Companys de lletres (2): Òscar Pérez

Companys de lletres (2): Òscar Pérez company-de-lletres-oscar-perez.pdf Amb Òscar Pérez ens vàrem conèixer on line i en poc temps hem bastit una bona amistat i una fructífera col•laboració. Estima personal, sobretot. Aquesta és, sens dubte, una de les grandeses que ens aporten les noves tecnologies. Natural d'Eslida (1972) a la Plana Baixa, un poble xicotet situat en plena serra d'Espadà, va entrar en contacte amb mi mitjançant un mail després de la lectura en aquest bloc d'un article meu sobre Mn. Joaquim Garcia Girona (Benassal 1867 - Baeza 1928), un dels grans poetes valencians de la Renaixença. Val a dir que Òscar ha realitzat diversos estudis sobre l'obra de l'il•lustre poeta maestratenc, entre els quals l'edició del poema èpic "Seidia" (Saó Edicions, 2000), la gran epopeia del poble valencià. Primer que tot, em va donar la benvinguda afectuosa als estudis garciagironencs (si és que es pot dir així), la qual cosa és d'agrair en aquest món de la investigació que compta "amb alguns sectaris solts" (com diem al meu poble), que es creuen propietaris del tema que estan investigant. A partir d'aquí, tot ha estat bon feeling i ganes d'aprofundir l'amistat. Per curiositats de la vida, jo feia uns quatre anys que havia intentat infructuosament contactar amb ell, quan estava redactant el meu treball "La Renaixença del Català literari vora l'Ebre" que va rebre un accèssit al premi "Enric Bayerri" de 2005, d'història i estudis biogràfics . Ens vàrem conèixer personalment fa un parell de setmanes durant una curta estada seva a Tortosa per continuar les seves indagacions en un camp apassionant: l'ús del valencià-català per part dels clergues de la Diòcesi de Tortosa durant les primeres dècades del segle XX. Vàrem sintonitzar mútuament de seguida, la qual cosa ens pot portar a la realització d'algun treball en comú. Vàrem xerrar de tot: de la família, l'esposa i els nens, la literatura ebrenca, la llengua catalana i el país, les relacions humanes, l'església i el lleure... Internet ha propiciat, doncs, una bona amistat i apreci entre un autor amateur d'un poble xicotet del Baix Ebre i un bon investigador d'un altra població xicoteta de la serralada castellonenca. Casat i amb dos nens, actualment resideix a Alaquàs. Acaba de publicar un interessant estudi sobre el canonge Manuel Rius, fill de Vila-real, a la revista d'estudis vila-realencs "Fonts". Rius va ser un dels clergues que va ser víctima de dures sancions donada la seva defensa implacable de l'ús de la llengua catalana als serveis religiosos del bisbat de Tortosa als anys 1920. Un altre dels seus estudis recents ha estat sobre Pepe Alba, un actor de teatre saguntí, així com un acurat pròleg i revisió de l'edició de "Romeu", una peça teatral del segle XIX força important dintre del marc de la tímida renaixença valenciana. L'amic Òscar Pérez va ser el convidat al programa "Lletres Ebrenques" del dia 17 de maig, en el qual vàrem retre un sentit homenatge a Joaquim Garcia Girona. Es va implicar a fons en el programa, per al qual va escriure una formidable entrevista virtual a l'esmentat poeta verdaguerià del Maestrat. La meva relació amb Òscar m'ha fet implicar de debò en la recerca de l'obra d'aquest excel•lent poeta, la qual ja ha donat els fruits amb la troballa de 3 nous poemes que es publicaren a la premsa tortosina de primeries del segle XX. He de dir que m'he engrescat amb la possibilitat de realitzar conjuntament en un futur pròxim un estudi acurat sobre l'obra i personalitat de Mn. Tomàs Bellpuig, al qual considero com al més gran poeta que ha donat la terra tortosina. Crec que és un estudi pendent i necessari, que ajudi a situar Bellpuig al lloc que es mereix dintre de la literatura catalana i del camp del pensament: humanista, catalanista, fabrià, escriptor polifacètic, clergue obert ... màrtir del conflicte incivil. És llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de València, i actualment treballa com a tècnic de normalització lingüística de l'Ajuntament de Sagunt. És redactor de la revista "Saó", una de les capçaleres més emblemàtiques de la premsa valenciana de les darreres dècades. Amb la seva prosa exquisida, Òscar Pérez demostra tenir un gran domini del català. Ocuparà bona part del seu temps lliure estival a la redacció d'un estudi dels homes del clergat valencià que influïren en la tímida Renaixença valenciana que li ha encarregat l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. Em cal encoratjar, doncs, l'amic Òscar a continuar amb els seus estudis que dignifiquen la llengua de Campredó i d'Eslida, a la qual tantes esferes oficials contribueixen a amagar-li el nom. Va per tu, Òscar: Em sento embriagat d'aigua fresca/ d'un riu que somriu,/ que somnia en veu alta./ I m'embriaga l'esperança d'un futur/ ben nostre, ple d'ànsia solidària,/ i lluita, i llengua, i pàtria./ I aquest anhel em fa reviure els llenguatges ancestrals/ la història passada i la d'ara,/ els parlars antics i els camperols/ i els accents d'Eslida, l'Alguer i on l'Ebre banya./ Aquesta terra em fa patir i m'exalta!/ I escolto el poeta del Maestrat i la Plana/ i sento el caliu dels astres./ Cada cop estimo més la meua parla. Emigdi Subirats
Article complet

