4t Joc Literari: l’anagrama d’un escriptor

Inicio al meu bloc, Tens un racó dalt del món, a l'adreça http://jmtibau.blogspot.comuna nova tongada de tres jocs literaris que tindran aquest cop un únic premi material: un lot de llibres cedit per Cossetània Edicions. Per a poder participar caldrà enviar un correu amb la resposta a l’adreça del Club de Lectura de Tortosa clubdelectura@tortosa.altanet.org. Us demano que no poseu la solució en un comentari al bloc, ja que el joc perdria interès, tot i que podeu afegir qualsevol altre anotació o suggeriment. Qui encerti els tres jocs, tindrà més possibilitats de guanyar, tot i que com a bons esportitstes de les paraules, en tenim prou en participar. En aquest Joc que us proposo avui, cal endevinar quin escriptor s’amaga darrere de l'anagrama que trobareu al bloc. Animeu-vos a participar! Jesús M. Tibau
Article complet

Pozo de los deseos

Sé que nunca podré dejar este lugar y no me importa. Comprendo que mi existencia para ti es una locura. Pero créeme, no soy un delirio provocado por tu caída. Estoy aquí, a tu lado. ¿Así que te parezco bella?, me parece gracioso. No, no siempre he vivido aquí, hace mucho el mar me acogió. Y antes de eso viví, en tierra firme.¿Porqué el cambio? La tristeza me invadió, solo el azul del mar podía calmarme…Pero ahora, esta gruta es mi hogar y es agradable. Contiene partes con agua dulce y cuevas con estalactitas y estalagmitas. Lo más importante que hago aquí, es mantener el equilibrio entre el mar y la tierra. No… no me pidas que te lo explique, porque no serías capaz de comprenderlo. Mi único medio de comunicación con el exterior es el agujero en lo alto de la gruta. Vosotros lo llamáis pozo de los deseos. Casi siempre que os asomáis, pedís algo y tiráis una moneda. Al anochecer, voy cogiendo una por una y puedo ver lo que habéis pedido. Y no, no te diré si hago que se cumpla. La verdad es que más o menos siempre es lo mismo, dinero, salud, fama. Aunque hay algunas excepciones muy variopintas. De estas, las que me hacen reír me las quedo y cuando tengo suficientes las uno y me hago un collar con ellas. Es mi amuleto contra la tristeza. Sí, tengo emociones, puedo sentir como cualquiera de vosotros. Amar, reír, llorar…pero no odiar. Y no sé porqué, simplemente no podemos. No te preocupes, de aquí a un par de vuestras horas vendrán a rescatarte.¡Pues claro que se darán cuenta que te has caído en el pozo! Ven, acércate a mí si tienes frío. Yo te abrazaré hasta que entres en calor. ¿Sabes que eres muy curioso?, no se te acaban nunca las preguntas. No, la herida que te has hecho no te dolerá. Yo puedo hacer que no lo sientas.¿Si alguna vez he amado a un humano? No, yo no, pero conocí a alguien que también forma parte del mar, lo que vosotros llamáis sirena. Ella si lo hizo y fue muy triste. Si quieres te puedo contar la historia mientras vienen por ti. ¿Cómo me llamo? Pequeño Andersen, eso es un secreto que algún día escribirás. Marina Garcia Moreno
Article complet

Collita de foc; XVIII Premi Literari Vila d’Ascó 2006

collitafoc.jpg El dissabte 12 de maig, a les nou del vespre al Casal Municipal d'Ascó, va tenir lloc el sopar literari de la "Vila d'Ascó", i la Presentació de Collita de Foc de Carme Meix, Obra Guanyadora del Certamen, un llibre que parle de un viatje dins dels territoris de les Terres de l'Ebre...Terra Alta...Matarranya...Comarca dels Ports...un llibre que és una història de gent aspra, com aspra era la vida de la pagesia en un moment històric particularment difícil, a finals del segle XIX i principis del XX. Collita de Foc; Cossetania Edicions:Biografia: Carme Meix és filla de Gandesa, on neix l’any 1937. Llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, ha desenvolupat l’activitat com a professora de llengua i literatura catalanes a Barcelona i Santa Coloma de Gramenet. Enceta la trajectòria com a escriptora amb un poema sobre la Mare de Déu de la Fontcalda, distingit amb el guardó de poesia de la Reial Acadèmia Mariana de Lleida (1989). A continuació, es dóna a conèixer amb un conjunt d’obres que resulten feliçment distingides: Palau d’absències —guanyadora del Caterina Albert i Paradís de poesia (1991)—, La dansada —fina­lis­ta del Sant Joan de novel·la (1993), publicada el 1996—, El crit de l’esparver —guanyadora de l’Universitat de Lleida de novel·la històrica (1995)— i Cercles —guanyadora del Vila d’Ascó de narrativa (2003). També ha publicat la novel·la Paisatge amb boira (1998) i ha participat en els reculls El brogit de l’Ebre (2003) i Terres d’aigua (2004). Col·labora habitualment amb articles d’opinió en diversos mitjans de comunicació, entre els quals destaquen l’Avui i La Veu de l’Ebre.
Article complet

