Buscant la clau 4ª part

Pregària Oh Déu meu penso que ets bo però estic equivocat què és el bé o el mal comparat amb la teva glòria no hi ha res d'on puguis néixer ni tomba on ser enterrat ets la llum i la foscor els somnis d'adults i infants els crits, la fam, el silènci, la música la guerra i també ets aquesta desesperació que et busca i a on busca? on estic, què faig? a tot arreu has de ser per què no te'm reveles? no ets potser la mosca i la mà? perquè en parlar crec que ets a fora però d'on prové la meva veu? i qui sóc jo? jo sóc Déu! què faig buscant? Lluis Maese
Article complet

Pista 18è joc literari

Al meu bloc Tens un racó dalt del món vaig proposar el 18è joc literari. Com a pista puc imaginar que Luis Eduardo Aute va composar una cançó dedicada a la protagonista del llibre.
Article complet

¡Es tan mala la incultura!

artículo publicado en "La Vanguardia": Bien dicen que es mala la incultura. ¡Pero es tan difícil culturizarse! Todo un un artículo de "la contra", leído de cabo a rabo con interés y dedicación. Pues no, no ha habido forma de llegar a entender qué demonios es un "chill out". Porque eso de que "es la realización del paisajismo moderno: la unión de la armonía exterior y la interior", a mí, que me lo expliquen. Miro el huerto de mi vecino, con sus tomateras y sus lechugas, y aunque le supongo la antedicha armonía, cuando voy y le pregunto "¿qué tal el "chill out"?, el buen hombre se alarma creyendo que una nueva plaga amenaza su cosecha y casi me deja con la palabra en la boca para correr al almacén más cercano en busca de algún veneno que se cargue a los parásitos de su trabajado vergel. Entonces, contraponiendo su imagen sudorosa y plebeya, la tierra estercolada y su rostro atezado, con la idílica foto que aparece en "La Vanguardia" (¿Nenúfares? Y un señor de blanco inmaculado con pinta de "chef" de restaurante caro), me digo que no, que un "chill out" debe ser otra cosa. Algo cargado de eso que llaman "glamour" y que daría cualquier cosa por saber también qué carajo es. Agradezco información. ¡Es tan mala la incultura! Alicia Estopiña
Article complet

