. La sargantana de Maria Josep Margalef Una especial relació entre una dona i l’aigua. que acaba amb “una immensa felicitat blava i verda, de terra i sal, de fang i d’aigua”. SOLA D’ESPARDENYES PER TARONGES, de Laura Mur Ens explica una de les moltes tristes històries de la postguerra que, lamentablement, molts compartim. UNA AUTÈNTICA MERAVELLA, de Vicent Sanz Les segones parts potser son són reeixides, ni a la vida, ni a l’amor, però tant l’una com l’altre sembre ens obrin una nova porta. HEM DE PARLAR, d’Emigdi Subirats Fa un passeig per la immoralitat i la hipocresia de certes relacions conjugals, abocades a la infidelitat. UNA QÜESTIÓ DE COMPETÈNCIES, de Jesús M. Tibau L’encarregat de l’enllumenat d’un ajuntament ha de suportar un nou il.luminat. Jesús M. Tibau Arnes, 24 de gener de 2009

Fils d'un dèbil blau cusen el retaule de l'albada que a poc a poc, deixa de ser grisa per convertir-se en distints sinònims de les primeres llums d'un matí d'hivern, que no són pròpiament llums, car, tenen pigments de la nit a la pell i al cor.

Postal 24 de Enero

El aire tiene el idioma de mil pájaros sobrevolando la estampa de un cielo que se lava los dientes sin prisas, la calle huérfana de todo escribe versos a sus viandantes más añorados, son poemas sin letra, ni voz, ni papel, sólo la sensación de pérdida de aquellos que antes estuvieron allí, la nostalgia de la pérdida es más poética que cualquier baile de palabras hermosas que no empatizan con sus caricias, el río más abajo lleva noticias frescas a algún lugar que ni siquiera él conoce, cruza como un cartero de perfil tranquilo bajo el puente desde donde nos divisamos, me guiña sus ojos de agua en movimiento mientras le muestro que todavía hoy mi corazón sigue pintándole con mano amante, las ventanas de las casas están cerradas como la negación fría a un amor cálido, la plaza es una academia de idiomas donde se aprenden desde un vacío muy gélido las mil formas de los silencios babélicos, mudez de alba soliaria por los alrededores, poesía descriptiva desde un acantilado sin mar, la historia de una vagabunda y amiga y rebelde, escrita en un libro que quizás me alegre, quizás me entristezca, quizás sea agridulce, porque recordaré un corazón bueno que se paró. Albert Guiu Bagés

Aquesta va ser l’aportació del Josep Igual a l’acte de presentació juntament amb el Jesús Mª Tibau,amb la coordinació de la Pepa Nogues, de “Ebre-blook: relats d’aigua dolça” a Arnes el dissabte 24 de gener.