ETS CULPABLE

En Daniel va prémer els ulls amb totes les seves forces. Era incapaç de mantenir-los oberts durant un sol segons més. Li calia imperiosament desconnectar. No comprenia què podia haver fet malament, ni quina de les seves actuacions els havia pogut molestar tant. I el que era encara molt pitjor, era ben conscient que l’acabament d’aquell malson no estava en les seves mans. Va anar donant voltes i més voltes pel llit. Va beure una mica d’aigua. Va tornar a engegar el llum i va agafar una de les lectures obligatòries del trimestre que habitualment tenia a la tauleta de nit. Va llegir durant uns pocs minuts, tot i que no va poder trobar la manera de concentrar-se. Va anar al lavabo, i va tornar a apagar el llum. La seva ment no s’aturava. No va poder agafar el son fins a altes hores de la matinada. La seva mare el va despertar com de costum abans de dos quarts de vuit. Va prendre una dutxa ràpida i de seguida va anar a la cuina a esmorzar, tot i que no va poder ingerir absolutament res. Tenia moltes ànsies i sentia l’estómac completament revolt. Va insinuar-li a la seva mare que es volia quedar a casa perquè no es trobava gens bé. No havia perdut ni una sola classe en tot el curs. Ella va reaccionar amb l’habitual resposta implacable quan es tractava d’afers escolars...- Sembla mentida que siguis tan irresponsable i que t’hagi de recordar que ja vas estudiar ben poc anit. Vas apagar el llum ben aviat, massa. No comprens que no et convé perdre classes tant a la lleugera. Sort que jo estic sempre a l’aguait! De vegades sembles un immadur, i si fos per tu ja t’hauries jugat la matrícula d’honor. Has de prendre consciència d’una vegada i per totes que no et queda cap altra opció que traure-me-la. Pocs minuts després en Daniel va sortir de casa amb la motxilla a l’esquena. Anava a pas lent. Li retronaven encara les dràstiques paraules de la seva mare que no li havien deixat cap alternativa. No li apetia veure ni parlar amb ningú. S’estava aproximant a l’institut i sentia com la por s’apoderava del seu cos ràpidament. Va pujar les escales sol i va dubtar tímidament abans d’agafar el llarg i estret passadís que portava a la seva classe. L’Alberto Gómez el va veure de lluny i li va faltar temps per donar el crit de guerra dels darrers dies. - ¡Marica a la vista! ¡Culos contra la paret! En Daniel va intentar fer orelles sordes. Va seguir el seu pas, malgrat que havia de passar per davant d’aquell que l’acabava d’insultar, que estava envoltat d’un nodrit grup de noies que li reien totes les gracietes, i l’ajudaven a enlairar-se com a un autèntic líder. L’Alberto es va interposar bruscament en el seu camí. Li va fer diversos senyals humiliants i es va tocar els genitals amb les dues mans de manera ofensiva. Li va donar una forta empenta, i després va proferir els seus insults de cada dia. - Seguro que te has puesto caliente que te haya tocado, ¡chupa pollas de mierda! En Daniel no va gosar dir res. Va acotxar el cap i va encongir les espatlles. Va entrar a classe i va seure en el seu pupitre habitual, a la primera fila. En Joan i en Carles, els seus íntims amics d’infantesa, que des del primer dia que havien entrat a l’institut havien segut plegats, s’havien canviat de lloc. Varen col•locar-se dues files al seu darrera i a l’altra part de l’aula. En Daniel va haver d’engolir fort. S’havia quedat sol. A dos quarts de nou va entrar el professor d’anglès, en Jordi Ventura. Era nou a l’institut. En Daniel es mostrava absent, tot i que era la seva assignatura favorita. L’Alberto Gómez i la seva quadrilla varen passar-se tota l’hora llençant-li tota mena de paperets al seu pupitre amb unes frases que tiraven amb bala: “Te estàs comiendo con la mirada el culo de Jorge”. A les onze va sonar el timbre. Era l’hora del pati però en Daniel no sabia on anar. Se sentia observat amb lupa en tots els seus moviments, i qualsevol camí que emprengués seria considerat com una veritable afronta. Si entrava a la biblioteca, causaria les ires dels de sempre ja que l’acusarien de ser un empollon de merda. Si anava a fer un entrepà al bar, hauria de passar per davant d’ells i suportar les seves paraules agrejades i les seves provocacions inacabables. A més, en Joan i en Carles ni tan sols l’havien esperat. Aquell matí, al pati, el seu nom anava de boca en boca. La Roser Figueres, la noia que sortia amb l’Alberto des de feia més d’un any, va comentar que no era un mal noi, ja que sempre ajudava amb els deures a tothom que ho necessités, i que sentia pena per tot el que li estaven fent: - No veieu que s’ho està passant molt malament. No hi ha dret que li feu la vida impossible, si no us ha fet absolutament res. I no ho sabeu si és homosexual! És mania vostra, que ell no s’ha insinuat a ningú ni en teniu cap prova palpable. I si realment ho fos, no passaria res. Se suposa que vivim en llibertat i tothom és ben lliure de tenir l’orientació sexual que li plagui. - Si es el maricón del barrio ¿Qué pena te ha de dar ese degenerado que se calienta con los tíos? Suerte que tu no le gustas, si hablaras así de un chico de verdad me harías entrar celos. – fou la resposta cordial del cervell d’aquella injuriosa croada. Després de l’esbarjo, la professora de literatura catalana va demanar que formessin grups de tres per a la realització d’un treball sobre la novel•la “Mirall Trencat” de Mercè Rodoreda. En Joan i en Carles es varen ajuntar amb l’Eva Piquer, l’amiga íntima de la Roser Figueres que estava asseguda al costat d’ells. En Daniel no va gosar dirigir-se a ningú. Es va limitar a mantenir el cap baix i a contenir les llàgrimes. En Jordi Ventura el va cridar urgentment al seu despatx. Era el seu tutor i volia saber què estava passant. Aquest cop eren els professors els que havien estat enraonant abastament sobre ell. En Daniel era un noi bastant tímid, però a la vegada no havia tingut mai problemes d’adaptació ni de relació amb els companys. Havia estat la gran promesa de l’alumnat des que va ingressar al centre i hi havia dipositades en ell moltíssimes expectatives. - No passa res. No tinc cap problema amb ningú. Em trobo bé. – varen ser els únics mots que varen eixir de la seva boca. Què havia provocat aquella conspiració en contra seva? Era la seva veu, potser? L’acusaven d’amanerat per no tenir un to de veu suficientment masculí per al seu gust? Potser també tenia a veure el fet que no havia sortit amb cap noia encara? Havia dedicat massa temps als estudis i havia deixat massa a banda la vessant social? Tot eren preguntes sense cap mena de resposta que l’anaven enfonsant a ritme accelerat. L’únic que tenia clar era que havia tingut un dia per a oblidar. I ja n’anaven uns quants! Va arribar a casa. Es va tancar a l’habitació d’immediat. No va tenir esma ni per a engegar l’ordinador i connectar-se a Internet com acostumava a fer al vespre. Encara tenia menys ganes de posar-se a fer els deures, tot i que en tenia una bona carretada. Va tancar els ulls, fins que la seva mare va cridar-lo per sopar. - Daniel, no estudies gaire aquests dies i acabaràs malament. La teva única obligació ara per ara en aquesta vida és estudiar, i t’ho estàs tirant tot a l’esquena. Espavila d’una vegada! Si no et poses les piles, ja et pots oblidar de sortir els caps de setmana d’aquí a final de curs. La seva mare no sabia que aquell càstig s’havia convertit en el primer alleugeriment dels darrers dies. No tenia ningú amb qui sortir. Va sopar molt poc i va tancar-se de nou a l’habitació. Va passar-se una estona ben llarga pensant, fins que va quedar-se adormit sense ni tan sols haver-se posat el pijama. La seva mare va entrar a la seva habitació per tal de comprovar si estudiava i li va donar una forta reprimenda. - No hi ha manera que estudiïs de debò des de fa un parell de setmanes. Això no pot continuar així. No ets conscient de què et jugues. No vull veure la llum apagada fins que hagi tocat la una. El dia següent la rutina a l’institut va ser idèntica. En Daniel va arribar sol a classe i no va entaular conversa amb ningú. L’Alberto Gómez li va pegar un paper amb un dibuix a l’esquena que retratava dos nois nus que s’acariciaven, i amb un insult gros escrit a sota. En Daniel va córrer cap al lavabo. El seu tutor el va sentir plorar. Va esperar que sortís i va emportar-se’l al despatx: - M’has d’explicar tot el que et passa, Daniel, i no accepto una resposta negativa. - No res – contestà ell secament. - No m’ho pots dir això, que no sóc ni sord ni cec. Et veig trist i et noto absent. Tu sempre has estat el millor alumne del centre i sé que te’n passa una de grossa. - No és res greu. Només que no em sento tan motivat per estudiar com abans. - No pretendràs que et cregui. Què són aquestes llàgrimes? No em preocupa la teva motivació pels estudis, sé que la recuperaràs i ens donaràs una lliçó a tots que ens quedarem ben parats. La teva capacitat d’estudi és fenomenal, mai no he conegut ningú com tu. Vols que et digui la veritat, endevino que el problema radica amb l’actitud grollera d’alguns dels teus companys. M’hauries de dir d’una vegada què t’estan fent. Jo et podria ajudar. - No res, creu-me. És cosa meva. - Daniel, necessites ajuda urgent. Ja saps que al centre tenim dos psicòlegs i t’aniria molt bé enraonar amb tranquil•litat amb algun d’ells. No vull que et sentis sol. Estic al teu costat i a la teva disposició per quan em necessitis. Com a alumne, ja saps que ets la meva debilitat. Si no m’ho dius, ho intentaré esbrinar pel meu comte igualment. - Jordi, gràcies per preocupar-te per mi i pels teus elogis desmesurats, però no em passa res. En Daniel es va tornar a tancar al lavabo a l’hora del pati. El seu cap donava voltes i voltes. Tenia la sensació de ser un inútil i un covard, que s’amagava per no plantar cara als qui volien esborrar-lo del mapa. No tenia esma per encarar la seva problemàtica personal. No era ningú. Quan va entrar a classe hi havia una inscripció a la pissarra que deia: Maricón en clase, primer pupitre. En Daniel va sortir corrents i un sorollós esclat de riure va envair tota la sala. En Joan va fer la intenció d’aixecar-se de la cadira i anar al seu darrera, però finalment no va tenir prou valor. En Carles es va limitar a abaixar els ulls i després va mirar enrera. Va estar divagant per la ciutat, ja que era massa d’hora per arribar a casa. Tot i això, malauradament la seva mare va assabentar-se de seguida que no havia assistir a la darrera classe d’història, ja que la professora vivia just al pis de sota i s’havien trobat a l’ascensor. - T’estàs passant de la ratlla. Has estat perdent el temps inútilment per la ciutat. Ets un dropo qualsevol. Pensa que el teu pare et trencarà la cara quan se n’assabenti, i no trigaré gaire en trucar-li. Va córrer cap a la seva habitació. No va menjar res, i a la tarda es va negar taxativament a assistir a les classes de l’institut. El seu pare va continuar l’esbroncada quan va arribar del treball al vespre. Els estudis eren allò més important de la seva vida i els estava descuidant totalment - Em fas llàstima de veure’t. No seràs ningú el dia demà i hauràs de viure de la caritat. Només tens una obligació en la teva vida i no la compleixes. T’estàs comportant com una autèntica merda. No sé si n’ets prou conscient, però amb la teva mare i amb mi te l’estàs ben jugant. Quan el seu pare va acabar, en Daniel va obrir la finestra de l’habitació i es va posar a mirar a sota. Li varen passar