LA SOLUCIÓ ESTÀ A LA VOSTRA MENT

Avui he llegit un comentari d’un home jove, concretament de trenta dos anys. Es podia albirar gran tristesa en les seves paraules escrites. Deia que sentia vergonya de pertànyer a aquest col·lectiu, que s’anomena homes, o més bé del gènere masculí. Que ja han mort massa dones, aquest any, a mans dels seus marits o companys sentimentals. Que ell no se sentia identificat amb aquests delictes que són horrorosos. Que alguna cosa no funciona bé a la ment d’aquests homes. Que ningú, pertany a ningú. L’home no mana, no decideix sobre la vida o de la mort d’una dona. Ningú mana. Aquest comentari m’ha ajudat a seguir cremant la metxa, en forma de paraules, que la tinc encesa, des de que era ben petita, però que ja era conscient. Observava, escoltava, mirava, callava. Hi havia injustícies, en vers a les dones, dels comportaments inadequats dels homes. Tots i totes, ho tenien, sembla que assumit. No ho entenia, ni ho entenc, ni mai ho entendré. Desprès de tants anys, que poden ser més de quaranta, que això es dir molt. Jo diria que és tota una vida. La situació no ha canviat gaire. Si fins una nena petita ho podia veure, com no ho veuen ara ni els grans? Aniré recordant situacions que al llarg de la meva vida e vist i m’han contat. Histories de dones, heroïnes. Que s’han guanyat el cel, i se’l estant guanyant...Com si aquestes dones no tinguessin dret a tenir el cel a la terra...Són vides truncades que van passant per la nostra vida, pel nostre costat, i no hem de veure la solució? Descobrir aquestes vides, poar al descobert les seves realitats, serà el tema dels meus pròxims relats per publicar. No només han de quedar a la historia, les guerres. Gerres d’homes com podríem dir. La metxa de la injustícia, continua cremant, continua avançant. Arribarà al final? On només quedarà cendra blanca, pau? Glòria Fandos Gracia
Article complet

Montse Castellà fá el primer tast al Matarranya

rimg19335.JPG aqui teniu totes les fotos: montse-castella-fa-el-primer-tast-al-matarranya.pdf Quan un bon dia parlant amb Octavi vam pensar d'organitzar alguna cosa a Vall-de-roures al voltant de L'escriptor inexistent, lo primer que me va vindre al cap va ser cantar. Però com, si parlem d'una llibreria? No hi ha escenari, altaveus, llums, ni projecció de fotos com quan l'espectacle va de gira. I per no haver-hi, no hi ha massa lloc. No perquè no estigue ben aprofitat l'espai, sinó, i precisament, per això: perquè l'espai està ple de llibres, que per algo és una llibreria. Si quan un escriptor presenta el seu llibre, a part de firmar-ne exemplars, explica resumidament l'argument; una cantat lo que ha de fer és cantar, vaig pensar. Per tant li vaig proposar fer una petita actuació a la llibreria, una actuació informal, acústica. I ens vam ficar a treballar, bàsicament en buscar lo lloc a on me posaria, perquè la cosa no era fàcil. Finalment vam trobar la solució: me va ficar a l'aparador, d'esquena al vidre, al costat de la porta i rodejada de llibres. Havia presentat lo disc a molts escenaris diferents: premis literaris, festes majors, setmanes culturas, instituts d'educació secundària, a la fira del llibre ebrenc, etc. Però mai a una llibreria, i la veritat és que va ser una experiència molt interessant. Acompanyada de la guitarra i sense cap micro, vaig cantar tres temes: És com un miracle, Parents per part de riu i Tres ríos, la misma agua, i a dos d'ells hi havia inclosos poemes de l'autor matarranyenc de Pena-Roja de Tastavins, Desideri Lombarte; concretament de les seues obres Voldria ser i de Cartes a la molinera. Durant les dos hores que vaig estar present a l'establiment, vam combinar la interpretació de cançons en directe i el fet fer sonar el disc amb l'aparell de música d'Octavi.rimg19338.JPG Va entrar i sortir molta gent que venia a comprar tot tipus de productes i també hi va haver diverses persones que es van quedar durant tota l'estona que jo cantava. Entre aquell dia, els previs i els immediatament posteriors, es van vendre 40 discos!! Una xifra increïble, només a l'abast d'incansables culturals com Octavi Serret. No us explicaré amb detall en què consisteix l'espectacle; se n'ha parlat molt darrerament i no em voldria allargar. Però sí que voldria fer un últim comentari. Un dels objectius de l'espectacle L'escriptor inexistent, és demostrar que la literatura és universal i intemporal, que els territoris que antigament pertanyien a la Diòcesi de Tortosa (a cavall de Catalunya, València i Aragó) tenim molt més en comú del què ens pensem, que, d'alguna manera, som parents per part de riu. Que les fronteres polítiques no respecten els vincles culturals i sentimentals. Que se li dóna massa importància al nom de les coses, que de vegades la societat és massa sensible als eufemismes, que parlem una mateixa llengua, independentment del nom que cadascú li vulgue posar. Els escriptors universals ens van donar aquesta lliçó i ens la van deixar escrita a les seues obres, des de Cervantes, fins a Gerard Vergés, passant per Lorca, Machado, Martí i Pol o Lombarte, entre molts altres. Ara natros, només hem de saber llegir entre línies, descobrir que els paisatges són cíclics, trobar allò que ens fa millor persones i mirar de no repertir els errors històrics que ens empobrixen com a éssers humans. rimg19332.JPG L'escriptor inexistent al Matarranya, va tindre un grand ressó, un dels espectadors de pes va ser l'Artur Quintana que acompañat de la seua donna, Sigrid von der Twer, van vindre a vore l'espectacle, a la Llibreria Serret. Montse Castellá aqui teniu un articul del Xavier Garcia que fá referencia al espectacle del dissabte de la Montse Castellà a la Llibreria Serret: article-xavier-garcia.pdf Vall-de-roures acull ‘L’escriptor inexistent’ Aquest dissabte 26 de maig, al migdia, la vila de Vall-de-roures, al Matarranya, acull l’espectacle poeticomusical L’escriptor inexistent, de Montse Castellà Espuny, que acaba d’editar en CD un disc amb el mateix nom. L’acte serà –qui ho dubta?– a la llibreria Serret, on l’Octavi fa, refà i contrafà entre pàgines web i blocs literaris, sempre en favor de les anomenades lletres i escriptors ebrencs, que deuen ser aquella espècie intel·lectual localitzada que, mirada des de Barcelona (allà on es mira tot, però no veuen res), deu ser jutjada, encara, com una partida d’enfaixats, amb esclops i barretina. Devia començar a sentir parlar de Montse Castellà, per haver llegit el seu nom en algun diari, a finals dels anys noranta (crec recordar que feia de corresponsal de l’àrea tortosina a l’Avui) i a partir de setembre del 2000, amb l’engrescament que suposà el PHN, el seu nom ja se’m feu habitual, perquè vaig saber que, a més de puntual cronista, era militant activa de la Plataforma, la qual cosa no trencava cap pretesa i impossible objectivitat, sinó que reforçava, justament, l’ideari de la nova cultura de l’aigua, tant de temps tancat al calaix pels defensors oficials de l’objectivitat. Es veu que aquesta xiqueta, a més de ganes d’escriure, havia estudiat música i potser fins i tot –que no seria res d’estrany– havia fet alguna taula teatral, per allò de millorar la verbalitat i exercir l’art de la presència i el gest. Tot plegat, i sobretot després d’haver vist i defensat tanta aigua, s’animà a compondre alguns temes, inicialment intimistes, recollits en el seu primer CD (Isla de Buda) i , posteriorment, ara mateix, més literaris, més paisatgístics, més històrics; en fi, més humans i col·lectius. L’interessant idea que recull aquest CD és convertir significatius fragments d’una trentena d’escriptors, entre catalans i d’altres països, en unitats poètiques col·lectives que expliquin el que diversos autors han escrit sobre uns mateixos temes: sigui el miracle de la contemplació del riu, la sensació de la terra mullada (aquest, text i música de la mateixa Montse Castellà), la infinita tristor de les guerres (amb fragments de M. Hernández, Rosalía, Cervantes, G.Vergés o Pablo Neruda), el sentiment de l’enyorament a causa de l’exili (amb textos de Bladé, Arbó, Verdaguer, Moncada, Carranza, Tibau, Pérez Bonfill o J. Sánchez Cervelló), els records d’infantesa prop de l’Ebre, el riu com a pare que unifica el parentiu de les diverses terres i gents, superant artificials fronteres entre Catalunya i Aragó (“Amich benvolgut, ja som dins d’Aragó, però no fora del territori de la nostra llengua”, com escrivia el canonge mallorquí Antoni M. Alcover) , també la inevitable temàtica de l’agressió ecològica al riu en el poema El camí de la llarga agonia (amb textos de Machado, García Márquez i Jesús Moncada, en referència al colgament del poble de Mequinensa per l’embassament) i dos poemes finals dedicats a Tres ríos, la misma agua (Ebre, Duero i Guadalquivir), amb els imprescindibles textos de Gerardo Diego, Machado, Lorca, Neruda o Vergés, i a La lliçó de l’Ebre, expressió desenvolupada pel teòleg i canonge gandesà, Dr. Manyà, que Artur Bladé feu seva per mostrar que “el riu és el millor mestre que tenim”. Versos escollits, combinats, musicats i cantats per Montse Castellà, recitats en alguns casos per Monts Llussà, amb Jordi Grisó al piano, Paco Prieto i Valen Nieto a les guitarres, i tot produït per Pep Sala, el conegut músic de Sau, com a encàrrec de la Fira del Llibre i Autor Ebrencs, de Móra d’Ebre, el juny de l’any passat. Una bona mostra de paisatges, paraules i músiques.
Article complet