PARAULES PER A UNA PRESENTACIÓ,

A finals del proppassat desembre estava passejant el meu àngel pel carrer. Sí, tinc un àngel, que no si és guardià o no, perquè passa de tot i és més aviat un rondinaire impenitent, que es figura ser la meva consciència o alguna cosa semblant. Ara, això sí, el meu àngel sap ser discret quan sortim plegats al carrer, i com un Mortadelo de la cort celestial en comissió de serveis a la terra, quan el trec a passejar acostuma a disfressar-se de pastor alemany i la cosa, ja dic, queda la mar de discreta. Doncs això, passejava l’àngel/pastor alemany pels carrers plens de nadales enllaunades que vomitaven uns altaveus llogats pels comerços locals, i també envaïts per la persistent moda –un pèl kitsch-, dels pares Noël arrapats a les baranes dels balcons, quan vaig rebre la telefonada de l’Octavi Serret. “Has de presentar llibre del meu bloc de Cossetània, a Arnes, el 24 de gener”. Tot això dit a velocitat de meteorit i, és de suposar que mentre rematava tres o quatre afers més. I, com que a l’Octavi no sé dir-li que no ( gairebé no sé dir-li que no a ningú, però sisplau no ho difongueu), aquí em teniu, sense saber exactament què hi pinto. Perquè no he estat en el brou de la confecció del llibre. Només vaig aportar un relat al bloc serretià, que després alguna mà invisible (potser avui la desemmascararem), va triar per al recull de narracions. En conseqüència, aprofito l’avinentesa per fer algunes reflexions personals, no forçosament vinculants, sobre el conte com a gènere i sobre els reculls de relats col•lectius i més concretament sobre aquest. Opino que el relat breu és un dels més exigents gèneres de la literatura. Si en una novel•la hi ha un capítol una mica fluix, és probable que el conjunt de l’obra li tregui importància al capítol més dèbil. Però en un conte, si te’n passes amb els elements. O, per contra, si deixes de posar la informació mínima necessària, el desastre és garantit. Hi ha bons novel•listes que han naufragat amb el relat curt ( també el cas invers, òbviament). No és el cas, per exemple, del nostre immens i enyorat Jesús Moncada, que sabia perfectament què necessita un relat curt i quin tempo i substàncies demana una novel•la. Sobre el conte hi ha abundants teories i pràctiques, algunes fins contradictòries i antagòniques. En realitat, crec que definir com i què ha de ser un conte i que no ho és, és una matèria prou vaporosa. Però, amb alguna mena d’intuïció, també prou indefinible, els lectors de relats sabem quan el text funciona o no. Sóc del parer que en un conte es pot recórrer a recursos del poema en prosa, a pinzellades impressionistes o qualsevol altra tècnica narrativa, sortir volant o anar arran de terra, i tenir plurals possibilitats de resolució o no resolució, donar-li-ho tot acotat al lector o deixar-li marges de conjectura. Ara, com a lector, m’agrada que una mínima tensió interna li doni nervi. En això sí que es distanciaria el relat breu del poema en prosa, que no necessàriament ha de tenir cap nus de tensió o conflicte. Sóc conscient de que tot això que apunto és discutible. I potser en podem parlar després. Com a consumidor, els he de confessar que els reculls que aixopluguen diversos autors solen agradar-me. Ens donen potser un tast d’algun autor o autora que no hem llegit i seguir-li la pista. Amb alguns reculls això m’ha passat i tant de bo que els parroquians d’aquests relats d’aigua dolça en tinguin la mateixa necessitat. L’univers de la blogosfera ja va donant força resultats