pel cap un seguit de pensaments estranys, però no va tenir prou valentia per posar-los en pràctica. Va tancar els ulls i va imaginar-se un salt al vuit. La seva inventiva el va portar a llegir les esqueles dels diaris del dia següent i les lamentacions de la gent de l’institut. A casa plorarien, malgrat que li havien fet la vida impossible i l’havien manipulat en cada moviment que havia volgut fer. Els mestres el lloarien com a l’alumne exemplar que havia estat. No estava en condicions d’endevinar la reacció d’en Joan i d’en Carles, potser l’apreciaven o no. Segur que l’Alberto Gómez se sentiria el gran triomfador i no exterioritzaria cap senyal de remordiment. Va estar cavil•lant tota la nit, i va treure’n unes conclusions ben clares que li havien de canviar la vida radicalment. Ell no era homosexual, mai no li havia passat pel cap. I molt menys era mereixedor d’aquell tracte degradant per part dels companys, ja que mai no s’havia posat amb ningú i havia intentat tenir una bona relació d’amistat amb tots. Tenia necessitat de demostrar-se a si mateix que tenia un alt grau de masculinitat. Va estar acariciant-se els genitals i el seu membre durant una llarga estona, i va gaudir d’una perfecta erecció amb un seguit de pensaments imaginatius i eròtics centrats exclusivament en una companya de l’institut que li agradava molt. Va alliberar tots els seus instints amb un orgasme final força complaent. Després, li vingué un estrany pensament: ell era més intel•ligent que els seus progenitors junts, les pressions inhumanes i les humiliacions que rebia a casa també estaven fora de lloc. Havia de capgirar la seva actitud davant de molta gent. Ja n’hi havia prou! Es va llevar ben d’hora i va prendre una dutxa llarga i relaxant. Va anar a la cuina i es va preparar el got de llet. Va haver d’escoltar les reprimendes repetitives de la seva mare. - Mare, jo sé el que em faig. Sóc un bon alumne i estic molt ben preparat i trauré molt bones notes. Tu i el pare caureu de cul quan les veureu? No voldria recordar-te que tu ni tan sols vas acabar la carrera de medicina, i que t’has limitat a exercir de senyora d’arquitecte. Profitós ofici aquest! Tu vas fracassar totalment amb els teus estudis, jo no ho faré. La seva mare li va donar una forta bufetada. No s’esperava aquella airada reacció dialèctica d’en Daniel, al qual havia tingut plenament dominat des del dia que va nàixer. El seu fill li va respondre enèrgicament amb un to de veu que mai no havia gosat usar abans: - És el darrer cop que em toques. Tinc 17 anys i ja no sóc un nen. Tu també ets culpable. Va omplir la motxilla de llibres i va marxar cap a l’institut. Va caminar pels carrers principals perquè ja mai més volia esquivar ningú. Va veure com alguns companys de classe el senyalaven o es posaven a fer una rialla còmplice. L’Alberto Gómez va apropar-se-li. - ¿Cuántas pollas te apetece chupar hoy? Con la mía no cuentes, y mira que es gruesa y sabrosa, mariposón. En Daniel no es va arronsar aquest cop. El va escopir a la cara. L’Alberto va llançar-se-li a sobre immediatament, i ell va haver de traure les forces d’on va poder. Varen estar tirats per terra una bona estona i en Daniel va pegar-li diversos cop de punys a l’ull que li varen deixar ben morat. Ningú els va separar. En Daniel finalment va poder aixecar-se i el va deixar tirat a terra. De la seva boca va sortir una sola expressió: Ets culpable! A l’Alberto Gómez no se li va veure el pèl per l’institut durant uns quants dies. A classe hi havia un silenci sepulcral. En Daniel tenia una màniga de la camisa completament estripada, però va demanar fer igualment l’exposició de “Mirall Trencat”. Amb veu un xic tremolosa, va demostrar tenir uns alts coneixements literaris i haver entès l’obra a la perfecció. Havia fet l’exposició sense cap ajut, i va rebre la felicitació més cordial per part de la professora. A l’hora de l’esbarjo va anar al bar i es va demanar un entrepà de truita i una llauna de coca cola sense cafeïna. Quan sortia es va trobar cara a cara amb en Joan i en Carles. No sabia ben bé com afrontar la situació. Els va dir adéu i va avançar uns metres. Primer cap no va respondre, però uns segons després en Joan va girar-se i el va cridar: - Daniel, vine amb nosaltres. En Carles va empal•lidir de sobte. Li va començar un fortíssim tremolor a les cames. Tenia una mena d’espant injuriós ficat al cos. Va llençar el tros de canya de xocolata que portava a les mans a la paperera més propera i va marxar cames ajudeu-me. En Joan va agafar en Daniel del coll. No va dir res. El seu gest era ben significatiu i desprenia preguntes i solucions a la vegada: - Què t’hem estat fent aquests dies? Tot tornarà a ser com abans. Varen arribar a classe i en Joan va tornar a col•locar-se al costat d’en Daniel. En Carles fins i tot va endarrerir-se una fila. Duies noies varen apropar-se a en Daniel i el varen felicitar per l’excel•lent exposició que havia fet de “Mirall trencat”. Una d’elles era la Roser Figueres. A la tarda en Daniel i en Joan varen anar després de classe a jugar al futbolí a un club d’estudiants, i varen trucar en Carles que no va contestar el mòbil. En Daniel va tenir a la ment un únic pensament: en Carles és culpable! La Roser Figueres va entrar poc després. Va jugar unes partides amb ells, i li va demanar a en Daniel que l’acompanyés a casa. No varen fer cap comentari sobre el que havia passat en els darrers dies. A casa, la història de sempre. Va trobar la seva mare molt empipada i amb ganes de guerra. Li va tornar a muntar un altre numeret, amb una altra histèrica escridassada inclosa, perquè havia arribat molt tard (passaven de les vuit), i al seu parer seguia descuidant els estudis. - Sé el que em faig, i no em serà difícil de trauré les notes molt millors que tu. - Ets un mal educat i estàs veritablement insuportable. No puc entendre en què he fallat en la teva educació. Et creus el rei del mambo i et farem baixar del núvol a les bones o a les dolentes. - I tu ets culpable! - li contestà. Va estar estudiant fins a altres hores de la matinada. Quan necessitava fer una pausa, es connectava al messenger i xerrava amb en Joan tal com solien fer abans. El seu amic es mostrava molt comunicatiu, sabia que li havia fallat i tenia moltes ganes de demostrar-li una total lleialtat. L’absència de l’Alberto Gómez a les classes es va anar allargant. La Roser Figueres havia canviat el seient i va posar-se entre en Daniel i en Joan. Quedava amb en Daniel al club algunes tardes després de classe. Començava a passar-se la veu que hi havia feeling entre ells. El dia que l’Alberto va tornar a aparèixer per l’institut, en Jordi Ventura va voler parlar-li immediatament. Calia posar pau i no deixar que les coses tornessin a sortir de mare. En Daniel ja havia sofert prou, i ell com a professor de tots dos no podia consentir que aquell mal rotllo continués. - Mira Jorge, eres mi tutor, pero esto no te da derecho a exigirme nada. Haré lo que me pase por los cojones con ese maricón. ¡Coño, que es un chupa pollas de mierda! Me las pagará todas. Aquella tarda, en sortir de classe, l’Alberto Gómez va traure una navalla de la butxaca de la jaqueta, quan va adonar-se que en Daniel anava xerrant amb la Roser Figueres. Ella havia tallat amb ell per telèfon feia uns dies i no li havia contestat cap de les seves trucades posteriors. A l’Alberto se li varen creuar els cables, i es disposava a clavar-li pel darrera, quan va topar-se amb les mans d’en Carles que va aturar-lo a temps. Va haver-hi una picabaralla i en Carles va sortir ben malparat, amb un bon toll de sang al terra. La Roser va anar a buscar ràpidament el cap d’estudis i en Daniel intentava parar l’hemorràgia amb un mocador. L’Alberto havia desaparegut. En Jordi Ventura va ser el primer d’arribar. No va perdre el temps i se l’emportà a l’hospital. La Roser i en Daniel varen anar amb ell. Mentre s’esperaven a urgències la noia va besar-lo al llavis en diverses ocasions. Era la primera vegada que en Daniel sentia un pessigolleig a l’estómac que el feia sentir molt feliç. En Carles va haver de ser operat d’urgència, però estava fora de perill. En Daniel i la Roser varen passar la nit a l’hospital, juntament amb en Jordi Ventura. Els pares d’en Daniel acudiren a urgències i se’l volgueren emportar cap a casa ja que creien que tenia coses més importants a fer, però el professor d’anglès va intervenir. Havia endevinat què passava a casa i tingué una llarga xerrada amb ells, de la qual se suposava que n’havien de sortir conseqüències positives. La policia va anar a buscar l’Alberto Gómez a casa seva. El varen interrogar durant dues hores i el varen deixar anar sota llibertat vigilada. Calia controlar els seus moviments i evitar que aquelles actituds fossin la norma als centres educatius. La direcció del centre conjuntament amb el cos policial autonòmic varen organitzar una conferència per tal de denunciar qualsevol tipus de violència estudiantil, en la qual es va defensar la curiosa idea de ser tou amb els joves que cometien lleugers delictes, donat que tothom mereixia una segona oportunitat. Els pares de l’Alberto Gómez però varen creure oportú que calia internar-lo en un centre especial per a nois problemàtics a Barcelona. En Daniel i la Roser sortien junts i eren inseparables. Varen convertir-se en la parella de moda de l’institut. Ella va aconseguir donar un tomb radical a la seva vida.. Un dissabte la nit romàntic, vora el riu i sota el cel estelat, en Daniel va veure escrita la paraula amor en el seu cos. El trimestre va arribar al punt i final. En Daniel va rebre la cantada matrícula d’honor i va aconseguir la millor nota de les PAAU de tots els alumnes que s’havien presentat a la demarcació de Tarragona. La traumàtica relació amb els seus pares no havia millorat, però. Ells tenien previst que estudiés dret, ja que volien inculcar-li uns valors de disciplina estricta que havien de portar-lo a optar per la carrera judicial. No li havien donat cap altra opció i l’havien matriculat sense el seu consentiment en una universitat privada. Es va enfrontar amb ells amb totes les de la llei. Va sortir de casa donant una forta portada i renegant dels seus progenitors. Es va apropar al riu. Va estar hores i hores pegant voltes i més voltes a tota la seva vida. Tenia uns pares monstruosos que el manipulaven i que no el deixaven créixer. Se sentia encadenat i amb ganes d’alliberar-se. - Són culpables! - era el seu únic pensament. La Roser va trucar-lo al mòbil en aquell mateix instant. Varen parlar durant una estona i varen quedar al club habitual. Li va explicar tots els seus problemes un a un. Després varen anar a casa d’ella perquè podrien estar sols i va tornar a regnar l’amor. Va sortir amb les piles carregades i amb ganes de derrotar qualsevol obstacle que se li posés al davant. Quan va arribar a casa, no va tenir cap por de comunicar als seus pares que tenia una decisió presa, a la qual no renunciaria per res del món. Es matricularia a la facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Havia parlat amb en Jordi Ventura, i aquest li havia fet cinc cèntims sobre una àmplia amalgama de possibilitats d’estudi per a nois sense recursos que tenien resultats escolars excel•lents. Ningú ja no et trepitjaria mai més. A la vila olímpica compartiria pis amb en Joan, en Carles i la Roser. Aquests serien culpables de la seva felicitat. Emigdi Subirats
Article complet