Maestrat

Sintaxi de roses arrecerades sota la pedra eixuta de l’hivern. Bassals de gebre i molsa reflecteixen rostres de déus antics. Per ací travessaren els romans amb la seua mineral expansió urbanitzadora. També el sanguinari Cabrera va parar emboscades implacables als liberals. I Azaña dictava bans de pietat i perdó, però no comprenia la distinta concepció del temps i el món de Martorell i March, de Llull i Maragall. Clavellineres castes a tocant la tanca de les rumiadores mamelles totèmiques. El contrafort fumat entre branques nues i un trompe-loeil a dins, per un sant de vuit-cents prodigiosos miracles i un garbell copiós de sermons apocalíptics. Vapors de pinassa sòbria acaronen siluetes fosques. En el retaule de la modernitat intrusa, enmig la porxada viscuda, l’escolà esgarrat assaja un bolero per participar en la semifinal del karaoke dels dissabtes. Josep Igual
Article complet

Móra d'Ebre consolida la Fira del Llibre i l'Autor Ebrencs

fira-de-llibre-i-lautor-ebrencs-4.jpg pdf. amb totes les Fotos: fotos-llibres-ebrencs.pdf Editorials, centres d'estudis, llibreries i fins a 32 escriptors de l'Ebre, el Maestrat i el Matarranya es donaran cita demà a Móra d'Ebre, en la que ja és la quarta edició de la Fira del Llibre i l'Autor Ebrencs, una trobada que s'està consolidant com a referent del món cultural dels territoris de l'antiga diòcesi de Tortosa, ja que conjuga literatura, espectacles, reflexió i activitats lúdiques. per M. Millan mmillan@diaridetarragona La fira del "Llibre Ebrenc" de Mora d'Ebre, ja es una referencia dins lingüística literaria i cultural dins dels territoris de parla Catalana, en quatre anys tenim un producte literari que fen referencia a un territori trenque fronteres i exporte a fora una realitat lingüística d'aquets territoris. La llibreria Serret de Vall-de-roures a participat en tot i per tot, per que aquesta fira fos lo que es en aquets moments...sempre ho farem..per lo territori que ens marque i que si no fos per aquesta iniciativa (l'Albert Pujol com organitzador, l' IRMU va ser la ideia, Ferran Roca i tots, tots els que treballen per que "el Llibre Ebrenc" fos una realitat) no estariem parlant d'aixo ara mateix, gracies a tots per fer-mos disfrutar...gracies... Octavi Serret.
Article complet

Presentació del llibre Estius a l’Ebre

estius-a-lebre-presentacio.jpg Avui s’ha presentat a la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa el recull de contes Estius a l’Ebre, d’Aeditors, on han col·laborat 21 autors de les Terres de l’Ebre: Jordi Andreu, Cinta Arasa, Rafel Duran, Dora S. Farnós, Glòria Fandos, Sílvia Favà, Ramon Àngel García, Xavier García, Valer Gisbert, Albert Guiu, Ma. Josep Margalef, Josep Meseguer, Núria Menasanch, Laura Mur, Judit Ortiz, Eva Queralt, Emigdi Subirats, Jesús M. Tibau, Josep Igual, Vicent Sanz i Josepa Vilurbina. La presentació ha anat a càrrec del seu editor, Àlex Ferré, acompanyat de bona part dels autors, i s’ha remarcat la importància de l’aparició d’aquesta editorial a les nostres terres i de la seva aposta ferma per difondre els autors ebrencs, molts dels quals, gràcies a aquesta iniciativa, veuen publicada la seva obra per primer cop. Jesús M. Tibau Escriptor i coordinador del Club de Lectura de Tortosa http://jmtibau.blogspot.com
Article complet

PRESENTACIÓ DE SONS DEL MATARRANYA A SARAGOSSA I A BARCELONA

Després de la exitosa presentació de SONS DEL MATARRANYA a Massalió el passat dia 19 de maig. L'Associació Cultural del Matarranya presentarà properament aquest projecte a Saragossa i a Barcelona. Així el pròxims dia 8 i 9 de Juny es presentarà el disc a Saragossa. El divendres a les 19.00 Marc Martí, coordinador del projecte, realitzarà una presentació al CSA 451 (C/Dr Palomar 30). Posteriorment, a les 21.00 al ZSA A ENRESTIDA (Callizo San Cristóbal) actuaran el DUO RECAPTE (Calaceit/Saidi) i TEMPS AL TEMPS (Arenys de Lledó) junt a Zarapolis . Al endemà, dissabte dia 9, a les 20.00 al CSA ARREBATO (C/Palafox 28) actuaran els TRANZE (La Codonyera) junt a El lado oscuro de la cutzarilla . La setmana següent, durant els dies 15 i 16, l'Associació Cultural del Matarranya se'n anirà fins Barcelona. Allí l'ASCUMA participarà en les jornades “Aragó, territori i població”, dins de les quals es podrà veure la exposició “QUANT EREM EMIGRANTS” (4 al 22 de juny Centre Cívic Can Basté – Nou barris-). A més el dia 15 a les 19.30 al C.C. Can Basté José M. Gràcia i Marc Martí presentaran el doble CD SONS DEL MATARRANYA, posteriorment hi haurà una actuació de l'ÀNGEL VILLALBA. El dissabte continuarà al presentació del disc amb l'actuació al C.C. Can Basté (22.00) de LOS DRAPS (Matarranya) junt amb Ulut, Gandules i Rebell Spell.
Article complet

LA FIRA DEL LLIBRE A MORA D’EBRE

gloria-fandos-firman.jpg Dissabte i diumenge passat, dos i tres de juny, es va realitzar a Mora d’Ebre la IV Edició de la Fira del llibre i Autor Ebrencs. He de felicitar a l’Albert Pujol i equip per la bona organització, fins als últims detalls. Pel gran èxit, tan en participació d’estants, d’escriptors i de públic. Jo és el tercer any que hi participo, com escriptora ebrenca, i puc corroborar aquesta realitat, que any rere any es consolida. Perquè allò més important d’un projecte, d’un programa és la continuïtat, i això és el que s’està fent a Mora d’Ebre. Un agraïment, personal, perquè l’objectiu d’aquesta Fira és donar recolzament i suport als escriptors ebrencs i de més enllà, no és que posin barreres de cap mena, al contrari, es una Fira de portes obertes amb tota l’extensió de la paraula. Dono les gràcies a Alex Ferrè de Aeditors, per l’ajuda que ens està donant, editant llibres de llarg llistat d’autors ebrencs, l’últim “Estius a l’Ebre”. També agrair a l’amic Octavi Serret, de Val de Roures, que és una activista Cultural, treballa amb llibres, amb Editorials. Estima els llibres i tracta molt especialment als escriptors i escriptores, perquè són els pares dels llibres del futur. A les deu del matí del diumenge, es va fer la inauguració oficial amb la presencia de totes les autoritats, Xaver Vega, Eduard Boltes i altres més. Va ser un moment emocionant el desplegament, a una de les parets d’entrada al recinte Firal, situat a la plaça de la Biblioteca “La Llanterna”, d’un mural de roba de grans dimensions, amb el disseny característic d’aquets any, llibres oberts, que baixaven del cel, donant l’onírica sensació de que eren ocells volant A mi particularment em van inspirar molt i així li vaig dir a l’Albert Pujol espontàniament, donant-li ales, si cap més, al seu entusiasme i il·lusió per fer les coses. Tots els participants, que van ser uns seixanta, varem tenir una hora determinada, tant per presentar com signatura de llibres. També ens van obsequiar amb un bolígraf de d’institut Muntaner i una petita ampolla d’una beguda característica del poble, “Suau Quim” refresc artesanal de cafè Com em va explicar molt amablement, el propietari del primer estant, la beguda es composa de cafè, gasosa i sucre, no conté alcohol. Sense oblidar el típic i suculent esmorzar, am vi de la terra, que van obsequiar a tots els visitants matiners. Felicito a tots els que han fet possible el gran èxit de la IV Fira de l’Autor Ebrens. Enhorabona i gràcies per poder participar, espero fer-ho per molt anys. Glòria Fandos Gràcia
Article complet