de paper. Diuen que algunes editorials ja tenen personal dedicat a fer ullades al que expressen els argonautes bloquejadors. En aquest cas, ha estat el bloc de l’incansable llibreter Octavi Serret el que ha fet de plataforma d’acollida de materials diversos, i Cossetània Edicions n’ha fet la retria dels narradors ebrencs. Em fa l’efecte que el mitjà cibernètic ha ajudat a saltar-se fronteres i filtres i que no només és una plataforma de difusió important, sinó que amb els seus llenguatges també acabarà influint en l’escriptura, com ho ha fet el cinema. Crec que es farà palès, un cop més, en una aventura comunal de papers aplegats, que això de la literatura ebrenca no és cap secta, ni cap lobby, ni cap credo estètic compartit per tots els oficiants. No. Justament, aquestes mostres demostren tot el contrari, que les voluntats d’estil, les poètiques, les mirades, els tons, el pensament, la manera de crear i presentar personatges i situacions, és variada i cadascuna filla del seu conreador o conreadora. Potser els únics fils que relliguen una mica la lletra ebrenca, són alguns models més o menys compartits, i potser l’escorç d’algun paisatge també més o menys compartit. Crec sincerament i modesta, que els assumptes que apareixen en els relats ebrencs són plenament comprensibles en qualsevol latitud del nostre àmbit literari i lingüístic, i més enllà; que tota experiència humana es pot copsar des de qualsevol altra experiència humana lectora. Darrerament, als que escrivim des d’aquestes comarques –Ebre amunt i Ebre avall-, sembla que ens fan més cas en els mitjans dels nuclis de poder de decisió cultural. Això, ha generat fins alguna relativa operació de garbellat i etiquetat per presentar un seguir d’autores i autors com una mena d’esclat qui sap si renovador o agitador de les nostrades generals aigües literàries. En tot cas, el temps, que és el millor comentarista, ja en dirà la seva sobre el que està passant en la creació literària en aquestes vores fluvials en aquestes primeries de segle. De moment, tots i totes tenim una feinada per endavant per intentar fer-ho el millor possible i fer la nostra petita aportació a la llarga carrera de curses de la nostra tan amenaçada literatura. Sortosament, les obres de les autores i autors reunits en aquest i altres reculls estan en marxa, obertes, i potser la darrera paraula crítica sobre aquest suposat esclat ebrenc no s’ha dit encara. Em sembla innegable que, a nivell de tenir una major difusió i atenció, l’entusiasta i efervescent llibreter Serret ha jugat un paper cabdal. Amb 300 llibreters com ell al país potser capgiraríem no poques inèrcies adverses. Per si la generació espontània de llibreters i activistes com l’Octavi no acaba de venir, sóc partidari de començar a estalviar entre tots ( crec que els editors també s’hi afegiran immediatament) per mirar de clonar-lo, només sia possible emprar l’avanç científic. Un paper també decisiu l’ha jugat Cossetània edicions, apostant per uns quants autors i autores de l’escuderia ( o potser en podríem dir escudella!) que viuen i escriuen en aquests solars tan sovint tan desheretats. Ara, que no s’enganyi ningú, si un segell editorial hi aposta per uns escriptors i escriptores i pels seus llibres, és perquè hi deu trobar una qualitat mínima que es pot ensenyar i oferir arreu. Bé. Ja s’hauran adonat que, en efecte, no hi pintava res en aquest acte. Però he mirat de dissimular-ho tant com he pogut. Apel•lo a la seva comprensió. Moltes gràcies. Josep Igual