I en faig bandera ...

A la memòria de Joan Cid i Mulet, en el centenari del seu naixement Nostàlgia Je suis comme le roi d’un pays pluvieux, Riche, mais impuissant, jeune et pourtant très vieux. (Baudelaire) I en faig bandera, de tot allò viscut, i del temps que passa amb un veloç itinerari, havent mirat enrera amb veraç malenconia i haver-ho analitzat tot en la distància, com si em sentís maleït tan lluny de casa i no fóra capaç d’oblidar allò pretèrit. Penso en el vent de llevant que desperta el poble inert, la clau del meu inusitat silenci, i lamento sovint els anys perduts amb desídia. Faig un esguard rabent a la vida confusa en terra senzilla, i em porta a remembrar sublims solsticis amb l’encís d’uns sentits que criden VIDA. I revifo els instants viscuts, en la fèrtil terra d’un riu ben nostre que aposta per la companyonia, que és el dot més preuat de l’existència. Ara en el meu món, ara ens anuncien les llunes tantes coses ocultes i ignorades. Tot el que es conquereix i dolçament es lliura amb resistència, amb plaer inabastable. Ara, a l’hora dels capvespres, la llum s’endinsa sense fronteres.
Article complet

“La profecía del laurel”, darrera obra de Jesus Avila Granados

Presentem, la critica de "La Profecia del Laurel" en Italiá: profezia-dellultimo-cataro.pdf Fa aproximadament un any va ser presentat a la premsa de la capital de l’estat el llibre “La Profecía del Laurel”. En aquella ocasió comentàvem a la premsa ebrenca, després d’haver-lo llegit, el fet que, amb tota seguretat, portava el camí de convertir-se en un “best-seller”. I no ens vam equivocar. Un any després, el llibre en qüestió s’ha traduït a sis noves llengües: italià, grec, portuguès, anglès, anglès-americà i brasiler-portuguès. Fins i tot s’està treballant als EEUU per preparar un guió cinematogràfic basat en aquesta novel•la històrica. El llibre està ambientat a principis del segle XIV, quan l’Ordre del Temple havia estat exterminada per mandat de l’Església i el seu últim gran “maestre”, Jacques Bernard de Molay, va morir cremat a la foguera. En aquells moments només quedava una esperança de llibertat en tota Occitània, a pesar de las matances comeses por la croada papal, primer, i pels esgarrifosos interrogatoris promoguts pels exploradors del Sant Ofici en tot l’antic Comtat de Toulouse, i aquest alè de llibertat l’encarnava un home, Guilhelm Bélibaste, el darrer perfecte del catarisme, qui, perseguit sense pietat pels esbirros de la Inquisició, va aconseguir travessar els Pirineus, i entrar als territoris del Regne d’Aragó, travessar Catalunya i arribar a les terres de l’Ebre, on va trobar alguns paisans seus que li van donar suport. Després de passar uns mesos a Flix, Miravet, Tortosa, Horta de Sant Joan, Alcanyís i el Matarraya, arriba a Morella, i més tard a Sant Mateu (Maestrat), essent en aquesta ciutat on va poder presenciar el naixement de l’Ordre de Montesa. Però l’ombra de la Inquisició era molt llarga, i, fins i tot en aquella pròspera ciutat, cruïlla de cultures i filosofies medievals, camuflat d’humil càtar, va arribar un delator del Sant Ofici, un esbirro de l’Inquisidor General de Carcasona, que aconsegueix convèncer-lo per tal que retorne a la seua terra, a fi de donar el consolamentum als seus pares. Però era aquesta proposició una cruel trampa i, en arribar a les terres del comtat de Foix, aviat va ser capturat,essent interrogat i torturat sense pietat, acabant finalment a la foguera però abans de morir cremat por las flames, Guilhelm Bélibaste, el darrer càtar, va llançar al cel una profecia, que encara retrona als fonaments del Vaticà… Església, poder, inquisició, tortures...són termes que desgraciadament han estat massa vegades lligats; i la història, per desgràcia, segueix repetint-se al dia d’avui en massa indrets. Joan Pau II va demanar perdó públicament per les vegades que l’Església no ha estat històricament a l’alçada, posant-se al lloc oposat del que predica. I la història, malauradament, segueix repetint-se, massa sovint, al dia d’avui. “La profecía del laurel” (El secreto del último cátaro), editada per Planeta, és la primera novel•la històrica de l’escriptor Jesús Ávila Granados, (www.jag.es.vg), després de 42 assajos. En aquesta trepidant història, Ávila recupera un personatge medieval que havia passat quasi desapercebut per a molts historiadors, tant francesos com hispans. Bélibaste narra l’epopeia dels 16 últims anys de la seua vida, en primera persona, i això fa que el lector quede atrapat des de la primera a l’última línia del text. Em permeto de recomanar-los la seua lectura. Joan Panisello Chavarria www.panisello.net
Article complet

Imma Monsó al Club de Lectura de Tortosa

inma-monso-club-de-lectura-tortosa.jpg Aquest 10 de maig, l’escriptora Imma Monsó ha obsequiat el Club de Lectura de Tortosa amb la seva presència, gràcies a la col•laboració de la Institució de les Lletres Catalanes. Els comentaris s’han centrat en l’obra seleccionada pel Club, Tot un caràcter, però l’autora ha fer un breu repàs a la seva trajectòria, tot i que gran part del temps s’ha esfumat ràpidament en una tertúlia sobre els diversos temes que anaven sorgint arran dels seus llibres. Tot un caràcter és potser la novel•la que va servir a l’Imma Monsó per a sobresortir a la narrativa catalana. Publicada el 2001, narra les relacions entre una mare i una filla, a mig camí entre l’amor i l’odi, entre la dependència mútua i la necessitat de viure nous camins. La filla viu aclaparada pel caràcter de sa mare, impetuosa, capaç de portar-se la contrària a si mateixa segons les seves conveniències, inepta per a ser feliç, per a viure el present. Com diu al llibre, “La mamà era temible quan disposava d’energia, que era gairebé sempre, i si te la volia dedicar tota ja podies començar a córrer”. La seva convivència comporta conflictes, teixits hàbilment amb humor per l’Imma Monsó, fins que cadascuna d’elles aprèn que el paper que juga en aquesta relació no és ben bé el que desitjava...L’autora ens ha comentat multitud d’anècdotes al voltant de la creació de l’obra. La idea va sorgir quan algú va preguntar-li com era sa mare. La resposta no era fàcil, calia una llarga reflexió el fruit de la qual ha estat Tot un caràcter, tot i que no es tracta d’una novel•la autobiogràfica, almenys totalment. Ha estat inevitable comentar també la seva darrera novel•la, la premiada Un home de paraula, basada en un fet real tan traumàtic com la mort del seu home. L’obra no cau en un sentimentalisme fàcil, al contrari, fins i tot es pot gaudir dels tocs d’humor que acompanyen sempre l’autora, que ha fet servir la seva escriptura, en certa forma, com a teràpia: “utilitzo constantment una arma poderosíssima per conjurar l’enyor de la mort: la paraula.” El Club de Lectura de Tortosa es tornarà a reunir el 18 de juny per comentar una divertida i original novel•la El moliner udolaire, de l’autor finlandès de més èxit, Arto Paasilinna. Els interessats poden posar-se en contacte al correu clubdelectura@tortosa.altanet.org o a la mateixa Biblioteca Marcel•lí Domingo. Jesús M. Tibau Coordinador del Club de Lectura de Tortosa http://jmtibau.blogspot.com
Article complet

Companys i companyes de lletres Ebrenques de "Radio caro"