IV Fira del Llibre i l'Autor Ebrencs

foto-autors-ebrencs.jpg pdf. amb totes les fotos: fotos-llibres-ebrencs.pdf Avui ha tingut lloc a Móra d’Ebre una nova edició de la IV Fira del Llibre i l'Autor Ebrencs a Móra d’Ebre. Escriptors, editors, llibreters i lectors hem tingut l’ocasió de trobar-nos un cop més en aquesta Fira. El seu èxit es fa evident quan, fins i tot a les dues del migdia, un diumenge de juny, en ple sol, una gran quantitat de gent es troba al recinte escoltant presentacions de llibres ebrencs. Al llarg de tot el dia el públic assistent ha pogut comprovar la bona salut de la literatura ebrenca que, a uns quants, ja no ens sorprèn. Felicito de nou, com cada any, als organitzadors, que duen a terme durant tot l’any una tasca impagable de difusió dels nostres llibres i dels nostres autors. Jesus Mª Tibau
Article complet

Estius a l'Ebre de "A Editors", una de les Novetats mes venudes

L’Àlex Ferré, d’Aeditors, després de L’altre Nadal, ens ha donat a 21 escriptors de les Terres de l’Ebre l’oportunitat de mostrar els nostres relats en un nou recull: Estius a l'Ebre. Els autors que col·laborem aquest cop som: Jordi Andreu, Cinta Arasa, Rafel Duran, Dora S. Farnós, Glòria Fandos, Sílvia Favà, Ramon Àngel García, Xavier García, Valer Gisbert, Albert Guiu, Ma. Josep Margalef, Josep Meseguer, Núria Menasanch, Laura Mur, Judit Ortiz, Eva Queralt, Emigdi Subirats, Jesús M. Tibau, Josep Igual, Vicent Sanz i Josepa Vilurbina. Aquest és un més dels projectes amb què l’Àlex aposta per les Terres de l’Ebre. En principi, la idea d’iniciar una editorial des del Perelló semblava més una bogeria que un projecte sensat, però en menys d’un any ja són diversos els llibres de tot gènere que Aeditors ha tret a la llum i, cosa molt important, un gran nombre d’autors i autores han vist publicada la seva obra per primer cop. L’Àlex té un tarannà pacífic i tranquil, però ja m’ha demostrat que el seu empeny és fort i la il·lusió imparable. Segur que aviat ens sorprendrà amb nous projectes. Estius a l’Ebre es presentarà el 8 de juny, a les 19.20 h, a la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa
Article complet

