BUSCANT LA CLAU 3ª part

El profeta boig Les males llengües diuen que arribat un home de molt lluny diuen que viu en un lloc inexplicable i que ha vingut per fer-nos compendre el llam i el tro la llum i el color sense paraules, amb gestos i silèncis crida allò que no es pot dir alguns pensen que està boig d'altres li ténen por jo entenc que està il•luminat i que el seu llenguatge és llum i no pot ser caçat per les mans de la raó. Aquest món és de cartró i algun dia es desfarà el soroll dels ocells que voltegen pels caps estan llestos per morir convertir-se en pols i tornar a la mar d'on van sortir als braços del cel que la va prenyar i no hi ha diners ni béns terrenals que puguin seduïr aquest home-dona doncs sap i diuen encara que no l'escoltin que aquest món és de cartró i algun dia es desfarà! Vol parlar-nos del seu món i gesticula això és tot el què pot dir deixeu que nevi sobre la vostra gula! que es congelin els pecats! que cap sol podrà tocar-los excepte el raig del vell Satanàs però ell està dintre vostre no el veieu en el pensaments? per mitjà d'aquests s'expressa controleu-los doncs i sigueu-ne conscients. El sentit de la vida es troba en el no-sentit de manera que així pugui néixer com si d'un úter es tractés la lliure creació d'allò que volem ser. Per això -diu- ha de morir Déu com a fals sentit i ha de néixer el Déu que està en nosaltres lliure i autosuficient emancipat de la tirania de Maya de totes les il•lusions dels homes. I això és tot el què es pot dir res mor si ha de morir perquè la vida porta la mort a dins i la mort porta dins a la vida i una condueix a l'altre com si d'un únic cercle es tractés el cercle de l'existència eterna el bombeig del cor universal el pensament còsmic que actua i descansa la dansa que dorm i desperta com el dia i la nit fins la subtil vibració d'un àtom que anant i venint està sempre en el mateix lloc. Lluis Maese
Article complet

ELS PRIMERS GUANTS QUIRÚRGICS

Tot al llarg del segle XX, un segle que, ningú pot negar-ho, va estar marcat per impressionants avenços científics i tecnològics, però també per innombrables conflictes de tot tipus, per la violència més atroç i esfereïdora, la literatura i el cinema, a l’hora de triar les figures dels seus herois, dirigiren força sovint la mirada al gremi de la medicina, presentant-nos metges valents i abnegats, capaços de lluitar cara a cara amb la mort i arrabassar-li gairebé sempre els malalts de les seves urpes, fins i tot en casos de la més extrema gravetat. Poc a veure, reconeguem-ho, amb la realitat diària que molts de nosaltres, tips d’indiferència, de massificació, de deixadesa i de llistes d’espera a la Seguretat Social, coneixem. Tot això, però, no ha estat res o gairebé res si ho comparem amb la invasió de les nostres llars per la televisió, que no ha desaprofitat la temàtica de la que estem parlant. No cal citar noms de pel•lícules o sèries, presents en la memòria de tothom. Els metges en són, de bon tros, els protagonistes. I curiosament entre aquests metges, diem-ne televisius, molts són cirurgians, invariablement joves i ben plantats (i si no això, són el que se’n diu “homes interessants”), davant dels quals, indefectiblement, s’embadaleixen infermeres, metgesses i pacients. Valents, impàvids en el tens ambient del quiròfan, un ambient que, tal com ens és presentat, té molt de temple, on el pacient se la juga a cara o creu, on l’heroi-cirurgià, malgrat la gravetat de la malaltia o de les ferides d’algú que sembla estar caient-se a trossos, s’alça gairebé sempre amb el triomf… el filó sembla, ara per ara, inesgotable. Les coses, però, ja ho sabem, no sempre son així, i a la majoría de nosaltres la idea de passar per la taula d’operacions i posar-nos en mans d’algú a qui coneixem ben poc, per no dir gens ni mica, no sol fer-nos massa gràcia. I això que, ho hem de reconèixer, la cirurgia ha avançat força i ens ofereix avui tota una sèrie de garanties impensables en altres temps. Pensem només en el què devien ésser les “operacions” abans de que es generalitzés l’ús de l’anestèsia. Pensem en aquells cirurgians que intervenien coberts amb llargs davantals negres (així les taques de sang es dissimulaven), la majoria de les vegades sense que se’ls acudís rentar-se les mans i que empraven un instrumental més propi d’un escorxador que d’un quiròfan. Tot plegat una autèntica cambra dels horrors. És clar, en aquestes condicions no és estrany que la mortalitat fos esgarrifosa. No faltaren però, no han faltat mai, homes que s’adonaven de tot allò, que els preocupava, i que s’esforçaven en posar-hi remei. Poques històries tan apassionants com la història de la lluita contra el dolor, contra la malaltia, contra la mort absurda i innecessària. A poc a poc la netedat, la higiene, varen arribar a les sales d’operacions. L’anestèsia fou un pas capital, l’asèpsia un altre; els davantals negres foren substituits per immaculades bates blanques (ara sembla que es duen més el verd o el blau)… Quedava, però, la infecció per contacte, contacte de les ferides amb els instruments, el material d’embenat, les mans… Aviat es descobrí que, per exterminar els gèrmens, n’hi hauria prou amb sotmetre instruments i benes a un fort raig de vapor. El francès Terrier creà l’esterilitzador que en poc temps s’introduí arreu en tots els quiròfans, mentre el cirurgià alemany Adolf Neuber començava a emprar un nou tipus d’instrumental sense aquells mànecs de fusta que resistien malament la vaporització; les noves eines eren completament metàl•liques, i podien ser bullides en aigua. Tanmateix, hi havia un lloc, un instrument, on no es podia emprar ni el vapor ni l’aigua bullent: les pròpies mans dels cirurgians. L’asèpsia continuava sent, doncs, imperfecta. Finalment, cap al 1890, la solució arribà des de Baltimore, de la Universitat John Hopkins. El doctor William Stewart Halsted havia resolt el problema de les “mans netes”. La referència que ens ha arribat de Halsted ens parla no tan sols d’un brillant cirurgià i professor de cirurgia, sino també d’allò que podriem dir-ne un “gentleman”, un “dandy”. Americà de soca-rel, sí, malgrat la qual cosa anava sempre abillat a l’última moda de Londres i tenia unes quantes dotzenes de vestits confeccionats a la capital anglesa; només ell, a Baltimore, utilitzava barret de copa. Les seves sabates eren fetes a París, i ell mateix en triava el cuir. Quant a les seves camises, de seda, eren també de París; no només això, sinó que les trametia en grans remeses a la capital francesa per ésser rentades i planxades, sense preocupar-se pel cost o pel temps que tardarien en ser-li retornades… un “gentleman”, un “dandy”… o potser simplement un home extravagant i (per què no?) força carregat de punyetes, algú que es creia i es sentia superior a la resta dels mortals. Us ho imagineu? Ara bé, a tots ens arriba el nostre moment de feblesa. I a ell també li arribà. Un bon dia aparegué al seu quiròfan una nova infermera, miss Caroline Hampton; venia de Nova York, on acabava d’obtenir el seu títol, si bé era originària del sud, pertanyia a una rica família de plantadors; la seva heretat, Milwood, havia estat incendiada durant la guerra civil, el seu pare, Frank, havia estat mort en la batalla de Brandy Station un any després de la mort de la seva mare. Òrfena doncs, unes ties l’havien acollida i educada, però ella decidí pel seu compte traslladar-se a Nova York i fer-se infermera. La seva presència impressionà Halsted. De segur s’ho valia, podem imaginar-la si més no com una mena d’Escarlata O’Hara. Per estalviar-li humiliacions a l’orgullosa beutat sudenya el cirurgià l’anomenà cap d’infermeres. Però l’hivern de 1889-90 es presentaren certes alteracions en la pell de les mans de la noia que, pel que sembla, no resistia el sublimat corrosiu emprat al quiròfan. Mans i braços es veieren afectats. Halsted, sempre tan primmirat, no ho suportava, com no suportava la idea de perdre-la si ella, finalment, decidia deixar la seva feina. Cercà la solució i la trobà. Un dia va entregar a Caroline uns guants de goma extraordinariament fins, gairebé una segona pell, que no dificultarien en absolut el seu treball. Havien estat confegits, d’acord amb les seves instruccions, per la Goodyear-Rubber Company i es podien esterilitzar amb vapor. Uns guants com aquells mai no havien existit. Caroline, però, els feu servir molt poc temps. Ben aviat abandonà definitivament l’hospital en esdevenir la senyora de William Stewart Halsted. Els guants quedaren a la sala d’operacions. Tanmateix, un dels ajudants del seu marit, el doctor Bloodgood, es va decidir a utilitzar-los amb unes paraules no gaire romàntiques: “El que li ha anat bé a la gallina pot anar-li igualment bé al gall”. Finalment la solució havia arribat. En poc temps, i en demostrar-se la seva utilitat, aquell tipus de guants fou emprat en tots els quiròfans del món. Neus Pallarès
Article complet