Retalls de la memòria

Sembla que la obsessió per arribar al segle de vida el mantingui en vigília permanent. A penes es manté en peus i a penes recorda res, els records volen del seu cap, però sempre té la seva edat present i els anys que li falten pel centenari. Els anys i les circumstàncies l’han castigat força, però encara resisteix en la lluita per la vida. A pesar de la calor que fa, es cobreix els genolls amb una petita manta de viatge, que intenta estirar una mica més amunt, l’ajudo i mirant-me em diu: —És la manta de la guerra. —No, —li corregeixo—aquesta no és la manta de la guerra, se’n recorda de la seva manta? Em mira en silenci, baixa la mirada buscant les mans primes, ossades, i acotant el cap tanca els ulls intentant recordar, i sols veu un full en blanc. La vida se li escapa a cada instant, però els records ja fa temps que han fugit... *** El riu no era res d’altre món, però llavors encara era net i d’aigües transparents, no en tenia ni idea dels noms dels peixos que allí abundaven, l’únic clar és que eren vius. De la trinxera estant, en Manuel i ell, es preguntaven quina mena de peixos devien nedar en aquelles aigües, si serien saborosos i gustosos rostits a les brases de les petites fogates que encenien per escalfar-se. Sota la posició on es trobaven el riu feia un petit meandre, on les aigües entollades, sempre deixaven brossa i branques arribades des de llocs allunyats. Van pensar que llençant una granada de mà un centenars de metres més amunt, era possible que el riu arrossegués els peixos morts per la detonació fins el toll. Després de pensar-ho durant moltes estones mortes, i donat que la fam atenallava l’existència, una tarda van decidir comprovar-ho, van baixar fins el riu, van recórrer la riba entre els matolls de ribera, i arribats al lloc que havien pensat, van treure el passador de la granada i la van llençar al mig del riu. L’explosió, va aixecar una columna d’aigua com si es tractés de la font d’una plaça a una ciutat en festes. Van tornar a la trinxera, mentre pujaven cap a la barraca feien càlculs de la quantitat de peix que en son demà podrien recollir. En arribar, el Manuel es va assabentar que al dia següent entrava de guàrdia, no podria baixar a buscar el peix. —Tranquil, ja baixaré jo, i quant acabis la guàrdia ens repartim el peix —va dir-li. I així van quedar. De bon matí va treure el cap per veure si hi havia algun peix al recolze del riu. La seva sorpresa va ser immensa, era tot ple de peixos, molts més dels que s’hi pensaven trobar. Sense perdre temps va agafar un parell de sacs i va enfilar trinxera avall cap el riu. Quan la trinxera s’acabava va haver d’arrossegar-se fins la vora, va obrir un sac i va començar a omplir-lo de peix de riu sense mirar-se gaire en si eren grossos o petits, havia de donar-se pressa abans que els de davant se n’adonessin. Pels tiradors rifenys del crestall del davant, tota l’operació de pesca no els hi havia passat desapercebuda, esperaven l’hora de la recollida del peix i van deixar que es confiés. Duia el primer sac per la meitat, quan la llavors fina oïda que tenia, el va fer saltar i córrer cap el canyar, en sentir el tableteig d’una metralladora i a l’instant el xiulit de les ardents bales que se li acostaven. Tot el dia va romandre estès a la riba del riu, immòbil, lleugerament ocult pels canyissos, mort per l’enemic i mort per als companys. En arribar la nit es va arrossegar fins el cap de la trinxera i ja protegit per aquesta va iniciar l’ascens, a la meitat es va topetar amb el seu capità i els portalliteres que anaven a recollir el seu cadàver. El capità li va somriure, —Havia pensat que ja t’havien matat. —I jo em pensava que havia arribat el meu darrer dia. El capità li donà un copet a l’esquena i li va donar permís per què al dia següent pogués passar unes hores a Arganda, localitat a pocs quilometres del front. A trenc d’alba va sortir cap Arganda amb dos companys de la bateria, tots tres de permís. El dia es va fer curt, però va anar bé per alleugerar tensió. A mitja tarda van agafar el camí de retorn a la bateria, hi havien de ser abans de fer-se fosc. En albirar un camp de remolatxes, els companys de permís van voler fer una parada per emplenar els sarrons amb unes quantes remolatxes. La Sucrera “La Poveda”, situada a les afores d’Arganda, donava feina a més de 600 treballadors solament als camps de remolatxa dels contorns, i al tractar-se d’un article estratègic i de primera necessitat, era bombardejada amb força freqüència. —No sé com us pot agradar aquesta mena de naps —va dir-los mentre s’asseia a un pedrot a la vora de la carretera. —No saps el que és bo! Tu que ets tan llaminer, què no saps que d’aquests naps fan lo sucre?. —va replicar un dels companys. Mentre s’endinsaven al camp de remolatxes. Absort en els seus pensaments, les figures dels dos companys acotxats al mig del camp collint naps es va desdibuixar, pensava en Madrid i les ganes que tenia de poder anar algun dia de permís, ja que era allí a la vora. El ronroneig dels Junkers alemanys, de l’aviació franquista, el va fer tornar a la realitat, va pegar un crit als companys alertant-los mentre s’estirava a bocaterrosa dins la cuneta. L’aviació alemanya estava disposta, sinó a esborrar del mapa la sucrera al menys a dificultar el normal desenvolupament de l’activitat fabril, i van vomitar tota la càrrega mortal que duien a les seves entranyes. A cada explosió botava del terra, el seu cos semblava una pilota rebotant a cada esclat. Els curts minuts que va durar el bombardeig li van semblar eterns. En un dels bots, va veure passar un braç volant, era incapaç de saber si era d’ell, estava dolorit de les sotragades que havia pegat contra el terra, estava atordit per les explosions continuades. En quan els avions enemics s’allunyaren, es va aixecar, va mirar al seu voltant i no hi havia rastre dels dos companys. La Sucrera seguia dempeus, però el camp de remolatxes era totalment sostovat , ple de cràters produïts per les bombes. Força desorientat i sense saber ben bé que feia va encaminar-se cap la seva bateria. —Ets un home de sort, pocs s’escapoleixen de la mort dues vegades en vint-i-quatre hores. —Va dir-li el seu capità en assabentar-se de l’ensurt i veure’l de nou sa i estalvi—T’has guanyat passar alguns dies a Madrid. Al dia següent, una camioneta va dur a Luciano, Anselmo i a ell mateix fins la Puerta del Sol, tots tres, van dirigir-se a l’adreça que figurava anotada en un paper, era la pastisseria de la dona del capità situada al centre de la capital. La dona va agafar els sarrons dels tres homes i els va emplenar de petits paquets de dolços. A ell que era el caporal va donar-li una llista de llocs de lliurament de la mercaderia. A una butxaca la llista de personatges de la capital, a l’altra un salconduit donant-los pas franc a qualsevol control de la capital, a