GARROFERS

7. Trobada d'autors al Matarranya diumenge, 1 de agost de 2010 | Comentaris

Poema del Jordi Cervera per la Trobada d'autors Ebrencs al Matarranya 1 d'agost 2010

GARROFERS

Els anys són garrofers,
bèsties inconvencibles i centenàries
que cavalquen al fons dels teus ulls,
que dibuixen camins de terra desesperada,
línies que fereixen els fils de l’aigua
i tanquen les urgències de la memòria
amb els cordills contaminats de l’oblit.

Alzina

Em faig de fusta,
de pi,
d’avet,
d’escorça,
de roure,
de suro,
d’alzina.
Em moro
a morts petites,
a cops de destral.

Pi pinyoner

Anar xuclant les rutes del passat,
aquell miracle que reviu la diferència,
els records que fan mal,
impactes petits, malgirbats,
com les llavors d’un lledoner,
projectils de l’atzar compacte,
dibuixant paràboles efímeres,
moments que ens capturen
com una gota llefiscosa
feta de resina de pi pinyoner,
una bossa que ens amalgama,
ens empresona, ens solidifica
i ens fa fòssils per sempre més.
Avellaner
Les humitats grinyolen,
el nyic nyic
de les síl•labes àtones
d’una conversa
de silencis minúsculs,
el xiu xiu
de les branques d’avellaner,
el non non
d’un bressol que,
de mica en mica,
ha perdut tots els rastres d’innocència

Jordi Cervera

LA FIGUERETA

7. Trobada d'autors al Matarranya diumenge, 1 de agost de 2010 | Comentaris

LA FIGUERETA: Josefina Motis, relat per la Trobada d'autors al Matarranya 1 d'agost 2010

Una de les coses millors que ens pot haver passat és haver nascut al camp.

Les herbes eren fantàstiques, tenien vida les flors silvestres.

Els arbres servien per jugar a casetes, palaus, allà pujaven les amiguetes.

Si alguna branca esgarrava els vestits vellets que portàvem,

atrapàvem el penjoll amb les calces i ens sentíem com a princeses.

Ens sentíem agermanats amb el gos i els gats. Amb tristor si es morien

a sota d’un arbre amb creu de canya i unes floretes, els enterràvem.

Un nen mudet, em deia “nena garça” “nena garça” a dalt d’una olivera,

la seva mare es posava contenta de que digués una parauleta.

El millor arbre, fresc, de fulles amples i rames adients és la figuera.

Per jugar, imaginar, cosir, estudiar, pujar i baixar estava “la figuereta”.

Les figueres estaven amb un perfil d’aigua a sota o una pila de rentar,

l’aigua sabonosa la fèiem servir de llet, jugàvem a casetes

amb padellassos i amb coses trencades fèiem els estris de la llar.

Per nines fèiem servir pedres, les vestíem amb fulles i herbes,

o un monigotet de drap amb paperetes de caramel col·leccionats.

Quan baixava aigua pel perfil, ho rentàvem tot, ens hi posàvem a dins.

Amb les fulles de figuera, i pàmpols del ceps fèiem de modistes

seguint els el nervis de la fulla amb flors o foradets, érem artistes.

L’aigua donava un toc fantàstic, ben mulladetes, les mares ens feien crits.

Passaven les hores volant, ens havien de recordar l’ hora de dinar i sopar,

per anar cadascú a la seva casa i després, o l’ endemà, poder tornar.

D’ aquesta manera desenvolupàvem la imaginació i la creativitat,

encara que el joc fos una representació del rol social del moment.

L’adaptabilitat, improvisació, imaginació, sempre ens ha acompanyat.

Estava molt diferenciat el paper de nen o nena amb convenciment.

El germanet d’una amigueta, que érem con família, anava dient:

que el Papa de Roma “i la seva dona” segur que anirien al cel.

Hi ha que veure con es van posar les mares i el propi nen

un dia al posar-li un drap i canviar-li la lletra del acabament.

Necessitàvem una altra nena per a jugar, no enteníem res més.