12è Joc literari de Tens un racó dalt del món

Des de fa setmanes, Jesús M. Tibau proposa cada dimecres jocs literaris al seu blog Tens un racó dalt del món (http://jmtibau.blogspot.com), amb premis inclosos. Aquesta vegada, en el 12è joc literari, caldrà endevinar el títol d'un llibre i el seu autor, gràcies a un enigma i a unes pistes visuals repartides en uns altres set blogs. Per a més informació dirigiu-vos al seu blog. Aquí podreu trobar el primer dels fragments de l'enigma que haureu de completar: COMENÇA AMB EL DESERT... El següent fragment de l'enigma el trobareu al blog La Marfanta http://lamarfanta.blogspot.com Animeu-vos a participar.
Article complet

SOTA L’OMBRA D’UN PI VERD

SOTA L’OMBRA D’UN PI VERD Sota l’ombra d’un pi verd respirava l’aire net, m’arribava la fragància de mil flors, escoltava la remor del riu i en una volada de vent, van fugir un grapat de poemes que jo guardava a les mans. No sé on buscar-los no els tinc! Però no s’han perdut. Volen amb aquells ocells, o en la fragància dels pins, o estant jugant sota l’aigua amb els peixos de colors? Sota l’ombra d’un pi verd em quedaré sospirant. On són els meus poemes? Han fugit de la meva ment. Gloria Fandos Gracia
Article complet