LLIBRES DE PAPER

L’avi Manel vivia sol, en un adossat d’un dels barris residencials de la ciutat. Va haver una època en que era moda aquest tipus de vivenda. Hi solien viure gent de classe mitjana acomodada. Ara ja havien quedat obsolets, però en Manel s’hi sentia a gust. Cada dia venia el Damià, un treballador domèstic, per a ajudar-lo a posar la casa en ordre, i a tenir les seves coses personals a punt. Era molt presumit i polit. Aquell dia es va despertar aviat, estava nerviós. Però alegre i il·lusionat, com un nen petit. Era el seu aniversari i tota la família vindria per a preparar-li la festa. Estava content. Mai s’hauria atrevit a pensar que arribaria als cent anys. Ja feia més de vint anys que estava vivint una segona vida. Semblava un miracle, però els avenços de la ciència li havien donat una segona oportunitat. Mai oblidaria els quinze anys que havia estat sofrint la malaltia del parkinson. A poc a poc sentia com el seu cos quedava paralitzat per aquesta malaltia degenerativa, tenint la sensació que una força invisible l’empresonava a si mateix. Com si estigués dins d’una camisa de força, de les que posen als bojos per tancar. Es va passar anys llargs, com un malson. Pensava que no despertaria mai. Gitat al llit, sense poder-se bellugar. No podia moure les cames, per fer moviments de pedalejar. Ni tenia força a les mans per agafar la cullera i menjar. Amb molta dificultat subjectava un mocador i es netejava els llavis o el nas. Tenia quatre fills, dos nois i dues noies, i sis nets. Tots treballaven, i no podien tenir cura d’ell, encara que tots els dies anaven a veure’l, ja que vivien alguns a l’altre pis del mateix replanell, altres al mateix carrer o a llocs propers de la mateixa ciutat Montse, amiga de la família, era la curadora i li feia tot. Tenia una mica de consol quan Montse el tombava de cara al balcó, d’on podia veure el passeig de la vora del riu. Mirava la gent que passejava, mares, pares, i nens que jugaven. Sobre tot mirava l’aigua del riu, el seu corrent... Encara que l’aigua no era tant clara, i la llum del sol, quan n’hi havia, era més pàl·lid. A la Montse li parlava una mica, però poc. Gairebé no s’entenia quan parlava, però el Manel li hi explicava que quan era jove va ser enginyer, treballava fent projectes i fins i tot havia anat a Estats Units a treballar a la NASA. També era músic, de vegades cantava amb una coral i quan tenia vacances del seu treball d’enginyer, anava de gira amb una orquestra, com a pianista, ja que també havia estudiat la carrera de música, amb l’especialitat de piano. Montse l’escoltava i intentava entendre’l. L’avi Manel s’havia posat nostàlgic, no ho va poder evitar. Quedava tan lluny aquell temps... La Montse li preguntava - No li agradaria tornar a aquell temps de joventut? - No, Montse, no. Estic cansat. Només tinc que anar passant i tenir paciència. A la Montse, que era molt sensible i li havia agafat molt d’afecte, l’animava i li donava esperança. – Sí, l’esperança és l’últim que es perd. - I ara toca el tema de l’esperança, sembla una utopia. Però també les utopies es poden convertir en realitats. Pot ser que llavors ja no serien utopies, ni esperances...La transformació en realitat, ho podem considerar, quasi com un miracle. I perquè no, creure en miracles? Pensem que és més real creure en la ciència. La Montse li va dir: - Manel, no saps? Un equip d’investigadors mèdics, estan fen operacions, sobre aquesta malaltia que tu tens, el parkinson., i es veu que tenen èxit. Aconsegueixen la curació completa. Tornen a caminar, a fer-se totes les coses, i inclòs poden tornar a treballar. Seria un somni, no? - Sí, també és bonic somniar. - Els teus fills estan reunits i vindran a proposar-te l’operació. No van tardar molt quan van arribar les dues filles, Anna i Victòria, i els dos fills, Josep i Àngel, estaven molt animats i contents. Van saludar al pare, que veien amb gran pena que s’estava morint en vida. Ara aquesta operació també la fan a Seguretat Social, i aquí a la mateixa ciutat, a l’hospital de la Verge de la Cinta.de Tortosa. - Sí, sí, estic d’acord, va dir el Manel. Com més aviat millor. - Molt bé pare, anirem a fer tots els tràmits. Tot anirà bé, ja ho veuràs. Ja n’han fet moltes d’operacions d’aquestes i totes han sortit bé. Era l’esperança, que com un colom blanc, pul·lulava per l’ambient, donant vida i eufòria a tota la família. Ja tenien dia i hora. Estava tot decidit. Un dia d’abril plujós en Manelva ingressar. La porta de l’horitzó de la seva vida estava oberta. Tornaria a aquesta vida o aniria a l’altra? Aquella porta misteriosa que el portaria al cel, i es trobaria amb la seva dona, Elena. Va morir quan va nàixer la seva filla. En Manelva estar submergit, molt temps en la més profunda desesperació. Pot ser això, li va portar a contraure, fins ara, aquesta malaltia. Segur que la seva dona estava al cel, no es mereixia un altre lloc, perquè era un tros de pa. La seva bondat vessava des del seu interior, fins a brollar en la seva mirada, des de el fons dels seus ulls, color de cel, de mar, de verd d’esperança. Van estar casats molts anys i van ser molt feliços. Segur que l’Elena l’esperava. Aquest pensament l’omplia de goig i d’alegria. Va entrar content al quiròfan. Es va acomiadar de tota la família, amb un gran somriure, i amb un moviment imperceptible dels dits, d’una de les seves mans. El Manel tenia la por impregnada a les fibres més sensibles del seu cor. Davant d’ell s’obria el misteri de la gran incògnita. Era l’examen més difícil que havia de passar a la seva vida, per al qual no havia estudiat res. Sentia que s’afonava a l’ombra del no res, tot desapareixia... La remor de les paraules dels metges, les olors i sentia una pau infinita... En Manel obre els ulls. Tot havia passat. Estava envoltat de la família. Fills, filles, nets, i també la Montse, la seva curadora de quan estava malalt. Dues llàgrimes li van relliscar per les seves galtes. Pensava amb Elena, la seva estimada dona: “Ho sento, t’he fallat. Encara no era hora de tornar a estar junts. Aquí també em necessiten encara. Ben pensat no sé qui”. Montse, que era molt impulsiva, va saludar al Manel. Li va agafar les mans molt fort i li va dir: - Tot ha sortit bé, han dit els metges que l’operació ha estat tot un èxit. Ara ja no em necessitaràs per a que et vagi a cuidar, però t’aniré a veure de quan en quan. En veure el rostre de la Montse ple de llàgrimes, que eren d’alegria, i a la vegada de tristesa, li va dir que, si li semblava bé, continuaria treballant per ell. Montse es va posar molt contenta. Era una dona de mitjana edat, figura harmoniosa, cabell curt, una mica canós. Rostre perfecte, i uns ulls que canviaven de color segons el seu ànim. En Manel la trobava atractiva i una gran senyora. Li recordava a la seva dona, però només en la bondat que també li vessava de l’ànima i en el senyoriu. Físicament no. Estava segur, la Montse el necessitava, però se’n var adonar que ell la necessitava més encara. La recuperació del Manel va ser satisfactòria, i molt ràpida. A poc temps ja feia vida normal. Va anar a viure a un adossat de dues plantes, que també estava situat a la vora del passeig del riu, com el pis on va passar aquells llargs anys, empresonat en la seva malaltia, mirant la vida passar i l’aigua del riu, aliens a ell. En Manel havia tornat a nàixer. Es va casar amb la Montse i van ser feliços molts anys. Va tornar a treballar, a fer projectes. Però més que mai feia de pianista, realitzant concerts arreu del país i de l’estranger, tenint un gran èxit. Els seus dits volaven, lliures com ocells, solcant l’espai i el temps, amb la música de les seves melodies. La Montse sempre l’acompanyava. Van viure una segona vida, cosa impensable en un passat, bastant proper. Gràcies a l’equip mèdic que va venir dels Estats Units, que per cert eren catalans, es va donar un pas de gegant en la curació d’aquestes malalties. Avui, vint de maig de 2100, era un dia especial per al Manel. Complia cent anys. Hi havia qui arribava als cent deu i cent vint. Però, els cent era un número redó i estava content. El dia era color gris terrós, com sempre des de feia temps. La claror del dia era apagada, no deixava veure el seu resplendor lluminós, omplint de llum, amb tonalitats ataronjades, daurades. No hi havia postes de sol amb la seva bellesa vermellosa, com un foc suau que escalfava el cor de vida. Al maig de 2100, el paisatge no era com quan en Manel era jove, que tampoc feia tant, però li semblava tan lluny. No podia evitar de recordar aquell temps. També recordava quan va morir Montse, la seva segona dona, qui el va omplir de vida i d’amor molts anys i la trobava a faltar. Va il·luminar la segona etapa, crucial de la seva vida. Ja feia deu anys que la Montse l’havia deixat. I segur que també era al cel, com la seva primera dona Elena. Allà s’haurien trobat. “Potser es van estirar de les grenyes?”, es preguntava Manel. “Crec que no”, es contestava, “perquè les dues eren molt assenyades, i si no, per això estava Déu, per posar