Sempre eren atractius els arbres fàcils de poder anar amunt i avall

els guarníem de llosses cortines de xolibarda i el que fes falta,

així era distribuït en habitacions i menjador com si fos una casa.

Per columpis, tan adients, s’hi posava uns engronsadors de bencill.

Teníem els preferits, l’olivera, l’abrecoquer i la Figuereta,

que, per la seva ombra i amb dos troncs, era la mes emblemàtica.

Igual servia per a jugar que per anar a llegir o estudiar a l’estiu.

Can Can la revista de las burbujas, los de “colección azucena”,

algun que altre llibre que teníem per casa, el llegir era repetitiu,

els mateixos vàries vegades, un de nou era una cosa estupenda.

Teníem TBOs i Pulgarcitos que ens portaven els parents de Barcelona,

per les rames, amb Guerreos del antifaz i tot, passàvem bona estona.

Un estiu, el de tercer de batxillerat, vaig repetir el dibuix lineal i,

amb una rama per butaca i dos per taula, el vaig fer allà dalt.

Igualment quan apreníem a cosir, vores, vainica, costures, fistons

dalt de la figuereta, fins i tot, dibuixets a tovalles, tovallons i llençols.

Això d’aprendre a cosir, amb la igualtat, fins per homes és educatiu

per la motricitat fina. Això s’ha fet al revés, s’ha tret a les nenes,

per ser rol de dona, però, es perden tots un desenvolupament psicomotriu.

La figuereta amb els anys anava creixent, es va fer molt gran.

Es veien allà els nous infants amb les seves coses també jugant;

eren més moguts, xicarrons ells, anaven més amunt, esvalotats,

trencaven rames, un caigué de dalt de tot, es va trencar el braç.

A un altra figuereta des de terra feien cabanetes de veritat.

Una va estar temps construïda, devia ser una cosa ja de vocació

perquè les criatures aquestes, avui en dia, són a la construcció.

La figuereta tenia dos troncs, es va fer grandiosa envaint el camí.

Al treballar els camps amb tractors aquests arbres grans es van tallar,

així que les dues parts, de mica en mica, van tenir aquest destí.

Amb el temps tot ha canviat, uns ja no hi som, altres per sempre van marxar uns rebolls tornaren a brotar, encara n’hi ha per allà, com record de l’ahir.

A les finques dels voltants també hi havia moltes figueres,

totes han tingut el mateix destí, els fruiters en quantitat rendibles

han substituït als arbres casolans, com eren les boníssimes cireres.

Per aquelles terres, avui per avui, passejant amb emocions indescriptibles

al lloc d’una gran figuera, ombra per a rentar a mà, hi ha un pi

més alt que l’anterior arbre, amb una pila antiga tirada per allí.

Per sempre aquestes coses, els arbres antics, les figueres en el record.

Ara es fan servir per arbres de jardí, ornaments que remouen el cor.

Als parcs n’hi ha alguna que atrau més el seure a una rama que a un banc.

Per pujar a dalt, la discreció, el vestuari i l’ agilitat, no donen per tant.

Hi ha una figuera abandonada, ignorada, a les afores de la cuitat

al costat del carril de l’entrada de la Gran Via, venint del Garraf.

A una revolta de matolls i herbes silvestres, d’aquells racons

que queden com miraculosament després de grans construccions.

Aquesta figuereta, allà està, desfullada quan toca i quan cal verda,

supervivent de l’espècie, fent-li un retrat, per record, de totes, queda.

Josefina Motis

L’OLIVERA

7. Trobada d'autors al Matarranya diumenge, 1 de agost de 2010 | Comentaris

L’OLIVERA: Juan Carlos Gil, relat per la Trobada d'autors Ebrencs al Matarranya 1 d'agost 2010

Passejant durant una càlida tarda d'estiu pels voltants de Pena-roja de Tastavins, en la partida denominada Pont Xafat, vaig descobrir una olivera immensa. Vaig decidir asseure'm a descansar sota la seva fresca ombra. El seu tronc era estrany, així com les ferides que el pas del temps li havien deixat.