Ja feia dies que esperava aquesta presentació d' “Ebre Blook” a la llibreria Serret, un nou recull de contes editat per Cossetània, per mediació del Serret Bloc. Esperava el dia 24 amb candeletes, amb la il·lusió que sempre m’omple el cor aquestes trobades literàries, amb dinar inclòs, amb companyia de bons amics i amigues, companys i companyes, la flor i nata dels escriptors i escriptores ebrencs, amb els quals he tingut el privilegi i el luxe de compartir aquest llibre amb el relat “La Soledat de Mireia” , i que feia any i mig que estava projectat que sortís a la llum en format paper. A la fi es feia realitat la tan esperada antologia de relats. Al principi em vaig precipitar en fer un relat per a l’ocasió titulat “Llibres de paper”, i que no ha estat escollit. Al llibre han participat: Francesca Aliern, Albert Guiu, Jesús M. Tibau, Josep Igual, M. Josep Margalef, Emigdi Subirats, Laura Mur, Silvestre Hernández, J.M. Garcia, M.Lluïsa Gascón, Jordi Andreu, Susanna Antolí, Vicent Sanz, Teresa Bertran, J. Carles Gil i la sota signant Glòria Fandos. Era divendres, el vent huracanat a Barcelona, ja fer la seva destrossa humana, morint una dona al caure-li una paret d’obra al damunt. Jo que no faig mai cas als vaticinis dels informatius del temps, ho vaig veure d’una altra manera més real. Em va envair la por, un mal pressentiment, una premonició, una intuïció de perill, que mai havia experimentat. Li envio un correu al meu fill que viu a Barcelona, dient-li que tingués molta cura, que un vent huracanat i amenaçador començava a ser tràgic a aquesta ciutat. Potser l'endemà no aniriem a Vall-de-Roures, a la presentació de Serret, si aquest vent tan fort arriba per aquí. Em va contestar que gràcies per l’interès, i que potser volaran els ases i els porcs senglars, o una cosa així. “Com no has d‘anar a la presentació de Serret, amb la il·lusió que et fa?” Pensava que una tragèdia s’apropava, no sabia amb quina intensitat, però ho pressentia. Aquella nit a Tortosa el vent era fort però no més que altres vegades, ja que es terra de vent, del Vent de Dalt, i al qual ja hi estem quasi acostumats, encara que patint la seva força amb conformisme i paciència. Arriba dissabte al matí, dormia tranquil·lament, el vent no m’havia pertorbat, sense pressa per llevar-me i preparar-me per al viatge. Feia vent, no massa fort, i lluïa un sol esplèndid. Però anar per la carretera, podria ser perillós. No sabíem la intensitat de la força del vent que ens podríem trobar. A les dotze era la presentació. Tenia un neguit interior que no podia dominar. Eren les deu del matí i truco a l’Octavi Serret, per preguntar-li si per allà feia molt de vent. Em diu que una mica, però res del altre món, no més que altres vegades. Millor anar per Gandesa i per Calaceit, ens aconsella. Sempre anem per aquesta carretera. Es pot anar per una altra però, em penso que ja fa segles que està en obres . Bé, pos ara venim Octavi. Em preparo a tota pressa i emprenem el viatge. La meva precaució era una mica obsessiva, i potser no era per a tant. El vent colpejava el cotxe, semblava que ens feia anar més de pressa, però quan va ser més difícil de dominar va ser passat Gandesa, al Coll del Moro i a l’alçada de Calaceit, la part més alta de la comarca La Terra Alta. Arribem a Vall-de-roures i l’ambient de la llibreria Serret, com sempre, era d’allò més animat. Quasi la majoria dels components de l'”Ebre blook” havien anat, i això que venien de més lluny. Salutacions i alegria i una pila de llibres per signar. Les vendes havien estat tot un èxit. Fent fotos per aquí i per allà, dins de la llibreria. Després de dinar a un restaurant proper vàrem anar a visitar el Mas del Rei, un petit hotel rural, que funcionava amb energia solar, reformat però conservant l’estructura original. A les vuit de la tarda teniem l’altra presentació de l'”Ebre blook” al Molí, d’Arnes, a càrrec de Pepa Nogués, de l’Associació la Bresca, i els escriptors companys Josep Igual i Jesús M. Tibau. Amb torn obert de paraules, amb el debat de llibres de paper, que defensava Susanna Antolí i els llibres electrònics, que possessionava Silvestre Hernández. Octavi Serret optava per seguir amb la creació literària ebrenca, la qual està en plena eclosió i no hem de parar, amb elsseu ànim engrescador i positiu de sempre. Llibres de paper? Llibres electrònics? Quan s’apropa un canvi tan important a l’evolució de la societat en la Història, sempre hi ha pros i contres . Es té por als canvis, a tot allò que sembla desconegut, que no és costum. Però és avançar, caminar, mirar al davant. Algunes coses tenen el seu capítol d’existència, de caducitat. Han de quedar enrere, com a peces de museu, amb un record de nostàlgia i no oblidar-les mai. Com tantes altres coses que han anat evolucionant i canviant en molts altres temes. La tecnologia, la comunicació, la agricultura, les indústries. Tot formava part en el seu moment, d’un temps i d’un present. Com no, va ser un altre dia de joia, literari, d’estima i d'il·lusió per les lletres. La il·lusió, sentiment i estat d’ànim, que tots tenim, i forma part de la nostra vida. El nostre present són les lletres al paper, però acceptant cada vegada més l’Internet i sobretot els Blogs, hi ha veritables tresors, d’informació, literaris, infinitat de temes. La presentació d’aquest llibre, ”Ebre blook” és el més pur exemple de la simbiosi que estem experimentant. Primer aquests relats han format part d’un Blog i ara són llibres de paper. I no és el primer cop que això succeeix , el Serretblog fa temps que ho està fent amb molt d’èxit, i ho continuarà fent. Vivim aquest present que ens ha tocat viure, perquè és nostre. Emprenem la trajectòria de tornada a Tortosa, ja nit fosca, viatge serè i tranquil per carreteres molt ben senyalitzades. El vent semblava que dormia. Arribem a casa i ens assabentem del dissabte tràgic que havia estat, sobretot a Barcelona, per causa del vendaval. Quatre nens morts, i molts ferits, quan entrenaven a un poliesportiu de Sant Boi, i els va caure a sobre, com si fos paper, joguina del huracanat vent. Altres persones mortes pels arbres caiguts al seu damunt. A part de pobles sencers sense llum i altres destrosses econòmiques. Total, vuit vides segades, una tragèdia per un vent enfadat i assassí. Ara penso, les meves pors, els meus neguits interiors eren irreals, imaginats? Un calfred em recorre el cos. Glòria Fandos Gracia