Companys de lletres (15): Paco Tafalla

Companys de lletres (15): Paco Tafalla company-de-lletres-paco-tafalla.pdf A finals del mes de gener, Paco Tafalla, director d'Antena Caro Roquetes, em va fer dues entrevistes sobre dos temes d'actualitat: la blocosfera ebrenca i el centenari de Joan Cid i Mulet. Quan acabàrem la segona entrevista em va proposar de realitzar un programa de difusió de la feina dels literats de les nostres comarques. D'aquesta manera va sortir "Lletres Ebrenques", un programa que s'ha emès cada divendres al matí en directe i que ha donat uns fruits molt positius. Em sento molt satisfet d'haver pogut retre homenatge a tot un seguit de pobles com: Xerta, Flix, Jesús, Campredó, Benassal, Rossell, Alcalà de Xivert, Móra d'Ebre, Val-de-roures, etc. Hem homenatjat a la vegada figures cabdals per a les nostres lletres com Artur Bladé, Joan Cid o Joaquim Garcia Girona, al costat de literats actuals de la talla de Jesús M. Tibau, Francesca Aliern o Andreu Carranza. He pogut fer "el meu programa", en el qual podia incorporar tot allò que creguera oportú, sense limitacions de cap tipus. Amb Paco Tafalla he tingut una relació cordial, sabedors que fèiem un programa que només es pot emetre en una emissora pública, lluny d'audiències o reclams populars. Era una aposta personal del director per tal de dotar l'emissora d'un nou programa cultural, al costat d'alguns ja existents com "la tertúlia" d'Òmnium cultural que dirigeix el locutor i amic Conrad Duran. Ja hem acordat reemprendre les emissions al mes de setembre, en les quals tornaran nous homenatges a mites de les lletres ebrenques com Cristòfol Despuig, Pere Labèrnia o Francesc Vicent Garcia "Rector de Vallfogona", i reconeixement a autors actuals com el poeta jesusenc Vicent Pellicer. Un altre dels grans mèrits de Paco Tafalla és haver dotat una emissora petita com Antena Caro d'una pàgina web de gran qualitat. Poques emissores gaudeixen d'aquest espai a internet amb actualitzacions diàries i bona qualitat d'imatges i sons. "Lletres ebrenques" es pot escoltar posteriorment per internet i ens aporta un bon nucli d'oients. Havia de fer, doncs, aquest reconeixement merescut a un company de difusió de les lletres ebrenques. Va per tu, paco: Camino per bells senders muntanyencs,/ he deixat les carreteres mortes de bellesa/ només amb sorollosos vehicles de motor,/ que fan eixir fums del tot mortífers/ en els ambients enterbolits de la gran ciutat,/ un baf que el temps fa consolidar./ Penso i mentrestant oblido,/ mentre sento el brunzit d'uns negres tords,/ veig imatges enaltidores de poemes/ que inspiren antigues sensacions,/ i xalets luxosos enmig de terres verges/ propietat d'aquells que tenen tants diners./ Nous forats negres de la història/ feta especulació que creix i creix,/ en nom dels arts més exitosos/ de la filosofia de viure a ritme de cartera/ de les fàbriques d'argent en forma de bitllets./ M'encamino en indrets contraris totalment,/ com els crancs enrera envers no-res,/ uns matolls de romaní encara vessen/ una olor a puresa que inspira poesia,/ en les belles estances d'aquest matí.
Article complet