Capa sobre capa de la seva base sorgirien les arrels amb les quals se subjecta a la terra, amb les quals s'agarra a la vida. El tronc s'eleva sobre elles buscant, en aparent contradicció, l'aire, la llum i la calor del sol.

Assegut, i volent imitar-la, vaig introduir els dits de les meves mans en el sòl, entre les pedres i la terra i vaig aixecar la cara a la recerca del sol. No sé si per una lleugera brisa o per l'amabilitat de l'arbre, una branca d'aparença fràgil es va apartar i va deixar que un raig encegués la meva vista.

Vaig tancar els ulls, el silenci i la solitud eren infinits. Ancorat com un arbre, vaig escoltar parlar l'olivera. Em va dirigir el seu lament: els meus avantpassats estan aquí abans que els vostres, quan els besavis del més ancià de vosaltres encara no havien nascut, jo ja era vell. A milers ens hem disseminat per aquestes terres que creieu vostres. Ara aguantem uns pocs, la majoria van ser arrasats, mutilats i llançats al foc. Vius us vam donar el nostre fruit i morts, calor.

No vaig saber si contestar-li, i en cas de fer-lo, què dir? Vam mantenir silenci durant uns minuts. Jo pensava en el que m'havia dit: viuen més que nosaltres, i fins i tot quan moren no desapareixen. Estan morts molt més temps. Com si m'hagués escoltat, va contestar: mira al nostre al voltant -va dir “nostre”-, aquesta terra ens és cada vegada més hostil. Els hiverns en aquestes muntanyes són difícils per a tots i els estius no tenen misericòrdia. Les gelades i la sequera ens afebleixen i ens maten. També a vosaltres, no ho oblideu. Més a poc a poc, però a vosaltres també.

No hi havia dubte, em parlava a mi, així que li vaig contestar: Potser només ens diferenciï que la vostra fortalesa, i la vostra debilitat, són individuals i les nostres són col·lectives: per això podeu viure disseminats per aquestes terres i nosaltres hem d'agrupar-nos.

Heu d'agrupar-vos, em va dir, i establir-vos prop de nosaltres, i dels rius i a l'empara de les muntanyes. Sou febles, però no teniu enemic.

Som el nostre propi enemic, vaig contestar.

Sou l'enemic de tots, va reposar. Com vosaltres mateixos dieu, mossegueu la mà que us dóna de menjar. Us vam conèixer quan els vostres instruments eren de pedra, ens vàreu ajudar a estendre'ns i us vam donar el nostre fruit. La vostra mà ens ha vetllat i conreat durant molts anys, i ho hem agraït amb escreix. Al costat de vinyes i blat us hem vist canviar de cultures, de religions... Jo us he vist anar amb carro, amb cotxe, amb avió... Heu canviat el paisatge a la vostra conveniència. Però el temps passa, i no perdona, i per aquí estem tots ja cansats.

Em conten que més baix el clima és més suau, tant a l'hivern com a l'estiu, però jo estic feliç que l'atzar em posés aquí. Durant centenars d'anys, qui es deien els meus amos, em tractaven amb afecte, em respectaven perquè de mi, i de tants com jo, depenia la seva supervivència. Ara tot és diferent. A mi em respecten per l'edat, però la majoria de nosaltres estem abandonats i als joves se'ls explota -com feu amb altres espècies- esteu alterant l'essència de les coses, i això no resulta gratis.

Jo, simplement, escoltava. Sí, ell tenia raó, per què anava jo a defensar als de la meva espècie? Va arribar el moment de marxar. La lluna plena apuntava per l'horitzó prometent cert assossec. Quan m'allunyava, vaig veure a l'olivera mirar-me i em va apesarar deixar-la. Per uns minuts ella havia oblidat la meva condició humana i em va permetre escoltar-la parlar.

De retorn a casa vaig mirar amb altres ulls els arbres que van acompanyar el meu camí, els vius i els morts. Tots ells abraçant la terra amb les seves arrels. Jo era només un passejant, en certa manera temorós de que li parlessin. Potser ho van notar i no van voler incomodar-me perquè, en el fons, els hem traït.