pau”. Segur que es lamentaven: “Perquè l’hem deixat sol en Manel? Estarem en el seu cor, per donar-li força. I nosaltres estarem en el seu pensament.” En Manel i la Montse van tenir un fill, que es deia Jordi. Va ser l’alegria dolça de la seva vida. Avui vindria, com tots, amb el seu fill Manelet i la seva dona Kisuka, una japonesa que va conèixer quan estudiava, anaven a la mateixa universitat . En Manel ja estava preparat i empolainat, com a ell li agradava. Elegant però a la vegada modern. Tratge marfil i camisa rosada. Va començar a venir tota la família. En un moment, l’ampla sala de la planta baixa, es va omplir de tota la gent que estimava. Es va crear un ambient de gran xivarri i alegria. Tots portaven alguna cosa, regals, flors, pastissos. El saludaven i l’abraçaven. En Manel estava emocionat i molt content, sobre tot quan va abraçar a Jordi, la Kisuka i el seu net, el més petit, potser per això, era el més mimat per tots, i molt especial per en Manel. Manelet tenia vuit anys. Era un nen molt intel·ligent, despert i espavilat. Era alt per la seva edat. Tenia el cabell castany, pell blanca, els ulls color marró, una mica orientals, heretats de la seva mare. Li agradava molt anar a veure a l’avi Manel. Anaven a la seva habitació, i l’ hi ensenyava unes llibretes, i el deixava dibuixar amb un llapis, de quan ell era jove. I li ensenyava un llibre de poemes de l’àvia Núria, que era escriptora, i va morir a principis de segle XXI. Ara no hi havia de llibres de paper, tots hi eren als ordinadors. Ni material per a fabricar-ne. El paisatge era de color terrós, no hi havia ni flors, ni plantes, ni primavera, ni hivern; ni cel, ni sol. Tot era tèrbol i ple d’ombres. Una atmosfera tòxica, que no es podia respirar, nebulosa i enfosquida. El cel tenia color de paper reciclat. Pel riu no passava aigua. Baixava una pasta viscosa i repugnant, molt a poc a poc, com una serp verinosa. Feia fàstic mirar-la. S’havien de posar mascareta per sortir de casa. Les cases i edificis estaven hermèticament tancats i climatitzats. Manelet no parava de parlar i de preguntar al seu avi. - Avi, conta’m coses de quan tu eres jove. Perquè ara el món es així? Que va passar? Perquè no hi ha llibres de paper? Com els de l’avia Núria. Com és que aquest se’n va salvar? - Veuràs fill, t’ho contaré, perquè ja ets una mica gran i ho entens tot. La mort de l’àvia Núria, va ser sospitosa. I quan li van fer l’autòpsia, al estómac li van trobar una bola de plàstic suau, dins de la qual estava, molt ben embolicat, el llibre de l’àvia. El que tu coneixes i que es titula “Els millors poemes de la Núria”. - Què estrany avi, això no ho entenc. Pobra àvia. Se’l devia estimar molt aquest llibre. - Sí, Manelet, en el passat van succeir fets esgarrifosos que ho van anar canviant tot. Van morir persones, la natura també desapareixia, com si la naturalesa es volgués venjar. - Sí, avi, però els llibres de paper, quan van desaparèixer? - No siguis impacient, home! A més, no els trobeu molt a faltar, utilitzeu mini ordinadors, mòbils, que serveixin per a tot! Tot es mou amb les noves tecnologies i la robòtica. Per gravar, per parlar, per a classe. A les biblioteques tampoc hi ha llibres de paper, amb les seves boniques portades de cartró, amb dibuixos, fotos o pintures, acolorides. Com abans era la terra, plena de color i de llum, alegre i plena de sol. Hi havia boscos, amb arbres verds, de totes les tonalitats. Primaveres amb camps plens de flors de tots els colors. Ocells que cantaven i feien els seus nius a les branques dels arbres. Anàvem a les muntanyes, al nostre estimat port, Tortosa-Beseit, a les fonts de la Caramella, el Toscà, brolladors d’aigua pura i cristal·lina. Gaudíem de la natura, respiràvem l’aire net, que ens portava perfums de mel, farigola, romer, pi... El sol ens acaronava la pell. A l’estiu anàvem a les revetlles de les festes, dels barris, i pobles del voltant... Era un altre món Manelet. Com t’hagués agradat! També anàvem al col·legi, estudiàvem molt. Desprès a la Universitat. A les Terres de l’Ebre hi havia instituts i universitats. Segons quina carrera, anàvem a Barcelona, Tarragona, València, Saragossa... També anàvem a les discoteques, no et creguis...Fèiem amics i amigues, i ens enamoràvem... I s’estilava, per desgràcia, això sí, la droga entre la joventut. Però els més assenyats i més responsables passàvem de tot això Un camí nefast que només portava a la degradació humana i la mort. El nen estava bocabadat escoltant a l’avi. En Manel respirava i continuava. - El riu era de plata, el cel blau, els núvols blancs, les nits serenes i estrellades. El sol amb la seva llum d’or donava vida a la natura i als humans. Venien dies d’un fort vent que netejava l’ambient. Altres dies ens visitava la pluja i apagava la set de la Terra i les persones. Als hiverns ens cobria la neu blanca, matant els microbis de moltes malalties-. Manelet feia silenci i cada cop obria més els ulls-. Però tot no era tan bonic, no creguis. Hi havia maldats, estafes. Homes que mataven a les seves dones, perquè no es deixaven manar, o no estaven d’acord amb ells. - Avi, això és molt trist. - Encara que el món era més bonic, el comportament de les persones era deplorable. - Ara el món s’està morint, avi, cada dia és més fosc, i l’atmosfera és més irrespirable. --- Encara que tot està preparat, tecnològicament, per sobreviure perfectament. No hi ha sol, ni vent, ni pluja, ni neu Ni llibres de paper. De sobte el nen salta de content i diu: - Avi, avi, tinc la solució. Al meu mòbil, tinc el número de telèfon de l’Èol, déu del vent, i de l’Apol·lo, déu del Sol. De vegades els trucava i parlava amb ells. Ara fa temps que no em contesten, potser estan dormint o estan morts. Espero que no. Pot ser ens podrien ajudar a salvar el món. - Però que dius noi? que estàs boig? -va contestar, rient, l’avi Manel.- Va, posa’t el vestit i la mascareta per sortir, que et portaré a veure un museu de llibres de paper, amb tapes de colorins i tot, que t’agradaran tant. - Avi, és veritat, trucaré a veure si aquests déus ens poden ajudar. - Va, camina, agafarem la nau, que la tinc a la terrassa. Llavors cotxes hi havia pocs. Era més normal desplaçar-se en unes petites naus redones, impulsades per uns motors, els quals funcionaven amb un combustible que no contaminava, que viatjaven per l’aire. - Pel camí et contaré les dues plagues importants que vam patir per causa de les quals van desaparèixer totes les publicacions, de tota mena, però sobre tot llibres. Semblava una maledicció. Cap a l’any 2050 ens va envair de ple la plaga de la mosca negra, quan ja feia bastants anys que havia començat l’inici de la destrucció de la natura, provocant malalties de conseqüència mortal. Van destruir tota la vegetació i van fugir cap a l’infinit. Després vam ser atacats per la plaga del mosquit vermell, quasi invisible, però, implacable. Penetrant per tot arreu que hi havia material de paper, i per suposat, on hi havia llibres. I tots els mosquits vermells que no van poder ser eliminats per cap mena d’insecticida van acabar la seva feina de destrucció i tots van fugir cap al cel, deixant-lo tapat i fosc. Tal com ara es veu, Manelet. - Avi, quina por, oi? I no els van poder eliminar en res? - No, no es va poder fer res, malauradament. Podia ser una maledicció, causada per la maldat que en aquella època existia en el cor del ésser humà. Pot ser els déus de les forces de la Naturalesa, es van avergonyir tant, que es van posar a plorar, i cansats es van adormir. Van aparcar la nau al terrat del Museu - Aquests llibres es van salvar perquè estaven tancats hermèticament a una vitrina de vidre, i no van poder entrar els mosquits vermells. Hi havia uns vint llibres. Tots eren autors Ebrencs. - Són preciosos avi. No els podem treure? No, es desintegrarien. Contaven una llegenda, encara que no es poden creure les llegendes... - Conta’m avi, conta’m! - A aquestes terres hi havia uns escriptors que venien de l’infern i com no els van deixar posar els seus llibres dins aquesta vitrina, es van enfadar tant, que van fugir cap al cel, deixant un camí de foc. I com tampoc els van deixar entrar al cel, es van tornar en fum negre. Ajudant així a enfosquir el firmament. Van desaparèixer maleint. Potser tot va ser culpa d’ells. Només és una llegenda. Ara, hem de tenir precaució, això sí, però tampoc vivim tan malament. Ja hi estem acostumats. Les noves tecnologies ens ho solucionen tot. Podem estar bé. La teva àvia Montse va morir d’un virus que contagiava el mosquit vermell. Afectava als pulmons i no es podia fer res. Va morir més gent, fins que van descobrir l’antídot. Te’n recordes, Manelet, de la teva àvia Montse? - I tant que sí, avi. He vist moltes pel·lícules que tu m’has ensenyat d’ella. Era molt senyora i molt maca. No la vaig conèixer personalment. - Podem anar cap a casa, tota la família ens estarà esperant. Ja tindran la festa preparada. - Sí, avi. Estàs content? Tindràs que bufar l’espelma, com es feia abans. - Doncs ho faré, i tant que si. - No et