11è Joc literari del blog Tens un racó dalt del món

Cada dimecres, al seu blog literari Jesús M. Tibau ens planteja un joc literari. Aquest cop es tracta d’endevinar el títol d’un llibre i el seu autor, mitjançant una foto enigma. Aquí podeu trobar una pista per a ajudar-vos.

L’autor està estretament vinculat a la ciutat que no es veu, i va guanyar per l’obra un important premi literari.
Article complet

BUSCANT LA CLAU 2ª part

La fosca vall Tinc una astella clavada i costa de treure ho vaig fent poc a poc temerós de prendre mal però aquesta astella és la que em subjecta i quan la tregui desapareixeré per això aquesta por i lentitud l'abisme dóna respecte allò desconegut on tots hem de caure pero poder renéixer sense forma i amb una comú identitat l'insondable. Aquesta astella és el dolor el dolor que subjecta el jo subjectat pel després i l'abans per la fugida del present regal el dolor que és l'evasió l'aferrament i la por com lliurar-me d'aquest escarbat si sóc jo i ningú més lluitant per seguir sent l'ompra simple d'allò que desconec. Com lliurar-me, com lliurar-me d'aquesta astella que tant de mal em fa de mil maneres ho he provat però allà segueix, surcant la nit dels dies que visc aliè a la lluminositat que embriaga i fa viure la vida, la insondable alegria que en moments oblidats he arribat a recordar. Una llàgrima recorre aquest pobre cos trista ment que busca i anhela allò que no pot assolir i mentre el sol surt i fa cantar els ocells tancat segueixo dins la meva fosca vall on escric poemes per tal d'oblidar la desesperada situació en què no sé com m'he trobat. I l'anyorança dibuixa un camí cap al passat que ha passat i no pot tornar l'esperança busca en el futur allò que no em dóna el present o que em dóna i no vull veure ensimismat com estic en el passat que anyoro i en el futur que anhelo és com una roda que no acaba mai i la roda gira i gira les oportunitats s'escapen oportunitats per a què? acàs té alguna cosa importància? si no ets feliç ara com vols ser-ho en un futur? si ara no camines com vols seguir caminant? com vols ser compassiu si no ho ets ara? Tots caminem cap a una meta desdibuixada en el nostre pensament escrivim somnis cambiants les escales de la terra busquen recolzar-se en l'aire per deixar-nos pujar fins al món del firmament però no poden els somnis són impossibles amb els braços provem d'abraçar alguna cosa i sen's escapa el què tenim a dintre nostre que descansa a l'espera de que ens girem i veiem el rostre original que tots som i tenim el mapa de la vida es dibuixa als nostres peus recordant-nos per on passem en tants anys aqui a l'infern experimentant allò que volem ser i aprenent a fer-ho cada cop més i més gran doncs no som eterns com l'aigua d'un riu que corre i desapareix però alhora forma part de l'únic camí que existeix la dansa màgica que poc a poc anem aprenent. I no es tracta només d'aprendre un cop apresa ja no hem d'aprendre sinó crear, improvitzar convertir l'univers en un joc de mans fer de la vida una aventura fer de la mort una festa. Però creix i desapareix! Com un globus que esclatà així s'infla l'ego fins que ja no pot més llavors busca i en no otrobar es deixa caure en l'univers i, abatut, deixa d'existir de manera que la veritable identitat té via lliure per manifestar-se la resta és inexplicable... Intento entendre però és inútil estic molt trist i abatut perquè res no he aconseguit em vaig marcar un destí però el tren arriba tard i angoixat espero veure'l arribar vaig preguntant i els sabis em diuen “tingues paciència” però començo a entendre que potser no hi ha cap tren ni cap destí tot és un engany, una estafa monumental no hi ha cap tren, cap estació! tots els éssers són il•luminats i jo no ho vaig veure ni ho veig ara pero sé que el tren no existeix i això em desespera tot està dintre meu, és inútil moure'm tractar d'entendre o esperar res oh que buit està tot! la vida és un forat negre! la llum era la negror! la negror era la llum! quina diferència hi ha? l'error estava en buscar! Lluis Maese
Article complet