LA SOLEDAT DE MIREIA

LA SOLEDAT DE MIREIA Si us plau, deixeu-me en pau. Vull està sola. És que no ho enteneu? Vull amarar-me de la meva soledat, de la meva tristesa, ho necessito. No vull fingir alegria, dedicar somriures falsos. Vull viure per mi, no fer el paripé per ningú. Sentir el meu dolor, un sentiment humà, sentir-me acompanyada de la meva solitud i de la meva tristesa. Sol, no em vinguis a enlluernar i vulguis alegrar els meus ulls de mirada trista i cansada. No ho vulguis il•luminar-ho tot, per fer palès que el món es bonic, que és ple de colors. No em vulguis convèncer. Per mi tot es gris, penombrós, la boira espessa m’envolta. Tu, vent, ni suau, ni càlid, ni perfumat, no vinguis a portar-me flaires del camp, de farigola, romer, de pinedes... perquè el meu sentit de l’olfacte el tinc adormit o mort. No vinguis a acariciar- me la cara, les mans nues, ni el cos... m’envaeix la més absoluta insensibilitat. Ni vinguis a eixugar-me les llàgrimes que em cauen de raig a raig, relliscant per les meves galtes, perquè vull plorar. Plorar tranquil•la i sola. Només deixeu-me mirar l’aigua del riu. Del riu Ebre. Aigües manyagues, transparents o tèrboles, que caminen el seu pas, inexorable com la vida que avança i passa. La Mireia estava recolzada a la barana del pont del que travessa la ciutat de Tortosa. Mirava l’agua fixament, volia torna a veure el rostre de Marc, el seu cos que emergia de les aigües del riu, amb els seus braços oberts que l’esperava... Però aquesta imatge havia desaparegut. Mils de mans i braços la volien retenir, cares estranyes, veus desconegudes i confuses parlaven a la Mireia dient-li - Senyor, noi, no es tiri que es matarà, s’ofegarà... La Mireia estava confosa, què deia aquella gent? Li parlaven a ella? El Marc no apareixia, no l’esperava. Va fugir d’aquella gent, creuà el pont i es dirigí caminant molt apressa pel passeig de la vora del riu, passant per davant del mercat principal i el parc, el Club de Rem. Es refugià per la ribera del riu, després de passar pel barri del Temple i Vora parc. Trobà un lloc tranquil, s’assegué al terra, cobert d’herba i malesa. Era un espai negat de silenci i de quietud, podria descansar i sobretot estar sola i abandonar-se a la seva tristesa, amarada de la soledat més absoluta. El Marc no hi era al riu, a les seves aigües. El seu amor de joventut, potser no el veuria mai més. Es recolzà a la vora de l’aigua, la podia tocar amb les mans i la començà a acariciar. La Mireia plorava desconsoladament. Les seves llàgrimes queien al riu, es convertien en perles blanques, fines, nacrades i baixaven riu a vall, lentament i sense pausa, anaven en busca del mar per trobar petxines que les volguessin allotjar... Els pardalets, les orenetes, els estornells volaven en torn a la Mireia, oferint-li les seves simfonies musicals, amb la intenció d’animar-la i alegrar-la, però no aconseguien res. La Mireia repetia: - Vull estar sola, vull plorar, abraçar-me a les meves tristeses i les meves soledats, fugiu amb la vostra xerradissa a una altra banda, que em feriu l’oïda. Tots els ocells, com si entenguessin els sentiments de Mireia, respectant els seus desitjos, desaparegueren en la llunyania del cel d’un blau intens, atapeït de núvols blancs que passejaven, anaven i venien per la immensitat, deixant l’ambient submergit en un profund silenci, tètric i fantasmagòric, trencat suaument per la delicada remor del corrent de l’aigua del riu, que semblava que passava pel seu costat de puntetes, per no molestar-la. Les llàgrimes de la Mireia continuaven caient a l’aigua del riu, eren petites, quasi diminutes, però el riu es veia cada cop més ple d’aquets punts brillants i nacrats, els quals aviat cridaren l’atenció a alguns observadors i curiosos. La Mireia gaudia de la soledat desitjada. Entre somnis sempre veia al Marc. Desitjava tant trobar-lo, el trobava tant a faltar, encara que havien passat tants anys, esperava veure’l sortir de l’aigua en el moment més inesperat. La soledat i el silenci li portarien al Marc. De sobte, li assalten un mar de dubtes. Si apareixia, l’abraçaria, l’estimaria? O l’assassinaria? Li havia brollat aquest sentiment nefast dintre del seu cor. Aquest dubte anava prenent forma. Mireia s’adormí a la vora del riu, entre herbeis, fenàs i flors silvestres. Estava immersa en una pau infinita que sentia en el seu cor, en la més absoluta i dolça soledat. Recolzava el cap en el seu braç esquerre que li feia de coixí. Les seves llàgrimes continuaven caient tendrament dels seus ulls, i es barrejaven harmoniosament amb el corrent plàcid i reparador de l’aigua del riu Ebre. Més avall s’anaven transformant en aquelles diminutes i fantàstiques perles, amb reflexes de lluna, que a la nit les anava alimentant i polint, amb la seva resplendor més encisadora. Anaven a la recerca del seu destí, incert, i descoratjador. Al mar potser sí que arribarien, encara que no totes. També es trobarien amb petxines de totes mides, mig ensorrades unes, altres amagades del tot, per protegir-se de la depredació i la visió humana, temoroses i avergonyides. Moltes altres més agosarades, es deixaven portar, gronxades i braçolades per les ones del mar, que anaven i venien, al capritx dels jocs de les puntes de l’escuma, que pentinava les daurades i llunyanes platges de sorra fina, perdudes remotament en la llunyania del temps... Les perles trobarien petxines, però, s’obririen per deixar-les entrar al seva closca protectora? La majoria potser estaven ocupades. I les que no, potser no voldrien acollir una perla entranya, que no s’hagués format a les seves entranyes. Tot era molt hipotètic. Aviat es corregué la veu per tot el territori de les Terres de l’Ebre i més enllà. Passant per Tortosa, Campredó , Amposta... tot el camí del riu, fins arribar al mar, també per Jesús i Maria, La Cava, Sant Jaume s’Enveja, l’illa de Buda... S’escampà la notícia que en el riu Ebre es trobaven diminutes perles. Molta gent d’arreu del país, tant de la part costera com d’interiors, organitzaren nombroses expedicions. Gent que venia de tot arreu, en busca d‘aquest tresor tan valuós com eren les perles diminutes, que es trobaven a les aigües del riu Ebre, i que eren d’un valor incalculable. Deien que per causa de que eren tan diminutes costava molt a trobar-les, però amb un grapat petit, els donaven tants diners que podrien viure tota la vida, fins i tot