Ahir, vaig escoltar parlar a una olivera.

Juan Carlos Gil

A UNA OLIVERA MIL.LENÀRIA (Barranc de la Mina, Priorat)

7. Trobada d'autors al Matarranya diumenge, 1 de agost de 2010 | Comentaris

Josep Garriga Soler, poema per la Trobada d'autors Ebrencs al Matarranya 1 d'agost 2010

A UNA OLIVERA MIL.LENÀRIA
(Barranc de la Mina, Priorat)

Olivera mil·lenària

de soca seca i cargolada,

cansada de donar fruit

i avui de tots oblidada.

Dels teus anys de joventut

ja ningú pot recordar,

ja que trenta generacions

has vist impàvida passar.

Quantes guerres tu has vist?

Quantes tempestes has suportat?

De quants amos has set

fins arribar en aquest estat?

Del teu fruit tan generós,

quants menjars has adobat?

a quantes llànties has dat llum?

a quanta gent il·luminat?

Sota l'ombra del teu ramatge,

quanta gent hi ha dormitat?

I entre les teves branques verdes,

quants ocells hi han niuat?

Dins de la revellida soca,

plena de grossos forats,

quants pigots, quantes formigues,

quants mussols hi han criat?

Quants pinsans i caderneres,

quants pardals i quants tudons

s'han aparellat a les teves branques

refilant amb cants d'amor?

Quants hereus i pubilletes

sota teu han fet l'amor

i quants infants has vist córrer

fruit d'aquelles relacions?

Avui ja ets com una mòmia,

resseca per tots cantons,

gairebé ja sense branques,

només, a la soca, algun brot.

Els anys tampoc et perdonen;

la teva vida s'està acabant,

més de la teva soca morta,

brots tendres en naixeran.

Perquè diuen de l'olivera

que mai no mor del tot.

De la seca soca revellida,

en sortirà un nou brot.

Has donat a la humanitat

més del que cap arbre pot donar,

oli, olives i molta llenya

durant tot un miler d'anys.

De la teva soca morta

alguna arrel viva hi haurà,

que quan tu desapareguis,

nova vida en sortirà.

I la sàvia naturalesa

el brot anirà fent gran,

donant el fruit que tu un dia

vas deixar-nos de donar.

Josep Garriga Soler

És un bon arbre

7. Trobada d'autors al Matarranya diumenge, 1 de agost de 2010 | Comentaris

És un bon arbre: Juanma Garcia, relat per la Trobada d'autors Ebrencs al Matarranya 1 d'agost 2010

Arbres monumentals? Jo, no en conec cap, d’arbre monumental. Al tros el arbres que hi ha són els de sempre. Alguns els he plantat jo, altres els va plantar el pare, el seu pare, o el pare del seu pare. A part d’alguna figuera, d’un parell de moreres, i la prunera, d’arbres sols conec aquells que hi ha al tros i dels que tinc cura any rere any: els esvelts i delicats ametllers, les recargolades i rústegues oliveres i els agraïts garrofers. D’arbres n’hi ha d’altres menes, és clar que sí, però no són meus.

No us penseu que quan dic meus, defensi un títol de propietat sobre ells, que no és així. Els arbres no són meus, ni són vostres, ells ens pertanyen a tots plegats, formen part d’un tot, de la natura que ens permet gaudir dels seus beneficis i de la seua bellesa, encara que moltes vegades ho oblidéssim. Quan dic meus, vull fer entendre que jo vaig veure al pare com en tenia cura, tal com va fer el seu pare, i el pare del seu pare, i jo intento donar-los-hi les atencions que es mereixen, i sols espero de vatros que algun dia feu el mateix.