l’esquena un sarró amb dolços i al darrera els dos companys, tots tres armats. Cada dia en acabar la feina, com a bon llaminer endrapava una bona quantitat de merengues, omplia el sarró amb dolços per la resta de companys de l’escamot i la camioneta els tornava a dur a la seva posició del front. Durant els mesos que el front va esdevenir estable i tranquil, les anades i vingudes a fer de mosso de repartiment de la pastisseria va suposar no sols fugir de les tensions del front, sinó que ni ell ni l’escamot a les seves ordes, patissin gana. Complementaven la minsa ració del ranxo, amb els dolços. —El ranxo és de soldat pelat i ras, però les postres són de general! —feien broma en empassar-se els dolços. El setge sobre Madrid es feia cada vegada més intents i ferotge, la escassetat de queviures va provocar el racionament i la pastisseria negada de les seves matèries primeres va haver de tancar, i amb ella es va acabar el subministrament de dolços. Ara només calia esperar que a l’escamot li toqués alguna nit a controlar les carreteres d’entrada a la capital. Si hi havia sort, algun carro amb queviures deixaria caure alguna cosa per als famolencs soldats dels controls, un formatge, una ampolla de vi, un pa de figues o qui sap si una empanada de mel. El terra era fred però després de dos anys de guerra ja s’havia acostumat a sentir la gelor de les pedres. Quan podia tocava la guitarra, li agradava fer-ho quan tenia una estona, es recordava quan anava a tocar la jota pels pobles i masos de les rodalies a les festes o amb qualsevol excusa, i com tothom s’ho passava bé ballant. Ara era ben diferent només l’escoltaven els quatre soldats que eren per allí la vora i que també enyoraven casa seva. La situació es feia lamentable, si no és podia mirar cap a la reraguarda, havia que mirar cap al davant i al davant, entre el filat espinós i el riu, en terra de ningú, hi eren els camps abandonats del pagesos d’Arganda, camps de patates, cebes, alls, verdures, vinyes, pomeres, pereres, presseguers... Feia temps que s’ho mirava, feia temps que acaronava l’idea de creuar els filats per aconseguir alguna cosa extra de menjar. La nit era tranquil•la, tot era assossegat, estava de caporal de guàrdia i tanta tranquil•litat era insuportable, els de davant devien estar tan avorrits com ells, ja havia anat de punta a punta del seu sector, inspeccionant tots els llocs de guàrdia. Va pensar en inspeccionar el filat i a les fosques va veure que en un punt es podia lliscar cap l’altra banda del filferro. No s’ho va pensar i es va esmunyir com un llangardaix, va omplir el sarró amb carrolls de raïm i va tornar a creuar el filat. El raïm va ser benvingut a la barraca, a partir de llavors cada nit que eren de guàrdia s’esmunyia i collia un bon grapat de carrolls per tot l’escamot, ja tenia la mà trencada de creuar el filat, el passava com si ho hagués fet tota la vida. Fins que una nit, quan ja tornava amb el sarró a vessar de raïm, una veu per ell gens desconeguda va rebotar al seu cap —Alto, qui va? –li va cridar l’oficial de guàrdia —Sóc jo el caporal de guàrdia – va respondre ell. —Què hi fas aquí? —Sols havia anat a collir uns granets de raïm —Surt d’aquí immediatament —Ho sento, però no puc. Hi estic enganxat —aquella nit havia quedat atrapat per totes les pues del filat. Després d’una bona estona va poder alliberar-se, va tornar esglaiat i acollonit al barracot, on va contar l’ocorregut als seus companys. En fer-se de dia, el capità va formar tota la tropa, i dirigint-se a tots però clavant-li el ulls en els seus, va dir: —Sembla ser, que n’aquesta unitat hi ha qui menja alguns granets de raïm, i la resta no en mengem ni un, que sigui la darrera vegada. Tot va acabar allí, però la gana seguia viva, i no es podien desaprofitar les maçanes caigudes dels arbres que es malmetien al terra. La situació era tan lamentable que fins i tot el comandament que coneixia la situació no va impedir que per les nits algun escamot de soldats es jugués la vida arrossegant-se fins els camps, en terra de ningú, per tal d’arrabassar totes les vitualles possibles. Els de davant feien el mateix, s’arrossegaven fins les hortes de l’altra riba del riu a molt poca distancia l’una de l’altra. En moltes ocasions, anar a córrer la fruita suposava un enfrontament a trets amb els rifenys del Tabor de Regulars. Com en qüestions d’anar a córrer la fruita sempre era dels primers, una nit va creuar la línia de filferro amb un company, abans de sortir van planificar quina mena de fruita agafarien, ell va pensar que podien omplir els quatre sacs amb pomes, l’altre preferia fer-ho amb cebes, com ell avorria les cebes va optar per arribar al consens amb la meitat de sacs de pomes i l’altre de cebes. Van travessar el filat pel lloc que solia creuar quan anava a per raïm, i amb compte van arribar fins les pomeres, van carregar dos sacs i van fer el mateix collint les cebes. Quan ja eren de tornada, van sentir veus de l’altra riba, van córrer i el company va llençar el sac de pomes, arrossegant solament el sac de cebes. A ell, allò li va semblar desmesurat, i va pensar que no es jugaria la vida per un sac de cebes, així que va renunciar el seu sac de cebes i va agafar el sac de pomes que l’altre acabava d’abandonar. D’aquesta manera tot cofoi va arribar a la seva barraca amb els dos sacs de maçanes, molt millor al seu parer que arribar amb les cebes. El que era clar, que no sols ells anaven a córrer la fruita, els rifenys del davant cada nit feien el mateix. Aquest era el motiu real que va determinar al comandament a permetre que cada nit algun escamot de soldats s’arrossegués a buscar fruita i verdures, era d’alguna manera una forma de mantenir a l’enemic a l’altre costat del riu, que no tingues la temptació de creuar el riu de nit i a les fosques per aquell indret, i més coneixent com les gastaven els marroquins de Saez de Buruaga, com ja havien demostrat els tiradors d’Ifni al febrer del 37 quan van passar el riu de nit, degollant a gran part del batalló André Martí de la XIV brigada internacional i ocupant el pont del Pindoque, que va estar a punt de tallar la sortida de Madrid cap a València. El risc que anar a córrer la fruita acabés en enfrontaments, era sempre present com a la seva darrera excursió. Sempre que baixaven a l’horta, apostaven sentinelles que vigilaven l’altra riba, mentre la resta omplien els sacs de vitualles i es retiraven. Aquella nit els rifenys preferien anar de caça que no pas a collir verdures, l’intercanvi de trets va ser intens, quan ja es retirava pel forat al filat per on es colaven, va sentir una agullonada a la cuixa esquerra, va pensar que s’havia clavat una de les pues del filat, va palpar i es va notar la cuixa humida, es va arrossegar cap el seu cantó. Al intentar aixecar-se va sentir la cremor a la carn i la sang que omplia tot el camal del pantaló. El