Companys de lletres (13): Àlex Ferrer

Companys de lletres (13): Àlex Ferrer company-de-lletres-alex-ferrer.pdf Presentació d'Estius a l'Ebre a Tortosa Àlex Ferrer és dissenyador gràfic i dirigeix l'Editorial Aeditors d'El Perelló (Baix Ebre), on resideix des de fa 10 anys. És un home de ciutat que va voler canviar d'aires i instal•lar-se en una població petita que compta amb un molí de vent com a emblema. Al Perelló hi ha hagut canvi polític recentment i Àlex, de ben segur, està satisfet d'aquest canvi que ha d'enterrar l'etern caciquisme que acompanya massa sovint alguns dels nostres pobles. La seua dona serà la nova regidora de cultura. Sempre em complau que ERC arribi a les regidories de cultures ja que el nostre país necessita de gent nacionalment forta. Aeditors és una editorial jove que ja ha fet apostes importants. Vaig entrar en contacte amb Àlex Ferrer en motiu de l'edició del recull de contes ebrencs "L'Altre Nadal" (2006), en el qual vaig publicar el meu conte "La foto de l'Arnau". L'experiència va ser positiva per la qual cosa ha tingut continuació amb "Estius a l'Ebre", que ha aplegat 21 autors de casa nostra, en el qual he publicat el conte "Deadline". Una de les apostes d'Aeditors ha estat l'edició d'un excel•lent llibre de poesia, "De la mà de la meva filla" d'Albert Guiu, un excel•lent poeta guanyador del premi Martí i Pol. També ha apostat per les traduccions de clàssics com Òscar Wilde o l'edició de contes infantils de Josepa Vilurbina o M. Cinta Moreso. Una de les propostes interessants d'Aeditors és l'edició de contes històrics, en els quals està treballant la companya Cinta Arasa. M'ha agradat col•laborar dos cops amb Àlex Ferrer i de ben segur que tindrem noves possibilitats de col•laboració. A més, s'ha de reconèixer valentia en tirar endavant un projecte editorial a les Terres de l'Ebre ja que aquest camp compta amb molts projectes fallits històricament. Amb Àlex coïncidim ideològicament i amb molts altres aspectes de la vida. S'ha convertit en un referent per als autors de casa nostra: Va per tu, Àlex: Inspirat per la bellesa clara,/ pels corrents, manantials de dolça/ aigua que cauen i reguen l'aire, pels esquirols que corren,/ les cabres que salten/ i el piular dels moixonets quan canten./ Convertit amb la puresa/ de la serra verge,/ de la mare naturalesa que conté/ uns tresors entranyables./ Il•luminat pel sentit originari,/ del que és i era inalterable/ i la reina llibertat/ essència supervisora./ Pintat d'una verdor molt forta,/ colorada amb aire sa i fresca aigua,/ amb imatges d'éssers que saben/ gaudir del que tenen.
Article complet

POESIA A LES MANS

POESIA A LES MANS Poesia, entre les mans et vull tenir, a l'esvoranc tou i tebi, escalfada per la meva pell sensible i suau... Protegida de la duresa del teu esguard. Mirada esmorteïda, maligna i maleïda que es desprèn dels teus ulls. La poesia, no la miris, no la trenquis, no l'embrutis. La poesia és com un vidre transparent i net, si l'esmicoles causaràs la mort. La poesia és tendresa, és com la vida d'un fràgil colom blanc, no li facis mal, deixa'l volar, i que vingui a dormir i a somniar somnis d'amor... a la puresa i la pau del niu del meu cor. Reposarà al silenci de la nit acompanyada per la música d'uns batecs compassats, demà al matí, en un dia assolellat, tornarà a sortir...i tornarà a volar. Glòria. Fandos Gracia
Article complet