posis trist, avi. Sé que sempre ho fas quan recordes a l’àvia Montse. - Gràcies que et tinc a tu, Manelet, que em vens a veure molt. També al teu pare Jordi, que és el meu fill petit. Estimo a tots, però vosaltres sou especials. Formeu part de la meva segona vida. Quan jo era jove això era impensable. - Avi, però, tens molta sort de tenir al Damià, que sempre ha treballat per tu. - Sí, no me’n oblido mai d’ell, ha estat com un germà per a mi. És molt més jove que jo i es troba bé de salut. Estic molt agraït, m’ha fet molta companyia, m’ha ajudat molt. La resta del camí, ho van fer en silenci. Manelet estava molt engrescat jugant amb el seu mòbil. Estava seriós i també una mica trist. Van arribar a casa, van deixar la nau a la gran terrassa que hi havia. Van entrar, es van treure les mascaretes, i els vestits que es posaven per sortir, com una mena de capa, que abans s’utilitzava per cobrir-se de la pluja. La festa ja estava quasi preparada. Tot feia goig. Hi havia fanalets de color, taules preparades amb tot tipus de menjar. En calent, en gelat. A l’estil d’abans, suculent i apetitós, com ara fricandó amb rovellons, abadejo amb samfaina, pollastre amb pebrot... Els típics pastissets de Tortosa, les punyetes de Roquetes, les casquetes de Lledó...i Vall-de-roures. El vi dolç de les bodegues de Xavier Salvador, també de Lledó. Tot guarnit amb l’estil de les places de les festes dels pobles. De l’època d’abans de nàixer l’avi Manel. Què bonic, feia molt de goig. Tots felicitaven a l’avi Manel. Sonava una música ambiental també al gust de l’avi, de Beethoven, Mozart, Strauss... Se li apropa la Kisuka molt contenta, l’agafa del braç i li diu: - Manel vine, tenim una sorpresa per tu. Esperem que t’agradi. Pugen a la segona planta, i al mig de la sala més gran, hi havia un esplèndid piano de cua, de color blanc. Manel va donar les gràcies molt emocionat. No s’ho esperava, això era massa. Va seure a la banqueta i es va posar a tocar les més belles melodies. La Kisuka i el Jordi havien portat el piano del Japó. Tota la família l’estimava molt a la Kisuka. En realitat, era l’única família que tenia. Era especial, per la trista història que envoltava el seu origen. Jordi la va conèixer a una universitat dels Estats Units, on els dos estudiaven robòtica. Es van enamorar i es van casar molt joves. Ella vivia amb el seu pare adoptiu Kioto. Abans de morir li va confessar l’horror de la seva història. Treballava per al seu pare i vivien a un poble rural, on la cultura estava molt endarrerida. Les filles no eren benvingudes a la família, perquè portaven moltes despeses i no les podien costejar. Les havien de casar, donar una dot al nuvi i la família. Hi havia una màfia esgarrifosa. Després de casades, el marit i la seva família continuaven extorsionant econòmicament a la família de la dona. I si no accedien, o no tenien diners, les dones patien accidents fortuïts i morien. Queien per un balcó de cinc pisos o es cremaven a la cuina. Clar, com eren inexpertes per cuinar... Això succeïa a les famílies de classes socials acomodades. El pobre marit, jove i vidu, en busca de una altra núvia, una altra víctima. Quan va venir al món la Kisuka, ja era la tercera filla que naixia. El seu pare va ordenar al seu treballador Kioto, que s’emportés a la nena, que només tenia uns dies de vida, i que se’n desfés d’ella. Kioto mai va gosar matar-la. En mig de ments tan fosques sempre hi ha ments que veuen la llum de la veritat i la justícia. Va fugir a un altre país, a un altre continent. Va treballar de comerciant, aconseguint una bona economi.a La va cuidar i estimar com una filla. Li va donar educació i estudis. Ara era molt feliç amb el Jordi i el seu fill Manelet. Se sentia molt estimada i molt acollida per aquella gran família, que hi formava part com una més. Però mai oblidaria a Kioto, que li va salvar la vida. Al principi van patir persecucions. Amb la sort de que no els van trobar mai. Déu meu! Manelet, on ets? Estava a un lloc de la gran taula, on ara tots gaudien del menjar, del beure, de la celebració de la festa del cent aniversari de l’avi Manel. La Kisuka i en Manel es miren, amb complicitat. - En Manelet trama alguna cosa. Està molt callat i sembla espantat. Ens prepara una de bona. Més que espantat, sembla que estigui mort de por... Què deu està pensant? - No sé, Manel. - Potser haurem de parlar amb ell. S’ha passat molta estona jugant amb el mòbil. Però ara ja no. No menja, no parla amb ningú, no riu. - Que vingui aquí, que s’assegui al mig del dos i que ens ho hi expliqui. Que jo ja no puc més! -va esclatar la Kisuka desesperada. - Calma per favor, calma, que no serà per tant- li va dir l’avi. Li fan un senyal al Manelet, i de seguida s’asseu amb ells. Abans que li preguntessin res, el noi comença a parlar. El seu to era entretallat, i súper nerviós. - He pogut parlar amb ells, avi, he pogut, i m’han contestat! - Però què dius ara, de què em parles? - M’he comunicat amb els dos, avi. No eren morts, ni dormien, s’havien desmaiat. Han reaccionat a les meves trucades. Tu no t’ho creies avi, però es veritat. Jo des de fa temps parlava amb ells, amb el meu mòbil, que té les més fines, altes i infinites tecnologies. Saps mare? Aquell que em vareu regalar l’any passat, per premiar-me d’haver tret bones notes al col·legi. La Kisuka es posa de peu, i en veu molt alta diu: - Però es pot saber, Manelet, de què nassos estàs parlant? Amb qui has parlat amb el mòbil? Tots aturen les seves converses i a la sala, es fa un gran silenci i els miraven amb un gest d’interrogació. La Kisuka, que s’havia posat vermella, els diu que no passava res, que continuessin amb la celebració. Eren coses de criatures i que no tenia importància. El noi també es posa dret. Quasi cridant diu a tothom que no eren coses de criatures i que ell no era un nen petit. Sabia de què estava parlant. - Doncs bé, parla -algú li va contestar-, a veure si ens assabentem d’una a què et refereixes. El Manelet continua. - Sí, aquesta nit començarà la lluita. Ells m’ho han dit pel mòbil. La lluita entre forces oposades. El món tornarà a ser com era. Els fantasmes del bé, contra els fantasmes del mal. Aquesta nit començarà la lluita, serà llarga i pesada, durarà aproximadament una setmana. La fita del bé serà, entre altres, recuperar els llibres de paper, que torni a lluir el sol, que les pluges amarin la terra, que la blanca i gelada neu, a les muntanyes i als plans, mati els microbis, que provoquen tantes malalties. Que tornin la vegetació, els rius de plata, d’aigua pura i neta, amb peixos de tota mena i mida. Recuperar les primaveres, les flors, els colors. Els estols d’ocells, estornells, orenetes, els torts, les garses. Quasi tots escoltaven a Manelet amb atenció. Alguns es burlaven dient: - Bé noi, jo per esmorzar demà vull: un bri d’herba, un bocí de sol, dues estrelles a la planxa, i un pastis de lluna per les postres. Per beure una copa d’aigua del riu. Una de les nebodes més presumides d’en Manel volia un cabàs de vent per pentinar-se el cabells. Alguns reien a més no poder. El Manelet repetia que no era broma. Era veritat. Les forces del bé, de la claredat i de la llum lluitarien contra els fantasmes del mal, les Tenebres, i havien de vèncer, per a que el món desaparegués a les fondàries de la foscor. La lluita seria aferrissada. No només la Kisuka, mare del Manelet, sinó ja tots volien saber d’on li havien sortit totes aquestes ximpleries, amb qui havia parlat, i qui li havia posat aquest niu de pardalets al cap. L’avi Manel callava, no ho sospitava, sabia segur amb qui havia parlat pel mòbil el seu net. No eren mentides tot allò que estava dient. Manelet en veu molt alta va dir: - Sabeu amb qui he estat parlant pel mòbil? He estat dialogant i negociant amb Èol, déu del vent, i amb Apol·lo, déu del sol. M’han dit que intentaran solucionar tot aquest terrible problema el en qual està enfonsat el món. La xalera continuava, però alguns ja se ho prenien més seriosament. De sobte, es desencadena una gran tempesta, acompanyada d’ensordidors trons. O semblaven bombes, explosions, com si vingués una guerra? O un atac terrorista, d’aquells que hi havia en el passat. Tots corrien espantats per la casa, tancant finestres i portes. La casa era segura i estaven tranquils, però la por la tenien agafada al moll de l’os. Els llamps ferien els ulls, amb la seva claror enlluernadora. Va començar una pluja torrencial, al mateix temps que queien del cel meteorits de foc i petites estrelles. Després va arribar Èol amb el seu exèrcit que tenia forma d’un vent huracanat que esgarrifava sentir-lo xiular, com si fossin bruixes esgarrapant l’espai. Apol·lo, amb els seus rajos del sol com espases afilades, intentaven tallar, desintegrar i fer-se pas a través de l’espessa escorça de les Tenebres, les quals volien posar parets per no deixar passar la llum, ni el vent, ni la pluja, que lluitaven desesperadament, per donar llum, netejar l’ambient, l’aigua dels rius... Per salvar la Terra. Èol i Apol·lo, lluitaran amb les forces del bé. Èol