filat no tenia res a veure, havia estat el tret d’un rifeny. Va ser evacuat a la reraguarda i d’allí amb un tren hospital cap a València. Possiblement sobreviure al tren hospital va ser la fita més important de la seva vida, els ferits amuntegats, gemecs, crits i laments, estampes esgarrifoses i un trajecte que no s’acabava mai, olor de sang corrompuda, una dolçor esfereïdora que malmetia més a l’esperit que al cos. L’estança a València va ser amable i agradable, gairebé, com la temporada entre el front i Madrid. Per la nit a l’hospital de convalescents, de dia de passeig en crosses per la capital del Túria, i a les tardes a la plaça de bous, allí va veure torejar a grans espases del moment, sobre tot al mític Manolete. La guerra no s’aturava, ho demostraven les anades i vingudes de la Columna de Ferro de Durruti, que avui eren al front de Terol i en son demà els havien fet fora i eren a la plaça de bous de València a torejar, i a l’altre tornaven a estar al front aragonès. Una vegada restablert de les seves ferides, va arribar l’hora de tornar amb la seva unitat. Eren a les primeries del 39, els dies es succeïen complicats, estopencs i eixuts, però les informacions eren evidents, abans l’estiu els “nacionals” volien prendre Madrid. Pintaven bastos quan el capità va reunir als caps d’escamot, i els va donar una ampolla de conyac a cadascun, alguna cosa li va donar un mossec a l’estómac. Aquell acte no era cap celebració, si aquella nit havien d’obrir-la, aquella mateixa nit hi hauria ofensiva. Va portar l’ampolla a la barraca, i la va posar en un petit prestatge, els sis homes sabien què significava aquell licor, era el darrer desig del condemnat. No deien res, ni van fer cas d’una rata que va gosar passejar-se pel barracot. Ell però, li va llençar amb totes les seves forces una pedra que havia agafat del terra. Va encertar de ple a l’ampolla, que es va esmicolar, amb el desencís de l’escamot que ja no la podrien assaborir. Si aquella nit havien de morir al menys ho havien de fer amb l’estómac i sobre tot el cap calent. Va sortir de la barraca i en va aconseguir una altra del seu capità que no va poder evitar esclafir a riure al assabentar-se de la situació, a pesar del dramatisme del moment. Van començar a beure, quan els seus pensaments van quedar interromputs amb la intervenció de l’aviació republicana i l’artilleria pesant que des de la reraguarda estant matxucava les posicions dels rebels. A trenc d’alba, abans què el comandament ordenés res, tot es va emplenar d’un ulular que sortia de milers de goles. La vessant del davant, cap al riu, semblava un mantell blanc format pels centenars de capes blanques dels genets de la cavalleria mora. La petita eufòria del conyac després de mesos d’abstèmia obligada, va fer efecte i els canons de la bateria disparaven sense descans, tota la línia del front enviava mossecs de foc i metralla, les vessants del davant es van emplenar de cossos, de gemecs. El petit riu es va tenyir de vermell amb la sang dels rifenys, que van agafar la drecera al seu paradís. A les poques hores tot era enllestit. A l’altra riba de riu un escampatall de cavalls i genets esguerrats jeia esperant entre gemecs i laments l’arribada de la nit. Quan la foscor envaïa el paisatge, hom s’ajupia a les barraques, als terraplens o les trinxeres, buscant la protecció de la terra contra la sagnant esgarrifança de la metralla. Allà al davant, mentre recollien les restes dels seus, feien grinyolar les xeremies i retronar els timbals, acompanyant als seus morts fins les portes de l’Edèn obertes de bat a bat per rebre’ls. El darrer intent per creuar el Jarama, ha estat un nou fracàs –va pensar, mentre escrutava les posicions on estava apostat el Tabor de Regulars- S’hi han deixat la pell però hi tornaran. De sobte van emmudir, tot es percebia més fosc si cal, aquella nit en calma, aquell silenci apegalós i corrosiu no esdevenia un bon presagi. L’esgotament de les darreres jornades, el va afonar en un somni inesperat que el Luciano va interrompre nerviós i farfallós. El Luciano, un murcià habitualment tranquil i silenciós, li va caure bé de bon principi, quan van coincidir fent la instrucció a Paterna, seu de l’acabat de reorganitzar, 12è Regiment d’Artilleria Lleugera. Després al Jarama, donant cobertura d’artilleria a la XV Brigada Lincoln, havien anat de roda en pila, amunt i avall, tapant forats en qualsevol front que s’obrís fins què els de la Lincoln van marxar al front de Belchite, i ells van quedar estacionats a les afores d’Arganda. Va conèixer al Luciano de la mà d’Anselmo, un xicot murcià de vint-i-cinc anys, que no sabia llegir ni escriure i en arribar la primera carta del poble, li va fer llegir, i per suposat, escriure la resposta. A ell, molt primmirat per a certes qüestions, això de llegir les intimitats dels altres o escriure-les, el ruboritzava i el feia sentir incòmode, així que un dia, a la bateria estant, a sobre una caixa de munició a mena d’escriptori, li va ensenyar a escriure el seu nom. Al poc temps, l’aprenent havia après les poques lletres que formaven el coneixement del mestre. —Mira he rebut carta de casa, a veure si la sé llegir —va cridar l’Anselmo. A les cartes la família li agraïa que li hagués ensenyat a llegir i escriure, ho veien com un miracle que als vint-i-cinc anys, aquell noi que no havia anat mai a escola, pogués escriure cartes a la família, era la única cosa bona que els hi havia donat aquella guerra. Luciano, amb veu entretallada, li feia noves de la situació. El capità, els tinents i els sots-oficials de la bateria, havien fotut el camp. El món s’ensorrà sota els seus peus, ell el caporal més antic de la bateria era ara el comandant del sector. Va donar un bot del jaç on descansava, i va sortir de bòlit del barracot, fins arribar al parapet de la trinxera. Les xeremies romanien en silenci, i el xiulet característic de la megafonia dels de davant anunciava una nit més d’intents per rentar-los el cervell amb proclames i soflames. En apaivagar-se el molest xiulit, una veu per tots familiar va omplir la vall, va recórrer les trinxeres i el barracar. Els homes que sobrevivien i malvivien en aquell sector s’amuntegaren en silenci per escoltar. El seu capità, que feia ben poca estona els havia abandonat a la seva sort, els convidava a deixar les seves posicions i creuar el riu. Mentre escoltaven, rosegaven amb ràbia arrels de regalèssia o escopien insults i innombrables grolleries recordant tota la estirp dels desertors. Al capità, li succeïren en la paraula la resta dels oficials i sots-oficials, i el darrer i el que més li va doldre, el del seu sergent, se li va dirigir a ell personalment instant-lo a seguir el camí, que feia unes hores havien recorregut ells. —Me cago’n la puta d’oros, una altra vegada !!! —va renegar, en escoltar el seu nom pels altaveus de l’enemic. Emprenyat com