Jornada de gestió d'arxius fotogràfics als centres d'estudis

Benvolguts/des amics/gues, El proper 30 de juny es durà a terme a Girona la Jornada de Gestió de la Coordinadora de Centres d'Estudis de Parla Catalana 2007. Enguany, aquesta jornada es dedicarà a la gestió dels fons fotogràfics dels centres d'estudis. Així doncs, us fem arribar en el document adjunt a aquest correu el programa d'aquesta jornada, per si us interessa assistir-hi. Esperem que aquesta informació us sigui d'utilitat. Salutacions ben cordials, Pineda Vaquer Tècnica de Documentació Institut Ramon Muntaner 977 40 17 57 pdf.Jornades. nbsp-nbsp-_jornadaarxiusfotografics.pdf
Article complet

La Trinchera

Las gotas de agua resbalaban sobre el apretado puño de Enrique desdibujando las manchas de sangre que lo salpicaban. Sostenía el puñal con una fuerza exagerada, tensando los músculos de la mano a su alrededor y dejando que la lluvia torrencial le empapara hasta el tuétano. Bajo el filo, en el suelo, Vazquez se arrastraba en el fango de la trinchera soltando berridos e intentando impedir inútilmente que la sangre se le escapara por el tajo que le atravesaba el uniforme. Tenía los ojos exageradamente abiertos, blancos, tanto que parecían brillar en aquella pesadilla de fango y explosiones. Se podía leer en ellos y en aquella boca desencajada y gritona; Sabía que iba a morir, sabía que no saldría de aquel agujero y que no volvería a ver su hogar nunca más. Enrique se preguntó si realmente pensaría en su muerte. Quizá estuviera maquinando algún estúpido plan para escaparse. El sargento Vazquez, siempre tan listo. Pensar en su sonrisa imbecil, su chulería y su estúpido bigotito siempre repeinado desencadenó algo en Enrique. Ya no era un hombre. Se abalanzó sobre su antiguo sargento y pese al asco que le daba su solo contacto le agarró con una mano por la garganta, mientras con todas sus fuerzas descargaba el puñal una y otra vez en el pecho de Vazquez. Ahí estaban las raciones escatimadas a cambio de favores, ahí estaba la foto de Ana sobada y requisada para fastidiarle y sobre todo, estaba el cadáver de Francisco convertido en un guiñapo roto y ensangrentado por ocupar una primera línea que nunca debió haber visto. Enrique Montero ya no existía y en su lugar estaba un animal que bramaba empapado con la sangre de su victima, ciego y sordo a nada que no fuera el filo plateado abriéndose paso por el aire para hundirse en aquel bulto de carne que se había convertido en todo cuanto en aquellos meses había sufrido y odiado. Exhausto, cayó en el fango y rodó hasta quedarse boca arriba mirando el cielo, no muy lejos yacía aquel montón de carne que sería su primer cadáver. El puñal antaño apretado resbaló caprichoso desde su mano dejándose arrastrar por un acelerado regueruelo que lo hizo desaparecer junto con su humanidad también perdida. Las gotas de agua golpeaban insistentes su rostro como si quisieran lavar sus pecados y a través de ellas vio aquellas nubes grises, ajenas al olor a pólvora y roña acumulada en la trinchera. Y Enrique rió, rió ajeno a si mismo y transportado por aquella visión lejos de allí, hacia tiempos mejores en los que no había que preguntarse si valía la pena ver el mañana. Antonio Monfort
Article complet