luxosament. Ho compraven grans fàbriques d’orfebreria, formant part de dissenys especials, de valuosíssimes joies, que adquirien la gent més adinerada, i de la reialesa, d’aquestes comarques, i d’altres territoris més llunyans. Les perles no tant diminutes es trobaven a les ostres, de gran valor culinari. Però no totes en tenien, se’n trobava alguna de quan en quan, molt esporàdicament. Mireia gaudia de la seva tranquil•litat i de la seva soledat, que era allò que volia, per damunt de tot. I aquella son reparadora, s’apoderà d’ella a poc a poc i li consolava el cor i l’ànima, amb les seves tristeses i enyorances, sentiments que dansaven, al seu entorn, com a ballarines magistrals que dibuixaven piruetes al vent. La Mireia somiava que el Marc emergia de les aigües de l’Ebre, i amb els seus braços l’oprimia contra el seu pit, on el bategar dels seus cors sonaven a l’uníson, sentint la màgia del seu amor, recordat, enyorat, sempre viu, a pesar de les tragèdies viscudes. Latent i esplendorós, romania en aquelles aigües, transparents i clares, que oprimien amb força la ment de la Mireia que desitjava la soledat. Volia el silenci de la mort, i enfonsar-se en la seva penombra. Però no. El Marc tornaria. Aquesta idea es feia pas al seu pensament obsessivament. Mireia era aliena a tot l’enrenou que s’havia armat a la societat, amb els buscadors de les diminutes perles que havien aparegut al riu, misteriosament, com un miracle. Ningú sospitava d’on apareixien, quin era el seu origen. De la plàcida remor de l’aigua del riu, sortia una xerrameca molt estranya. Eren veus de diferents matisos. Més suaus, més greus, estridents, amb to de rèplica, de protesta. Doncs que està passant? Es preguntava la Mireia, mig en somnis, com si aquelles veus volguessin despertar-la, trencar el silenci i sobre tot la seva soledat, cosa que era el que més li molestava. Aquell xivarri de veus, de gent, d’on venia? Semblava que venia del riu, però no podia ser. Allò era una bogeria. Era de nit, no podia haver gent al riu. A més, ara ja no van a banyar-se al riu, i menys a aquella hora. - Mireia, Mireia! - escridassaven, uns caps platejats que aguaitaven des de la superfície de l’aigua. Apareixien un moment i tornaven a desaparèixer. - No pot ser – Digué la Mireia, estupefacta-. Són peixos! Eren Silurs, Barbs i Tenques, especies que normalment habitaven al riu Ebre. No ho podia creure. - Si us plau, Mireia- Digué el silur, amb veu molt fina-. No ploris més. El Barbs i les Tenques estaven enfadats, i deien: - Mireia, és que ens vols matar? La Mireia es posà de peu, tot li voltava. Era de nit i agraïa la foscor, trencada tènuement per unes tímides resplendors d’uns petits estels que brillaven allà dalt, molt alts. Els peixos s’havien enfonsat a l’aigua per respirar. Però al moment els seus caps van lluentejar a la superfície i tornaren les protestes... - No ens deixis morir, Mireia- aclamaven tots a l’hora. Les seves veus eren febles, apagades, semblava que estaven agonitzant... I ploraven sense llàgrimes. Clar, els peixos no tenen llàgrimes. Mireia, molt espai, començà a caminar, endinsant-se cap al centre del riu. Quan no tocava els peus a terra, li semblà caminar sobre les aigües, com surant, va continuar fins arribar on estaven els Silurs, les Tenques i els Barbs, que entraven i sortien de l’aigua. Mireia arribà al mig del riu, els peixos li fan un cercle al seu voltant, formant una corona platejada al seu entorn. Mireia insistia, estava perplexa. - Digueu-me, perquè penseu que jo us vull matar? És injust, perquè jo us estimo molt. Mai gosaria fer-vos cap mal. No sóc una assassina, si penseu que vaig matar al Marc. Jo no ho vaig fer. Desaparegué sota les aigües del riu, però ningú sap si va morir o no. No vinguéssiu ara armant tant d’enrenou, i tant de xivarri, perquè jo vull només silenci i estar sola. No demano tant, no? Fugiu apressa, si no voleu que sigui ara quan comenci a matar, i vosaltres sereu el primers... Tots els peixos no podien estar més espantats. El Sirul li contestà que ell es defensaria i com és depredador, podria començar mossegant-li els peus. Però no ho farà perquè està massa esgotat. Tots fan silenci i la Tenca, que estava més serena, diu a la Mireia: - Si no pares de plorar, les teves llàgrimes aporten sal a l’aigua i arribarà un moment que serà tan salada que no podrem viure, i morirem. Nosaltres som d’aigua dolça, aigua de riu, ja ho saps. Si us plau Mireia, perquè estàs tan trista, perquè plores tant. Et podem ajudar. Mireia contestà - Estic trista i ploro perquè vull estar sola, i no em deixen, tots veniu a molestar-me. Està clar? Tots els peixos li contestaren que no, els enganyava, era per una altra cosa. A la fi la Mireia confessà que l’únic la consolaria era trobar al Marc. Esperava trobar-lo al riu i que en qualssevol moment podria emergir de les seves aigües. El Barb digué: - Nosaltres et podem ajudar a buscar al Marc. Potser que estigui al riu, pot estar al mar. Nosaltres coneixem a molts peixos del mar que es comuniquen amb Neptú, déu del mar. Ell el buscarà, el trobarà i podràs reunir-te amb ell. Què ens dius Mireia? - Gràcies, sí, seria un somni. Enyoro molt al Marc. Tinc una vida buida sense ell. També puc viure de records, abraçada a la meva soledat, mirant l’aigua del riu. La Mireia ja no plorava. La Tenca li respon: - El podem trobar al Marc i tornarà amb tu, perquè estigui on estigui sabem que també t’estima. - Sí, sí, aneu, apressa, jo us espero aquí. El peixos se’n van contents. - Adéu, Mireia, anem a la desembocadura de l’Ebre a fer els pertinents contactes. Mireia quedà sola surant sobre les aigües, mirant com els peixos, recuperant les seves vides, desapareixen sota l’aigua i s’allunyen silenciosament. Mireia es queda feliç, dansant sobre la superfície transparent de l’aigua del riu. Recordant l’esplendor de la seva època de ballarina. Només les ombres de la nit l’acompanyaven. Amb la solitud més sola que havia somniat mai. Ballaria per sempre amb la seva soledat i esperaria, esperaria al Marc, que li havien anat a buscar els Silurs, les Tenques i els Barbs. De sobte, es desprèn de l’aigua i es transforma en una ballarina de paper que dansa en el aire i a sobre d’unes mans que la protegeixen, o l’empresonen? Per a evitar que se l’emporti el vent o que caigui al riu i es desintegri. Eren les mans del Marc? Gloria Fandos Gracia
Article complet