estava, va amollar un xiulit, com si xiulés al seu ramat, els homes en sentir-ho es van aixoplugar als seus caus. —Luciano, perd el cul, i arribat fins l’Estat Major, informa del que ha passat i a veure que hem de fer. El murcià no va necessitar escoltar-ho dos vegades, va sortir com una llebre, i als pocs minuts la seva ombra es va perdre drecera avall. Mentre el Luciano corria, va passejar-se entre les sis peces antitancs que composaven la bateria, les va acaronar amb la mà i va recordar tots els mesos de guerra entre aquells estris de mort, prompte faria tres anys que va sortir de casa. Enyorava la seva terra, les serres de l’Alt Millers, la Serra de Gúdar, la vista fabulosa del Penyagolosa, el Pi Escobon, o les hortes de València on baixaven els ramats per hivernar. Però sobre tot enyorava els seus germans, cadascun amb un tiet, des de què els pares van morir sent uns marrecs. Morts, massa morts s’amuntegaven a la memòria; enemics anònims estesos al camp de batalla; companys anònims, esquarterats, de qui no en sabia res; o amics de sempre que mai no tornarien enlloc. El dia va escombrar la nit, i el silenci seguia alimentant la desesperació. Els homes anaven sortint dels caus, amb els rostres preocupats, fredolics i famolencs, i tots li enviaven una interrogació amb la mirada. Va treure del seu sarró la darrera maçana, de l’últim cop que van creuar el filat per entrar a l’horta vora el riu i van córrer la fruita i verdures que van cuinar sense oli ni sal. Amb cura va pelar la poma, deixant alineades les pells sobre una pedra. Va tallar la poma a bocins que anava mastegant sense pressa, fins arribar al cor. Va torcar la navalla al camal del pantaló, la va tancar i la va guardar a la butxaca de la granota, de dos mossecs va cruspir-se el cor de la maçana i de postres va empassar-se les pells que esperaven el seu torn sobre la pedra. Li va venir al cap un episodi semblant que li havia passat pocs mesos enrera, llavors l‘oficial de guàrdia, un sots-oficial, i Manuel un company i amic del poble, van creuar les línies. Hores abans l’oficial havia disposat menys sentinelles dels que eren usuals, a ell ja se li va fer estrany, però qui mana, mana. Aquella nit un dels sentinelles al silenci de la nit va escoltar uns crits: —Qui va!! —No disparin, som rojos que ens volem passar!!! —Doncs passeu ràpid!! Al cap d’una estona l’oficial traïdor cridava als caporals de guàrdia —Camarades veniu aquí amb nosaltres. Passeu-vos amb nosaltres!!! Quan van sentir els seus noms el dos caporals van reaccionar, havien de reorganitzar la guàrdia pel seu compte, era la seva responsabilitat, l’ oficial havia desertat, la resta de la companyia estava dormint i ells havien de procurar mantenir la línia intacta. Aquella nit l’Anselmo també era de guàrdia, al sentir com cridaven als caporals va creure que aquests també havien desertat i va córrer a donar compte a la reraguarda. Al matí, al no rebre el ranxo, va decidir amb un soldat apropar-se a les cuines a veure que passava. En tornar, va tenir la sorpresa, els companys van dir-li que el reclamaven al lloc de comandament. Va tenir un mal pressentiment, va agafar el seu fusell, el va muntar, va treure el fiador i va anar a veure que passava. Allí hi era l’Anselmo amb un comissari polític i el seu escamot. El comissari, va ordenar-li que deixes el fusell, ell s’hi va negar. —Deixa el fusell. —Ho sento, jo no deixo el meu fusell. —Deixa’l o et mato, - va dir-li malhumorat. —Un soldat no deixa mai el seu fusell —Avui no veuràs fer-se de nit. —va dir-li en to amenaçador el comissari polític, mentre l’encanonava amb la seva pistola. —Per complir amb el meu deure? –va replicar —Li dius complir amb el teu deure, no informar? —Estant de guàrdia, el meu deure era no abandonar la meva posició, i més tenint en compte que no hi eren els superiors de la meva companyia i els de guàrdia acabaven de passar-se a l’enemic. Jo si he complert amb el meu deure, no com aquest –assenyalant a l’Anselmo- que ha abandonat sense permís el seu lloc de guàrdia posant en perill la posició. El comissari va enfundar la seva pistola, a l’Anselmo el van pujar a una ambulància i van desaparèixer. Mai més el van veure, ni van saber res d’ell. —Perquè ho va deure fer? Tan malament havia tractat a l’Anselmo? Li vaig ensenyar tot el que jo sabia i així m’ho paga? –va estar murmurant. Allò el va torturar per molt de temps, per molts anys. Una lleugera remor, li va fer girar el cap retornant-lo a la realitat, i de seguida va veure al Luciano que s’apropava, drecera amunt, des de la reraguarda. Esglaiat, sense alè, el Luciano va pronunciar allò que ningú volia sentir, però tothom es temia. —Avui no espereu el ranxo, els cuiners han abandonat les cuines i les calderes segueixen al foc, a l’Estat Major tots han volat, han trencat el front, i els feixistes ja són a les portes de Madrid. Els homes es van arremolinar al voltant de Luciano que seguia explicant amb ets i uts, tot el que havia vist durant la seva correguda. Ell es va obrir pas, i es va encaminar cap als petits canons, el Rafel i l’Andreu companys i amics del poble el van seguir, amb l’habilitat que havia adquirit en tres anys de conflicte, va desmuntar l’enginy de percussió del primer canó i en desarmar-lo el va llençar amb totes les seves forces per sobre el esquifit penya-segat que vorava el riu. El Rafel i l’Andreu l’imitaren, en acabar, va caminar cap la seva barraca, va enrotllar la manta, va recollir les escasses pertinences que va col•locar al sarró i agafant el fusell va sortir. Els homes esperaven, i ell era home de poques paraules. Els coneixia tots, havia fet de barber, de mestre, de caporal i d’amic. —Camarades, ha arribat l’hora de tornar a casa, -els hi va dir mirant-los amb els seus ulls petits i blaus. Sense dir res més, va anar encaixant les mans, es va acomiadar del Luciano. —Podriem marxar cap el front de l’Ebre —va proposar el Luciano. —No, Luciano ! Anar a l’Ebre, és anar a morir!! —Va dir-li ell. El que cap de tots dos sabia, era que el front de l’Ebre ja havia caigut. Va emprendre el camí en busca de la carretera de València després d’haver rebatut el seu fusell, tot just sobre la recambra, contra el tronc sem d’un arbre mort. El Rafel i l’Andreu, van fer el mateix que sempre feien des de què van arribar a la bateria, seguir els seus passos. Luciano és va quedar rondinant quin camí agafar. La resta es van dispersar a la cerca del seu destí. El camí era llarg, i incert, de moment havien de fer cap a la carretera de València, una vegada arribessin al regne, seria més fàcil, tots tres havien estat pastors fins que la guerra els va empènyer al front, i es coneixien camins rals, lligallos i dreceres que els durien fins al poble. Una vegada allí ja es veuria. La carretera de València era un riu d’homes que menava cap a llevant, en un intent d’atansar-se als seus, les