LA SOLUCIÓ ESTÀ A LA VOSTRA MENT

Avui he llegit un comentari d’un home jove, concretament de trenta dos anys. Es podia albirar gran tristesa en les seves paraules escrites. Deia que sentia vergonya de pertànyer a aquest col·lectiu, que s’anomena homes, o més bé del gènere masculí. Que ja han mort massa dones, aquest any, a mans dels seus marits o companys sentimentals. Que ell no se sentia identificat amb aquests delictes que són horrorosos. Que alguna cosa no funciona bé a la ment d’aquests homes. Que ningú, pertany a ningú. L’home no mana, no decideix sobre la vida o de la mort d’una dona. Ningú mana. Aquest comentari m’ha ajudat a seguir cremant la metxa, en forma de paraules, que la tinc encesa, des de que era ben petita, però que ja era conscient. Observava, escoltava, mirava, callava. Hi havia injustícies, en vers a les dones, dels comportaments inadequats dels homes. Tots i totes, ho tenien, sembla que assumit. No ho entenia, ni ho entenc, ni mai ho entendré. Desprès de tants anys, que poden ser més de quaranta, que això es dir molt. Jo diria que és tota una vida. La situació no ha canviat gaire. Si fins una nena petita ho podia veure, com no ho veuen ara ni els grans? Aniré recordant situacions que al llarg de la meva vida e vist i m’han contat. Histories de dones, heroïnes. Que s’han guanyat el cel, i se’l estant guanyant...Com si aquestes dones no tinguessin dret a tenir el cel a la terra...Són vides truncades que van passant per la nostra vida, pel nostre costat, i no hem de veure la solució? Descobrir aquestes vides, poar al descobert les seves realitats, serà el tema dels meus pròxims relats per publicar. No només han de quedar a la historia, les guerres. Gerres d’homes com podríem dir. La metxa de la injustícia, continua cremant, continua avançant. Arribarà al final? On només quedarà cendra blanca, pau? Glòria Fandos Gracia
Article complet