EL DEMONIO EN LA OSCURIDAD

No puedes dormir. Tus ojos están abiertos en la oscuridad, y sólo tu respiración y los suaves crujidos del somier, traicionan un silencio tan espeso que puedes envolverte en él. De pronto, lo sabes. No estás sola. “Algo” está allí contigo. Te pones tensa, el miedo comienza a arder en tu interior y tu respiración parece más fuerte. No quieres moverte. No quieres mirar. Sólo agarras más fuerte las sabanas y esperas que pase. Pero sigue ahí, te está observando y no va a marcharse. De pronto, una voz te susurra algo al oído. Has sentido su aliento resbalar por tus mejillas y sabes que no estas soñando. El corazón te late desesperadamente. Haces acopio de valor y te das la vuelta. La tensión atenaza todo tu cuerpo y un sudor frío recorre tu espalda. Intentas dar la luz, pero cuando tus dedos rozan el interruptor, alguien te da una fuerte palmada en la mano. Entonces las sábanas que te cubren son arrancadas de un tirón. Te revuelves en la cama intentando recuperarlas, pero en vez de eso, notas como un sinfín de manos invisibles comienzan a pellizcarte por tus piernas, por tu espalda, por tus brazos.... Tú te revuelves, pataleas, intentas golpear a quien te está atacando pero no tocas nada, entonces vuelves a oír la voz, pero ahora no es un susurro, es una voz áspera, profunda, y entiendes perfectamente lo que dice: “Te mataré”. Tú gritas, gritas como nunca lo habías hecho antes suplicando por que todo pase. De pronto, la luz te obliga a cerrar los ojos. Alguien de los tuyos ha venido al oírte gritar. Miras temerosa, pero en la habitación no hay nadie extraño. Te dicen que todo ha sido un sueño, pero sabes que no. "El" ha estado aquí y en cuanto apagues la luz, volverá para cumplir su promesa. Antonio Monfort
Article complet

10e joc literari

Ja he arribat al 10è joc literari del meu blog, Tens un racó dalt del món. Aquest cop proposo un nou repte que trobareu a l post penat a la pàgina http://jmtibau.blogspot.com el dia 27 de juny i espero que participeu. A partit d'ara els premis que regalaré entre tots els participants seran de caràcter mensual, i el mes de juliol estic satisfet de poder oferir-vos dues nits per a dues persones en una casa rural de Cornudella de Montsant (Priorat) per gentilesa del Patronat Municipal de Turisme. Gràcies per l'interès despertat pel blog i pels jocs que proposo, que ha fet que en poc més de dos mesos s'hagin superat les 5.000 visites. Animeu-vos a participar i a difondre tant com pugueu aquesta iniciativa. Jesús M. Tibau Escriptor i coordinador del Club de Lectura de Tortosa http://jmtibau.blogspot.comwww.escriptors.cat/autors/tibaujm
Article complet

GATS: DÉUS O DIMONIS?