cunetes eren un rastre d’estris que els soldats abandonaven en la seva fugida. Els tres homes, caminaven a bon pas, avarques als peus, granota ja d’un color indeterminat, en algun temps havia estat caqui, i la boina que havien recuperat en desterrar la seva gorra estelada, per equipatge el sarró amb les seves coses, i enrotllada, lligada pels extrems i col•locada en bandolera, després haver suportat massa mesos de guerra, la manta, prima com el paper de fumar. En fer-se de nit, es van retirar de la carretera, i van buscar refugi en una petita arbreda on ja descansaven dos oficials. Oficials serien pels seus uniformes, ara sense galons ni distintius, per les seves botes de muntar i per sengles cavalls. Van establir conversa i els oficials es van sorprendre del ritme de caminar que duien aquells soldats/camperols. En fer-se de dia, els oficials van decidir fer camí amb els soldats, i abandonar els seus cavalls, però ni estaven acostumats a caminar ni el calcer que duien era el mes adient per a llargues caminades. Quan duien unes quantes hores de camí, un dels oficials, acalorat, va abandonar la seva manta. Ell, en quant ho va veure, no s’ho va pensar, va tirar la seva manta vella i va arreplegar la fabulosa manta castellana de l’oficial, era gruixuda, amb pèl abundós, càlida i suau. Ell, a pesar dels gairebé tres anys al front, de guerres no n’entenia massa, però de mantes n’era un mestre, des dels nou anys havia fet de pastor, havia dormit en els llocs més inversemblants, i mai havia tingut una manta com aquella, era un somni. La marxa cap a llevant, no podia durar i així va ser, en arribar a les afores de Motilla del Palancar, els soldats canaris del 3er Batalló Expedicionari del Regiment Tenerife 38, aturaven l’allau humana que venia de Madrid i els conduïen a la plaça de bous de la localitat, ara convertida en camp de concentració. La plaça era plena a vessar de soldats republicans, i els que arribaven s’hi amuntegaven. En trobar un lloc on col•locar-se, van cobrir la manta nova sota les mantes velles de l’Andreu i en Rafel. De nit, tots tres asseguts, sense poder estirar-se s’escalfaven amb ella, suportant les dures nits del camp de presoners. La manta es va convertir en un objecte desitjat pels vigilants del camp des del moment que van creuar la porta de la plaça de bous. De dia hi havia vegades que la manta nova, donava voltes a tota la plaça per sota de les mantes velles i polloses dels detinguts, per escapolir-se de la requisa per part dels vigilants. Per als soldats reclosos, protegir la manta, fer que voltés i voltés la plaça, impedir que fos requisada, els feia sentir vius, lliures, orgullosos de furtar a l’enemic la victòria total, hi havia un objecte que desitjaven que no podien obtenir, en lo més íntim encara no havien estat derrotats en la seva darrera batalla. Després de setmanes de fam, infeccions, interrogatoris, i misèries van poder reprendre la marxa, aquesta vegada amb un salconduit, amb l’ordre de presentar-se a les autoritats de cada poble on pernoctessin, seguint la ruta d’Utiel. Començar de nou no va ser fàcil, vivia en permanent sospita, a la aguait de no parlar en segons qui, i de tenir cura de no crear-se enemistats innecessàries que podien tenir un final inesperat i fatídic. Però ja era a les seves serres i va tornar a la seva feina de sempre, va anar amunt i avall, de pastura en pastura i de masia en masia, i amb ell la seva manta. Al cap d’uns mesos, es va retrobar amb el Manuel a qui els moros havien internat a un camp de presoners. —No vas voler passar-te, i no t’ha anat malament –va dir Manuel, en veure’l —Ja t’ho vaig dir, que el riu no el passava: l’aigua era massa freda i a més no en sé de nedar, jo. —va bromejar. —Doncs, jo creia que si em passava de bàndol tornaria a casa ben aviat, i m’has passat al davant. —va dir-li el Manuel. —Deu ser que jo coneixia el camí millor que tu —va respondre mentre reien. —Bona manta dus, d’aquestes no en gastàvem al front. I va explicar-li l’anècdota succeïda amb la manta, el Rafel i l’Andreu. En Rafel, una matinada humida i freda, quan tornava de festejar d’amagat a la filla d’un capitost, va ser mort a trets en ser confós amb un maquis, però ja que era mort, per maquis va passar. A l’Andreu, el van apallissar a les proximitats del seu mas, i en recuperar-se va marxar amb la seva família sense donar raó a ningú. Al Manuel el va veure córrer barranc avall fugint dels maquis, que l’acusaven d’haver abandonat la lluita. Tota la nit i la matinada que li va seguir, les serres es van omplir de silenci, un silenci espès i fosc, sols esquerdat per espetecs de trets, d’ordres a crits, i d’amenaces. Aquella nit, es va allunyar de la paridora on guardava el ramat, tement que ell fora el següent, i va dormir embolcallat en la seva manta entre matolls i bardisses. Amb Rafel mort, va témer per la vida de l’Andreu, del Manuel i per la seva. Haurien de passar quaranta anys, bona part d’ells viscuts a les Terres de l’Ebre, quan ja jubilat va tornar al poble a passar uns dies, i es va retrobar amb el Manuel, a qui creia mort. En preguntar-li, li va contar que aquella nit es va escapolir de miracle, no va parar de córrer, fins caure esgotat, però no va tornar al poble, tan sols amb lo posat, va anar caminant fins a Montgat on es va establir. En Manuel, va tenir els primers records per la manta castellana. —Què n’has fet d’aquella manta? —Ja no és tan suau com llavors, li queda poc pèl, però encara és càlida i acollidora. En casar-se va poder aportar, un rellotge de plata que havia estat del seu pare, una guitarra comprada amb els primers diners que va poder estalviar, i la manta. Les seves pertinences comparades amb l’aixovar de la núvia eren tot un tresor. A casa, la manta, era una mica el talismà. Amb ella ens tapava quan de petits no ens trobàvem bé; ella ens servia de catifa la nit de Reis, per dipositar els escassos regals, però que eren màgics si eren amb ella; va servir per guarir-nos del fred a les primeres excursions als Ports; a sobre va seure amb els nets, contant-los històries i jugant. Dorm a un armari, i certament és un xic màgica, sols necessito sentir la textura de la llana als meus dits, per què un allau de sensacions em traspassi, deixant-me la pell de gallina, el cor en un puny i un nus a la gola... Va témer anar al front de l’Ebre on suposava enfrontar-se amb una mort segura, però, paradoxes de la vida, anys més tard va fer-hi cap. Aquí a la vora del riu Ebre és on ha viscut més de la meitat de la seva vida, on encara hi viu... Ara, assegut a la seva butaca dorm plàcidament, li acarono la cara, la pell és freda, molt possiblement estigui recordant moments de la seva vida, que quan desperti ja no recordarà, o potser en somnis intenti trobar alguna peça perduda del trencaclosques en què s’ha convertit la seva memòria. Joan M. Garcia
Article complet