Desde este momento en el SerretBlog, mensualmente, propondremos adivinanzas y acertijos relacionados con las matemáticas y la literatura. Habrá regalos para los participantes más activos. Puedes enviar tus respuestas y comentarios a materranya@yahoo.es ¡No olvides poner tus datos! También puedes visitar la web http://es.geocities.com/materranya que contiene el boletín del departamento de matemáticas del IES Matarraña, donde encontrarás información muy interesante y más pasatiempos. Para empezar, una pregunta fácil -tienes todo el mes de febrero para responderla-

Cálculo matemático: Busca en el blog cada uno de los números que se preguntan, súmanlos y envíanos la respuesta.

 

                        Número de autores de “EBRE BLOOK”

            +     Día de celebración del XIV Festival de Cantautores de Barnasants.

               +      Ordinal de la  Semana Matemática que el IES Matarraña celebra del  26 al 30 de enero.

               +     Suma de todas las cifras del ISBN del libro Quiaderns Deltaics de Josep Igual

              +      Año de nacimiento de Artur Bladé i Desumvilla

             +       Número de la revista de l'associacionisme de Pena-Roja que se presentó el 17 de enero

TOTAL:

 

Suerte.

Publicat al blog: http://deroquetesvinc.blogspot.com "Vall-de-roures, 24 de gener de 2009 El vent vol ser el protagonista del dia, les previsions meteorològiques ens avisen del pas d'una ciclogènesis explosiva. No es pot anar pel carrer. A la cruïlla d'Hispanitat amb Aragó, la Llibreria Serret suporta a les seves façanes la ventada i a l'interior del local els exemplars de l'Ebre Blook van que volen. Cada llibre du un paper amb un nom, busco la pàgina 49 "El lladre de somnis", a sobre hi escric una dedicatòria i signo, el passo i me'n passen un altre. Perdo la noció del temps, és la meva primera vegada, mai abans havia signat llibres. I m'agrada. L'Octavi no para de promocionar el llibre entre els seus clients, es nota que s'estima la seva feina. Tot s'atura per un bon dinar a un restaurant de la localitat, després una trucada m'allunya de l'altra fita del dia: la presentació en societat del recull al Molí d'Oli d'Arnes. Una altra vegada serà. Torno cap a casa, però la jornada m'ha deixat un cuquet que en demana més"

A Maria Josep Margalef. Està escrit a la bíblia, a qui m'honori jo l'honoraré.