Montse Castellà fá el primer tast al Matarranya

rimg19335.JPG aqui teniu totes les fotos: montse-castella-fa-el-primer-tast-al-matarranya.pdf Quan un bon dia parlant amb Octavi vam pensar d'organitzar alguna cosa a Vall-de-roures al voltant de L'escriptor inexistent, lo primer que me va vindre al cap va ser cantar. Però com, si parlem d'una llibreria? No hi ha escenari, altaveus, llums, ni projecció de fotos com quan l'espectacle va de gira. I per no haver-hi, no hi ha massa lloc. No perquè no estigue ben aprofitat l'espai, sinó, i precisament, per això: perquè l'espai està ple de llibres, que per algo és una llibreria. Si quan un escriptor presenta el seu llibre, a part de firmar-ne exemplars, explica resumidament l'argument; una cantat lo que ha de fer és cantar, vaig pensar. Per tant li vaig proposar fer una petita actuació a la llibreria, una actuació informal, acústica. I ens vam ficar a treballar, bàsicament en buscar lo lloc a on me posaria, perquè la cosa no era fàcil. Finalment vam trobar la solució: me va ficar a l'aparador, d'esquena al vidre, al costat de la porta i rodejada de llibres. Havia presentat lo disc a molts escenaris diferents: premis literaris, festes majors, setmanes culturas, instituts d'educació secundària, a la fira del llibre ebrenc, etc. Però mai a una llibreria, i la veritat és que va ser una experiència molt interessant. Acompanyada de la guitarra i sense cap micro, vaig cantar tres temes: És com un miracle, Parents per part de riu i Tres ríos, la misma agua, i a dos d'ells hi havia inclosos poemes de l'autor matarranyenc de Pena-Roja de Tastavins, Desideri Lombarte; concretament de les seues obres Voldria ser i de Cartes a la molinera. Durant les dos hores que vaig estar present a l'establiment, vam combinar la interpretació de cançons en directe i el fet fer sonar el disc amb l'aparell de música d'Octavi.rimg19338.JPG Va entrar i sortir molta gent que venia a comprar tot tipus de productes i també hi va haver diverses persones que es van quedar durant tota l'estona que jo cantava. Entre aquell dia, els previs i els immediatament posteriors, es van vendre 40 discos!! Una xifra increïble, només a l'abast d'incansables culturals com Octavi Serret. No us explicaré amb detall en què consisteix l'espectacle; se n'ha parlat molt darrerament i no em voldria allargar. Però sí que voldria fer un últim comentari. Un dels objectius de l'espectacle L'escriptor inexistent, és demostrar que la literatura és universal i intemporal, que els territoris que antigament pertanyien a la Diòcesi de Tortosa (a cavall de Catalunya, València i Aragó) tenim molt més en comú del què ens pensem, que, d'alguna manera, som parents per part de riu. Que les fronteres polítiques no respecten els vincles culturals i sentimentals. Que se li dóna massa importància al nom de les coses, que de vegades la societat és massa sensible als eufemismes, que parlem una mateixa llengua, independentment del nom que cadascú li vulgue posar. Els escriptors universals ens van donar aquesta lliçó i ens la van deixar escrita a les seues obres, des de Cervantes, fins a Gerard Vergés, passant per Lorca, Machado, Martí i Pol o Lombarte, entre molts altres. Ara natros, només hem de saber llegir entre línies, descobrir que els paisatges són cíclics, trobar allò que ens fa millor persones i mirar de no repertir els errors històrics que ens empobrixen com a éssers humans. rimg19332.JPG L'escriptor inexistent al Matarranya, va tindre un grand ressó, un dels espectadors de pes va ser l'Artur Quintana que acompañat de la seua donna, Sigrid von der Twer, van vindre a vore l'espectacle, a la Llibreria Serret. Montse Castellá aqui teniu un articul del Xavier Garcia que fá referencia al espectacle del dissabte de la Montse Castellà a la Llibreria Serret: article-xavier-garcia.pdf Vall-de-roures acull ‘L’escriptor inexistent’ Aquest dissabte 26 de maig, al migdia, la vila de Vall-de-roures, al Matarranya, acull l’espectacle poeticomusical L’escriptor inexistent, de Montse Castellà Espuny, que acaba d’editar en CD un disc amb el mateix nom. L’acte serà –qui ho dubta?– a la llibreria Serret, on l’Octavi fa, refà i contrafà entre pàgines web i blocs literaris, sempre en favor de les anomenades lletres i escriptors ebrencs, que deuen ser aquella espècie intel·lectual localitzada que, mirada des de Barcelona (allà on es mira tot, però no veuen res), deu ser jutjada, encara, com una partida d’enfaixats, amb esclops i barretina. Devia començar a sentir parlar de Montse Castellà, per haver llegit el seu nom en algun diari, a finals dels anys noranta (crec recordar que feia de corresponsal de l’àrea tortosina a l’Avui) i a partir de setembre del 2000, amb l’engrescament que suposà el PHN, el seu nom ja se’m feu habitual, perquè vaig saber que, a més de puntual cronista, era militant activa de la Plataforma, la qual cosa no trencava cap pretesa i impossible objectivitat, sinó que reforçava, justament, l’ideari de la nova cultura de l’aigua, tant de temps tancat al calaix pels defensors oficials de l’objectivitat. Es veu que aquesta xiqueta, a més de ganes d’escriure, havia estudiat música i potser fins i tot –que no seria res d’estrany– havia fet alguna taula teatral, per allò de millorar la verbalitat i exercir l’art de la presència i el gest. Tot plegat, i sobretot després d’haver vist i defensat tanta aigua, s’animà a compondre alguns temes, inicialment intimistes, recollits en el seu primer CD (Isla de Buda) i , posteriorment, ara mateix, més literaris, més paisatgístics, més històrics; en fi, més humans i col·lectius. L’interessant idea que recull aquest CD és convertir significatius fragments d’una trentena d’escriptors, entre catalans i d’altres països, en unitats poètiques col·lectives que expliquin el que diversos autors han escrit sobre uns mateixos temes: sigui el miracle de la contemplació del riu, la sensació de la terra mullada (aquest, text i música de la mateixa Montse Castellà), la infinita tristor de les guerres (amb fragments de M. Hernández, Rosalía, Cervantes, G.Vergés o Pablo Neruda), el sentiment de l’enyorament a causa de l’exili (amb textos de Bladé, Arbó, Verdaguer, Moncada, Carranza, Tibau, Pérez Bonfill o J. Sánchez Cervelló), els records d’infantesa prop de l’Ebre, el riu com a pare que unifica el parentiu de les diverses terres i gents, superant artificials fronteres entre Catalunya i Aragó (“Amich benvolgut, ja som dins d’Aragó, però no fora del territori de la nostra llengua”, com escrivia el canonge mallorquí Antoni M. Alcover) , també la inevitable temàtica de l’agressió ecològica al riu en el poema El camí de la llarga agonia (amb textos de Machado, García Márquez i Jesús Moncada, en referència al colgament del poble de Mequinensa per l’embassament) i dos poemes finals dedicats a Tres ríos, la misma agua (Ebre, Duero i Guadalquivir), amb els imprescindibles textos de Gerardo Diego, Machado, Lorca, Neruda o Vergés, i a La lliçó de l’Ebre, expressió desenvolupada pel teòleg i canonge gandesà, Dr. Manyà, que Artur Bladé feu seva per mostrar que “el riu és el millor mestre que tenim”. Versos escollits, combinats, musicats i cantats per Montse Castellà, recitats en alguns casos per Monts Llussà, amb Jordi Grisó al piano, Paco Prieto i Valen Nieto a les guitarres, i tot produït per Pep Sala, el conegut músic de Sau, com a encàrrec de la Fira del Llibre i Autor Ebrencs, de Móra d’Ebre, el juny de l’any passat. Una bona mostra de paisatges, paraules i músiques.
Article complet