amb el seu vent, més fort que mai, ho netejarà tot, i podrem respirar. Apol·lo amb la seva escalfor de sol, donarà vida als vegetals, animals i essers humans. La vida renaixerà de nou. L’avi Manel, amb tota la família, es van refugiar al soterrani i per una claraboia, resistent a tota mena de lluites de la naturalesa, tan estranyes i tan fortes, com les estaven succeint, es van quedar quiets, observant, mirant... tots asseguts al terra, entapissat, suau i tou. Van caure pluges torrencials i bufaven vents huracanats. Apareixien monstres, negres, blancs, lluitant amb espases de sol, entre tempestes, trons i llamps. Semblava que venia la fi del món, i de cop venia la calma... per tornar a començar aquella lluita inacabable, com un malson, del qual semblava que no despertarien mai. L’avi Manel ja s’estava cansant, i seguit de Manelet, pugen a la segona planta. La casa no havia patit cap desperfecte. L’avi es posa a tocar el piano, fent així més sostenible l’espera. El nen es va seure al seu costat i es van posar a tocar a quatre mans. Les melodies que emetien sonaven a música celestial, portant una mica de pau en mig d’aquell caos terrorífic que s’estava produint a l’exterior. La música arribava fins al soterrani, encara que una mica tènue. Sota aquell so dolç i reparador tots s’anaven adormint a poc a poc. El piano continuava sonant. El Manel i el seu net també es van adormir, amb el cap recolzat sobre els seus braços, que els hi feien de coixí, a la vegada que descansaven sobre les tecles blanques i negres del piano que estava obert. Però les melodies del piano continuaven sonant. Tots obrien els ulls, enlluernats per la claror que entrava pel finestral del soterrani. Del carrer arribaven moltes veus, cosa inusual i sorprenent. Alguna cosa especial estava passant al carrer. La cridòria era tremenda. De seguida van trobar a faltar a l’avi i el Manelet. - Estan a dalt tocant el piano. Que no ho sentiu? - Sí, sí. –Va dir la Kisuka. Anem a buscar-los. Van pujar de pressa, les àvies Anna i Victòria i més nebots i nets. Com podien estar tocant tan tranquils amb tot allò que estava passant. Amb gran sorpresa i estupor, se n’adonen que la casa estava plena d’un ocells estranys que no paraven de volar. Anaven per la part alta. No podien distingir ben bé de quina espècie eren. Van quedar estupefactes i quasi petrificats, quan arriben a la segona planta, l’avi i el Manelet ja estaven obrint les finestres i les grans balconades. Contents, rient i parlant. El sol lluminós, suau i càlid, il·luminava tota la casa. Entrava sigil·lós descobrint cada racó, encuriosit com un nen petit. Aquells ocells misteriosos entraven des del carrer, sense pausa. - Oh, no! Una altra plaga! -va exclamar l’àvia Victòria. En Manel i el noi els van dir, - No us espanteu. No és una plaga, gràcies a Deu. Veniu, sortim a la terrassa. Mireu el cel, està ple d’aquests ocells. Són de totes les mides i de tots els colors. Entren a les cases, i tots busquen el seu lloc. - Però que dius Manel? - Sí, observeu. - Jo en vull agafar un d’ocell d’aquests –va dir el Manelet. - No, no ho pots fer. - Per què no, avi? - Us torno a dir, observeu, mireu. En un descuit, quan semblava que un d’aquells estranys ocells, volava baix, Manelet va saltar, i en prou feina en va poder agafar-ne un, Al tenir-lo a les mans, no podia creure el que era. Era un llibre, que al contacte amb les seves mans, li queien tots els seus fulls, i així com anaven arribant al terra, volant, suaument, les seves lletres i dibuixos anaven desapareixent. Lentament, exaltant un gemec agonitzant, sense saber si era un so d’au, d’animal, de persona. O era un lament d’una ànima en pena. Manelet va començar a cridar molt fort dient: - No pot ser, no pot ser. Deu meu què he fet? Quasi tothom va anar a veure que li passava al nen, perquè cridés d’aquella manera tan esgarrifosa. El primer en arribar va ser l’avi Manel . El va trobar assegut al terra, com si hagués perdut el seny. Tenia a les mans unes tapes de llibre, era un llibre de poemes, d’un autor que es deia “Miquel Martí i Pol”, les seves fulles, en blanc, eren totes escampades pel terra. - Deu meu que he fet, avi? –repetia contínuament el Manelet. A sobre de les tapes del llibre li van caure dues llàgrimes i en van aparèixer quatre, si li queien quatre, n’apareixien vuit... Aquells llibres semblaven vius, tenien ànima i sentiments. Manelet plorava desconsolat. Havia fet malbé un llibre, un llibre de paper. I li feia molta pena. L’avi el va agafar, el va abraçar i li va dir que no es preocupés. Hi havia molts de llibres. Potser n’hi havia de repetits. El noi va dir que aquests fulls els aprofitaria per a escriure ell. Tota la gent estava esvalotada, contenta,feliç. Es va passar la veu per tots els mitjans de comunicació, radio, televisió, vies satèl·lit... Els ocells que baixaven del cel, que eren llibres, llibres de paper, no es podien tocar, ni agafar. Eren part de la foscor, que tapava el cel i en que la Terra s’estava submergint, perdent la vida. Tots obrien les portes i també finestres i balcons, que hi havia pocs, perquè ja feia anys que les cases i els edificis estaven hermèticament tancats. I així els ocells, que eren llibres, entraven a les cases, a les biblioteques, i omplien tots els prestatges que trobaven buits. Semblava increïble, però hi havia molts de disponibles. Potser esperaven la tornada dels llibres de paper. Però mai podrien imaginar que ho farien d’aquesta manera. El cel s’ha destapat, és blau, hi ha núvols blancs i el sol torna a ser l’estrella senyora del firmament. Els estels il·luminen la foscor de la nit, que és reparadora, i la lluna rondallera va i ve. Com les vides, les històries, els somnis, les fantasies i l’amor... Així va acabar la celebració del centenari de l’avi Manel. Sabien com començaria, però mai podrien imaginar que acabaria d’aquesta manera, tan prodigiosa i tan fantàstica. Tota la família van sortir a passejar. Feia tant que no ho havien pogut fer. Els més joves mai. Sobre tot els feia molta il·lusió anar a mirar el riu. Veure com corria l’aigua del riu. Baixava una mica terrosa per les pluges, i aviat es normalitzaria. Respiraven i vivien... És això aspirar a molt? Van fer una bona passejada i després van tornar a casa, estaven tan contents que no cabien de felicitat. Hi havia molta gent per tot arreu. Se’n trobaven de coneguts i si no, era igual, tots es comunicaven, comentaven, opinaven... Càmeres de gravar, reporters de ràdio, preguntant per tot arreu. Aviat sortiria tot tipus de premsa escrita, com hi havia abans. No hi hauria guerres, ni violències, ni terrorismes, ni estafadors de la bona fe, ni traïcions, ni covards rere el telèfon... Hi hauria pau i llibres de paper. Quan van arribar a la casa, tots es van adonar que la música de piano continuava sonant. Devia ser Manelet que s’havia avançat i ja estava tocant, com li agradava tant. Ho portava als gens. Se semblava al seu avi. Des de molt petit que estudiava música i també tocava el piano. Tots van pujar a la segona planta, la música de piano continuava. En realitat no havia parat de sonar, però amb tot l’enrenou que s’havia organitzat, ningú se n’havia adonat. En arribar a la sala on era el piano, el van veure que estava obert, però, estava vuit, ningú el tocava. Les tecles es movien soles i sonaven les melodies, ininterrompudament, suaus, amb tocs de divinitat. Com si unes mans d’àngels invisibles, es volguessin fer presents, tangibles, identificats amb la força del bé, que havia guanyat la lluita, i s’havia aconseguit la pau. En Manel es va apropar al piano, espai, pausat i al seu damunt va trobar les tapes del llibre de poemes de Miquel Martí i Pol titulat “Estimada Marta”. Estava mullat de llàgrimes, però no s’havia desintegrat, ni s’havien esborrat les lletres. Va tancar la tapa del piano. La música va cessar. L’estància es va negar d’una fragància intensa de primavera. Cada cop que s’obria la tapa del piano, sonava la música...Tots es van quedar estupefactes, no donaven crèdit a tot allò que estaven veient i experimentant. Manel va anar a veure el correu electrònic i al moment torna a la sala on estava tota la família reunida i els diu molt content, però, molt estranyat: - He rebut un correu d’en Manelet, ens felicita per totes les novetats que han succeït, al món en general i que aviat vindrà. I que em felicita pel meu aniversari i que sent molt no haver-me pogut acompanyar... -en Manel quasi ja estava cridant-, que no em sentiu el que estic dient? És que m`he tornat boig? Que en Manelet, el meu estimat net no ha estat aquí, amb nosaltres, tots aquests dies? Digueu-me alguna cosa, si us plau? Ningú li contestava. Tots havien agafat el seu llibre, de paper, preferit, i estaven asseguts còmodament, immersos amb la seva lectura... Tot era silenci. Es va apropar al piano, va obrir la tapa i la música va torna a sonar... Les finestres estaven obertes, per on entraven fragàncies de flors, la remor de l’aigua del riu i el cant del ocells... Gloria Fandos Gracia
Article complet