L'amistat fa escac i mat al tauler de les paraules, al cor del que ara escriu, a les converses passades que ens emplenaren de notes de neguits les copes del cor i la vida, l'amistat, amiga meva, me l'he cobrada amb escreix, els teus ulls, joglars de bons sentiments, han callat molt per no ofendre i han dit més per animar, ves, tens costums de bona persona, veu d'un riu molt profund i memòria d'unes rels pintades d'humanitat, escac i mat, senyora catedràtica, sargantana del millor dels estius, entrego el rei i signo l'acta: guanya la reina blanca, la meva amiga Maria Josep. Albert Guiu Bagés

"La suerte no existe" El propietario de la administración La Bruixa d'Or de Sort prepara una página web en chino para vender LOTERIA Será el primer turista español en viajar al espacio Jesús Sancho | Xavier Gabriel y su Bruixa d'Or han situado en el plano mundial a Sort, este pequeño municipio de Lleida de unos 2.500 habitantes, y ahora lo quiere hacer también desde el espacio. Gabriel, socio fundador de Virgin Galactic, se convertirá en el primer turista español espacial. Su viaje está previsto para mediados del próximo año.

Xavier Gabriel será el primer turista espacial español -Que mejor sitio que dar suerte en Sort, ¿no? -La gran suerte es estar en tu pueblo y que ahora lo conozca toda España y el resto del mundo y pronto la conocerán también en el espacio. -Vamos que les han tocado la lotería… A Sort le ha tocado la lotería sin necesidad de jugarla. Hemos conseguido que guías de Japón recomienden el sábado el sitio de la Bruixa d'Or y el domingo la Sagrada Familia. -Cuénteme eso del espacio. ¿Cuándo tiene previsto viajar ? -La fecha prevista era para este año pero por permisos de Estados Unidos y porque se tienen que hacer más pruebas de vuelos se puede alargar hasta mayo o junio. En cualquier caso ya hemos superado las pruebas en Estados Unidos y tengo el diploma que confirma que estoy apto para realizar el viaje. -¿Cuánto durará el vuelo? - Dos horas y media. Salen dos naves y una se despega de la otra. -¿No le da miedo? - Me daría miedo en no ser el primer catalán en hacerlo. -¿Qué sensaciones experimentará? -Hay una pantalla delante de ti a 60 centímetros que ves la tierra alejándose. Ves Estados Unidos, de repente Canadá, luego Centroamérica, Europa de fondo que está de noche y ya llegas a la ingradivez. -¿Y cuánto tiempo de ingravidez? -Alrededor de quince minutos. -¿Cuánto le costará esta aventura? -Como socio fundador de Virgin Galactic adelantamos hace tres años 200.000 dólares. Lo que son las concentraciones, los entrenamientos, los viajes y todo el precio final ascenderá a unos 250.000 euros. -¿No le parece caro? - Me parece caro gastar el dinero indebidamente. Para mí es caro que una multinacional pueda gastar doce millones de euros al año en publicidad y yo con menos cantidad de dinero estoy dando a conocer la Fundación de la Bruixa d'Or a todo el mundo y además voy a pasar a la historia por ser el primer español civil en viajar al espacio. No es ninguna excentricidad ni ningún desmadre sino que es una jugada bien pensada. Incluso he recibido ofertas de casas comerciales en España que me pagan cinco veces el importe del viaje para que las patrocine y no las he aceptado. -¿De qué fundación se trata? -Nuestra Fundación ayuda a los niños con síndrome de Down y enfermedades inusuales de baja prevalencia. -Usted también realizó hace dos años una ruta en autocar por toda España recogiendo deseos para enviarlos al espacio. ¿Al final cuántos deseos se lleva? -Recogimos 50.000 deseos y tenemos otros 50.000 más que nos han llegado a la página web. Me llevaré un CD con los 100.000 deseos y la gente sabrá que sus deseos fueron hasta 150 kilómetros de la tierra. -Del espacio a la tierra. ¿Cómo ha conseguido que su administración de lotería sea la que más venda de nuestro país? -Me dijeron que en la lotería todo estaba inventado y con el tiempo se ha visto que no era así y para mi es un orgullo que la lotería de Sort se haya convertido en un referente. -El 22 de diciembre cada vez está más cerca. ¿Se ha notado la crisis en el volumen de ventas de décimos? -En mi caso no. La crisis hay que verla como una oportunidad y una ventaja. -¿De dónde le compran más lotería? -Ahora encabeza el ranking Barcelona pero le sigue Madrid que ha subido muchas posiciones. -Aproximadamente el 85% de sus ventas las hace directamente a través de su página web. Incluso tiene la idea de llegar a la comunidad china… -Estoy trabajando en ello y en poco días saldrá una página web en chino. En España hay unos 350.000 chinos y queremos llegar también a este segmento de la población. -¿Cuántos millones ha repartido en los últimos años desde su administración? -Unos mil millones de euros. Vendemos al año unos cinco millones de décimos más las participaciones y tenemos unos diez millones de clientes. -¿Y cuánto factura su empresa? -Este año esperamos facturar 110 millones de euros. -¿Usted cree en la buena suerte de la lotería? La suerte no existe. El libro "Las 13 claves de la suerte" que publicaré el mes que viene precisamente trata de esto. La suerte se la tiene que hacer cada uno y tienes que ir a buscarla. Si tu sales de Barcelona y te desplazas hasta Sort y después de hacer una cola de dos horas compras unos décimos todo esto tiene un coste y un sacrificio y si te toca la lotería tú te lo has ganado. - ¿Considera que la lotería es un juego que genera adicción ? La lotería no es un juego activo sino pasivo y lo pasivo no genera ludopatía. La lotería es un juego inteligente.