Al tros, us deia, d’arbres monumentals no n’hi ha cap, però tenim “Lo garrofer”, no és cap arbre monumental, ni tan sols un arbre singular, és un simple garrofer, un més dels molts arrelats al territori, però és el nostre garrofer. De garrofes en dóna les justes, si ha plogut les dóna llargues i gruixudes com a faves, si hi ha hagut seca curtes i eixutes com a ungles. Lo garrofer, és al davant de la caseta, a la seva ombra hem menjat moltes vegades, i hem aprofitat la seva ombra, per llargues i reconfortants migdiades.

La soca del garrofer s’obre cap el cel com un trident, i als seus tres colls em vaig apujar de petit, ho van fer els meus amics, i ho heu fet vatros, fills meus, i els vostres amics. Quan convenia als meus jocs, era un castell, un cavall, un drac o qualsevol altra cosa que pogués imaginar.

Quan la soledat i el silenci ho envaïen tot, ell, es convertia en el meu confident i el meu amic, jo li parlava i ell em responia en silenci. Ell m’atansava al cel i m’apropava a l’horitzó.

De vegades, a les nits fosques i fredes, sortia de la caseta cercant la seva companyia, caminava lentament entre les siluetes despullades dels ametllers, únicament enllumenat per la llum tendra de la lluna. Quan el mestral bufava, forçava a les esquelètiques branques dels ametllers a ballar entre ombres, mentre les fulles del garrofer aplaudien amb enveja oblidant-se així de la seua trista i trencadissa existència.

Aquella vegada les meues passes van recorre el silenci de les primeres hores de la nit, i sense adonar-me’n, com quan era petit, vaig pujar al garrofer. Des d’allí vaig ataüllar les llums que guarnien la ciutat. Milers de llums encaixonades a la vall de l’Ebre, i al fons, molt lluny, a l’horitzó invisible de la nit, la mar, la meua estimada i enyorada mar.

–Què faig pujat al garrofer? –em vaig preguntar. –És possible que hi hagi algú més, pujat a un arbre en aquest precís instant? –i no em vaig respondre.

Vaig tancar els ulls per sentir si l’arbre em responia amb el ròssec suau de les seues fulles. I no va dir res. En tornar-los a obrir, el llençol de núvols s’obria per deixar-me veure un bocí de cel estelat. Abans que el núvols s’esgarressin sota la força del vent, un estel va dibuixar un traç al cel, saludant-me. Vaig somriure, però no em vaig atrevir a formular cap desig, l’instant de bellesa era un regal, com per demanar res més.

Vaig baixar del garrofer i en silenci vaig tornar fins la caseta. Assegut, al bancal arrecerat del vent de dalt d’aquella nit, hi havia el pare. Vaig asseure’m al seu costat i em va explicar, com tantes altres vegades, històries i contalles apreses, imaginades o viscudes a lo llarg de la seva complicada vida.

Al davant nostre, lo garrofer gemegava com a resposta de l’incipient vent que l'empaitava.

–Saps? –em va dir– els arbres també pateixen, i encara que no ens ho semble, som tan pareguts, són com natros... –i va encetar un llarg silenci.

-Mi-te’l, ni té la bellesa dels ametllers al febrer, ni l’orgull mil·lenari de l’olivera, però és un arbre molt agraït, a penes si ens exigeix un mínim d’atenció, i ell a canvi és l’únic arbre que quan culls el seu fruit ja ens mostra les garrofetes de l’any següent. Gràcies a ell alimentàvem les bèsties i més d’una vegada vam rossegar el seus fruits per escampar la gana... –va callar una vegada més i el seu silenci es va confondre amb la foscor de la nit.

–És un bon arbre –va sentenciar definitivament, mentre arrossegava les seves cames cap el jaç.

Avui m'he assegut una estona al bancal de la caseta, el pare ja no hi és, i fins i tot el vell garrofer s’ha rendit, i ara resta inert al terra amb el cos esgallat. El vent de dalt ha pogut més.

Demà hauré de fer llenya dels colls abatuts, però de la seua soca, amb temps, sorgiran amb força nous brots, i potser els vostres fills tornaran a pujar-hi, les nits fosques i fredes, a la llum tendra de la lluna, mentre algú de vatros, carregat d’anys i manies s’ho mirarà des del bancal de la caseta, i remugant entre dents se li escaparà:

–És un bon arbre....