11è Joc literari del blog Tens un racó dalt del món

Cada dimecres, al seu blog literari Jesús M. Tibau ens planteja un joc literari. Aquest cop es tracta d’endevinar el títol d’un llibre i el seu autor, mitjançant una foto enigma. Aquí podeu trobar una pista per a ajudar-vos.

L’autor està estretament vinculat a la ciutat que no es veu, i va guanyar per l’obra un important premi literari.
Article complet

BUSCANT LA CLAU 2ª part

La fosca vall Tinc una astella clavada i costa de treure ho vaig fent poc a poc temerós de prendre mal però aquesta astella és la que em subjecta i quan la tregui desapareixeré per això aquesta por i lentitud l'abisme dóna respecte allò desconegut on tots hem de caure pero poder renéixer sense forma i amb una comú identitat l'insondable. Aquesta astella és el dolor el dolor que subjecta el jo subjectat pel després i l'abans per la fugida del present regal el dolor que és l'evasió l'aferrament i la por com lliurar-me d'aquest escarbat si sóc jo i ningú més lluitant per seguir sent l'ompra simple d'allò que desconec. Com lliurar-me, com lliurar-me d'aquesta astella que tant de mal em fa de mil maneres ho he provat però allà segueix, surcant la nit dels dies que visc aliè a la lluminositat que embriaga i fa viure la vida, la insondable alegria que en moments oblidats he arribat a recordar. Una llàgrima recorre aquest pobre cos trista ment que busca i anhela allò que no pot assolir i mentre el sol surt i fa cantar els ocells tancat segueixo dins la meva fosca vall on escric poemes per tal d'oblidar la desesperada situació en què no sé com m'he trobat. I l'anyorança dibuixa un camí cap al passat que ha passat i no pot tornar l'esperança busca en el futur allò que no em dóna el present o que em dóna i no vull veure ensimismat com estic en el passat que anyoro i en el futur que anhelo és com una roda que no acaba mai i la roda gira i gira les oportunitats s'escapen oportunitats per a què? acàs té alguna cosa importància? si no ets feliç ara com vols ser-ho en un futur? si ara no camines com vols seguir caminant? com vols ser compassiu si no ho ets ara? Tots caminem cap a una meta desdibuixada en el nostre pensament escrivim somnis cambiants les escales de la terra busquen recolzar-se en l'aire per deixar-nos pujar fins al món del firmament però no poden els somnis són impossibles amb els braços provem d'abraçar alguna cosa i sen's escapa el què tenim a dintre nostre que descansa a l'espera de que ens girem i veiem el rostre original que tots som i tenim el mapa de la vida es dibuixa als nostres peus recordant-nos per on passem en tants anys aqui a l'infern experimentant allò que volem ser i aprenent a fer-ho cada cop més i més gran doncs no som eterns com l'aigua d'un riu que corre i desapareix però alhora forma part de l'únic camí que existeix la dansa màgica que poc a poc anem aprenent. I no es tracta només d'aprendre un cop apresa ja no hem d'aprendre sinó crear, improvitzar convertir l'univers en un joc de mans fer de la vida una aventura fer de la mort una festa. Però creix i desapareix! Com un globus que esclatà així s'infla l'ego fins que ja no pot més llavors busca i en no otrobar es deixa caure en l'univers i, abatut, deixa d'existir de manera que la veritable identitat té via lliure per manifestar-se la resta és inexplicable... Intento entendre però és inútil estic molt trist i abatut perquè res no he aconseguit em vaig marcar un destí però el tren arriba tard i angoixat espero veure'l arribar vaig preguntant i els sabis em diuen “tingues paciència” però començo a entendre que potser no hi ha cap tren ni cap destí tot és un engany, una estafa monumental no hi ha cap tren, cap estació! tots els éssers són il•luminats i jo no ho vaig veure ni ho veig ara pero sé que el tren no existeix i això em desespera tot està dintre meu, és inútil moure'm tractar d'entendre o esperar res oh que buit està tot! la vida és un forat negre! la llum era la negror! la negror era la llum! quina diferència hi ha? l'error estava en buscar! Lluis Maese
Article complet