De tant en tant, els humans, sempre tan apressats, tan neguitosos i ocupats, tan interessats en els últims avenços de l’electrònica, la ciència i la tecnologia, o en el darrer model d’automòbil eixit al mercat, recuperem els objectes que acompanyaren la nostra infantesa. Pot ser en el decurs d’una mudança, o potser en visitar un parent, una d’aquelles àvies que tot ho conserven, o regirant les golfes de la vella casa del poble on no pujàvem feia anys i panys… L’experiència pot tenir un cert regust melangiós, nostàlgic: velles joguines arraconades, vestidets que apareixen al fons d’una calaixera, que semblen haver pertangut a una nina i que ens arrenquen un sospir tot pensant en la nostra lluita d’adults amb el sobrepès, els llibres que desvetllaren els nostres primers somnis… Fins i tot els llibres escolars, tan odiats en el seu moment, sovint tacats a causa d’una mà encara maldestra en el maneig de la ploma i la tinta (els “bolis” tot just començaven, tímidament, a fer acte de presència), guardant moltes vegades entre les seves pàgines cromos, estampes, la fotografia d’un vell ídol del cinema, una breu nota d’un company, d’un amic gairebé oblidat… Un d’aquests llibres arribà fa poc casualment a les meves mans. El seu títol, “Lo que nos rodea”, l’autor, Manuel Marinel•lo. Ben segur l’utilitzarem com allò que se’n deia “llibre de lectura”, i sens dubte el seu èxit fou més que notable, ja que, editat per primer cop l’any 1912, havia assolit el 1949 una gens menyspreable trentena edició. Tot un “best-seller” escolar pel que sembla. Avui però podem trobar-lo absolutament desfasat i en certs aspectes bastant xocant. Permeteu-me transcriure’n uns breus paràgrafs. Corresponen al capítol “Enemigos visibles del hombre”: “¡Ay niños míos! Vosotros, tan dulces, tan amables, con seguridad que tenéis una fiera en casa y que jugáis tranquilamente con ella. -¿Una fiera? -diréis con asombro infantil. -Sí, hijitos, sí. Una fiera llamada gato”. Tot seguit l’autor compara el gat, les nostres dolces mixetes casolanes, amb el lleó i el tigre, amb el lleopard… Enemigos visibles del hombre… hi hauria força a dir sobre qui és enemic de qui; la naturalesa no està en deute amb els humans precisament. En qualsevol cas, una primera conclusió molt més senzilla és que al senyor Marinel•lo no li agradaven els gats. I és que aquestes bestioles poden despertar l’amor més apassionat o el rebuig més ferotge, més rarament indiferència. Han estat enaltits com a déus o considerats aliats del diable; els altars o la foguera, tant se val. Podem trobar-los en forma de dòcils servents encarregats de mantenir a ratlla els rosegadors, d’agosarats rodamóns habitants de patis i teulades, d’objectes de luxe i protagonistes d’exposicions, de personatges de còmic i fins i tot d’estrelles de Broadway. El nostre simpàtic amic se n’ha sortit de totes. I continuarà així, ben segur. És, com el gos, el nostre company; personatges com Cocteau ens han dit que “l’home és civilitzat en la mesura en que sap entendre el gat”. Quin és, però, el seu origen, com arribaren a les nostres llars? En temps molt llunyans, quan ja el cavall i el gos havien estat domesticats, d’aquests felins no en trobem cap rastre. Fins i tot el seu lloc de procedència sembla dubtós: africans, asiàtics, europeus? Al vell Siam (un dels pocs llocs on, segons alguns, pot parlar-se de “raça” en referir-nos al gat) eren patrimoni exclusiu de reis i sacerdots. Aquests darrers sembla que els ensinistraven per a la defensa dels temples tot fent-los saltar al coll dels intrusos. Ara bé, el gat més corrent a casa nostra, el que tots coneixem, l’anomenat “europeu” o també “de teulada” (per dir-li alguna cosa), sembla ser originari d’Àfrica (Felis lybica). A l’antic Egipte, tan donat a la zoolatria, visqué moments de glòria. Molt afeccionats a les arts màgiques, els sacerdots restaren bocabadats, esmaperduts, davant d’algunes de les facultats d’aquelles bestioles, com la de veure en la foscúria, prova per a ells inequívoca de la seva relació amb el sol. Ben aviat se l’identificà amb Bastet (cos humà, cap de gat), deessa de les dones i de l’alegria, filla d’Isis i d’Osiris. Val a dir doncs que l’animaló era de bona família. Bastet tenia el seu santuari a Bubastis, al Baix Egipte. Un santuari ple de gats. Animals que, un cop morts i embalsamats, eren sebollits en petits sepulcres. L’any 1888 la zona fou excavada i es descobriren pel cap baix unes tres-centes mil mòmies. L’arqueologia no era llavors el que és avui, el respecte pel que fa a les restes d’èpoques pretèrites, tret d’aquelles que podien ésser considerades vertaderes obres d’art, era gairebé nul; aquelles mòmies foren embalades i embarcades sense massa miraments rumb a Liverpool, dividides en lots i venudes com