Juanma Garcia

PALOSANTO

7. Trobada d'autors al Matarranya dissabte, 31 de juliol de 2010 | Comentaris

PALOSANTO: OLga Besolí, relat per la Trobada d'autors Ebrencs al Matarranya 1 d'agost 2010

Ara que el pas del temps m’ha tornat grisa i freda com l’asfalt d’aquesta ciutat i una legió de cabells mancats de color s’han menjat la flama resplendent de la meua melena; ara que la gent i les imposicions urbanes m’han anat doblegant el caràcter i que ja no sóc ni de bon tros la meitat del que jo era abans; ara, en el dia d’avui, sé el que és un caqui. Però recordo que hi havia una vegada, en un temps molt llunyà, fa quasi una eternitat, quan les ninetes dels meus ulls brillaven d’emoció i el meu esperit indomable corria lliure pels camps i pels tarongerars, que a l’hort de mon iaio hi havia un palosanto, l’arbre més estrany i fascinant que he vist en la vida.

El palosanto de mon iaio era un monstre gran i gros, que desplegava els seus múltiples braços de forma colossal, creant una immensa rodona d’ombra fresca on hi anàvem a parar tots, els humans i els cargols, fugint del ressec sol de l’estiu, i que alçava orgullós un cap que sobresortia uns centímetres per damunt del sostre de la masia, robant-li el protagonisme que ella s’havia guanyat durant un centenar d’anys. I dic un centenar rememorant aquella manisa blanca que hi havia a uns dos metres d’altura d’una de les parets, exposada com si d’un quadre es tractés, amb una fletxa blava horitzontal subratllant una data: 1907. Aquell va ser l’any que l’Ebre va desbordar-se negant els camps i entrant, sense ser convidat, dins de les cases tortosines. Aquell va ser, també, el nivell que marcava fins on va arribar l’aigua ebrenca. No sé exactament quina altura tindria el palosanto en el moment de la riuada, si seria igual a com jo el recordo o més menut, però sí sé del cert que llavors ja hi era a l’hort, destacant com sempre d’entremig tots els altres arbres, tan de la terra, tan nostres. Ell mai va sintonitzar amb l’harmonia de la resta del paisatge. Semblava que, senzillament, estava allí, al bell mig de l’hort, com si hi hagués aterrat un bon dia, amb aquells fruits tan estranys i aquell nom tan suggerent. Potser fos això, potser era un arbre que no venia d’aquest món, ni tampoc de cap altre; potser procedia de dalt, del cel, del santuari de deïtats de què ens rodegem els humans, de la fe i de les creences nostres. I fe, molta fe, era el que es necessitava per a poder aconseguir furtar-li un fruit en condicions de ser menjat.

Cal a dir que el fruit del palosanto, quan està en aquell punt tan bla que es torna fràgil a la pressió dels dits i llueix el roig de la tomata madura, desprèn una olor que és mel per als sentits, i quan l’obres, rebenta en tres o quatre llengües gelatinoses rodejades de sucs dolços que regalimen pel plat –doncs és l’únic fruit que conec que s’ha de menjar amb cullera– i que fan les delícies de l’afortunat comensal, puix que qui el prova una vegada, ja no oblida mai més el seu sabor exquisit. Però, ai de l’incaut que l’arrenca de l’arbre quan té l’aspecte més fabulós i el seu taronja competeix amb la lluentor del sol! Llavors, la seua aspror et doblega la llengua de mil maneres diferents, dividint-la, multiplicant-la, deixant-la inservible, fins i tot per a parlar, i inutilitzant, alhora, el paladar, en una tortura de sensacions amargants que dura una bona estona.