Companys de lletres (8): Vicent Pellicer company-de-lletres-vicent-pellicer.pdf guia-turistica-de-les-terres-de-lebre-vicent-pellicer.jpg A Vicent Pellicer l'hem enredat de tal manera que l'hem convertit sense voler-ho en una mena de poeta oficial del Centenari de Joan Cid i Mulet. La meva dona, Araceli Aguiló, llicenciada en Filologia Catalana, sempre repeteix que els poemes de l'intel•lectual jesusenc en boca de Pellicer agafen tonalitats mítiques. Li hem fet recitar, no sé quantes vegades, el poema "La cançó de l'Ebre", un càntic vibrant que amb la seua veu realment posa la pell de gallina. Vicent Pellicer és un poeta jesusenc, que està enamorat de les salvatgines i del somriure dels esquirols, i en fa bandera tothora d'aquest fet. Companys de lletres (7): Octavi Serret Un llibreter d'una altra pasta banner-blog.jpg Octavi Serret no és un llibreter qualsevol, és una màquina de potenciar el món del llibre i un entusiasta de la literatura escrita a casa nostra. A tots els autors amteurs ebrencs ens té enamorats, perquè sabem que amb ell tenim un company fidel i un servidor autèntic de les lletres. Els companys que el coneixen saben que no exagero. La seva és una llibreria petita de Val-de-roures que té de tot, mai millor dit. Demàna-li un llibre i remourà cel i terra per a aconseguir-lo. Veure'l vendre és una autèntica delícia, per la passió que li posa. El vàrem convidar al programa "Lletres Ebrenques" per a parlar de la literatura del Matarranya. Es va mostrar més entusiasta que ningú altre amb la gran quantitat d'autors matarranyencs que estan sortint darrerament. Va parlar de Silvestre Hernández, Lluís Rajadell, Susanna Antolín, etc. També es va mostrar partidari de l'aprovació definitiva de la Llei de llengües d'Aragó, que dignificaria la llengua parlada a la Franja, el català, i al mateix temps donaria una empenta al fenomen literari en la llengua nativa. Segur! Octavi Serret fa molts anys que va creure en Internet com a mitjà de potenciació del seu negoci. Ha fet diverses apostes on line, però ens referirem a la darrera per la importància que té. Ens ha creat un fòrum literari per a ús dels autors de les comarques de l'Ebre, Matarranya i Maestrat. A més, ha parlat amb l'editorial Cossetània per tal que els contes publicats al blog ebrenc de Serret llibres puguin ser publicats en format paper aquest estiu, prèvia selecció. Una altra bona notícia, ja que ens permetrà repetir aquesta sensacional experiència que és publicar llibres de reculls de contes, com darrerament hem tingut l'oportunitat de fer amb "L'Altre Nadal" i "Estius a l'Ebre" de l'editorial Aeditors del Perelló. El llibre és la seva vida. Octavi Serret el company ideal de tot escriptor. Ell ens defensa i nosaltres l'hem de defensar igualment. Com diuen els amics Paquita Aliern i Jesús M. Tibau: Al costat d'ell et fas un tip de signar llibres. Que bonic, oi! Va per tu, Octavi. I la ploma ens fa agafar empenta/ una nova venda, un nou lector./ Sí, escrivim per crear món/ per endinsar-nos en la història somniada/ per fer del somni la realitat sincera./ I ens nodrim d'amics amb anhels comuns,/ amb força fugissera i plena,/ amb recança d'una cultura de primera. I ens donem les mans plegats/ per un futur de tots, ebrenc/ i d'eixa terra que banya el Guadalop/ vora un port que parla amb accent nostre. Companyes de lletres (4): Francesca Aliern companyes-de-lletres.pdf Francesca Aliern, novel·lista, signant llibres a la Llibreria Serret de Val-de-roures. jesus-i-francesca-llibreria-serret-04.jpg Paquita Aliern és una molt bona amiga meva, i és xertolina de peus a cap. Ella retrata el seu poble, la seva gent, el seu parlar (parlen en cançoneta), els seus costums, la seua història. Amb Paquita parlem de moltes coses, de gent que ens agrada i d'altres que no tant. Ens en riem plegats i tenim molta alegria quan ens veiem. En les darreres eleccions municipals vàrem tenir alegria compartida, malgrat que vivim en dos municipis diferents i queien dos governs (malgoverns) de signe distint. Ella ha vist com quedava derrotat el sisè de cavalleria per part dels Sioux (Paquita ja m'entén!). Paquita Aliern ha estat el gran fitxatge de Cossetània. Acaba de presentar la seua darrera obra, Camins, a Barcelona i ha estat tot un èxit, la qual cosa és complicada pels autors que provenen de vora l'Ebre. Tenim un país tan acomplexat i desestructurat! Si he de recomanar una novel·la seua, em quedo, per suposat, amb Sabó Moll (2006), la qual està condemnada a ser tot un clàssic de les lletres ebrenques. Conjuntament amb El Pont de la Solitud (2004) i l'esmentada, Camins (2007) formen una trilogia que retrata els anys 1940-50 i 60, que ha estat rebuda aclaparadorament pel públic. Les primeres novel·les de Paquita eren en castellà i tenien un to sentimental. Ella sempre tracta temes concernents amb els problemes de la vida i crea dramatisme vivent: No Llores Laura (la problemàtica de la droga), Un otoño toda una vida (la relació homosexual i lèsbica), La Canela (el transvestisme), etc. Una de les seues millors narracions és La Menestrala, altra volta en català, que ens en fa cinc cèntims d'un cèlebre personatge que bé mereixia una ficció. Sempre disposada a col·laborar en fets culturals i literaris, què seria un Sant Jordi vora l'Ebre sense l'obra pertinent que ens baixa de l'Assud riu avall. La vaig convidar a representar la Xerta literària al programa Lletres Ebrenques el passat mes d'abril, i li vaig posar La Internacional com a música de fons. Es va emocionar i va reivindicar la necessitat de recuperar el significat d'aquesta cançó en aquest món globalitzat que ens han imposat. És solidària! He realitzat diverses presentacions de l'obra de Paquita i m'he sentit sempre molt còmode al costat d'una persona senzilla i d'una literata de cap a peus. Endavant les atxes, Paquita! Companys de lletres (3): Jesús M. Tibau company-de-lletres-jesus-m%c2%aa-tibau.pdf Jesús M. Tibau és un dels grans narradors actuals dels Països Catalans. Em permeto dir-ho, no només per l'apreci personal que li tinc, sinó perquè la seva incipient carrera literària així ho corrobora. Natural de Cornudella del Montsant al Priorat, resideix a Tortosa des de fa més de 20 anys, on treballa com a funcionari municipal. Escriu contes, i malgrat que com he dit anteriorment és funcionari, sempre diu amb ironia que no aspira a "viure del cuento". Ha publicat els llibres "Tens un racó dalt del món" i "Postres de músic", a la vegada que ha participat en reculls col•lectius com "El brogit de l'Ebre" (Cossetània, 2003), L'altre Nadal (Aeditors, 2006), Estius a l'Ebre (Aeditors, 2007) i Contes coordinats (Montflorit, 2006). "Postres de músic" el va consolidar literàriament, donat que va guanyar el prestigiós premi de narrativa curta Marià Vayreda, que atorga l'ajuntament d'Olot (Garrotxa), un dels millor remunerats de la literatura catalana. Reivindico aquest recull com un dels millors publicat per un autor ebrenc, donada la seva originalitat i talla literària. Amb Contes Coordinats va tenir la possibilitat de publicar al costat dels millors narradors actuals del país, amb la qual cosa feia un pas endavant literari considerable. Vivim a la perifèria de la perifèria i als escriptors comarcals els és molt difícil fer-se un nom al rovell de l'ou de la cultura nacional. L'amic Tibau disposa d'un bloc literari molt actiu des de fa poc, "Tens un racó dalt del món". Jo mateix el vaig engrescar a tirar-lo endavant durant la xerrada sobre "La blocosfera ebrenca" que realitzàrem durant la 1 Fira literària Joan Cid i Mulet al mes de febrer. En el seu bloc publica habitualment Jocs literaris que han esdevingut molt populars. També disposa d'una pàgina web com a membre de l'Associació d'escriptors en llengua catalana. Jesús Tibau ha estat un dels fitxatges estel•lars que hem incorporat al Centenari de Joan Cid i Mulet. Ens ha ajudat moltíssim en l'organització de l'esmentada fira i en la difusió del nostre ideari. Com a coordinador del Club de Lectura de la biblioteca Marcel•lí Domingo de Tortosa s'ha encarregat d'organitzar la lectura de la novel•la "Destins" (Mèxic, 1947) de l'intel•lectual jesusenc, que tindrà lloc durant el mes de setembre. Ha estat l'escriptor que més vegades ha pres part en el programa radiofònic "Lletres Ebrenques", ja que ens va acompanyar al mes de febrer per parlar del Club de lectura, posteriorment el 2 d'abril en motiu del centenari de Cid i Mulet, i el 17 de maig en l'homenatge a Joaquim Garcia Girona, durant el qual va fer el paper del gran poeta del Maestrat i de la Renaixença valenciana en l'entrevista virtual que havia preparat l'estudiós Òscar Pérez. Entre els seus projectes de futur està l'edició d'un nou recull de contes, de la qual aquest cop se n'encarregarà l'editorial que més aposta pels autors de casa nostra, Cossetània Edicions de Valls, als dirigents de la qual només els puc dir: "Heu fet un excel•lent fitxatge". Compartim amics i projectes comuns. Estem en el mateix carro literari. Ens apreciem i col•laborem mútuament. Formem part d'un incipient entramat literari que vol fer sortir l'Ebre català en el mapa literari nacional. Ens en sortirem??? L'any passat vaig realitzar la presentació de Postres de Músics a la Fundació El Solà de la Fatarella. M'encantaria ajudar-lo en una nova presentació del futur recull, ja que la lectura dels seus contes és un plaer. Va per tu, Jesús: Narro quatre coses amb una ploma/ que sent l'ànsia creadora de món./ Visc amb lletres i amb paraules./ Estimo la vida i en creo de nova/ per viure intensament aquests jorns/ innats, de joia creativa, encenall!/ En el regust de l'anhel d'escriptor/ sorgeixen esperances eternes i vives,/ plasmen il•lusions que desperten un crit/ de lloança a la vida més vida. Companys de lletres (1): Albert Pujol company-de-lletres-albert-pujol.pdf Jesús M. Tibau, una de les veus narratives més importants de les Terres de l'Ebre en l'actualitat, ha definit Albert Pujol com a "fera". I no hi ha per a menys! Aquest jove informàtic que treballa al Consell Comarcal del Baix Ebre és president del CERE (Centre d'Estudis de la Ribera d'Ebre), comissari del Centenari d'Artur Bladé i Desumvila, webmestre de www.llibresebrencs.org, Director de la Fira del llibre i l'autor ebrencs, membre de l'Associació cultural Artur Bladé de Benissanet, i disposa d'un programa a Ràdio Móra d'Ebre des d'on difondre el fet literari ebrenc. Amb Albert Pujol m'uneixen infinitat d'inquietuds i una estreta amistat i col•laboració. Estem en el mateix carro, com popularment es diu a casa nostra. Ens hem recolzat mútuament en l'organització dels centenaris de Cid i Mulet i Bladé Desumvila, que estan resultant tot un èxit. Ell mateix es va encarregar, conjuntament amb Jordi Morera, del disseny del portal www.cidimulet.org i ens va assessorar en l'organització de la fira literària Joan Cid i Mulet. Participo activament en el portal dels llibres ebrencs, el qual ha servit com a plataforma ideal de difusió de tot l'entramat literari de les comarques centrals dels Països Catalans. Recentment, em va demanar que escrigués un article per a la revista "L'aufàbiga" que edita l'Associació Artur Bladé de Benissanet. He de dir que he publicat un miler d'articles en una cinquantena de publicacions, i cap havia estat tan magníficament publicat com aquest: "Benissanet un poble mític de la literatura catalana" (el text, el vaig incorporar al blog). Diumenge passat vàrem tenir un altre exemple formidable de la seva capacitat organitzativa en la IV edició de la Fira del llibre i de l'autor ebrenc de Móra d'Ebre. L'ambient que visquérem va ser veritablement inoblidable. Albert Pujol es va casar el passat mes d'octubre i se'n va anar a l'Argentina, no sé si a buscar la mare de Marco (com diu la meua filla). Va tornar, però, i carregat de piles, ja que no ha parat ni un moment des d'aleshores. S'ha convertit