adob. El subhastador en feia servir una com a martell. No ens anticipem però. Al vell Egipte el santuari de Bubastis es convertí en un important centre de peregrinacions i també de disbauxa, tot s’ha de dir. Sembla que estigui en la naturalesa humana, adesiara hem de deixar de banda els convencionalismes, la monotonia de la nostra vida diària, burlar l’ordre establert, invertir el paper de cadascú: les saturnals romanes, les festes de folls dels segles medievals, el nostre carnestoltes… En èpoques faraòniques fou la peregrinació a Bubastis. Herodot ens en deixà una descripció, per bé que de temps ja tardans; l’exageració s’ha considerat quelcom inherent, sabut en aquest pare de la història, malgrat la qual cosa el seu relat no deixa d’interessar-nos. Ens diu que el nombre de peregrins (la majoria dones) s’atansava als set-cents mil, i que baixaven Nil avall en vaixells engalanats; els habitants de la riba anaven a veure’ls i les dones embarcades els provocaven, els insultaven, aixecaven llurs faldilles en una mena de desafiament eròtic… arribades al temple començava la vertadera festa, l’orgia. Segons Herodot es consumia més vi i cervesa al santuari en aquests dies que en tot Egipte durant un any. Tot això sota els auspicis de Bastet, del gat. Fou aital el seu caràcter sacre que treure’n un d’Egipte podia ésser penat amb la mort. I aquest fou el risc que varen córrer els fenicis, els quals es dedicaren a una cosa tan curiosa com el contraban de gats (rebent com a premi, potser, més d’una esgarrapada) i vengueren algunes parelles a bon preu a grecs i romans. La mostela, fins llavors el “raticida” més eficaç, fou ben aviat substituïda pel preuadíssim gat. Les coses però varen canviar, i força, durant els segles medievals i moderns, l’època àlgida de la cacera de bruixes. Ja els pares de l’església, el clergat en general, havien començat a mirar els gats de cua d’ull: deïficats pels egipcis, mimadíssims pels romans, feien una forta ferum de paganisme. Ben aviat se’ls associà amb la bruixeria considerant-los com a “familiars”, aquella mena d’àngels de la guarda a l’inrevés, diables d’ínfima categoria que Satanàs atorgava als seus acòlits un cop firmat el pacte nefand i que solien prendre la forma de gossos, cabres i, sobretot, gats. Ben segur l’única companyia que de vegades tingueren aquells desgraciats. La persecució més enfurismada es desfermà al segle XIV, arran de les epidèmies de pesta negra que assolaren el vell continent. Jueus, suposades bruixes i bruixots, foren les víctimes propiciatòries de les ires populars. Començava la gran cacera, les cremes, que no remetrien fins al segle XVIII. Les fogueres s’encengueren arreu d’Europa i els gats seguiren la sort de llurs amos, foren ensacats per dotzenes i cremats. Obres com el “Malleus maleficarum” ens diuen que foren moltes les bruixes que admeteren haver mantingut relacions íntimes amb el diable, encarnat en un monstruós gat negre. Confessions obtingudes sempre (no cal dir-ho) mitjançant la tortura. Com la d’aquella pobra Úrsula Kempe, relacionada amb el cas de les bruixes de St Osyth, processades a Chelmsford l’any 1582. Fou acusada de tenir quatre “dimonis familiars” (dos eren gats) i de premiar llurs malifetes i crims permetent que li xuclessin sang de la cuixa esquerra. Evidentment fou condemnada. Un cas com tants d’altres, un entre milers. Protestants i catòlics, el gat era anatema per a tots. És ben sabut que quan Isabel I fou coronada reina d’Anglaterra es passejà pels carrers de Londres una enorme cistella de vímet amb la imatge del Papa. La cistella anava plena de gats i tot seguit fou cremada a Westminster. Hom digué que els esgarrifosos miols dels gats en morir eren els crits dels dimonis en el cos del Sant Pare. Les coses però, les mentalitats, anirien canviant de mica en mica, i arribaria un dia en que els gats serien els únics animals de companyia admesos en convents i monestirs. Tanmateix al segle XVII no s’estava encara per orgues i les fogueres continuaven cremant. Així doncs, què creieu que podia succeir-li a un home que, a la seva mort, l’any 1642, deixà en herència tota una planta del palau on vivia als seus catorze gats? Era un bruixot? Pel seu aspecte, conservat per a la posteritat en els seus retrats, obres mestres de Philippe de Champaigne, bé podríem creure-ho. I en aquest cas el càstig podia haver estat, si no la mort (mort ja ho era), la crema de la seva efígie o, pitjor encara i més macabre, la de les seves despulles exhumades. Doncs bé, d’això res de res. Perquè el nom d’aquell home, totpoderós primer ministre de Lluís XIII de França, era Armand-Jean du Plessis, cardenal Richelieu. Neus Pallarès Finalista al III Concurs Premis Literaris Constantí - Constantí (Tarragona), 2004.
Article complet