EL DEMONIO EN LA OSCURIDAD

No puedes dormir. Tus ojos están abiertos en la oscuridad, y sólo tu respiración y los suaves crujidos del somier, traicionan un silencio tan espeso que puedes envolverte en él. De pronto, lo sabes. No estás sola. “Algo” está allí contigo. Te pones tensa, el miedo comienza a arder en tu interior y tu respiración parece más fuerte. No quieres moverte. No quieres mirar. Sólo agarras más fuerte las sabanas y esperas que pase. Pero sigue ahí, te está observando y no va a marcharse. De pronto, una voz te susurra algo al oído. Has sentido su aliento resbalar por tus mejillas y sabes que no estas soñando. El corazón te late desesperadamente. Haces acopio de valor y te das la vuelta. La tensión atenaza todo tu cuerpo y un sudor frío recorre tu espalda. Intentas dar la luz, pero cuando tus dedos rozan el interruptor, alguien te da una fuerte palmada en la mano. Entonces las sábanas que te cubren son arrancadas de un tirón. Te revuelves en la cama intentando recuperarlas, pero en vez de eso, notas como un sinfín de manos invisibles comienzan a pellizcarte por tus piernas, por tu espalda, por tus brazos.... Tú te revuelves, pataleas, intentas golpear a quien te está atacando pero no tocas nada, entonces vuelves a oír la voz, pero ahora no es un susurro, es una voz áspera, profunda, y entiendes perfectamente lo que dice: “Te mataré”. Tú gritas, gritas como nunca lo habías hecho antes suplicando por que todo pase. De pronto, la luz te obliga a cerrar los ojos. Alguien de los tuyos ha venido al oírte gritar. Miras temerosa, pero en la habitación no hay nadie extraño. Te dicen que todo ha sido un sueño, pero sabes que no. "El" ha estado aquí y en cuanto apagues la luz, volverá para cumplir su promesa. Antonio Monfort
Article complet

10e joc literari

Ja he arribat al 10è joc literari del meu blog, Tens un racó dalt del món. Aquest cop proposo un nou repte que trobareu a l post penat a la pàgina http://jmtibau.blogspot.com el dia 27 de juny i espero que participeu. A partit d'ara els premis que regalaré entre tots els participants seran de caràcter mensual, i el mes de juliol estic satisfet de poder oferir-vos dues nits per a dues persones en una casa rural de Cornudella de Montsant (Priorat) per gentilesa del Patronat Municipal de Turisme. Gràcies per l'interès despertat pel blog i pels jocs que proposo, que ha fet que en poc més de dos mesos s'hagin superat les 5.000 visites. Animeu-vos a participar i a difondre tant com pugueu aquesta iniciativa. Jesús M. Tibau Escriptor i coordinador del Club de Lectura de Tortosa http://jmtibau.blogspot.comwww.escriptors.cat/autors/tibaujm
Article complet

GATS: DÉUS O DIMONIS?