LA CREU DEL COLL

- Nostre Senyor! No et demano ni salut ni diners, sol vull una dona, res més. A Beseit hi havie un camí, el camí dels Olivars, al camí hi havie una creu, la Creu del Coll, i a cada costat de la creu, un mas, lo de la Dreta, i el de l’Esquerra. Dos vells, un matrimoni i sis noietes vivien al de l’Esquerra, el de la Solana; sol un home, un home sol, malvivie al de la Dreta, el de l’Hombria. Envejats eren los bancals d’olivers i amelers que envoltaven lo mas de la Solana, les parades de blat, la vinya...no així tan envejada la família, que sis xiques requerien gran dot, i l’hereu no haurie de portar ja el nom dels amos, nom amb què s’havie conegut a n’aquella gent des de feie segles. Ere tan poqueta cosa: sequet, menut, una mica geperut... Ningú se’n recordave de quan va arribar a la vila, sol, sense cap perra, ja mosso vell. Treballave el mas de l’Hombria d’arrendat; quatre faixonets de terra a on no s’hi criave res en ganes, lo mas mig assolat, la teulada apuntalada...deien que el cap no li barrinave bé. Cada dia, a voltes a primera hora, d’altres a darrera, acudie a demanar a la Creu del Coll, no hi faltave mai, ni quan estave dolent, mai; resave per a què el bon Déu li trobés núvia: - Nostre Senyor! No et demano ni salut ni diners, sol vull una dona, res més.Hi havie tardes en que s’assentave al peu de la Creu, esperant que li donaren xerra, sol quan alguna ànima li ofrenave una estoneta de temps, se li posave l’alegrança al rostre i l’emoció alegre a la veu; engrescat relatave que va salvar set vides, set!, allavons, quan la guerra. - Me van ficar set medalles! -. contave orgullós a la gent. I després ells se n’hi enrien, i li deien “lo Valent”. La Maria, la filla gran del mas de la Solana, sentie pel veí de mas una compassió i admiració entrelligades; compassió per la gran solitud d’aquell infeliç, admiració per la seua fe, fe tan forta com la pedra de la creu on demanave. Un matí, ella baixave a la vila, i ell resave. - Com és que no se desenganye? Quants anys fa que ve aquí a demanar cada dia? Ne fa dos, ne fa quatre...? - Ja no en porto la qüenta, filla. Això tant se val. Molts són los que se me’n riuen, però ja ho veureu, el dia que Déu me dono una dona serà la més bonica del món, un àngel. Moltes voltes ha passat per aquí el dimoni disfressat de llaurador o de masover, per fer-me dubtar de la meua creença, però no m’ha pogut enganyar, i mira que ho prove. Allí va quedar el Valent, amb les seues cavil•leres... Se va arrimar a la xiqueta més menuda del mas de la Solana, la criatura anave a marramiaus, i li va agarrar la maneta; d’on havie eixit aquella dona malfarjada i descalça? Feie cara de famolenca, estave seca i arguellada, li faltaven dents, i mirave la xiqueta com si fos aliment per a la seua ànima. Com centella va aparèixer la mare agarrant la cria amb un sarpat. - Mare, -deie amb veu clamada la filla gran- no n’has de tenir de temor; mira-te-la, no sap contestar d’on és, ni tampoc sap a on va; la pobreta haurà perdut l’esme. Trascolave plats com si no hagués tastat mos en moltes jornades, mentre mirave a les xiquetes; la mare li va ficar una criatura a la falda i, de cop, aquella animeta perduda es va revenir en llàgrimes com la neu amb lo sol. - Me va despatxar; un dia em va caure el xiquet i es va morir del cop, des d’allavons me deie que estava bauba, que no valia per a res. Va venir eixa noieta, tan rosseta, tan boniqueta; un dia em vaig trobar el fardellet a la porta; fa tant d’això, fa tant! Poques paraules més va pronunciar, les justes per dir el seu nom, que no tenie parents, ni amics, ni diner a la borxaca; malament! La Maria l’observave, aquells profunds ulls d’un gris cendrós, li semellaven escales per les que rodolar fins perdre’s entre el seu enigmàtic enteniment. Què en farien d’aquella desventurada? Aquella nit dormirie al mas, al dia següent se parlarie al vicari. No clarejave encara el dia quan va aparèixer la noia gran portant lo vestit bo, una pinteta i un saquet d’herbes. Un bany amb flor de morera i menta, el monyo rentat amb aigua de romiguera i bellotes de carrasca per donar-li lluentor, la coca ben alta, lo vestit de mudar. La portarien a la Creu del Coll, quan vingués el Valent pensarie que per fi Déu li havie enviat la dona tan implorada . L’extraviada esperave amb un pomet de flors a les mans. Li havien explicat que la ficarien com una núvia per a què un bon home se l’emportés a casa d’ell, un home que estave molt sol; si ella es deixave estimar, rebrie les atencions que moltes reines desitjarien per a n’elles. Mentre l’ombra de l’ameler anave voltant, ella esperave amb el rostre il•lusionat com promesa davant de l’altar; semellave que el temps s’havie aturat, fins que a l’hora en que el sol torne or los cingles va acudir el Valent; res se van dir, només se van agarrar de les mans com si foren amants de tota la vida i van marxar cap al mas. Havie plogut i els cargols corrien per les parets dels margens, la Maria en buscave mig a paupontes, l’hombra la va esglaiar: - Què hi fas aquí a la Creu? Me pensava que des de que tens dona ja no vendries més a demanar. Es què no t’agrade prou la dona que Déu te va enviar? - Massa que m’agrade, no he conegut mai dona més dolça i bonica, és per això que vinc cada dia d’escapadeta a donar-li les gràcies a Nostre Senyor. Però ara vinc de nit, per això no em veus; vinc de nit perquè allavons ella dorm i la deixo tancada en pany per a que ningú me la prengue. Avisave la tardor en acudir vestida de dol. La dona del Valent es negave a menjar res que no fos flor; com abelleta va passar la primavera alimentant-se de flors d’arbre, d’ameler, de cirer... i floretes silvestres, violetes, marietes... los diumenges la Maria li portave roses; però va arribar l’estiu, les flors eren ja escasses, havie de passar sol amb flors menudetes com les de l’espígol, del poliol, del tè de roca ... La dolça abella es quedave sense forces, agonitzave lentament a la porta del mas amb un somriure als ulls, i una serena mirada als llavis; res die de tot allò aquell que tant se l’estimave, sabie ell que ere un àngel la seua dona, i els àngels, eixos, no s’hi queden massa temps entre mortals. Preferie la Maria no mirar al mas de l’Hombria, la tendra ànima li omplie el mirar d’aigua salada quan veie esvair-se a la dona del Valent, cada dia més menudeta fins que va minvar tant que una bufada de vent se li va emportar l’alè com s’emporte les fulles de la tardor. Va escriure el vicari al llibre de defuncions que havie mort del mal d’ànima, mal eixe, que tants patien, encara que eren pocs los que víctimes d’ell faltaven. En son demà el Valent resave agenollat al peu de la creu; cert ere que ja no tenie dona, però acudie cada dia per agrair-li al bon Déu que li hagués deixat aquell àngel encara que fos per poc, que ja es sap que n’hi havent tanta maldat al món, no està Déu per poder prescindir d’ells durant molt temps; només li demanave que l’hi tingués bé fins que ell hi arribés: - Nostre Senyor! No et demano ni salut ni diners, sol vull que em guardis bé la dona, res més. Eren temps estranys, temps de postguerra; los maquis assaltaven masies dia si dia també. Es va decidir des de Dalt que quedaren los masos sense masovers, lo mateix que qui demane que quedo el roser sense roses, lo mateix. Però no s’acostumaven aquelles gents a viure a la vila, molts pujaven a sovint al mont, no tant per vigila’l com per enyorança. Als peus de la Creu del Coll van trobar un matí al Valent, mort, gelat com un canelobre i encarpit a la pedra, igual que va passar la vida, igual va perterir el pobre! A l’enterro, plorave una desconeguda noia, germana menuda del difunt; enmig del dol li va narrar a la Maria, la vida del que ja només ere ànima. Sa mare portave bessonada, un ere impedit de cos per avall, i ell portave el cordó embolicat al coll, la partera no el podie reviscolar de cap manera, només va nàixer quan el van sumergir dins del regueret d’aigua que corrie per davall de l’imatge d’una santeta, aigua que des d’aquell dia s’havie de tenir per miraculosa. Mig vivien, mig morien, que al fi i al cap, d’això és tracte el pas per eixe món, son germà ere el cap, ell les cames, fins que el bessó gran va perterir, allavons només va quedar mitja persona. Cert ere que al perdre al germà, ell sol ere cames, cames i cor, i eixe ben bé pot complir els treballs del cap quan la voluntat és forta, i forta ho ere, o ho va tenir que ser, quan als disset anys va quedar orfe de pare i mare, amb quatre germans menuts i ningú que els emparés; però els va traure endavant, treballant, desllomanse. Va enterrar la dona, va perdre un xiquet, però als dos que li van quedar res los havie de faltar. I no va anar a la guerra per amagar al noi més gran, que ere un biberó i no el volie ple de sang. I pels fills mà de fardellet, pels fills va creuar la frontera, fills que després se’n van avergonyir de son pare, com que ere tan justet... aquell dia no havien gosat ni anar a l’enterro... Va acudir la noia de la Solana, als peus de la Creu del Coll, allí hi va deixar un pomet de llorer, allí va escriure al peu de la creu: ‘Aquí descanse el “Valent”’. Susana Antoli
Article complet

<1...566
567
568
569
570
...581>