en una peça fonamental per al desenvolupament literari d'aquesta terra cruïlla que uneix Ebre-Maestrat-Matarranya. I en les properes tres setmanes ens queden tres actes importantíssims per a tots dos: la presentació de l'Obra Completa de Bladé a Amposta, la qual tinc l'honor de fer jo mateix; les dues conferències sobre Bladé i Cid i Mulet que es realitzaran a l'Ateneu barcelonès el dia 27 de juny; i el curs acadèmic de la URV que ha d'analitzar l'obra i personalitat dels dos grans literats ebrencs de l'exili durant els primers dies de juliol. Divendres passat va ser el convidat del programa "Lletres Ebrenques", vàrem xerrar de tantes coses comunes i hauríem pogut fer-ho durant tot el sant dia. Crec que era merescut començar aquesta nova secció del meu blog amb Albert Pujol, motor de les lletres ebrenques. Gràcies, Albert! Companyes de lletres (9): Dolors Queralt companyes-de-lletres-dolors-queralt.pdf Dolors Queralt al costat de Ferran Bel (alcalde de Tortosa) i Pere Panisello (alcalde de Jesús). Avui Dolors Queralt, regidora de cultura de l'EMD de Jesús, és molt feliç. Se sent políticament realitzada perquè era membre de la llista guanyadora a les eleccions municipals de Tortosa i a la del seu poble de Jesús (com a Entitat Municipal Descentralitzada es vota una altra papereta per separat). Des de la simpatia i apreci personal, em congratulo de la seua felicitat. Dolors és la companya de viatge ideal en aquest nodrit centenari que estem celebrant de l'intel•lectual i escriptor catalanista, Joan Cid i Mulet. Voldria afegir diversos mots al seu nom: entusiasme, treball, eficàcia, imaginació, constància. He participat en nombrosos projectes culturals, en la majoria dels quals sota condicions molt precàries. Aleshores, el que més em sorprén de treballar al costat dels companys de l'EMD de Jesús és l'eficàcia en resoldre els problemes. Després d'una reunió on has posat damunt la taula cinc temes, cal esperar la propera en la qual 4 i mig estaran solucionats. Chapeau, que diuen els francesos! A més, una cosa molt dífícil en política: sabent perfectament de quin peu calço, sent conscients que no sóc votant de la seua formació política i que tinc una ideologia molt definida, m'han donat el 100% de suport en tots els meus projectes, la qual cosa els honora més encara. Dolors Queralt és mestra de música en un col•legi de primària al barri de Ferreries de Tortosa. Casada i amb un fill, sempre va corrents d'un lloc a un altre per poder compaginar família i activitat pública. A vegades es col•lapsa i deprimeix, ja no pot més. Demà torna a la càrrega i a tirar endavant tot el que porta en ment. Al seu actiu com a regidora, hem de posar per damunt de tot el seu paper de responsable de la Banda de música Martines i Solà i de l'escola de música de Jesús. Un poble xicotet amb una empenta musical de primera línia! Exposicions de pintura, presentacions de llibres, tallers genèrics culturals, enlairen una vida cultural molt important a la població. Enguany, en motiu de la celebració de la 1 Fira del llibre "Joan Cid i Mulet" al febrer, em va sorprendre adonar-me que a part del certamen firal que coincidia amb la Fira de l'oli hi havia sis actes culturals molt remarcables. I en les properes setmanes hem de treballar plegats novament per dos actes de prestigi cultural i acadèmic: la conferència sobre Cid i Mulet a l'Ateneu barcelonès del dia 27 de juny i el curs Literatura Ebrenca de l'exili que tindrà lloc a les noves instal•lacions de l'EMD. Els de Jesús pensen. Aquesta frase potser els lectors no l'entendran, ella sí. És en record d'un polític funest per a la ciutat i per a la cultura catalana, que sortosament haurà de seure a la banqueta en aquesta legislatura. Va per tu, Dolors: El poble respira i viu, i en calma/ aïllada i sense pressa/ de matinada es desperta,/ i veu en el seu horitzó la muntanya/ i el riu que baixa per la plana/ i s'alimenta./ A les botigues i al camp/ i també ara a la fàbrica/ tothora plens de feina l'home i la dona/ fan una pinya necessària./ I el cafè proporciona/ la tertúlia i la partida de cartes/ i el tavac i la copeta/ que mai faci falta./ Mentre a casa/ les velles cosen darrera la persina,/ ajuda a passar les hores/ de la tarda i assabentades/ de tot el que passa./ I tantes altres coses/ que ens donen/ una vida laboriosa, tendra/ i de vegades massa rutinària. Companys de lletres (13): Àlex Ferrer company-de-lletres-alex-ferrer.pdf Presentació d'Estius a l'Ebre a Tortosa Àlex Ferrer és dissenyador gràfic i dirigeix l'Editorial Aeditors d'El Perelló (Baix Ebre), on resideix des de fa 10 anys. És un home de ciutat que va voler canviar d'aires i instal•lar-se en una població petita que compta amb un molí de vent com a emblema. Al Perelló hi ha hagut canvi polític recentment i Àlex, de ben segur, està satisfet d'aquest canvi que ha d'enterrar l'etern caciquisme que acompanya massa sovint alguns dels nostres pobles. La seua dona serà la nova regidora de cultura. Sempre em complau que ERC arribi a les regidories de cultures ja que el nostre país necessita de gent nacionalment forta. Aeditors és una editorial jove que ja ha fet apostes importants. Vaig entrar en contacte amb Àlex Ferrer en motiu de l'edició del recull de contes ebrencs "L'Altre Nadal" (2006), en el qual vaig publicar el meu conte "La foto de l'Arnau". L'experiència va ser positiva per la qual cosa ha tingut continuació amb "Estius a l'Ebre", que ha aplegat 21 autors de casa nostra, en el qual he publicat el conte "Deadline". Una de les apostes d'Aeditors ha estat l'edició d'un excel•lent llibre de poesia, "De la mà de la meva filla" d'Albert Guiu, un excel•lent poeta guanyador del premi Martí i Pol. També ha apostat per les traduccions de clàssics com Òscar Wilde o l'edició de contes infantils de Josepa Vilurbina o M. Cinta Moreso. Una de les propostes interessants d'Aeditors és l'edició de contes històrics, en els quals està treballant la companya Cinta Arasa. M'ha agradat col•laborar dos cops amb Àlex Ferrer i de ben segur que tindrem noves possibilitats de col•laboració. A més, s'ha de reconèixer valentia en tirar endavant un projecte editorial a les Terres de l'Ebre ja que aquest camp compta amb molts projectes fallits històricament. Amb Àlex coïncidim ideològicament i amb molts altres aspectes de la vida. S'ha convertit en un referent per als autors de casa nostra: Va per tu, Àlex: Companys de lletres (15): Paco Tafalla company-de-lletres-paco-tafalla.pdf A finals del mes de gener, Paco Tafalla, director d'Antena Caro Roquetes, em va fer dues entrevistes sobre dos temes d'actualitat: la blocosfera ebrenca i el centenari de Joan Cid i Mulet. Quan acabàrem la segona entrevista em va proposar de realitzar un programa de difusió de la feina dels literats de les nostres comarques. D'aquesta manera va sortir "Lletres Ebrenques", un programa que s'ha emès cada divendres al matí en directe i que ha donat uns fruits molt positius. Em sento molt satisfet d'haver pogut retre homenatge a tot un seguit de pobles com: Xerta, Flix, Jesús, Campredó, Benassal, Rossell, Alcalà de Xivert, Móra d'Ebre, Val-de-roures, etc. Hem homenatjat a la vegada figures cabdals per a les nostres lletres com Artur Bladé, Joan Cid o Joaquim Garcia Girona, al costat de literats actuals de la talla de Jesús M. Tibau, Francesca Aliern o Andreu Carranza. He pogut fer "el meu programa", en el qual podia incorporar tot allò que creguera oportú, sense limitacions de cap tipus. Amb Paco Tafalla he tingut una relació cordial, sabedors que fèiem un programa que només es pot emetre en una emissora pública, lluny d'audiències o reclams populars. Era una aposta personal del director per tal de dotar l'emissora d'un nou programa cultural, al costat d'alguns ja existents com "la tertúlia" d'Òmnium cultural que dirigeix el locutor i amic Conrad Duran. Ja hem acordat reemprendre les emissions al mes de setembre, en les quals tornaran nous homenatges a mites de les lletres ebrenques com Cristòfol Despuig, Pere Labèrnia o Francesc Vicent Garcia "Rector de Vallfogona", i reconeixement a autors actuals com el poeta jesusenc Vicent Pellicer. Un altre dels grans mèrits de Paco Tafalla és haver dotat una emissora petita com Antena Caro d'una pàgina web de gran qualitat. Poques emissores gaudeixen d'aquest espai a internet amb actualitzacions diàries i bona qualitat d'imatges i sons. "Lletres ebrenques" es pot escoltar posteriorment per internet i ens aporta un bon nucli d'oients. Havia de fer, doncs, aquest reconeixement merescut a un company de difusió de les lletres ebrenques. Va per tu, paco: Companys de lletres (6): Emili Bonet company-de-lletres-emili-bonet.pdf Emili Bonet és per damunt de tot un gran artista polifacètic. El vaig conèixer farà uns 6 anys quan ell assistia a les meves classes d'italià. Ja tenia més de 70 anys i encara mantenia intactes les seves ganes d'aprendre i col•laborar a enfortir l'empresa familiar. A partir d'aquesta curiosa relació professional, vàrem entaular una bona i fructífera amistat que em va permetre indagar en la seva vida artística i redactar una biografia molt sui generis, que ha vist la llum en els darrers mesos, de la qual em sento molt satisfet. De la seva faceta artística, destaco sobretot la seva obra escultòrica. Companys de lletres (5): Rafel Duran company-de-lletres-rafel-duran.pdf Amb l'ampostí Rafel Duran formem una mena de tàndem literari, que ens permet compartir totes les nostres sensacions de l'art d'escriure. ens considerem tots dos com simples afeccionats a l'escriptura, i així volem remarcar-ho. Probablement hauria d'haver estat la persona que encapçalés aquesta sèries de "Companys de lletres", però problemes amb la seva foto (no l'he poguda incorporar) ho ha anat endarrerint. Rafel Duran es va incorporar al món de les lletres rebent un guardó molt sentimental: el premi Cid i Mulet de 2005 amb el conte "El paquet". Posteriorment ha guanyat el Sant Jordi de Santa Bàrbara (Montsià) i un altre a Ulldecona. També va rebre el seu guardó poètic a la seva població de residència actual, L'Aldea (Baix Ebre). El seu darrer any literari ha estat força intens. Ha perdut la virginitat, l'anonimat volia dir (o bé ser el mateix). Va publicar un conte al recull "L'altre Nadal", novembre de 2006, amb la qual cosa en aquesta vida només li mancava plantar un arbre (probablement, encara no ho ha fet). Companys de lletres (2): Òscar Pérez company-de-lletres-oscar-perez.pdf Amb Òscar Pérez ens vàrem conèixer on line i en poc temps hem bastit una bona amistat i una fructífera col•laboració. Estima personal, sobretot. Aquesta és, sens dubte, una de les grandeses que ens aporten les noves tecnologies. Natural d'Eslida (1972) a la Plana Baixa, un poble xicotet situat en plena serra d'Espadà, va entrar en contacte amb mi mitjançant un mail després de la lectura en aquest bloc d'un article meu sobre Mn. Joaquim Garcia Girona (Benassal 1867 - Baeza 1928), un dels grans poetes valencians de la Renaixença. Val a dir que Òscar ha realitzat diversos estudis sobre l'obra de l'il•lustre poeta maestratenc, entre els quals l'edició del poema èpic "Seidia" (Saó Edicions, 2000), la gran epopeia del poble valencià. Primer que tot, em va donar la benvinguda afectuosa als estudis garciagironencs (si és que es pot dir així), la qual cosa és d'agrair en aquest món de la investigació que compta "amb alguns sectaris solts" (com diem al meu poble), que es creuen propietaris del tema que estan investigant. A partir d'aquí, tot ha estat bon feeling i ganes d'aprofundir l'amistat. Per curiositats de la vida, jo feia uns quatre anys que havia intentat infructuosament contactar amb ell, quan estava redactant el meu treball "La Renaixença del Català literari vora l'Ebre" que va rebre un accèssit al premi "Enric Bayerri" de 2005, d'història i estudis biogràfics . Emigdi Subirats
Article complet