Revetlla de Sant Pere amb poesia i guitarres a Amposta

dsci0024.JPG La vetllada poètico-musical de Sant Pere, que es va realitzar el dia 28 de juny a les 9 de la nit a la terrassa sobre el riu dela Biblioteca Comarcal Sebastià Juan Arbó d’Amposta va resultar un gran èxit, tant en assistència de públic, com en recitació de poemes. En un lloc acollidor, com és un espai sobre el riu, on les seves aigües feien silenci per escoltar tan selecta actuació. També la nit callava, i les estrelles i la lluna van acabar sortint, il·luminant amb esplendor, posant màgia a la música i les paraules, que omplien tan entranyable espai. El grup de guitarres de l’Escola de Música de la Filharmònica d’Amposta van fer surar les seves dolces melodies acaronant l’oïda. Amb el cor que brollava dels meus llavis els vaig dedicar tres poemes: “Gràcies Amposta”, “Nit ampostina” i “Amposta esplendorosa”. Va acabar la festa amb una agradable beguda de refresc d’orxata. Glòria Fandos Gràcia ---------------

GRÀCIES AMPOSTA

Amposta em somriu,

i el seu somrís

crea llumetes

i pampallugues

als meus ulls.

Encén els somnis,

l'amor entre pobles

i el foc del pensament

d'idees nobles.

Amposta m'acull,

m'obre els braços

i un pont...

real i imaginari,

per creuar rancúnies

maldats i odis.

M'has omplert de llum

per traspassar

tenebres i misteris...

M'has donat resposta

a una més,

de la infinitat de preguntes

que m'assalten cada dia,

obrint escletxes,

entre cultures,

primaveres i esperances.

Gràcies per rebrem,

amb les mans buides,

i un cor ple d'il·lusions,

que a la teva ombra

solellada s'acosta,

gràcies Amposta.

--------------

NIT AMPOSTINA

Aquesta nit ampostina

màgica d'encanteris

de música i poesia.

El so de les guitarres

que canten a l'amor,

la remor de les paraules

i els versos del cor

brollen dels llavis.

El corrent del riu

ens acompanya,

que suaument

i amb placidesa,

dansant passa.

La bellesa d'aquesta nit,

aquesta nit ampostina

que és nostra, ens pertany...

l'hem robat a l'Univers.

-----------------

 

AMPOSTA ESPLENDOROSA

 

Amposta esplendorosa

llueixes aquesta nit,

per gaudir de les teves belleses

i fragàncies de rosa,

he fet un descans

en el meu camí.

Un dia vaig arribar

a Amposta...