La regidoria de Cultura ha publicat les bases per als premis Vila d'Ascó de les categories de literatura, de poesia i de pintura. pdf. El Premi Literari, que enguany arriba a la XXIena edició, té una dotació econòmica de 3.600 euros i l'editorial Cossetània publicarà l'obra guanyadora. El termini per presentar les obres acaba el dia 22 de gener i el veredicte del jurat es donarà a conèixer públicament en un acte de lliurament del premi que se celebrarà durant el mes de maig. El IV Premi de Poesia "Joan Perucho" té una dotació econòmica de 2.400 euros i l'editorial Meteora publicarà l'obra guanyadora dins la seva col.lecció de poesia, Mitilene. Com en el cas anterior, la data límit per presentar obres fialitzarà el 22 de gener, i el veredicte es farà públic també al maig. El Premi de Pintura Sant Antoni arriba enguany a la seva segona edició i té una dotació econòmica de 1.000 euros. El tema de les pintures que optin a ser premiades haurà de ser la festa major d'hivern del municipi, Sant Antoni, i les obres d'hauràn de presentar els dies 7, 8 i 9 de gener de 2009, de 10:00 a 14:00 a l'Ajuntament d'Ascó. Les obres que participin s'exposaran els dies 16, 17, 18, 24 i 25 de gener i el quadre guanyador quedarà en propietat de l'Ajuntament. Durant el mes de gener l'Ajuntament d'Ascó farà públiques ls bases de dos premis més, el de narrativa breu per a joves i el de fotografia. Premi Literari: Tema lliure, en llengua catalana. Els treballs hauran de ser inèdits i no haver estat premiats en d'altres certàmens, ni estar en tràmits per a la seva publicació. Les obres hauran de tenir una extensió entre 175 i 225 pàgines d'uns 2100 esais (30 línies de 70 caràcters). Els concursants presentaran 2 còpies, a una cara, i amb els fulls numerats. S'acompanyaran d'un sobre tancat amb el títol de l'obra. Al seu interior hi constarà el nom, els cognoms, DNI, telèfon, i adreça electrònica de l'autor. Els treballs s'enviaran per correu certificat o bé es presentaran personalment a l'Ajuntament d'Ascó, Regidoria de Cultura (C/Hospital, 2, 43791, Ascó). Premi de Poesa Joan Perucho: Poden presentar-se a aques premi obres de poesia escrites en llengua catalana, inèdites, que no hagin estat guardonades en altres certèmens i que no estiguin en tràmits per ser publicades. El tema i la forma són lliures. Els originals han d'estar signats per l'autor i es presentaran 5 còpies, a una cara i amb els fulls numerats. S'adjuntaran les següents dades: nom i cognoms, fotocòpia del DNI o document identificatiu, domicili, telèfon i adreça electrònica. Els treballs s'enviaran per correu certificat o bé es presentaran personalment a l'Ajuntament d'Ascó, Regidoria de Cultura (C/Hospital, 2, 43791, Ascó). Premi de Pintura: Poden participar en el concurs totes les persones nascudes, empadronades o vinculades a Ascó, que presentin la seva obra dins el període assenyalat. Les pintures han de tenir unes dimensions mínimes de 36 per 46 centímetres i màximes de 89 per 116. El suport es lliure. Només s'admetrà una obra per autor, i aquesta haurà de ser inèdita i no podrà haver estat guardonada en cap altre certamen. Les pintures hauran d'estar signades per l'autor i al presentar-les s'acompanyaran d'un sobre tancat que contindrà el nom i cognoms, número de DNI, domicili, telèfon i adreça electrònica de l'autor. Les obres es podran presentar els dies 7, 8 i 9 de gener de 10:00 a 14:00 a l'Ajuntament d'Ascó.