BIGÀMIA

Tota mena de sorolls plaents s’havien anat apoderant de l’ambient, a poc a poc però sense pausa. Era tot un espectacle al ralentí. El ritme s’accelerava només a estropades, amb sobtades embranzides puntuals. Sonaven un seguit d’entonacions musicals que es transformaven amb rapidesa inusitada en sons alts i baixos, aguts i greus, depenent de la posició de cadascun dels cossos. Plegats semblava com si estiguessin component una memorable simfonia, potser en do major. Tots dos amants es mostraven com a mestres virtuosos de la composició, els quals semblava que volien deixar testimoni sonor del fet que tenien uns excel•lents coneixements de diferents tipus de cadències. Provocaven mecànicament gemecs d’èxtasi corporal que s’escampaven arreu amb facilitat i aportaven una atmosfera de veritable calidesa. La Cristina sabia com muntar-s’ho. Era una veritable tigressa que tenia prou fam per devorar tot l’aliment que tenia al davant, i no sentir-se mai excessivament plena. L’Albert, quan li plaïa, era el convidat de pedra d’una sessió musical dirigida per una orquestra sumptuosa amb vareta femenina. El toc final masculí va ser un crit d’aquells que fan història. L’Albert havia arribat al màxim de les seves forces. Havia escampat quatre cops el líquid durant més de dues hores d’intens joc corporal. Se sentia completament exhaust. La son el va vèncer amb rapidesa. La nit havia estat tan intensa i agitada que li calia un descans llarg.La Cristina va posar-se a sobre el vestit, i no va preocupar-se de recollir la roba interior del terra. No valia la pena, estava totalment estripada. Havia d’agafar el metro abans de dos quarts d’una de la matinada, i no li quedava gaire temps a perdre. Era encara una nena que tenia fixats uns horaris estables d’arribada a la llar familiar. Acabava de complir els divuit anys, i la seva vida estava marcada per dos fets i dos tarannàs distints: era estudiant de professió i especialista amb el seu cos a les hores lliures. I el seu cos era esplèndid. Un altre dels seus mèrits requeia en què no era en absolut una professional remunerada, sinó que el seu professionalisme quedava reflectit en l’alt rendiment dels seus actes. L’Albert va fer allargar la nit de debò. Varen sonar les dues, les tres i les quatre de la tarda. Res no es movia en el seu llit. L’Antoni va obrir amb tota franquesa la porta del pis. Disposava de les claus des de feia més de dos mesos. Era un habitacle modern, amb dues habitacions espaioses i un bany de somni que servia com a espai d’usos múltiples. Va entrar a la cambra de l’Albert i va besar-lo als llavis tendrament fins a cinc vegades, per després passar-li la mà amb suavitat per tot el cos. Finalment, l’Albert va obrir els ulls amb timidesa. A l’Antoni, que tenia moltes ganes de gresca, no li va ser difícil d’aportar-li un accelerat toc d’escalfor al càlid despertar. Les seves mans varen tornar a transcórrer cada part de l’esportiu cos de l’Albert. Havia estat un nedador espectacular quan era encara un adolescent. Li va agafar la verga ja molt dura i li va fer una sèrie d’exercicis acompassats. Va ser una estona curta però viscuda amb gran intensitat. L’Albert acabava de sortir del món de la son, i tornava a sentir-se exhaust. L’Antoni ja havia realitzat la seva funció i va desaparèixer sense dir ni piu. Mai no li apetia entaular conversa després d’haver aconseguit alliberar els instints amb total llibertat. L’Albert va seure al sofà i es va preparar un got de whisky amb gel. La seva ment girava i girava amb diversos capficaments, que com una roda tornaven al mateix indret. Els seus actes eren de pel•lícula. Es va autoconvèncer que si sabia explotar-los podria aconseguir alguns beneficis pecuniaris extra. Seria el complement ideal per a la satisfacció corporal que ja rebia amb tanta freqüència. Calia posar-se en contacte amb el seu antic company de col•legi Ignasi Vidal. Havien cursat el batxillerat junts en un col•legi de l’Opus Dei, on havien après que el cos humà disposava de mil funcions amb milions de possibilitats, mentre que les d’anar al lavabo eren les més secundàries. L’Ignasi era avui dia un conegut director de cinema impúdic, i havia obert recentment un “sex shop” a la plaça de la catedral de Barcelona. La proposta que li havia de fer l’Albert segur que seria molt temptadora per a un empresari del cos com era en Vidal. Era gairebé mitja nit quan l’Albert va suplicar a l’Antoni que li tornés a fer una visita. Li va dir que no podia agafar la son sense la seva presència física, i que ja havia provat anteriorment de fer córrer la imaginació mentalment però no havia donat cap resultat aquest cop. L’Antoni ho va enllestir veloçment. Va exercir aquest cop exclusivament de mascle, i tot llest. L’Albert ja tenia la primera escena que cercava. L’Antoni va marxar després d’encendre una cigarreta i posar-li al company tot el fum dintre la boca. Aquest era el seu comiat habitual en nits de pressa. No va obrir boca. Poc després, l’Albert va prémer l’off del monitor que l’exalumne de la Santa obra d’Escribà de Balaguer li havia facilitat. Eren dos-quarts de vuit del matí quan va trucar a la Cristina. A ella també li va suplicar una visita. Era necessari que fes campana a primera hora de col•legi. Només faltaria a la primera classe, donat que ell li va assegurar pel davant i pel darrera que en tindria prou amb mitja hora. No li va costar gaire convèncer-la, car vint-i-cinc minuts després ja estava follant als seus llençols. Aquest cop va ser molt curt, però amb la Cristina els segons valien or i no calia perdre el temps amb afers banals. Quan va escampar líquid per segon cop, va aturar-se, va encendre una cigarreta i li va ordenar amb geni a la Cristina que marxés. Ell era un escriptor freelance, i tot i que no tenia ningú que el manés havia d’establir un horari laboral si volia guanyar-se les garrofes amb placidesa. Va engegar l’ordinador i va posar ordre a tots els detalls. Era una història eròtica i passional, passional i eròtica. No, era una història senzillament pornogràfica, en la qual no valien els sentiments. De fet, era un follar per follar. Així ho havien volgut la Cristina i l’Antoni, que encara no es coneixien, perquè així li anava bé a ell. Ningú podia sospitar el seu doble joc, però fins i tot quan ho sospitessin podria a arribar a ser més fascinant encara. L’Albert sentia com li muntava la temperatura mentre redactava cadascuna de les escenes. No li havia passat mai abans. De fet, era el primer cop que escrivia aquest tipus de literatura. L’art literari dels sentits. Li va venir sobtadament al pensament una curiositat: - Què en pensarien els editors i altres companys de gremi de la seva nova vessant narrativa? I li produïa encara un escalfament més colossal. Se la sentia granítica, i hagués volgut tenir l’Antoni o la Cristina, la Cristina o l’Antoni, què més dóna!, al seu costat. No podia més, i encara no era migdia quan va haver d’aturar-se per trobar-hi una solució puntual en solitari. Òbviament, primer es va haver de molestar en posar l’on al monitor. Després de l’accidentada aturada, va estar redactant la història durant hores. No va necessitar ni tan sols fer un incís per dinar. És fàcil d’entendre que l’estómac no era la seva part del cos més exigent. Va aconseguir escriure amb la temperatura completament normal. A hores d’ara és convenient informar-los que l’Albert era l’autor de deu novel•les, tres reculls poètics, vuit peces teatrals i dos assaigs sobre el noucentisme i el modernisme en la literatura catalana. Era un escriptor de moda, que havia guanyat tota mena de guardons del màxim prestigi. Les dues paraules que el definien literàriament eren: intel•lecte i talent. En canvi, cap dels gèneres literaris anteriors li havien produït un plaer tan ciclopi. Acabava de descobrir que l’art de l’escriptura era una finestra oberta de bat a bat, i que amb aquest nou gènere literari que acabava de descobrir se sentia més que realitzat. L’Antoni va acudir sense haver estat cridat a les nou en punt del vespre. La seva presència va ser considerada com una veritable benedicció del cel. Aquest cop l’Albert va agafar la iniciativa d’un primer moment, i va fer-lo sentir Julieta enlloc de Romeu. Va fabricar un dels actes més brutals i espectaculars dels que ell es podia recordar. L’Antoni va tornar a marxar sense dir bona nit. Era un costum o no tenia esma per pronunciar un mot. El seu pensament estava centrat únicament en la màquina de plaer inacabable que acabava de deixar en aquell pis modern i elegant de l’Eixample barceloní. La catedral del sexe dur. L’Albert va apagar el monitor immediatament, després d’haver contemplat amb atenció la seva darrera obra que sense cap mena de dubte seria altament apreciada. L’Albert era un literat vocacional. Genuí. Tenia el mèrit de ser molt constant en la seva feina, ja que aprofitava tots els instants d’inspiració. Es va posar a redactar fins ben entrada la matinada. La història li agradava, l’argument era genial, i el desenvolupament de la narració depenia de la realitat. El fruit es veuria ben aviat. Quan els ulls ja se li anaven tancant, va disposar-se a anar a l’habitació. Va haver de tornar a alliberar-se sol, ja que no era el moment adient per trucar la Cristina, donat que ella vivia amb els seus pares i germans, mentre que a l’Antoni ja l’havia deixat arreglat per una llarga estona. A les nou del matí va rebre una molt grata sorpresa. A la Cristina no li apetia anar a la primera classe del dia a l’institut. Havia d’anar de pressa perquè a les deu tenia matemàtiques, i no se la volia perdre car tenia un professor molt exigent. Era una alumna de matrícula d’honor en gairebé totes les assignatures, i aspirava a diplomar-se amb la màxima nota del batxillerat. La disbauxa carnal va durar vint minuts i tres segons, i va igualar qualsevol activitat orgàsmica anterior. La Cristina va haver de marxar com un llamp, si no volia que li tanquessin les portes de l’institut. Era una estudiant molt aplicada i eficient. Ja coneixem doncs dues facetes complementàries que enriquien la vida d’una jove molt activa. Van passar set dies calcats per a l’Albert. Les mateixes activitats. Per parlar en plata: Escrivia i follava, i amb el monitor engegat. Tot funcionava com ell tenia previst. Estava convençut que es trobava en el punt culminant de la seva trajectòria literària, ja que se n’havia eixit dels gèneres habituals i havia aconseguit ser del tot innovador, tal com li demanaven molts dels crítics literaris del moment. És hora de fer un salt qualitatiu en la història. La Cristina aparegué un dimecres la tarda al pis amb el rostre decaigut. Enrera havia deixat el seu ímpetu vital de noia que sabia com gaudir com ningú altre de l’existència. Li digué sense gaire tacte que havia marxat de casa. Els seus pares havien descobert que s’allitava amb homes molt sovint, i no li perdonarien mai. Havien trobat fotos amb homes de tots colors, alçades i llargàries al calaix de la seva tauleta de nit. Ella també havia estat educada en un col•legi religiós, i els seu pares se’n feien creus que una noia de la seva intel•ligència i estricta formació religiosa hagués pogut caure en el món del pecat més irracional. Havia pensat en instal•lar-se al seu pis. L’Albert no sabia com encarar adequadament una situació tan peculiar. No podia ser. La Cristina li va prometre tot tipus de dedicacions si passava pel jutjat. El joc arribaria al punt màxim. Aspirava a ser la seva concubina legal. Ningú la forçava, ella ho havia elegit. Havia nascut per gaudir del seu cos i n’estava orgullosa. I ja no faria sexe amb qualsevol com en altres èpoques, sinó amb l’Albert Martí, un jove de molt bona planta, un escriptor de renom, que sabia fer coses encara millor que les seves excel•lents novel•les. L’Albert Martí necessitava temps per pair aquesta demanda. A voltes pensava que li anava com anell al dit per al seu guió. Era Insuperable. Mai el seu cap d’imaginatiu novel•lista hagués pogut arribar a una perfecció tan gran. Li digué a la Cristina que anés a l’institut. La decisió es podia aparcar unes quantes hores. El monitor n’estava al corrent de tot. Poc després, l’Antoni va presentar-se a l’apartament. Aquest cop no volia fer sexe bèstia d’immediat. Sorpresa i grossa. Havia de parlar seriosament amb l’Albert, cosa que mai no havien fet anteriorment. Volia regularitzar la seva relació d’immediat. La nova llei els permetia ser marit i marit. La idea de follar com a casats era un nou repte que necessitava indagar. Li havien dit que els casats follaven menys, però més intensament. Al menys, valia la pena experimentar-ho. L’Albert va pensar d’immediat amb beneficis pecuniaris. Un casament gai d’una persona de la seva fama podria aportar-li també molts bitllets en concepte de publicitat. Ningú podia imaginar que un vividor com ell, que havia tingut tantes relacions conegudes amb dones de totes les edats i condicions, li agradés allitar-se amb homes. Èxtasi. L’acte sexual consegüent amb l’Antoni va ser d’intensitat extraterrenal. Llamps i trons. Aquesta oferta estrafolària havia tingut efectes magnífics. Era un veritable projecte engrescador que calia rumiar amb calma. Però, malauradament, el temps no li sobrava. L’ordinador treia fum. La successió de propostes donava sentit a una història que estava assolint altres límits insospitats. I el monitor sempre atent a tot, pendent de cada nou pas que alimentava una història increïble, que estava destinada a revolucionar el massa conservador mercat dels llibres. Va aturar les demandes de tots dos per separat. Els demanà únicament dos dies. Els que necessitava per concentrar-se en la redacció i esperar que el relat li donés solucions. Les propostes havien accelerat el seu desig corporal, al qual li va donar una solució manual. No els volia veure en quaranta-vuit hores. El virtuosisme literari i els guanys encapçalaven la llista de prioritats. La Cristina necessitava solucions ràpides. De moment, es podia quedar amb la seva àvia, però aquell no era el somni d’una vida com la seva. La mare del seu pare podia oferir-li només amor i res més, i això no era suficient. L’Albert Martí era l’únic que li importava, més ben dit allò que d’ell treia i que no ho aconseguiria mai amb cap altre. Ell era la veritable font d’inspiració per als seus estudis. No podria triomfar a la universitat sense el seu suport físic. L’Antoni també exigia respostes ràpides. No acceptà el llarg termini de l’Albert. Volia veure plasmades les noves il•lusions ja. La idea de passar per l’altar d’un consistori el posava a cent. Els dubtes de l’Albert estaven aturant la seva reacció física, que estava a punt d’esclatar. L’Albert va complir el termini. Al moment exacte en què va tenir la novel•la enllestida, va trucar a tots dos al mateix temps. Els va presentar i els va fer llegir el relat amb veu alta. Després els passà les imatges més interessants pel monitor. La Cristina i l’Antoni comprengueren el joc, i estigueren d’acord que havia estat una jugada genial. L’Albert els va proposar una possible millora. Havien de fer sexe plegats, amb una única condició: - Jo exerciré amb vosaltres dos, però vosaltres no us podreu ni tocar. Mirareu però no tocareu. La resposta fou positiva, i el relat va haver de ser retocat. Va ser el toc decisiu que va donar relleu a la feina feta pel monitor. La novel•la va batre tots els rècords de vendes, i la pel•lícula fou estel•lar. L’estrena als Estats Units va causar un gran impacte social, amb queixes puritanes i entusiasme llibertari. A Barcelona va ser rebuda amb molta curiositat, ningú se la va voler perdre. L’Albert va ser durant molts anys de la seva vida un excel•lent carnívor que tenia una gran estima al fruit del mar. Va passar pel capellà laic dos cops, i en totes dues va jurar fidelitat fins a la resta dels seus dies. Els beneficis varen ser molt alts, tant en l’àmbit corporal com en el financer. Definitivament, les idees de l’Albert eren força brillants. Emigdi Subirats
Article complet