Dia clar i assolellat,

i aquesta ciutat preciosa

hem va obrir les seves portes,

que no tenien ni pany ni clau.

Era una ciutat nova

que el destí em va portat,

i els seus misteris

jo volia descobrir.

Els seus orígens,

la seva història,

i albirava els seus horitzons

de Cultura i de glòria.

Una comparsa de lletres

ballava pels seus carrers.

Hem vaig quedar amagada,

asseguda a un racó.

La lletra que més s'enlairava

tenia un nom...

el de Sebastià Juan Arbó.

La música dels valencians,

dolces melodies sonaven.

També els aragonesos

a Amposta van arribar,

portant la mestria

del conreu de l'arròs.

A aquesta terra van arrelar,

crearen un jardí de treball,

de fruits i de primavera

i una esplendorosa ribera.

Com un fill nascut del cor,

que el veuen créixer

i fer-se gran...

Un tresor que va florir

a les seves mans.

Com l'havien d'abandonar?

Aquesta barreja de gent

de noblesa i de tendror,

Amposta i la Ribera,

la millor joia del món.

Amposta és una estrella,

me la volien robar

i no ho van aconseguir,

perquè Amposta és meva,

jo l'he guanyat a ella,

millor dit...

ella m'ha guanyat a mi.

Article complet

L’absenta, d’Agustí Clua i Ferré.

absenta.jpg En aquest primer llibre que publica l’Agustí Clua i Ferré, es descriu en veu de la protagonista les vivències i els records de temps passats al seu poble, Camarles. Els dies viscuts es fan presents amb certa nostàlgia per l’època que no tornarà, malgrat que tot allò que ha quedat enrerere no ha de ser per força millor que el d’avui, ja que en anys passats es van patir moltes mancances com ara l’educació o la marginació de les dones. Olors i colors evoquen amb to de melangia els arrossars, les oliveres, els camps de tarongers, i descriu de forma concisa la societat i la forma de vida al delta de l’Ebre després de la guerra civil. Com diu l’autor “el temps s’acaba, i cal mirar d’escórrer al màxim este drap brut d’experiències i de records en què la vida mos ha convertit”. El lèxic és el propi de la terra, sense el qual fóra difícil endinsar-se en la idiosincràsia dels hòmens i les dones del Delta, i al final del llibre s’hi pot trobar un interessant glossari amb la descripció de gran quantitat de paraules i frases fetes utilitzades. Un bon llibre per fer-se una idea de la vida al Delta al segle passat i per fer un homenatge a la generació que va patir la postguerra. Més informació a www.absenta2007.com Jesús M. Tibau http://jmtibau.blogspot.com
Article complet

MAR SERÈ

Mar blau, cendrós, reflexos argentats, un cel esporuguit, núvols de silenci de color gris... Olor de quitrà i asfalt, peus vestits amb espardenyes gastades de roba i sola d’espart... peus cansats de tant caminar per toves quimeres, deixant petjades del meu somiar. Tinc el destí per la teva empremta marcat... Seguint solsticis d’estiu. Divisaré el mar, el mar llunyà, on el teu amor es va enfonsar. Arribaré al mar... al mar immens, no hi haurà res, només, el mar serè i ones salvatges i peixos que em miraran amb ulls de vidre, coberts d’escata d’argent. Glòria Fandos Gracia
Article complet