De tant en tant, els humans, sempre tan apressats, tan neguitosos i ocupats, tan interessats en els últims avenços de l’electrònica, la ciència i la tecnologia, o en el darrer model d’automòbil eixit al mercat, recuperem els objectes que acompanyaren la nostra infantesa. Pot ser en el decurs d’una mudança, o potser en visitar un parent, una d’aquelles àvies que tot ho conserven, o regirant les golfes de la vella casa del poble on no pujàvem feia anys i panys… L’experiència pot tenir un cert regust melangiós, nostàlgic: velles joguines arraconades, vestidets que apareixen al fons d’una calaixera, que semblen haver pertangut a una nina i que ens arrenquen un sospir tot pensant en la nostra lluita d’adults amb el sobrepès, els llibres que desvetllaren els nostres primers somnis… Fins i tot els llibres escolars, tan odiats en el seu moment, sovint tacats a causa d’una mà encara maldestra en el maneig de la ploma i la tinta (els “bolis” tot just començaven, tímidament, a fer acte de presència), guardant moltes vegades entre les seves pàgines cromos, estampes, la fotografia d’un vell ídol del cinema, una breu nota d’un company, d’un amic gairebé oblidat… Un d’aquests llibres arribà fa poc casualment a les meves mans. El seu títol, “Lo que nos rodea”, l’autor, Manuel Marinel•lo. Ben segur l’utilitzarem com allò que se’n deia “llibre de lectura”, i sens dubte el seu èxit fou més que notable, ja que, editat per primer cop l’any 1912, havia assolit el 1949 una gens menyspreable trentena edició. Tot un “best-seller” escolar pel que sembla. Avui però podem trobar-lo absolutament desfasat i en certs aspectes bastant xocant. Permeteu-me transcriure’n uns breus paràgrafs. Corresponen al capítol “Enemigos visibles del hombre”: “¡Ay niños míos! Vosotros, tan dulces, tan amables, con seguridad que tenéis una fiera en casa y que jugáis tranquilamente con ella. -¿Una fiera? -diréis con asombro infantil. -Sí, hijitos, sí. Una fiera llamada gato”. Tot seguit l’autor compara el gat, les nostres dolces mixetes casolanes, amb el lleó i el tigre, amb el lleopard… Enemigos visibles del hombre… hi hauria força a dir sobre qui és enemic de qui; la naturalesa no està en deute amb els humans precisament. En qualsevol cas, una primera conclusió molt més senzilla és que al senyor Marinel•lo no li agradaven els gats. I és que aquestes bestioles poden despertar l’amor més apassionat o el rebuig més ferotge, més rarament indiferència. Han estat enaltits com a déus o considerats aliats del diable; els altars o la foguera, tant se val. Podem trobar-los en forma de dòcils servents encarregats de mantenir a ratlla els rosegadors, d’agosarats rodamóns habitants de patis i teulades, d’objectes de luxe i protagonistes d’exposicions, de personatges de còmic i fins i tot d’estrelles de Broadway. El nostre simpàtic amic se n’ha sortit de totes. I continuarà així, ben segur. És, com el gos, el nostre company; personatges com Cocteau ens han dit que “l’home és civilitzat en la mesura en que sap entendre el gat”. Quin és, però, el seu origen, com arribaren a les nostres llars? En temps molt llunyans, quan ja el cavall i el gos havien estat domesticats, d’aquests felins no en trobem cap rastre. Fins i tot el seu lloc de procedència sembla dubtós: africans, asiàtics, europeus? Al vell Siam (un dels pocs llocs on, segons alguns, pot parlar-se de “raça” en referir-nos al gat) eren patrimoni exclusiu de reis i sacerdots. Aquests darrers sembla que els ensinistraven per a la defensa dels temples tot fent-los saltar al coll dels intrusos. Ara bé, el gat més corrent a casa nostra, el que tots coneixem, l’anomenat “europeu” o també “de teulada” (per dir-li alguna cosa), sembla ser originari d’Àfrica (Felis lybica). A l’antic Egipte, tan donat a la zoolatria, visqué moments de glòria. Molt afeccionats a les arts màgiques, els sacerdots restaren bocabadats, esmaperduts, davant d’algunes de les facultats d’aquelles bestioles, com la de veure en la foscúria, prova per a ells inequívoca de la seva relació amb el sol. Ben aviat se l’identificà amb Bastet (cos humà, cap de gat), deessa de les dones i de l’alegria, filla d’Isis i d’Osiris. Val a dir doncs que l’animaló era de bona família. Bastet tenia el seu santuari a Bubastis, al Baix Egipte. Un santuari ple de gats. Animals que, un cop morts i embalsamats, eren sebollits en petits sepulcres. L’any 1888 la zona fou excavada i es descobriren pel cap baix unes tres-centes mil mòmies. L’arqueologia no era llavors el que és avui, el respecte pel que fa a les restes d’èpoques pretèrites, tret d’aquelles que podien ésser considerades vertaderes obres d’art, era gairebé nul; aquelles mòmies foren embalades i embarcades sense massa miraments rumb a Liverpool, dividides en lots i venudes com adob. El subhastador en feia servir una com a martell. No ens anticipem però. Al vell Egipte el santuari de Bubastis es convertí en un important centre de peregrinacions i també de disbauxa, tot s’ha de dir. Sembla que estigui en la naturalesa humana, adesiara hem de deixar de banda els convencionalismes, la monotonia de la nostra vida diària, burlar l’ordre establert, invertir el paper de cadascú: les saturnals romanes, les festes de folls dels segles medievals, el nostre carnestoltes… En èpoques faraòniques fou la peregrinació a Bubastis. Herodot ens en deixà una descripció, per bé que de temps ja tardans; l’exageració s’ha considerat quelcom inherent, sabut en aquest pare de la història, malgrat la qual cosa el seu relat no deixa d’interessar-nos. Ens diu que el nombre de peregrins (la majoria dones) s’atansava als set-cents mil, i que baixaven Nil avall en vaixells engalanats; els habitants de la riba anaven a veure’ls i les dones embarcades els provocaven, els insultaven, aixecaven llurs faldilles en una mena de desafiament eròtic… arribades al temple començava la vertadera festa, l’orgia. Segons Herodot es consumia més vi i cervesa al santuari en aquests dies que en tot Egipte durant un any. Tot això sota els auspicis de Bastet, del gat. Fou aital el seu caràcter sacre que treure’n un d’Egipte podia ésser penat amb la mort. I aquest fou el risc que varen córrer els fenicis, els quals es dedicaren a una cosa tan curiosa com el contraban de gats (rebent com a premi, potser, més d’una esgarrapada) i vengueren algunes parelles a bon preu a grecs i romans. La mostela, fins llavors el “raticida” més eficaç, fou ben aviat substituïda pel preuadíssim gat. Les coses però varen canviar, i força, durant els segles medievals i moderns, l’època àlgida de la cacera de bruixes. Ja els pares de l’església, el clergat en general, havien començat a mirar els gats de cua d’ull: deïficats pels egipcis, mimadíssims pels romans, feien una forta ferum de paganisme. Ben aviat se’ls associà amb la bruixeria considerant-los com a “familiars”, aquella mena d’àngels de la guarda a l’inrevés, diables d’ínfima categoria que Satanàs atorgava als seus acòlits un cop firmat el pacte nefand i que solien prendre la forma de gossos, cabres i, sobretot, gats. Ben segur l’única companyia que de vegades tingueren aquells desgraciats. La persecució més enfurismada es desfermà al segle XIV, arran de les epidèmies de pesta negra que assolaren el vell continent. Jueus, suposades bruixes i bruixots, foren les víctimes propiciatòries de les ires populars. Començava la gran cacera, les cremes, que no remetrien fins al segle XVIII. Les fogueres s’encengueren arreu d’Europa i els gats seguiren la sort de llurs amos, foren ensacats per dotzenes i cremats. Obres com el “Malleus maleficarum” ens diuen que foren moltes les bruixes que admeteren haver mantingut relacions íntimes amb el diable, encarnat en un monstruós gat negre. Confessions obtingudes sempre (no cal dir-ho) mitjançant la tortura. Com la d’aquella pobra Úrsula Kempe, relacionada amb el cas de les bruixes de St Osyth, processades a Chelmsford l’any 1582. Fou acusada de tenir quatre “dimonis familiars” (dos eren gats) i de premiar llurs malifetes i crims permetent que li xuclessin sang de la cuixa esquerra. Evidentment fou condemnada. Un cas com tants d’altres, un entre milers. Protestants i catòlics, el gat era anatema per a tots. És ben sabut que quan Isabel I fou coronada reina d’Anglaterra es passejà pels carrers de Londres una enorme cistella de vímet amb la imatge del Papa. La cistella anava plena de gats i tot seguit fou cremada a Westminster. Hom digué que els esgarrifosos miols dels gats en morir eren els crits dels dimonis en el cos del Sant Pare. Les coses però, les mentalitats, anirien canviant de mica en mica, i arribaria un dia en que els gats serien els únics animals de companyia admesos en convents i monestirs. Tanmateix al segle XVII no s’estava encara per orgues i les fogueres continuaven cremant. Així doncs, què creieu que podia succeir-li a un home que, a la seva mort, l’any 1642, deixà en herència tota una planta del palau on vivia als seus catorze gats? Era un bruixot? Pel seu aspecte, conservat per a la posteritat en els seus retrats, obres mestres de Philippe de Champaigne, bé podríem creure-ho. I en aquest cas el càstig podia haver estat, si no la mort (mort ja ho era), la crema de la seva efígie o, pitjor encara i més macabre, la de les seves despulles exhumades. Doncs bé, d’això res de res. Perquè el nom d’aquell home, totpoderós primer ministre de Lluís XIII de França, era Armand-Jean du Plessis, cardenal Richelieu. Neus Pallarès Finalista al III Concurs Premis Literaris Constantí - Constantí (Tarragona), 2004.
Article complet