Cinta Mulet i els bouetes al Festival de Poesia "De Viva Bou" de Vandellós

El passat dissabte 5 de Maig a partir de les 20 hes va celebrar a Vandellòs el recital DE VIVA BOU. Cinta Mulet, vol ser el vincle per poder-ho fer dins del "Matarranya" aquet estiu, amb la col.laboració de l'ascuma i de tots els autors del territori. devivabou.jpg "L’objectiu és fer una festa lúdica de la paraula, que tingui en compte el públic al que s’adreça, al qual convidarà a sumar-s’hi al recital. Per diversos indrets significatius de Vandellòs una cercavila de versos, colors i música esclatarà en un recital final als Jardins de Ca La Torre. Entre els poetes convidats es troba la poetessa d'Horta de Sant Joan, Cinta Mulet." Noticia publicada per Llibres Ebrencs
Article complet

Jesús Ávila, se reencuentra con “El Matarraña”

avila-libreria-mayo-bloc1.jpg avila-firmando-bloc1.jpg El escritor, periodista y viajero e incansable…Jesús Ávila Granados, uno de los autores con mayor proyección por sus renombradas obras, tanto de ensayo como de narrativa, posiblemente una de las personas que más conoce y ama nuestra historia, como logra transmitir en sus apreciados escritos, destacando los singulares valores de nuestros pueblos y gentes, el ppdo. 29 de abril tuvimos la satisfacción de volver a verle en el Matarraña. No dudó en fijar en la Librería Serret, lugar muy querido por él, ese encuentro con el latir cotidiano de Valderrobres, para reencontrarse con algunos de sus fieles lectores, en cuyo escenario tuvo oportunidad de firmar más de setenta y cinco libros (“La profecía del laurel”, “Matarraña desconocido”, “La mitología templaria”, “La mitología cátara”, “Libro negro de la historia de España”, “Nuestros Paradores”, “Historia del Azafrán”, etc.), mientras conversaba de forma distendida con todos y cada uno de sus admiradores…. avila-libreria-valderrobres.jpg valderrobres-6.JPG Después, Ávila, siguiendo un rito aprehendido desde que, hace seis años, descubrió el Matarraña, subió al castillo de Valderrobres, escenario de su primera interpretación cultural y esotérica de la comarca, y que él no dudó en aconsejar a sus editores para que ilustrara la portada de “La mitología templaria”; libro que se ha convertido en todo un clásico sobre el Temple, que ya está en su 6ª edición en castellano, con difusión mundial;por lo que, con su lectura está garantizada la proyección de nuestra comarca, así como de la villa de Valderrobres por los cinco continentes…. matarrana-blocweb.jpg matarrana-068.jpg Jesús Ávila nos ha prometido regresar lo más pronto que su apretada agenda se lo permita. Será en verano, concretamente en el mes de agosto, para coordinar un evento cultural relacionado con la huella cátara en el Matarraña, además de presentar su última obra, que, a mediados de junio próximo, lanzará al mercado Ediciones Martínez Roca, relacionada con los celtas… Esperamos, pues, ese nuevo regreso a Valderrobres por parte del escritor y amigo Jesús Ávila Granados, difusor como nadie de los valores socio-culturales de nuestra comarca, en todos los sentidos. Octavio Serret
Article complet

<1...563
564
565
566
567
...574>