El Matarraña entre Celtas, Cataros y Templarios

“Ruta Catara” en el Matarraña el 10 de agosto: Todas las pistas para seguir la “Ruta Catara” en el Serret Forums: Jesus Avila Granados, uno de los mejores medievalistas e investigador de la “Historia no Oficial”, nos deleitara dando una “Magistral Conferencia”, sobre uno de los enigmas mejor guardados…la cultura Celta..uno de los eslabones perdidos para continuar investigando sobre uno de los misterios que mas tinta ha hecho correr en el mundo de la literatura…”El Temple y el Santo Grial”. A continuacion un preludio de lo que sera su visita al Matarraña… matarrana-bloc.jpg En este recorrido que está programado para el día 10 de agosto (viernes), haremos un recorrido por las poblaciones que, directa o indirectamente, estuvieron vinculadas con el catarismo en la comarca del Matarraña, partiendo y finalizando en la villa de Valderrobres. Como es fácil de comprender, no quiero dar muchas pistas ahora al viajero de lo mucho que vamos a ver, prefiero hacerlo durante el trayecto, para que las impresiones sean más fuertes. Sí os puedo adelantar que habrá muchas y gratas sorpresas, porque vamos a encontrar las evidencias de la historia oculta, que gravita en el microcosmos del Matarraña, en espera de ser descubiertas. En este trayecto cátaro, también se hablará de templarios y de los celtas, porque todos estos colectivos culturales, aunque no en el tiempo, sí en el espacio, mantuvieron una directa relación formal, que hoy, ya en el siglo XXI, tenemos la obligación de rescatar del olvido, y qué mejor forma de hacerlo que con los sentidos bien despiertos, en un clima de plenitud y armonía, abiertos a las evidencias que han perdurado en silencio, ocultas, y desean ser traducidas, identificadas, por las personas de nuestro tiempo. Después, a la jornada siguiente, por la tarde, la villa de Fuentespalda será el escenario de la presentación de mi último Obra: “La mitología celta”, mitologiacelta.jpg Siete años después, vuelvo al Matarraña. Era en el 2000, cuando, invitado a descubrir las excelencias de esta comarca, llegaba a Valderrobres, para, desde esta histórica y monumental villa, iniciar una serie de recorridos por todos y cada uno de los pueblos del Matarraña. Tengo que decir que no tenía la menor idea de lo que me iba a encontrar, lo cual es bueno, porque, al no haber ninguna referencia, todo se presentaba novedoso, sin ninguna influencia anterior. Al deambular por el interior del castillo de Valderrobres, de golpe comprendí que sus muros, lejos de alzarse para consolidar un recinto fuerte, tuvieron de origen otra finalidad, mucho más espiritual que defensiva, al contemplar la piedra sagrada que domina el corazón de lo que debía ser el patio de armas; aquella ara, que conserva sus basas, confirmando que estuvo bajo un palio de piedra, aunque las columnas hayan desaparecido por el paso del tiempo, fue un centro de adoración por los antiguos pueblos de la Protohistoria a sus divinidades, además de marcar los movimientos de los astros y el estudio de los solsticios y equinoccios, como sucede en la colina de Santa Bárbara, de La Fresneda. Al salir del castillo, la iglesia parroquial de Santa María, con dos grandes rosetones circulares, abiertos a los lados meridional y de poniente, sin embargo, el tercero, de planta en triángulo equilátero, se halla en el sector más frío del templo, porque no está concebido para iluminar, sino para transmitir una luz cenital hacia la estancia superior del obispo. Este singular rosetón, que evoca al Gran Arquitecto del Universo, formado por dieciséis pequeñas figuras de trébol de tres hojas, fue otro de los elementos que más me impactaron en aquella primera visita a la zona superior del casco antiguo de la villa de Valderrobres, como dejé bien patente cuando, cuatro años después, me dispuse a redactar el libro: “La mitología templaria”, que procuré que su portada fuera ilustrada por este rosetón de Valderrobres, y que ya se ha hecho célebre en los cinco continentes, además de su difusión durante las jornadas del “I Congreso Nacional Matarraña Mágico”; y también después, en la obra “Matarraña desconocido”. Para terminar, sólo deciros que ya tenemos casi lleno el autocar, con personas procedentes de toda la geografía española; entre las cuales, catedráticos de universidad, profesores, editores, directores y corresponsales de medios, productores de cine y televisión, etc.; muchos de los cuales, será la primera vez que visitan nuestra comarca, y estoy seguro van a llevarse consigo muchos y gratos recuerdos, en todos los sentidos. Y esto simplemente para mí ya es un éxito. Jesús Ávila Granados Web: www.jag.es.vg
Article complet

EL ÚLTIMO HOMBRE VIVO.