Maestrat

Sintaxi de roses arrecerades sota la pedra eixuta de l’hivern. Bassals de gebre i molsa reflecteixen rostres de déus antics. Per ací travessaren els romans amb la seua mineral expansió urbanitzadora. També el sanguinari Cabrera va parar emboscades implacables als liberals. I Azaña dictava bans de pietat i perdó, però no comprenia la distinta concepció del temps i el món de Martorell i March, de Llull i Maragall. Clavellineres castes a tocant la tanca de les rumiadores mamelles totèmiques. El contrafort fumat entre branques nues i un trompe-loeil a dins, per un sant de vuit-cents prodigiosos miracles i un garbell copiós de sermons apocalíptics. Vapors de pinassa sòbria acaronen siluetes fosques. En el retaule de la modernitat intrusa, enmig la porxada viscuda, l’escolà esgarrat assaja un bolero per participar en la semifinal del karaoke dels dissabtes. Josep Igual
Article complet

Móra d'Ebre consolida la Fira del Llibre i l'Autor Ebrencs

fira-de-llibre-i-lautor-ebrencs-4.jpg pdf. amb totes les Fotos: fotos-llibres-ebrencs.pdf Editorials, centres d'estudis, llibreries i fins a 32 escriptors de l'Ebre, el Maestrat i el Matarranya es donaran cita demà a Móra d'Ebre, en la que ja és la quarta edició de la Fira del Llibre i l'Autor Ebrencs, una trobada que s'està consolidant com a referent del món cultural dels territoris de l'antiga diòcesi de Tortosa, ja que conjuga literatura, espectacles, reflexió i activitats lúdiques. per M. Millan mmillan@diaridetarragona La fira del "Llibre Ebrenc" de Mora d'Ebre, ja es una referencia dins lingüística literaria i cultural dins dels territoris de parla Catalana, en quatre anys tenim un producte literari que fen referencia a un territori trenque fronteres i exporte a fora una realitat lingüística d'aquets territoris. La llibreria Serret de Vall-de-roures a participat en tot i per tot, per que aquesta fira fos lo que es en aquets moments...sempre ho farem..per lo territori que ens marque i que si no fos per aquesta iniciativa (l'Albert Pujol com organitzador, l' IRMU va ser la ideia, Ferran Roca i tots, tots els que treballen per que "el Llibre Ebrenc" fos una realitat) no estariem parlant d'aixo ara mateix, gracies a tots per fer-mos disfrutar...gracies... Octavi Serret.
Article complet

Presentació del llibre Estius a l’Ebre

estius-a-lebre-presentacio.jpg Avui s’ha presentat a la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa el recull de contes Estius a l’Ebre, d’Aeditors, on han col·laborat 21 autors de les Terres de l’Ebre: Jordi Andreu, Cinta Arasa, Rafel Duran, Dora S. Farnós, Glòria Fandos, Sílvia Favà, Ramon Àngel García, Xavier García, Valer Gisbert, Albert Guiu, Ma. Josep Margalef, Josep Meseguer, Núria Menasanch, Laura Mur, Judit Ortiz, Eva Queralt, Emigdi Subirats, Jesús M. Tibau, Josep Igual, Vicent Sanz i Josepa Vilurbina. La presentació ha anat a càrrec del seu editor, Àlex Ferré, acompanyat de bona part dels autors, i s’ha remarcat la importància de l’aparició d’aquesta editorial a les nostres terres i de la seva aposta ferma per difondre els autors ebrencs, molts dels quals, gràcies a aquesta iniciativa, veuen publicada la seva obra per primer cop. Jesús M. Tibau Escriptor i coordinador del Club de Lectura de Tortosa http://jmtibau.blogspot.com
Article complet

<1...563
564
565
566
567
...578>