“S’ha de saber esperar el moment, aquest és el secret”, deia el iaio amb aquella saviesa tan poc reconeguda que han tingut els nostres avis. I ho deia amb la mirada pacient de qui sap entendre la terra i, en canvi, no entén les presses d’aquest món que s’escarrassa en córrer sense saber del tot cap a on va. Què en sabia jo de paciència? Res. L’energia de la joventut em feia una persona atabalada i fogosa. Però sí que tenia fe, molta, en les paraules del iaio, així que li vaig fer cas. Em vaig posar sota l’arbre, aixafant els fruits caiguts i esclafats que pintaven el terra ombrívol de regueralls sangonosos i que em recordaven, no sé per què, als soldats caiguts en combat d’una guerra, de totes les guerres, que mai no havien d’haver-hi estat, ni en la guerra, ni caiguts. Però no volia mirar al terra sinó cap amunt, a la capçada de l’arbre, que s’alçava per damunt del meu cap, de la qual penjaven centenars de fruits fora del meu abast. I les vaig ajuntar, les mans, formant una petita tassa de dits humans, esperant un regal dels sants. No sé quan temps vaig estar-hi, esperant i mirant els fruits madurs, potser van ser cinc minuts, potser trenta segons, però, en el moment més inesperat, el milacre succeí. Un fruit va desprendre’s de la seua branca, caient justament en el mateix moment que jo tancava els ulls pensant que potser perdia el temps. Jo no sabia si l’havia empomat o era ell qui havia encertat el dispar, però sí sabia l’evident: que les meues mans contenien el fruit més suculent i més difícil d’aconseguir, agafat justament en el punt de perfecta maduresa, durant el fugaç instant en que aquest està caient de l’arbre. El que tenia a les mans no era tan sols el fruit d’un arbre, ni el fruit de la casualitat, era el fruit de la meua fe. I jo sabia que quan me’l mengés em sabria a glòria del cel.

Però, com ja he dit abans, això va ser fa molts anys. Ara, el palosanto o –com l’anomenen els diccionaris, traient-li part de la seua identitat– el caqui, ja no hi és. Com tampoc ja no hi són ni l’hort, ni el iaio, ja que l’asfalt de la civilització segueix avançant per damunt de la terra dels nostres pares, dels nostres avantpassats, tornant-nos a tots cada dia un poc més grisos, una mica més freds.

Olga Besolí

XIPRERS DE L’ENTRADA AL CEL

7. Trobada d'autors al Matarranya dissabte, 31 de juliol de 2010 | Comentaris

XIPRERS DE L’ENTRADA AL CEL: Pedro J. Bel: Relat per la Trobada d'autors Ebrencs al Matarranya 1 d'agost 2010

Un document editat a Saragossa l’any 1612 diu: “Que, de 60 años y mas, el dia de Santa Cruz de Mayo, se acostumbra hazer fiesta en Fórnoles, y el dia siguiente se haze una procesión a la hermita de Nuestra Señora de Montserrate, a la qual concurren muchas personas de los pueblos circunvezinos”.

Tres-cents quaranta anys més tard, l’any 1957, quan jo en tenia vuit, lo dia quatre de maig, com cada any, va eixir de l’església de Fórnols la processó del dia de Santa Mònica. Jo era escolà i vaig quedar encarregat de tocar la campana de la torre mentre la processó eixia. Un altre escolà portava la creu, la gent de la vila formava dos fileres, davant anaven los homes, detràs les dones i al mig lo senyor rector, vestit de capa pluvial i una colla d’escolans en sotanetes roges i roquets blancs. Era dia de gran festa i lo meu toc de campana afegiria solemnitat sonora a la bellesa cromàtica de la processó en aquell dia radiant del mes de maig.

Me vaig quedar sol a l’església, al peu de la torre, estirant la corda que penjava pel tou de les escales, al ritme marcat per al toc de processó. Era un quarto estret i fosc, però tan habitual per a mi que no tenia por. Vaig sentir al tio Maties, lo sagristà, que tancava la porta de la sagristia i vaig sentir com passava la clau de la porta del carrer. Vaig soltar la corda i en comprovar que estava tancat, vaig traure el cap per la gatera i vaig cridar: Tio Maties!