El Capitán Aper era la última línea de defensa de la tierra sagrada. Todo su regimiento había caído, y agotado y magullado, veía acercarse a sus enemigos. Sólo el odio puro hacia aquellos que no respetaban sus tradiciones, su dios y su tierra, le mantenía cuerdo ante la perspectiva de una muerte segura. Entonces, uno de los estallidos se produjo demasiado cerca y Aper cayó en un profundo sueño. Al despertar, se encontró abandonado en un espacio absolutamente blanco. No había explosiones, ni naves. Únicamente una mujer que le miraba fijamente. “debes aprender para que los tuyos puedan vivir” – le dijo -. Al principio, Aper creyó que aquellos visitantes de las estrellas, podían convertirse en grandes aliados para su causa, e intento convencerles. Ellos sonrieron y como única respuesta, le mostraron la tierra cómo se veía desde el espacio. Al ver el hermoso orbe azul, Aper comenzó a entender. Se dio cuenta de lo pequeño que era, y de lo grande que era el universo, de que no sabía nada, y de que le faltaba todo por aprender. Con esta idea, Aper emprendió el viaje más fascinante que ningún humano hubiera emprendido jamás. Junto con otros supervivientes de mundos lejanos, viajo por las estrellas, vio maravillas, contempló horrores, y con cada una de ellos aprendió, y al aprender, creció. Creció para convertirse en algo más grande de lo que había sido. Por fin, anciano y sabio, regresó a la tierra y vio con tristeza que la humanidad que conocía se había consumido en sus propias batallas y que habían vuelto a un estado salvaje e ignorante de todo cuanto les rodeaba. Aper se mezcló con la nueva humanidad, y sus habitantes sorprendidos por su sabiduría, le llamaron “maestro”. Y así, llegó un día en que Aper pudo cerrar los ojos porque estaba seguro de que otros seguirían el camino que él había comenzado, y que devolvería la humanidad a las estrellas. Antonio Monfort Gasulla
Article complet

BUSCANT LA CLAU

PRÒLEG Buscant la clau del paradís en aquesta terra morta per sota les pedres en el llit dels rius un somriure que em transporti fins al cel d'on vaig sortir buscant la clau de l'esperança que no espera, que ho és tot buscant la clau del jardí on la festa mai acaba les rialles són el silènci l'inexpressable alegria es manifesta en l'aire i una música subtil esparvera tots els monstres i fa dansar les fades. Estem en un desert ple de somnis il•lusoris vanes preguntes, repetides paraules i la clau on està? ningú parla d'ella n'hi ha d'haver una que ens obri la porta de l'amor i de la joia però hem de deixar de banda tota distracció! prou de malgastar el temps en jocs de taula! prou d'amagar les cartes per després llançar-les hi ha un món més enllà del món una vida més enllà de la vida una porta que obre totes les portes i una clau en algun lloc és el nostre deure buscar-la i el nostre destí trobar-la elevem-nos del terror! hem de ser valents per no conèixer la por hem de lluitar pel què som per un dia deixar de lluitar és l'eterna contradicció l'incansable contrapunt que fa ballar aquesta vida mortal fins al límit mateix de les seves fronteres on es troba la porta que condueix al més enllà i que només un cor pur pot obrir aquell qui ha trobat la clau! Prop d'aquesta porta als límits del desert de sofriment que arreu als humans envolta tots aquells qui ja han marxat han deixat al llarg dels segles nombrosos missatges escrits amb molta cura a la sorra simples imatges d'uns ulls invisibles veritats i móns que en els seus cors es reflectien sensacions dels primers passos llums i ombres de set i calor revelacions misterioses que com gotes d'aigua anaven caient en els seus camins de buscadors... Lluís Maese
Article complet

<1...563
564
565
566
567
...582>