Revetlla de Sant Pere amb poesia i guitarres a Amposta

dsci0024.JPG La vetllada poètico-musical de Sant Pere, que es va realitzar el dia 28 de juny a les 9 de la nit a la terrassa sobre el riu dela Biblioteca Comarcal Sebastià Juan Arbó d’Amposta va resultar un gran èxit, tant en assistència de públic, com en recitació de poemes. En un lloc acollidor, com és un espai sobre el riu, on les seves aigües feien silenci per escoltar tan selecta actuació. També la nit callava, i les estrelles i la lluna van acabar sortint, il·luminant amb esplendor, posant màgia a la música i les paraules, que omplien tan entranyable espai. El grup de guitarres de l’Escola de Música de la Filharmònica d’Amposta van fer surar les seves dolces melodies acaronant l’oïda. Amb el cor que brollava dels meus llavis els vaig dedicar tres poemes: “Gràcies Amposta”, “Nit ampostina” i “Amposta esplendorosa”. Va acabar la festa amb una agradable beguda de refresc d’orxata. Glòria Fandos Gràcia ---------------

GRÀCIES AMPOSTA

Amposta em somriu,

i el seu somrís

crea llumetes

i pampallugues

als meus ulls.

Encén els somnis,

l'amor entre pobles

i el foc del pensament

d'idees nobles.

Amposta m'acull,

m'obre els braços

i un pont...

real i imaginari,

per creuar rancúnies

maldats i odis.

M'has omplert de llum

per traspassar

tenebres i misteris...

M'has donat resposta

a una més,

de la infinitat de preguntes

que m'assalten cada dia,

obrint escletxes,

entre cultures,

primaveres i esperances.

Gràcies per rebrem,

amb les mans buides,

i un cor ple d'il·lusions,

que a la teva ombra

solellada s'acosta,

gràcies Amposta.

--------------

NIT AMPOSTINA

Aquesta nit ampostina

màgica d'encanteris

de música i poesia.

El so de les guitarres

que canten a l'amor,

la remor de les paraules

i els versos del cor

brollen dels llavis.

El corrent del riu

ens acompanya,

que suaument

i amb placidesa,

dansant passa.

La bellesa d'aquesta nit,

aquesta nit ampostina

que és nostra, ens pertany...

l'hem robat a l'Univers.

-----------------

 

AMPOSTA ESPLENDOROSA

 

Amposta esplendorosa

llueixes aquesta nit,

per gaudir de les teves belleses

i fragàncies de rosa,

he fet un descans

en el meu camí.

Un dia vaig arribar

a Amposta...

Dia clar i assolellat,

i aquesta ciutat preciosa

hem va obrir les seves portes,

que no tenien ni pany ni clau.

Era una ciutat nova

que el destí em va portat,

i els seus misteris

jo volia descobrir.

Els seus orígens,

la seva història,

i albirava els seus horitzons

de Cultura i de glòria.

Una comparsa de lletres

ballava pels seus carrers.

Hem vaig quedar amagada,

asseguda a un racó.

La lletra que més s'enlairava

tenia un nom...

el de Sebastià Juan Arbó.

La música dels valencians,

dolces melodies sonaven.

També els aragonesos

a Amposta van arribar,

portant la mestria

del conreu de l'arròs.

A aquesta terra van arrelar,

crearen un jardí de treball,

de fruits i de primavera

i una esplendorosa ribera.

Com un fill nascut del cor,

que el veuen créixer

i fer-se gran...

Un tresor que va florir

a les seves mans.

Com l'havien d'abandonar?

Aquesta barreja de gent

de noblesa i de tendror,

Amposta i la Ribera,

la millor joia del món.

Amposta és una estrella,

me la volien robar

i no ho van aconseguir,

perquè Amposta és meva,

jo l'he guanyat a ella,

millor dit...

ella m'ha guanyat a mi.

Article complet

<1...566
567
568
569
570
...586>