L’home, que ja era una mica vell, i bastant sord, havia eixit precipitadament i s’havia perdut de la meua vista anant per la Placeta de Defora i ja devia estar al Bariol per l’escola vella. Tota la gent de la vila, precisament aquell dia, estava a la processó, camí de l’ermita, ningú més podria sentir-me. Vaig pensar que la Mare de Déu de Fórnols no me deixaria sol en aquella situació i vaig recordar lo milacre que canten los Goigs:

Un horno de cal cayó

sobre un pobre jornalero

que lo sepultó el terrero

sin que ninguno lo vió

la campana se tocó

avisando el daño tal.

Fueron a ver la calera

al ruido de la campana

y la Virgen Soberana

salvó al hombre de manera

que en una ocasión tan fiera

salió el hombre de la cal.

Vaig pensar que si la Mare de Déu no m’ajudava, jo mateix podia tocar la campana a foc per a poder avisar de la meua lamentable situació. Però lo milacre se va fer, vaig sentir que el tio José, lo correu, que vivia a l’altre costat de la plaça, eixia de casa en aquell moment. Ja havia fet lo seu recorregut diari d’anar i tornar caminant a Valljunquera per a portar les cartes i retirar la correspondència de Fórnols. Les quatre hores de camí havien retardat la seua incorporació a la processó. Vaig cridar des de la gatera: Tio José! Tio Correu!

L’home no comprenia d’on eixia la meua veu. Quan me va localitzar me va dir que no tinguera por, que ell mateix tornaria en la clau per a obrir- me la porta i així ho va fer. Vaig eixir corrent camí de l’ermita, la processó ja havia passat lo piló de Sant Bernat i anava per La Fonteta i m’hi vaig incorporar. Lo mossèn ja havia començat el cant de la Lletania dels Sants.

Aquella llarga invocació a tota la cort celestial, passant llista un per un, i per grups, d’Àngels i Arcàngels, Apòstols, Màrtirs, Confessors, Verges i Doctors, així com la resposta del poble en la monotonia del ¡Ora pro nobis!, sempre m’havia impressionat. La processó baixava cap al Planet de la Clota i pujava per la costa de Santa Bàrbara invocant a tots los sants. Quan s’hi arribava al cap de la costa, al peu del piló, ja estava allí concentrada tota la cort celestial. Lo mossèn beneïa els termes, i els ruixava en aigua bendita, demanant la pluja per als camps. En aquelles condicions, pressionat per tots los sants del cel, era impensable que Déu no mos escoltare i jo estava convençut que en pocs dies plouria abundosament i que Santa Bàrbara mos lliuraria de les pedregades.

Com cada any, se va desfer la processó. Los dos escolans van baixar la creu i se la van carregar al muscle. Lo mossèn se va llevar la capa pluvial i el roquet, les files d’homes i dones se van desfer formant grupets. Caminàvem xerrant pel Passet i enfilant la costa amunt que porta al pla de l’ermita. La meua memòria olfactiva no em permet oblidar lo perfum del timó, dels romers i dels pins florits que inundaven tot lo trajecte del seu aroma subtil i profund al mateix temps.

A la plana de l’ermita, com sempre, se va recompondre la processó per a entrar al santuari cantant la Salve Regina.

Allí mos esperaven impertèrrits los vells xiprers que, disposats en dos fileres, marquen l’entrada del santuari i s’estenen pels voltants de l’ermita. Aquell monumental conjunt de gegants, que apunten en les seues branques cap al cel des de fa més de cinc-cents anys, són testimonis d’una festa que reuneix, lo dia de Santa Mònica, a la gent de nou viles del Baix Aragó.

Lo meu imaginari infantil sempre s’ha mantingut pensant, que l’entrada al cel està a dalt d’una plana en dos fileres de xiprers com los de l’ermita de Fórnols.

Pedro J Bel

LA FIGUERETA

dissabte, 31 de juliol de 2010 | Comentaris

LA FIGUERETA: Josefina Motis, relat per la Trobada d'autors Ebrencs al Matarranya 1 d'agost 2010

Una de les coses millors que ens pot haver passat és haver nascut al camp.