Poetry Cid Mulet

ROSES BLANQUES Les blanques roses del pitxer Van esllanguint-se cada dia - roses blanques del roser d’un cor que gelós moria –. L’amor que les feu tan belles, Qui sap, l’amor, per on nia..! Roses blanques, desfullades, Sense perfum ni alegria... Ai, aquelles roses blanques Que un jorn, el desig collia. Avui, tan blanques com eren, Pàl•lides són, sense vida... Roses blanques que l’amor Ha marcit en llur florida..! VOLVES DE NEU Els vidres són glaçats pel fred. La tarda mor en el silenci cru. Misteri i ombres, lleu secret D’una vida que es fon llànguidament. Volves de neu. Voleiadisses Papallones que cauen lentament Damunt l’asfalt. Lluïssors misterioses. Fresseig D’una ombra blanca que passa En l’hora capvespral. Taques blanques que fereixen El misteri i la penombra Del carrer. Solitud que glaça. Blanc seguici Que la boira no ha desfet. Fred que es posa dintre els cossos Condormits. Hivern que atura les vides I els neguits... Volves de neu. Blanques volves, Blanques i belles, el migjorn. Animetes desmaiades, pàl•lids lliris Si veniu en cloure el son... Misterioses volves blanques, Volves de neu, Si al cor de ma benamada, Una amoreta hi porteu; Volves llises, volves meves, Blanques i dolces sereu. CANT A LA PÀTRIA Que voleien ben altes les campanes Amb un dringueig de joia i majestat; Que parlin els cors, com les fontanes, Remors de benaurança i llibertat. Que arreu de nostra terra catalana Hi onegi, flamejant, nostre estendard. Ensenya de la fe, senyera immaculada, Penyora de la nostra voluntat. Que els cims més alts i les vallades Amarades fruits i espigues d’or, Es vegin per cantúries suaus embolcallades Que diguin l’alegria que abranda nostre cor. Que tot vesteixi festa arreu de Catalunya Que avui és jorn de joia, catalans. Si el segador ardit la falç empunya Tots nosaltres tindrem plenes les mans D’aquella mena d’armes que la terra Sagrada i lliure, on jauen nostres vells Ens digui són millors per fer la guerra A aquella gent superba, tirànics i mesells. Cantem la pàtria ben lliure i catalana; Guaitem-la redreçar-se triomfalment. Que el cel de Catalunya mestressa i sobirana Sigui el més clar de tot el firmament. CANÇÓ D’AMOR Fou a la tarda quan el sol moria Dalt de la carena, suau, lentament, Quan l’amor cantava amb dolça harmonia Les notes més belles d’un cant transparent. I tu m’escoltaves, sospès al bleixar Del teu cor, on hi niava la més dolça passió, Què és bella la vida quan saps estimar, Què bell és el cant quan saps la cançó! I jo t’ofrenava, llavors, la vida, I et deia follies i encetava il•lusions. La cançó més bella i més amorosida Fou la que et parlava de flors i petons. Tot reia en nosaltres i fou primavera Vessant de garlandes i encisos d’amor. Tot just aleshores naixqué la primera Cançó d’esperances sense ombra d’enyor. I avui que la vida se’ns mostra serena, Que tot, en nosaltres es torna dolçor, El cor que batega de joia ben plena, Mormola, amb veu dolça una cançó d’amor. A VERDAGUER Fugires un mal jorn d’aquesta nostra terra, La terra catalana, que tu, amares tant, I, un crit d’angúnia, dels plans i de la serra N’eixí planyívol amb tons de tètric cant. Deixares nostra vall, la perla catalana, El poble ingrat, on tant hi vas sofrir ... Oh, Verdaguer! Dissort fou ta germana I amb ella els més bells cants vingueren a florir. Deixares, sí, plorant, t’aimada Catalunya, Per anar-te’n, ai! Per sempre al més enllà.. Més, ressona en nosaltres, “quan de tu s’allunya” Per sempre amb nosaltres sempre més restà... Cantor del nostre poble, immens germen Que Idil•lis i Cants Místics ens feres admirar, Canigó i Montserrat a ton sepulcre vénen, Tes despulles mortals, flairosos a incensar. I, encara que malaurat, un jorn morires Deixant-ne Catalunya sens joia ni consol; No moriràs, no, que tes radiants guspires Amb nosaltres viuran amb resplendors de sol! ENCÍS Ni l’aire mou la tarda quieta - tarda d’estiu – on la claror es mostra discreta i plora i riu.. Prop del camí, parets molsoses Formen pendís; Tenen suaus sentors flairoses D’un dolç encís. Moren les hores, lasses i lentes En l’infinit; Hores de somni, hores ardentes I de neguit. I l’hora és bella i misteriosa D’un dolç encís. L’ànima fuig malenconiosa Al paradís. La tarda mor en la boscúria Bella i suau; S’ouen llunyans, d’una cantúria Ecos de pau... WHITE ROSES White roses in a vase Are slimming day by day - in the bush white roses from a jealous heart was dying -. Love gave them beauty, No one knows that lovenest! White defoliated roses, No scent and happiless... Dear me! those white roses, My desire picked one day, used to be white, but today Are lifeless and pale. Love has dried the white roses as they were flowering. SNOW FLAKES Glasses are frozen. Evening passing away in raw silence. Mystery and shadows, little secret in a languishing melting life. Snow Flakes. Flying butterflies slowly falling on the tarmac. Mysterious shinings. Movement, a white shadow comes at dusk. White stains aggrieve The mysterious street half-light. Loneliness freezes. White retinue That fog hasn’t broken. Cold inside sleepy bodies. Winter halts lives and worries. Snow white flakes, Lovely and white, Little fainted souls, pale iris May come when sleep has gone. Mysterious white snow flakes a bit of love shall bring To my loving one. My even flakes, white sweet you’ll be. SINGING THE LAND The bells shall fly so high Tinkling with joy and majesty! The hearts shall talk like the fountains Buzzes of beatitude and liberty! In our Catalan land shall flutter our flag, flaming. Standard of faith, immaculade flag, Pledging our deepest will. The highest hills and the valleys, Soaking fruit and golden spikes, Shall find with sweet songs swadled Revealing the happiness of our heart. Catalonia shall a party be, As today, Catalans, is joy! When the bold reaper grips the sickle, We’ll get that sort of arms in our hands, that sacred and free land, where our ancestors lie, will tell us that are best for fight against tyrant enemies. We shall sing a free and Catalan land, We shall watch its victory. The sky in a sovereign Catalonia Shall be the brightest in firmament. LOVE SONG One evening, the slow sun was sweetly setting on the crest line, Love was singing with sweet harmony The nicest notes of a transparent song. And you listened in your heart, where the sweetest passion reigned. How nice is life when you love! How nice the song when you know the lyrics! I offered you my life, at the time. Built up hopes with loving words. The most beautiful loving song Filled with flowers and kisses was. It was spring and all around was charm, Garlands, love and laugh. The fist song of hope was born No shadows or missings at all. And today that life is serene All is sweetness around, happily our heart’s beating whispering the sweetest loving song. VERDAGUER Leaving in a dreadful moment, The Catalan fatherland you so much loved. And, a scream from flatlands and mountains Aroused a gloomy song Leaving the Catalan pearl, our valley. The thankless village, you so much suffered. Verdaguer, Unluck was your destiny From which the nicest songs flourished. Leaving a cry in your beloved Catalonia Fleeing beyond... for good. Though listening ever and ever to the verse “when moving away“ Poet of the land, immense germ Who made us admire real anthems Canigó and Montserrat your grave visit To show respect to your mortal remains. And, though on bad day you passed away Leaving sad Catalonia, orphan of poetry. You’ll not die, as your radiant sparks Will live with us under the brightest sun. CHARM No wind in a calm evening - a summer one – the prudent light prevailing cries and laughs. Near the path, mossy panels a warm slope define; Alluring even smells, a sweet charm. Time dies, slow, asleep with no bounds Dreaming ardent times And worrisome. Mysterious nice moments, A sweet charm. A sad soul vanishes To paradise. Evening dies in woodland genteel and neat, listening to distant songs, resounds of peace. Emidi Subirats
Article complet

Andreu Carranza i Esteban Martin 18 d'agost a Llibreria Serret

"La historia mes inquietant i meravellosa...La Clau Gaudi"... Llibreria Serret te el gust de presentar-vos un dels "Exits Literaris de la literatura Ebrenca al Matarranya". laclaugaudi.jpg Dins de les seues arrels Ebrenques els seus autors l'Andreu Carranza i el Esteban Martin, no els afecte la veritable espiral d'exit que esta tenin la seua gran obra dedicada al gran mestre Antoni Gaudi, una intriga historica de les millors que es coneixen (4ª edició en Catalá i 6ª en Castellá) andreu_carranza_izquierda_esteban_martin.jpg LA CLAU GAUDI-GAUDI.CAT Tant l'amic Esteban Martin com jo mateix vam xalar molt construint la novel·la, La clau Gaudi. Ha estat una experiencia irrepetible, ens passaven coses molt estranyes... Era com si una veu, alguna cosa ens guies, teniem la estranya sensació que en tot plegat hi havia massa casulitats... Sabem i som conscients que és una obra de ficció, només preteniem això, contar una historia, però ben aviat ens vam adonar que Gaudi i la seua obra tenen una força i una dimensió que va molt més enllà. Ens sentiem molt petits... martincarranza1.jpg
Article complet