Europa Press El escritor y director de cine Emilio Ruiz Barrachina recupera en 'Tinta y piedra' (Imagine Ediciones) la memoria histórica de la población turolense de Calaceite donde convivieron algunos de los autores más importantes del 'boom' latinoamericano llegados desde Barcelona. El primer escritor que se instaló en la población fue José Donoso en la década de los 70, quien invitó a algunos de los componentes del 'boom' como Mario Vargas Llosa, Jorge Edwards, Gabriel García Márquez, Alfredo Bryce Echenique o Carlos Fuentes. Ruiz Barrachina explicó hoy que Donoso llegó de "forma casual" a la Calaceite debido a que su traductor al francés de 'El oscuro pájaro de la noche' se había instalado allí. El escritor, que basó 'Casa de campo' en los parajes de Calaceite, compró allí tres casas del siglo XV y a partir de ese momento se sucedieron las visitas de sus amigos. El autor de 'Tinta y piedra' aseguró que en los años 80 hubo una "segunda oleada" de escritores que llegaron a Calaceite a raíz de la llegada del chileno Mauricio Wacquez, el pintor Albert Rafols Casamada y el editor Gustavo Gili, que ayudaron a "mitificar" aún más la población. En la actualidad, continúan viviendo en la población, situada a caballo entre Teruel y Tarragona, la periodista Elsa Arana o la escritora Natacha Seseña. En Calaceite también se halla la Casa Moix, cuna de los escritores Terenci y Anna Maria Moix. Ruiz Barrachina aseguró que su interés era "hablar de las personas" que habitaron esa población y que en sus casas hacían unas "tertulias irrepetibles e intercambiaban información para sus futuros libros". Tinta piedra Calaceite El autor explicó que la idea del libro le surgió en unas jornadas en Matarraña, que aprovechó para visitar Calaceite por su "admiración por Donoso" y por que conocía un poco la leyenda que envolvía a esa población, de la que se documentó. "No conocía a Wacquez y me entusiasmó", añadió. El escritor Javier García Sánchez aseguró que Calaceite es "una muestra única de lo que es la voluntad de aislamiento" en la que los autores se aislaban por un "síndrome de pureza tras haber visto la inmundicia del mundo editorial". Para él, los "verdaderos autores malditos son aquellos que hacen literatura en un momento de basura y mercadeo". 'Tinta y piedra' va acompañado de un documental en DVD realizado por Emilio Ruiz Barrachina que sirve de "complemento" al libro.

Tot i mes del Serret blog a la blogosfera literaria... El Serret Blog i el seu ranking d'entrades als blogs ebrencs...que disfruteu...