A propósito de las jornadas culturales

Odio evocar el pasado, tanto si es para alabarlo como para denostarlo, aunque lo primero es lo que más impera entre aquellos que han pasado de los cuarenta y, para mi sorpresa, incluso en algunos que ni siquiera han alcanzado esa edad. El presente, aquí y ahora, como hace la tira de años proclamaba A. Housley. Pero es que no hay manera. Nos invade una ola de aburrimiento retro. Cuando alguien inicia una conversación diciendo: “Recuerdo que…” yo, que soy gato viejo, pongo pies en polvorosa. Porque a continuación viene la inevitable retahíla de sandeces que, al contrario de lo que ocurre con las grandes añadas, no mejoran con el paso del tiempo. Porque los vinos y los espíritus mediocres envejecen mal y lo que en un momento podía disculparse en aras de la clemencia debida a la juventud, con los años deviene inaceptable. Kundera, una mente lúcida que para no mostrar la inevitable decrepitud ha enmudecido últimamente, decía algo así como que los viejos eran un museo de lamentos al que invitaban a entrar a todo aquel con el que se topaban. Es muy gráfico, muy real y también muy triste. ¿Y? No hay nada que hacer al respecto, creo. Pero, caramba, los que aún no estamos gagás, ¿por qué tenemos que pasarnos la vida hurgando en el baúl de los recuerdos, removiendo el polvo y las inmundicias? Mis congéneres rehabilitan las casas de los abuelos despreciados, olvidados y aparcados en su soledad rural porque ahora se lleva remozar las viejas fachadas con la condescendencia del colonialista con las chocantes costumbres nativas. En la mayoría de los casos no tienen ni un atisbo de conciencia histórica, ni de sensibilidad ni de gusto. Son “bulldozers” insensibles que compran su ración de cultura envasada (como las sopas “Campbell) por cuatro mercenarios de las subvenciones locales. Y es que lo local también se lleva mucho. “Reivindicar lo nuestro” ¿Qué es “lo nuestro”? ¿Qué aquí decimos “nosotros”, allá “nosaltres” y acullá “natros”? Pues vale. Pero eso no puede dar para dos horas de repetitiva exaltación de la peculiaridad local, que recuerda muy mucho aquello de la exaltación del espíritu nacional. Todo un coñazo, ¡vamos! ¿Y de la tan cacareada cultura quién habla? Porque todos estos publicitados eventos entran siempre dentro del marco de “algo cultural”, que si la semana cultural de… que si las jornadas culturales de… el encuentro cultural de… ¡Ah, la cultura! Y yo, harto de aguantar rollos, descreído e inculto vocacional, manifiesto, como la heroína de una película “de culto”, que nunca más volveré a bostezar en un acto cultural. Esos niños a los que invocáis, esos “chiquets o xiquets” que pacen pacientes vuestra cultura, si tienen un ápice de sentido crítico, os tirarán esos mamotretos soporíferos a la cabeza. ¡Hay que reírse, señores! ¡Hay que buscar la alegría! ¡Espolear el sentido crítico y del humor! ¡Y dejarse de filosofar mirándose el ombligo (o melic, ¡qué más da!)! No hagamos de la cultura un sinónimo de muermo. Alicia Estopiñá
Article complet

UN PAS MÉS, A FONDESPALA

Volia escriure un poema a una terra que no conec, a un poble que no he vist mai, però sé del seu voltant, del seu entorn i això ja és molt. És una terra gran, que té sensible el cor. Potser un ocellet a cau d’orella, moltes coses m’ha contat. Fondespala és un poble de llegendes i quan ens trobem a qualsevol lloc, sempre estem donant l’esquena a una font, cadascuna diferent, amb la seva pròpia història. Terra regada per dos rius, Penya i Tastavins. La seva activitat econòmica és la ramaderia i l’agricultura. A més d’oliveres i ametllers també tenen cirerers, i quan floreixen, el camp és, com la primavera, en un esclat de flors blanques i rosades, paisatge de gran bellesa negat de brises perfumades. Fondespala té edificis de caire medieval, com l’ajuntament, la casa de les Belses, els pòrtics de l’antiga muralla. Es destaca la Torreta, la presó pública recentment restaurada, on s’organitzen exposicions de pintura i altres activitats culturals, i té un modern Mirador amb vistes espectaculars de tota la comarca. També edificis d’esplendor arquitectònica, com l’església de Sant Salvador, l’ermita de Sant Miquel i la capella de Sant Antoni, l’ermita de Santa Bàrbara i el cementeri medieval un dels llocs, més importants per visitar. També té la Seu dels Càtars, conserva les esteles originals, on es poden observar els gravats amb les seves simbologies. Poble que estima la Cultura i és digne d’admirar. Celebren la Fira del llibre i de les noves tecnologies, mira al davant, al futur, i aquesta tarda calorosa d’estiu, que l’he vingut a visitar, s’espargiran al vent, llibres paraules i poesies plenes de sentiment. Glòria Fandos Gracia Segona Trobada d’autors ebrencs al Matarranya Fondespala, 12 d’agost de 2007
Article complet

ITINERARI POÈTIC CALACEIT

calaceit2.jpg El passat dia 4 d’agost se celebrà una vetllada poètica a Calaceit, inusual, fantàstica, organitzada per “l’Associació Cultural del Matarranya”, representada per José Miguel Gracia, president, i Cèlia,directora, també poetes, la Seu de la qual està situada al mateix poble. El recital poètic es realitzà fent un itinerari per gran part del poble, començant des de la plaça de l’ajuntament, fent parades en els llocs més emblemàtics del poble per recitar poemes. Va haver una gran participació de poetes i poetesses, locals com Jaime Jimeno i altres, també vinguts de Deltebre com Eduard Carmona, Paco Morales, Javier Caballero... Judit Ortiz. Cinta Mulet d’Horta de Sant Joan. Era d’admirar el gran nombre de públic que ens seguia, delectats i ansiosos per escoltar-nos recitar els poemes de tot tipus, jo els vaig recitar un poema dedicat a Calaceit, que el van rebre també amb força aplaudiments. La gent sortia als balcons per gaudir de la veu dels poetes, com si fóssim antics joglars, i el temps s’hagués aturat en el passat. El marc arquitectònic feia honor, ja que el poble esplèndidament restaurat, conserva una gran bellesa. Acabàrem a la plaça més alta del poble, que més que una plaça era un jardí, on hi havia un llibre obert de pedra, on es llegia, “Plaça dels artistes”. Gaudirem de l’agradable brisa de la nit, el perfum de les flors, i la remor dels versos...A la baixada, les autoritats del poble, representades per l’alcaldessa Rosa Domènec i altres regidors ens obsequiaren amb un suculent sopar, molt satisfets de la vetllada poètica, i també turística. Gloria Fandos Gracia
Article complet

Pista joc literari de Tens un racó dalt del món

El bloc de Jesús M. Tibau, Tens un racó dalt del món, ja ha proposat el 17è joc literari, on caldrà endevinar el títol d’un llibre i el seu autor a partir d’una foto-enigma. Com a ajuda i per tal de col·laborar en aquesta iniciativa, us facilito una enigmàtica pista de l'autor en forma matemàtica 1/16. Al seu bloc trobareu les instruccions per a participar i els premis als quals es pot optar. Amimeu-vos!
Article complet

"La Clau Gaudi/La Clave Gaudi" 18 d'agost a Llibreria Serret

Fitxa Andreu Carranza al Serret Bloc: L'Andreu Carranza i el Esteban Martin, una de les parelles en mes exit del mon Literari d'aquets moments, els tindre a la Llibreria el dia 18 d'agost de 11:00h. a 13:00 firman exemplars de "La Clau Gaudi". Tots los llibres de l'Andreu Carranza al web: Els podeu seguir al seu "myespace" la-clave-gaudi-cartell.jpg El Andreu Carranza y el Esteban Martin, una de las parejas mas exitosas del momento en el mundo Literario, los voy a tener en la Libreriael dia 18 de agosto de 11:00 a 13:00 h. firmando ejemplares de "La Clave Gaudi". Toda la Bibliografia del Andreu Carranza dentro de mi web: Los podeis seguir dentro del "myespace" de Andreu Carranza y La Clave Gaudi"
Article complet

<1...563
564
565
566
567
...587>